Córrer sense por

Giuseppe Catozzella

Traducció d’Anna Casassas

254 pàg.

16,50 €

Aquesta és una narració basada en fets reals: La nostra heroïna, na Samia, és una nina a qui coneixem a través de la seva germana Hodan, la qual va tenir l’oportunitat de compartir el seu dolor infinit amb Giuseppe Catozzella.

Samia, una nina que va néixer i créixer en temps de guerra, va viure la infantesa pels carrers de Mogadiscio. La seva fou una vida, malgrat tot, amb moments de plenitud. Des de molt petita na Samia té un somni; també té un amic i confident i té una família que sap estimar. Els records li fan renovar les forces; la seva oració va sempre adreçada als seus, del seu breu passat treu les forces per seguir.

Als vuit anys comença a entrenar pels carrers de Mogadiscio. El seu entrenador és el seu amic Alí, un nin molt especial que no va anar a escola però que, per poder ajudar na Samia als entrenaments, va aprendre a llegir tot allò relacionat amb l’atletisme que els podia ser necessari. Alí és una d’aquelles persones a qui les circumstàncies trenquen i esdevenen éssers a les ordres de tots els que tenen l’interès de perpetuar les guerres.

La nostra Samia té un objectiu: els Jocs Olímpics de Pequín 2008. Entrena tots els vespres, d’amagat. Quan surt de casa per anar a l’estadi ha d’anar amb burca. Les primeres sabates esportives les té poc abans de participar en les Olimpíades… Finalment hi participa i enlluerna el Món. Queda la darrera -també és la mes jove-, però és la gran promesa per als següents Jocs a Londres… Aquest nou objectiu la fa forta. Fuig de Somàlia perquè creu que trobarà l’estabilitat a Etiòpia. Té un entrenador que l’ajuda, però els Senyors de la Guerra no són partidaris de la felicitat i na Samia es converteix en una clandestina. La tramitació dels seus papers s’eternitza, el temps passa i els Jocs de Londres són cada dia més a prop. Ella, com tants que l’han precedit, emprèn el “viatge” cap a Europa. Les calamitats no tenen fi, però és forta i els seus la recolzen. Sempre aconsegueix els diners que enriqueixen els traficants i va “salvant obstacles”. Passen els mesos, falla la salut, però no la il·lusió: A la fi, tot per no arribar, com tants d’altres…

De Samia ens en queda el testimoni, un testimoni que no ens hauria de deixar indiferents. D’amor, de bondat, humor, bellesa… també de cinisme i d’hipocresia. Per què sempre guanyen els Senyors de la Guerra? Per què tanta impotència envers el Mal?

Aquesta història és una lliçó d’amor i de compromís; no podem quedar indiferents. Després d’aquesta lectura hauríem de ser més bones persones i més valents.

"Coses aparentment intranscendents i altres contes" de Pere Calders

Coses aparentment intranscendents i altres contes

Pere Calders

Il·lustracions d’Agustín Comotto

170 pàg

Nórdica

19,50 €

Aquest recull de contes, escrits entre 1955 i 1984, ens recorda que d’una manera periòdica s’ha de tornar als Mestres que amb la seva visió del món i les seves criatures ens transporten i ens donen llum. Els fets extraordinaris són descrits amb ironia i humor, sempre constitueixen situacions del tot versemblants de les quals esperem un desenllaç sorprenent.

Aquests són contes per ser llegits en veu alta, per ser representats. Recordem Antaviana-1978, l’obra de teatre basada en narracions de Calders i que ara, quan ens envolta de nou l’atmosfera de l’autor, tornem a tenir present: la dolçor, la màgia i la gran humanitat dels personatges ens reconcilien amb la vida.

És fàcil deixar-se copsar pels somnis que ens enlluernen o trasbalsen; entrem en el misteri amb un somriure de complicitat.

M’han seduït les narracions curtes que tanquen aquest recull. Tenim a les mans contes magistrals, perfectes en la seva brevetat.

L’il·lustrador Agustín Comotto ens parla de “...l’agilitat de la prosa i l’originalitat del seu text…”

El que es percep quan tornem a obrir el llibre i contemplem les il·lustracions és la complicitat absoluta entre les paraules i les imatges.

Tornar a Pere Calders ens fa constatar que és un autor a qui no podem deixar de tenir present i que s’ha d’oferir com un clàssic del tot imprescindible.

A la contraportada són reproduïdes unes paraules de Joan Brossa, que ens diu de Calders:

“... imaginatiu i ocurrent però, sobretot, una bella persona, cordial i senzilla”.

Ens quedem amb aquesta idea: l’autor que ens fa gaudir les seves històries és un Home Bo. Això ens fa sentir privilegiats de tenir aquest tresor a les mans. Ens costa triar un títol, no podem destacar-ne cap, tornem a la lectura de dalt a baix per retenir paraules i imatges, per poder-les evocar i compartir, per multiplicar la plenitud que hem experimentat.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli

Josep Mara Quintana

334 pàg.

19 €

Aquesta novel·la ens presenta moments històrics convulsos i esdeveniments socials de gran rellevància. Ens trobem a la Barcelona d’entre finals dels anys 20 i les acaballes de la Guerra Civil. Les circumstàncies dels nostres personatges ens donen a conèixer altres realitats, com són la ciutat de Maó durant el mateix període i alguns moments de la Guerra a Burgos.

L’idealisme i la desfeta: Cirus Homs, el metge Vilardell i Toni Canals són víctimes que representen l’horror, la injustícia i la impotència; la coherència dels seus ideals quan els coneixem i el caos i la brutalitat que les circumstàncies els fan viure. Els anys fan que cada vegada la reflexió sobre els fets que van viure els nostres sigui més serena, més objectiva. El dolor va prendre un protagonisme que es va dilatar en el temps, sense fi. Dècades més tard les persones morien sense haver recuperat la plenitud, eren vides trencades, dols que no es podien manifestar.

La nostra protagonista és una adolescent que té plans, que vol fugir de la comoditat de la vida burgesa, dels vestits, les festes i els viatges… Tot està molt bé, però ella tria una altra cosa, vol estudiar medicina, vol compartir i fer més lleu el dolor dels altres. No arriba a assolir els seu objectiu però, tot i així, serà infermera a la presó de dones del carrer Reina Amèlia de Barcelona ,a on es una interna més, també a l’Hospital de Burgos durant la Guerra. Un dolor intens i amagat a l’adolescència la priva de la plenitud; aquest dolor es va renovant amb nous drames que protagonitzen la seva vida.

En aquestes pàgines trobem tant els fets històrics que figuren a les hemeroteques com la vida de les persones, les tragèdies individuals, les individualitats perfectament dibuixades. Tots els personatges tenen una força i una coherència que faran que ens acompanyin de manera indefinida en el temps, que reforcin la nostra experiència del dolor que van patir les generacions que ens van precedir.

Quan tanquem el llibre, pensem en les dues supervivents: na Paola Torelli i na Maria Vilardell. Les imaginem fins al final dels seus dies com a dones enigmàtiques, sàvies i carregades de bondat, dones que han aprofitat les possibilitats que la vida els ha donat per fugir “del lloc dels fets”, per trobar una pau i una ben merescuda harmonia però, com tants que hem conegut, amb la càrrega dels secrets, dels records mai compartits, dels silencis carregats de dolor.

Una novel·la molt important, una recomanació sense reserves.

"El domingo de las madres" de Graham Swift

El domingo de las Madres

Graham Swift

Traducció de Jesús Zulaika

162 pàg.

Al final de la seva vida, Jane Fairchild -el llinatge de la qual és triat a l’orfenat per a les criatures que hi són lliurades sense cap “presentació” ni coneixença dels seus origens- creu que aquest començament en solitari és allò que cal per arribar a ser “algú”.

Jane considera com un aprenentatge necessari el fet de ser observadora de la vida dels altres. Se’ls “serveix” mentre els senyors “viuen”, tot i que de vegades troba que aquells que serveixen viuen una vida més real que aquells que són servits i no saben què han de fer amb la seva existència.

Reflexiona quan li demanen pels seus començaments perquè ella, la nostra Jane, minyona òrfena i sola al món, a 22 anys -el 30 de març de 1924-, esdevé llibretera i més envant escriptora reconeguda. No ens sorprèn perquè quan arriba a casa dels Niven no només sap llegir, sinó que sap gaudir de les Paraules. Per sort troba la complicitat del senyor de la casa, que li permet llegir aquells llibres als quals a ella només li correspon treure’n la pols.

Jane té un amant, el qual li paga pels primers encontres, com fan els joves senyors amb les criades que trien per “desfogar-se”. No obstant això, aquesta relació es consolida. Ambdós són persones que saben gaudir amb plenitud. Jane sap separar les coses, no cau en el parany del romanticisme malaltís. En el seu darrer encontre l’observa mentre es vesteix, envoltat dels “objectes adherits” que a ell li donen un lloc al món, infinitat d’objectes… Mentre, ella pensa que totes les seves possessions es poden arreplegar en una capsa.

La vida la porta al lloc que li correspon: minyona, llibretera, escriptora… La seva relació amb les Paraules es va consolidant poca poc: la formació com a observadora de la vida dels altres, la relació apassionada amb els autors, els primers contactes trascendentals amb la lletra impresa, la intuïció d’anar d’un llibre a l’altre i treure’n el màxim profit.

Jane Fairchild, una noia que el dia que les seves companyes tenien el privilegi d’unes hores lliures per anar a visitar la família no tenia a ningú, no era ningú. El que feia ho feia de debò, amb l’ànima: Gaudir del cos, observar i estimar molt seriosament les Paraules, valors que la van dur a obviar tots els prejudicis socials que li marcaven un altre camí.

Aquesta és una reflexió que ens acompanyarà. Una vegada més, una recomanació sense reserves.