ELS ANYS

ELS ANYS

Annie Ernaux

Traducció Valèri Gaillard

223 pàg.

Assistim a l’inventari de records de l’autora, compartim amb ella sis décades de la seva vida, des de la quotidianitat de la llar, les relacions amb la família, els veïns, els primers anys d’escola, fins a analisis acuradissims de les realitats polítiques del seu entorn i del món, un analisi rigoros des de tots els ámbits de la societat. Una capacitat de la qual no podem prescindir, el llibre que tenim a les mans ja ha esdevingut un clàssic, del que es valdran generacions futures.

“Les maneres de caminar, d’asseures, de parlar i de riure…

...transmetien la memòria passada de cos en cos des de la profunditat de les zones rurals franceses i europees” pàg. 28

A França, als anys 40 és va viure un gran avanç, a la vida dels infants, ja era prioritat el calendari escolar, fins aleshores, els infants havien d’estar disponibles per ajudar a la família.
El gran esdeveniment del primer sou, d’estar inscrits a la seguretat social, de formar part… el sexe, “la reputació social de les noies” les mares i les seves actitus ancestrals, els avortaments clandestins.

El moment en el que canvien els objectius de les noies:

“1) Convertirse en una noia prima i rossa, 2) ser lliure, autònoma i útil al món.

Vilolència a l’altra riba de la mediterrànea, moviments migratoria massius, desigualtats terribles.

“Amb la guerra freda a l’exterior, la gent se sentia aixoplugada a l’interior” pàg. 74

Respecte al sexe costava convèncer-se de la legitimitat del plaer, “conservavem la vergonya de les mares”.

Els anys 60, els primers cotxes, els primers electrodomèstics, els primers fills d’obrers a l’universitat. Viure amb consciència de manera permanent “des d’on parles tu?”. El miratge de no envellir mai.

“L’arribada cada vegada més acelerada de les coses feia retrocedir el passat.” pàg. 82

“La profusió de les coses amagava l’escassetat d’idees i el desgast de les creences” pàg. 84

La globalització, la crisi, el Mercat Lliure, els dirigents d’arreu que semblen orquestrats, la pobresa i la riquesa no deixen de creixer als nostres ulls, no serveixen les experiències, noves malalties que ens deixen impotents.

A la política es donen canvis sense precedents:

“...ministres iupis que ja no despertaven cap temor entre la gent de dretes” pàg 153

Més consignes, no podem envellir..., hem de posseir

La substitució frenética de tot allò que ens envolta. “La memòria ja no tenia temps d’associar-les a moments de l’existència”. Pàg. 183

“Res del cos humà, ni de les seves funcions orgàniques, no escapa a la perversió industrial” pàg. 201

Abans de començar la lectura, una cita d’Anton Txèkhov:

“...El que avui sembla important, crucial, de conseqüències greus, donçs bé, arribarà un moment que s’oblidarà, en que ja no tindrà cap importància...”
Un anàlisi magistral de sis dècades en les quals tots ens sentim reflectits, una obra imprescindible, un clàssic inqüestionable.

EL BLAT TENDRE

 

EL BLAT TENDRE

Colette

Traducció Ramon Folch i Camarasa

191 pàg.

EL BLAT TENDRE, ens transporta des del primer moment, l’atmosfera d’aquesta casa d’estiueig, la proximitat del mar, la natura esclatant, els colors i olors de l’estiu, els hàbits repetits des de fa molt... fem nostres les sensacions, apareix l’amor dels adolescents, la perplexitat davant el plaer desconegut.

El món dels adults transcorre paral·lelament, convencions, converses repetides:

“És increïble con s’escurcen els dies!

-Per què increïble? Cada any, per aquest temps, dius el mateix. No seràs tu qui canviï el solstici, Marthe.

-Qui parla de solstici? Jo no li dic res, al solstici; doncs que ell em deixi en pau!

-La incapacitat de les dones per a certs coneixements és ben curiosa… Vet aquí una a la qual he explicat vint vegades el sistema de les marees, i és com si parlés a la paret quan em refereixo a la sizígia!” Pàg. 55

La Vinca i en Phil, viuen l’alegria i l’angoixa del descobriment dels seus sentiments, de les necessitats del seus cossos, els sembla que mai arribarà el moment de la plenitud perquè els anys transcorren lentament, en Phil és impacient:

“I tinc setze anys! Setze anys i cinc mesos i vint-i-un dies.” Pàg. 45

La Vinca és assenyada, al menys en el seu comportament quotidià, sembla que té assumit el paper que els altres esperen d’ella.

Apareix la Sra. Dalleray, en Phil s’hi acosta furtivament, l’atracció cap a la dona gran és un imant que actua independentment de la seva voluntat, ella li diu:

“A mi només em plauen els pidolaires i els afamats, senyor Phil. Si torneu, torneu amb la mà estesa.” Pàg. 79

“La Vinca mostrava més calma i una regularitat d’humor tossuda que inquietava en Philippe.” Pàg. 125

La Vinca ha assolit una maduresa que la duu a la serenitat, en Phil, utilitza paraules buides i ella l’atura:

“Tu fas com el petit dels Jalon que fa d’escola els diumenges. Diu, per donar-se importància: «El llatí, ah!, sabeu?, el llatí és molt difícil» però ell no en sap, de llatí.” Pàg. 171

Una obra important, una traducció impecable, un gran plaer, un altre encert d’aquesta col·lecció Petits plaers, una lectura del tot necessària.

LA VIDA AMARGA DE LES FLORS

LA VIDA AMARGA DE LES FLORS.

Viatge al cor de la família Millet

Pat Millet i Jordi Panyella

377 pàg.

Pat Millet i Tusell (1944-2019). Ens diu que va néixer en el si d’una família rica, de profundes conviccions religioses i amb un gran compromís amb el país, tot és cert, malgrat això, detectem immediatament que va ser la petita d’una família del tot desestructurada, una família amb la prioritat de l’enriquiment, ens alertem quan coneixem la trajectòria del pare, orfe de molt petit, als dotze anys feia de mosso a una botiga de queviures, aquest va ser el seu començament; la pujada al regne dels milionaris més influents del país va ser meteòrica, va col·locar els tres fills en posicions que generessin riquesa i res aturava la màquina de fer diners, portant a terme alhora les accions més nobles a nivell polític i social… aquest prohom admirat pels seus orígens i les seves accions, un bon dia es va adonar que la filla petita no parlava català, el càstig va ser que no podria seure a taula fins que no s’expressés en la seva llengua, aquesta carència de la nena es devia al fet que en la primera infància només parlava amb el servei, tothom de parla castellana.

La Pat va créixer, amb independència i solitud absoluta i a dinou anys és va casar amb un home deu anys més gran, un personatge ric i ben plantat, d’una correcció impecable, però sense cap mena de bagatge social, ni cultural, ni laboral… A partir del casament va començar a treballar a l’ombra dels cunyats, aquest home tan refinat també era capaç d’arribar als maltractaments… Ella “va fugir”, com totes les decisions, aquesta també la va haver de prendre sola i ho va fer malament, li van prendre les filles, això la va fer mes fràgil i vulnerable, sempre sola, sempre triant la pitjor estratègia. Si que és veritat que els seus germans Xavier i sobretot Joan sempre li van fer costat, quan sorgien les urgències, l’estimaven però ningú li podia estalviar el desassossec que la mantenia en el caos, la inèrcia nefasta la va dur a un segon matrimoni, desencertadíssim…

Aquesta dona volia escriure, i en sabia, volia exercir de periodista i ho va aconseguir, volia denunciar el mal que es feia a les dones a les quals la llei separava dels fills i ho va fer, volia denunciar les dificultats de desfer un matrimoni… era una dona valenta i amb coses a dir, però sembla que la fragilitat més profunda era la seva característica mes determinant, no van ser suficients les virtuts, una molt important, la van dur a cultivar les amistats al llarg de la vida, les amigues incondicionals sempre presents.

Un personatge que forma part de la història recent, una pobra dona rica, membre d’una nissaga a la qual es va donar, per sobre de tot, la consigna de fer-se rics i cauen i es tornen a aixecar per seguir la inèrcia de fer renéixer o multiplicar el patrimoni.

La noia que va demanar en lloc d’una posta de llarg un 600, símbol de llibertat, no disposava de la capacitat de saber gaudir-la.

 

 

UTZ

Bruce Chatwin

Traducció Dolors Udina

166 pàg.

Bruce Chatwin 1.940-1.989. Molt jove va treballar a Sotheby’s, on aviat és reconegut com un expert, als 26 anys fa un canvi de rumb, es decanta per l’arqueologia, a partir de la publicació de “En la Patagónia”, 1.977, es consagra com a escriptor.

Ens trobem a Praga als anys 50 quan Utz ja és un personatge observat, que ha de patir les visites periòdiques d’un curador de museu, una fotògrafa i un membre de la policia secreta, més endavant Utz diu:

“Escolten sempre, no paren de escoltar-ho tot… Per això no senten res!” pàg. 132

Utz, un home obsessionat pel col·leccionisme:

“Detestava la violència i, en canvi, li agradaven els cataclismes que llançaven noves obres d’art al mercat” eren les grans oportunitats dels col·leccionistes.

“Havia intentar conservar l’elegància de la vida cortesana europea en un microcosmos. Però el preu era massa alt. Detestava les humiliacions i les claudicacions…, i al final la porcellana el repugnava.” pàg. 164

Viatja a Vichy, coneix al Dr. Forestier, un home:

“amb la boca plena d’indiscrecions pressumptuoses”79

Té una col·lecció paral·lela en una caixa forta a Suïssa.

No pot deixar el país “La col·lecció el tenia presoner...” “...i evidentment, li havia destrossat la vida!” pàg. 100

Viu aïllat en un pis de dues habitacions, té pocs amics. Una serventa fidel, la Marta “la seva Columbina eterna” l’única persona amb qui podia confiar “en un món de lleialtats canviants” ajudat per la Marta aconsegueix que la col·lecció no perduri després de la seva partida, el seu final arriba precedit d’una malaltia que li permet fer plans, sempre acompanyat per la “companya” fidel.

Coneixem el cau on es troben grans intel·lectuals que les circumstàncies han convertit en treballadors manuals, ens presenten el filòsof catòlic Miroslav Zítek, havia fet de jardiner i escombriaire, amb quasi 60 anys aquesta feina li resultava pesada i la canvia per ser missatger amb bicicleta, la seva tasca consisteix a traslladar el software de l’ordinador d’un informàtic a l’altre a través de la ciutat. Aquesta feina li dona l’oportunitat de disposar d’uns moments per treballar en una habitació, al final del dia es reuneix amb els seus companys, els llegeix els seus escrits.

Tenim a les mans un altre gran encert dels editors de Quid pro Quo, un clàssic que no podem obviar, que ens arriba en la traducció de Dolors Udina, una vegada més una recomanació sense reserves.