sábado, 31 de diciembre de 2016

"Trazado. Un atlas literario" de Daniel Harmon





Trazado. Un atlas literario.
Il·lustracions d’Andrew DeGraff
Text de Daniel Harmon
126 pàg.
23,95 €

Tenim al davant dinou propostes de lectura. En un moment és possible rebre “tota” la informació que es vulgui sobre un llibre sense llegir-lo. També podem accedir amb un cop d'ull als racons més amagats de la vida i miracles de l’autor. Malhauradament, moltes vegades el fet de tenir tanta informació ens fa la sensació que accedim al coneixement. Afortunadament no és ben bé d’aquesta manera. Conèixer un text implica haver-lo llegit, implica haver passat moments de solitud amb les paraules. Podem no arribar al nivell de coneixement profund de l’expert que ens il·luminarà amb els seus comentaris, però la nostra versió, potser carregada de mancances, és molt vàlida. Les versions d’altri ens poden ajudar a aprofundir si cal, però res no pot substituir el nostre moment d’intimitat amb les paraules.

Pel que fa a la coneixença de l’autor, no podem frivolitzar: És l’Amic Absent, aquell amb el qual el “diàleg” és fluid i profund sempre que cal. Com de l’amistat, podem distanciar-nos-en i, quan ens tornem a “trobar”, reprenem el fil i reiterem el nostre agraïment al destí que un dia va posar aquesta persona en el nostre camí. Moltes vegades, com amb els Amics Presents, recordem el dia, l’hora, la llum i l’atmosfera del primer moment compartit; aquestes vivències no ens les pot donar la Viquipèdia! La nostra agenda d’Amics Absents es va fent poc a poc, tot donant la trascendència que cal a cada nova anotació que hi fem.

En aquestes dinou propostes de lectures se’ns ofereix una ressenya del tot subjetiva i se’ns presenten unes il·lustracions que fan volar la nostra imaginació i ens porten a la necessitat irreprimible de tornar al text conegut. Aquests suggeriments ens fan tenir present aquella lectura que, tot i fonamental a la història de la literatura, encara no hem descobert.

Un llibre preciós que pot ser considerat una “guia” de textos que haurem d’anar intercalant amb aquell programa de lectures i bons propòsits amb el qual molts lectors ens organitzem l’agenda.













sábado, 24 de diciembre de 2016

"Una cena en casa de los Timmins" de William M. Thackeray


Una cena en casa de los Timmins
William M. Thackeray
Traducció d’Ángeles de los Santos
62 Pàg.
11 €

A la coberta de la novel·la l’editor ens diu: “La buena literatura de cualquier época, ya lo sabemos, nos habla, sobre todo, de nuestro presente”.

La senyora Timmins, casada amb un jove lletrat, dóna per fet que, amb la carrera professional del seu espòs, comença un moment de prosperitat que es farà definitiu. Malauradament s’equivoca: el plet queda resolt abans de donar profit als advocats i ella té la seguretat que a la fi el seu estatus es correspondrà amb l’honorable llinatge que la guarneix.

El matrimoni organitza un sopar per a vint persones per fer pública la seva prosperitat. Com l’experiència en matèries domèstiques de la mare de la Sra. Timmins - la gens estimada sogra del Sr. Fitzroy Timmins- no és suficient, recorren als consells de l’establiment més prestigiós de la ciutat: Fubsby’s, l’enlluernadora botiga on s’ofereixen els productes més exclusius i delicadament elaborats que ens podem imaginar:…”Miren las fresas con sus hojas. Son todas casi tan grandes como un bolsito de señora y parece que las han criado una a una en una guardería” (pàg. 39).

Las treballadores de Fubsby’s són noies particularment boniques, tot fa enlluernar! El jove advocat es troba immers en una felicitat tan acollidora que no és capaç de tornar a la realitat per fer saber a la seva dona que s’ha acabat el període d’eufòria econòmica i que els deutes els acompanyaran de manera indefinida en el temps.

Arriba el dia del sopar; menjar, estris i servei estan a l’alçada, però l’esdeveniment no funciona, els Timmins viuen el fracàs aquell mateix vespre… La decepció els aclapara, la situació és tristement difícil, el futur molt negre… Quin preu més alt han de pagar per un vespre de plenitud!

Ens divertim, Thackeray ens fa somriure i riure obertament.

Les paraules de la coberta es confirmen, també ho fan els paral·lelismes amb el nostre present, el grotesc que pot resultar l’ésser humà quan s’ entesta a fer saber als altres el seu grau de sofisticació i poder adquisitiu.

Gaudim, compadim els personatges fràgils i espantadissos i, com en una faula, arribem a conclusions molt alliçonadores que compartirem moltes vegades amb un irreprimible somriure.





sábado, 17 de diciembre de 2016

"El gegant enterrat" de Kazuo Ishiguro



El gegant enterrat
Kazuo Ishiguro
Traducció d’Albert Torrescasana
364 pàg
20,90 €

Tenim a les mans el relat d’un viatge iniciàtic. Axl i Beatrice són uns ancians que viuen el càstig -o el privilegi- d’estar privats de memòria, una “boira” que sempre els acompanya els ha pres aquesta facultat. Britans i saxons conviuen en una terra erma i ells emprenen el camí per trobar el fill del qual fa temps que no en saben res. En aquest periple viuen infinites peripècies i tenen les forces molt minvades però, malgrat tot, el seu objectiu els dóna valor per no defallir.

Sir Gawain, el darrer cavaller i nebot del Rei Artur, ha d’alliberar el poble afectat per la “boira” que els impedeix recordar i ha de matar la Querig, la dragona que és la causant que les persones visquin l’oblit permanent.

Sir Gawain ens dóna a conèixer el passat d’Axl:

…”Qui pot dir que el vostre camí no va ser el més devot? -va comentar el cavaller-. Deixar enrere tots aquells grans discursos de guerra i pau. Deixar enrere aquella formidable legislació perquè els homes s’acostessin a Déu. Deixar enrere Artús d’una vegada per totes i consagrar-vos a… -Va llençar una llambregada a la Beatrice…” (Pàg. 311).

Un cop travessada la Gran Plana, arriben a la vora del mar. Són davant l’illa on trobaran el fill i tornen a ser conscients de la seva història. Han de passar per la rutina de les confessions al barquer que els ha de dur d’una vorera a l’altra. Axl, alhora que la memòria, recupera remordiments i dolor: El fill és mort i ell va amagar aquest fet a na Beatrice. El barquer li demana quin “profit” va treure d’amagar a l’esposa el dolor de la finitud del fill.

…”Profit? No n’hi havia cap, de profit, barquer. Tot es reduïa a l’estultícia i a l’orgull. I al que ronda les profunditats del cor humà, sigui el que sigui. Potser era un afany de castigar, senyor. El Perdó em regia les paraules i els actes, però durant molts anys vaig tenir una petita cambra al cor que es delia per venjar-se. El que li vaig fer va ser lleig i mesquí, i el que vaig fer al meu fill també. (Pàg. 359)

Aquesta narració ens commou. És una reflexió impecable sobre la memòria i l’oblit: Potser no la plenitud, però la tranquil·litat es pot trobar amb l’oblit, amb l’única consciència del present estricte? La novel·la planteja una quotidianitat planera i cordial; malgrat tot, hi ha racons de l’ànima que volen ser-hi presents. Axl i Beatrice recorden el fill i el volen “recuperar”, sense memòria no sabem si el dolor es més o menys punyent.

Com una faula, la narració de Kazuo Ishiguro té el poder de fer-nos reflexionar sobre una realitat que tenim present, sense dramatisme i sense les banalitzacions en què es pot caure en una societat que de vegades “entén” amb poc rigor i respecte.


sábado, 10 de diciembre de 2016

"Somnis en temps de guerra" de Negugi wa Thiong’o


Somnis en temps de guerra. Records d’infantesa
Negugi wa Thiong’o
Traducció de Josefina Caball
247 Pàg.
21.90 €

Aquets Records d’infantesa potser ens obriran les portes d’un món del qual en voldrem saber més i més. Per iniciar aquest aprenentatge l’autor ens serveix de guia i durant molt de temps l’obra que tenim a les mans serà el nostre llibre de capçalera; ens parla de fets que ens són propers i que van des de finals del s. XIX fins a la dècada de 1950.

El nostre protagonista ens presenta el seu pare, un home intel·ligent i emprenedor que va haver de començar la vida a partir de greus injustícies. Ens parla de com es van patir a l’Àfrica els estralls de les dues grans guerres del s.XX. Ens explica com van ser les relacions d’amor dels seus i aclarim un poc el concepte de poligàmia; coneixem les “seves mares” a les quals “atorga” un ministeri d’acord amb les seves característiques. Abans ens diu, tot referint-se a la seva mare biològica:

…”La meva mare era dona de poques paraules. Però aquestes paraules estaven carregades de l’autoritat del silenci que les precedia…”

Una dona podia deixar el marit i pare dels seus fills si el comportament de l’home se li feia difícil de suportar, és dir, podia accedir a una forma legal de divorci.

Admirem la passió pel coneixement, el compromís que la família té amb el membre que demostra qualitats intel·lectuals. Al germà gran del nostre heroi, que fa l’ofici de fuster i que esdevindrà guerriller a les muntanyes a les revoltes dels anys 50, no li agrada veure el germà fent una feina manual, se n’alegra quan el troba amb un llibre o un tros de diari a les mans: “Com diu la nostra mare, esforça’t al màxim. El coneixement és el far que ens ha de guiar” (pàg 216).

Assistim al retrobament amb el pare, després de tants anys absent, un home a qui les dificultats van endurir i en certa mesura trencar, però que conserva una actitud noble a la vellesa quan s’assabenta del destí del seu fill.

Per als no iniciats en la història d’Àfrica, aquest llibre pot ser una primera lectura que ja imposarà qualitat i rigor a les posteriors perquè per a alguns el desconeixement del continent africà ve donat per la poca fiabilitat de les fons convencionals. Europa s’ha mirat Àfrica des de la superioritat, encara ara la falta de respecte és del tot inquietant… Això ens ha allunyat del continent veí. Aquesta obra ens dóna la possibilitat de conèixer una realitat des de l'admiració i el respecte.


sábado, 3 de diciembre de 2016

"Històries falses" de Gonçalo M. Tavares


Històries falses
Gonçalo M. Tavares
Traducció d’Antoni Xumet
73 pàg.
11 €

Gonçalo Tavares (Angola, 1970) és narrador, dramaturg i poeta. Ens diu en una nota al començament de la novel·la:…”tenir curiositat per entendre la manera com la ficció -versemblant o no tant- es pot recolzar lleugerament sobre un fragment de la veritat fins al punt a on tot es mescla i es torna uniforme” (pàg. 9).

Aquestes nou històries falses tenen uns protagonistes comuns, els filòsofs de l’Antiga Grècia. També són citats Homer, Shakespeare, Montaigne, Laozi o Buda. És ben veritat que “la mescla es torna uniforme”. L’autor tria per a les seves històries personatges “secundaris” de l’obra dels Mestres. No cal dir que som davant un autor molt important, un comtemporani que ja es relaciona amb els grans noms de la literatura portuguesa, per tant, aquest “experiment” té com a resultat unes narracions a les quals ens plau tornar. També ens agradaria poder escoltar aquestes històries fetes tan a la mida del lector, volem fer-les nostres, tenir-les a mà perquè ens ajudin a entendre’ns.

A la mort podem anomenar-la de moltes maneres: Allò Que Espanta, Allò Que Ens Ve a Cercar, La Dona Més Vella. Metó l’anomenava senzillament Filla de l’Odi, perquè és l’odi o la discòrdia que separa els elements i talla pel mig l’harmonia…” (pàg. 34).

És fàcil vèncer quan s’és més fort; difícil és utilitzar la força perquè els altres no perdin; però només això és el just” (pàg. 54).

La multitud quedà així contenta com sempre queda quan la seva opinió, que al mateix temps és també la seva estupidesa, es mostra més forta que la idea d’un home aïllat…” (pàg. 70).

Aquesta és una iniciativa que agraïm a Gall editor, una traducció molt acurada, no podia ser d'altra manera venint del poeta i traductor Antoni Xumet.

Un llibre per aprendre, gaudir i tenir sempre a prop, un autor que cal tenir present perquè es tracta d’un home d’avui a qui ja podem donar el tractament de clàssic.