jueves, 31 de octubre de 2024
llibre
EL GUST DE LES
ORTIGUES
Junichiro Tanizaki
Traducció Albert Nolla
252
pàgs.
Junichiro Tanizaki, (1886-1965), El gust de les
ortigues, (1929)
Des del primer moment ens atrapa
l'atmosfera que viuen els nostres personatges, ens activen tots els
sentits, la relació amb els espais, amb les indumentàries, ens
poden arribar a dir d'una tela:
"...el color s'havia
anat esvaint d'haver passat tant de temps exposat al vent i a la
brisa del mar, però havia conservat la claror i l'alegria i, si el
miraves una estona, et calmava l'esperit." pàg. 166
La
passió pel teatre de titelles, les diferents formes de representació
a les ciutats o als indrets més allunyats, les peregrinacions, la
manera de preparar àpats i transportar-los, la relació del pare de
la Misako i la seva concubina, una forma d'harmonia, que irrita a la
filla, una jove que ha evolucionat i es capaç d'analitzar les
convencions; malgrat tot, un home aferrat a la tradició, de manera
que pot semblar obsessiva, és capaç de fer observacions davant la
crisi de parella que viuen la filla i el gendre amb tota
objectivitat:
"Això de la llibertat d'elecció no
existeix. No sé com seran les dones del futur, però les de la
generació de la Misako, que han rebut una educació amb un peu a
cada època, només són modernes de cara enfora." pàg.
237
Els estats anímics dels personatges, quan en Kaname
és interpel·lat pel seu cosí, que d'una manera pràctica, voldria
ajudar a posar fi a la situació d'incertesa que viu la parella, ens
dirà "Els negligents han de seguir el camí d'acord amb la seva
negligència."
La relació de Kaname amb la
prostitució, coneixem Mrs. Brent, una anglesa de Yorkshire que havia
rebut una educació per formar part de la societat més estricta i
assenyada, aquesta alcavota que viu una decadència implacable ens és
presentada com una eficient dona de negocis que havia estat al davant
d'una "empresa" del tot prospera "Tenia la dignitat
pròpia d'una persona de la seva posició".
Hem
gaudit de la transcendència de cada detall, de l'observació de la
natura, de la intimitat de les cases, de la cura extrema pel que fa a
la indumentària, ens han assenyalat les diferències entre les
habitants de Tokio, Osaka i Kioto.
El nostre reconeixement
al traductor, agraïm els peus de pàgina que ens demostren el
coneixement profund de la cultura que ens presenta. Una vegada més
una recomanació del tot segura.
viernes, 25 de octubre de 2024
LLIBRE
CRIDEU
LA MORT ERRANT, DIGUEU-ME ON VA
Antònia Vicens
205
pàgs.
"Crec que sa sang xerra. Igual que amb so
telèfon, que un cable elèctric tragina sa veu, idò qualque fil de
s'ànima se mos fica a ses venes, si hi posàssim esment, mos podríem
comunicar de ferida a ferida." pàg. 95
Accedim a les
pàgines del dietari d'una nina, Elisenda, una nina quasi adolescent,
viu amb els pares, ella és escultora, ell pilot d'avió, la casa és
petita, l'entorn es espaiós, la nina sempre espera el pare, té una
engronsadora, la natura que l'acull és molt present; el seu món es
transforma, el pare ha marxat, la mare inicia una relació amb qui
fins aquell moment era una amiga, som l'any 1965, en aquest moment
l'Elisenda s'ha d'enfrontar a una realitat diferent, a l'escola ha de
patir insults "sa dues mares", soledat i perplexitat, ningú
repara en el seu dolor, tots en tenen de ferides que no han tancat;
l'arribada a casa de l'amant de la mare la dur a conèixer a Piero,
el seu fill, serà l'únic amic d'aquell moment.
Fem un
salt en el temps i ens trobem l'Elisenda casada amb en Piero, mare
d'una filla, Romina, treballa com a cosidora en el taller d'un
creador de moda; en Piero és un maltractador, un home trastornat per
la gelosia, ens queda gravat a la memòria el que és capaç de fer
amb la moixa de la família per ferir l'Elisenda, aquesta troba
consol en la padrina Coloma, una dona que no ha deixat de conviure
amb l'horror de la Guerra Civil, la por no ha perdut protagonisme,
els seus records ens porten a històries que no s'acaben amb la mort,
que els silencis no dilueixen, estan presents en els descendents, una
herència, que amb consciència o no, té un gran protagonisme en les
generacions que vindran, històries de germans que es roben les
terres, de morts que no poden rebre sepultura amb els seus, perquè
han triat ells el moment de partir, pares que posen la filla en
joc:
"...En perdre el darrer tros de terra que li
quedava, com a penyora va posar la filla." pàg. 74
Violència
i misèria, persones que van rebre els tractaments psiquiàtrics de
l'època, gent empresonada, silenci i por, diferents maneres de
sobreviure. L'Elisenda viu el final de la padrina Coloma, na Maria la
seva mare no hi és, és artista, coneix diferents horitzons, Paris,
Nova York..., les seves figures estrafetes, d'una lletjor
esfereïdora, han estat reconegudes, el seu èxit no li ha guarit les
ferides, sobreviu tenint cura de no escoltar, quan parla amb la filla
només té resposta per ajudar materialment, no pot oferir res més,
els sentiments només prenen cos en les figures que va oferint als
ulls del món. L'Elisenda, mantindrà una conversa amb en Jordi, fins
aquest moment el creia el seu pare, tot s'esbuca, tots van mentir per
intentar generar una certa harmonia, la Coloma, no és la padrina de
l'Elisenda, els pares de na Maria, són l'Elisenda i en Colau, aquell
que va ser assassinat per un germà.
En un altre full del
diari de 1971, Elisenda recordarà la resposta de na Coloma quan
demana per la relació amb les dones de la seva mare:
"Ta
mare, a ses persones hi veu es seu acte de constricció, no es sexe."
pàg. 118
Personatges tractats de manera magistral, molts
tenen una pinzellada que els relaciona amb el seu passat, el
dissenyador de moda Claudi, el metge Gerard... han transcorregut poc
més de trenta anys d'ençà que es va posar fi, de manera oficial, a
la Guerra Civil, la tragèdia dins les cases no perd vigència,
primer un dolor concret, desapareguts, presons plenes, i venjança a
la vida quotidiana, misèria i por, durant els anys que l'Elisenda
ens comença a descriure en els seus diaris, el món s'obre, arriben
altres maneres de viure i conviure, les necessitats materials poden
ser satisfetes, però el ritme de les persones per alliberar-se de
pors i de malsons és un altre i aquest és obstaculitzat per
silencis ancestrals.
Aquesta novel·la ve precedida pels
poemes que l'autora ens ha fet arribar els darrers anys, ens porta
més enllà que els seus anteriors contes i novel·les, que no podem
deixar d'admirar, una lectura que ens ha trasbalsat, hi tornem,
subratllem, reparem de nou en un paràgraf... tot és essència. Una
recomanació del tot segura.