"Llums de tardor" de Miquel Mas Ferrà

Llums de tardor

Miquel Mas Ferrà

420 pàg. 

22 €

El primer de maig de 1893 assistim al naixement de Martí Torrandell. Fill de carboners, neix amb el destí ben decidit, sense cap possibilitat de plenitut, ni parlar-ne d’emancipació, li correspon acabar el seus dies a la carboneria, seguint la petjada d’aquells que el van precedir. En Martí Torrandell no té característiques d’home passiu, ell aprofita les oportunitats i pren decisions. Per començar, i potser la més important, és lliurar-se de l’analfabetisme. Una parenta intercereix perquè vagi a escola i els pares accepten, passius, fins que compleix dotze anys i la força dels seus braços es pot aprofitar al negoci.

A partir d’aquest moment, passa a ocupar el seu lloc al món. Es relaciona amb els amics que el porten a tenir consciència social. Troba un lloc de feina on no és un obrer més, sinó un jove inquiet i amb ganes d’aprendre que treu tot el profit del seu potencial. Els esdeveniments històrics l’afecten de manera directa. Assoleix una posició social molt important, sense deixar de tenir presents els seus orígens. Estima els amics i, malgrat els seus progressos materials, no s’allunya mai d’ells, tolera les persones que la vida posa al seu camí, allà on la societat l’ha situat. No pot conquerir l’amor dels pares, dos éssers definitivament trencats. S’estima amb l’ànima les persones amb les quals va donar les primeres passes quan es va allunyar del seu cau.

Assistim als esdeveniments polítics que van des de 1893 fins a 1937: Se’ns donen a conèixer amb rigor els personatges que protagonitzen la història, els que ja coneixíem perquè la seva trajectòria és reflectida als manuals i, el més important, tots els anònims que ens ajuden a entendre el món: Els amics de La Colla i les seves famílies, l’empresari que el contracta en els seus orígens i els seus empleats, l’especulador per a qui treballarà i el seu entorn, les dones que passen per la seva vida …

Tenim a les mans una obra important pel que fa al rigor històric, els fets polítics i socials i la transformació de la ciutat. És una novel·la en què s’aprofondeix en l’ànima humana.

Una recomanació sense reserves, una lectura que ultrapassa els límits locals per esdevenir necessària i que no pot perdre vigència.

"Babilonia" de Yasmina Reza

Babilonia

Yasmina Reza

Traducció de Oriol Sánchez Vaqué

206 pàg. 

16,90 €

En aquesta novela tot sembla romandre sota control: persones sociables i educades que saben conviure i relacionar-se. Assistim a una festa l’amfitriona de la qual passa per un moment crític; la mort de la mare, l’absència del fill que s’ha emancipat, el repàs de la vida que porta a la malenconia… 

Per tot plegat, troba que li serà bo reunir un grup d’amics per sopar junts. Decideix incloure com a convidats els veïns del pis de dalt, ja que poc abans ells han estat convidats al club de jazz on Lydie, la veïna, canta. Aquesta primera sortida a la jam session resulta molt agradable, per tant, es pot considerar que ja han establert una relació més estreta i que la convidada és correcta. 

Beuen, tots diuen la seva… En un moment de certa tensió, Jean-Lino s’excedeix tot ridiculitzant la seva dona, lluitadora pels drets dels animals. En aquest moment tenen protagonisme el pollastres; la befa ultrapassa tots els límits, es fan paròdies que primer fan riure i que aviat deixen de tenir quòrum. Ell, però, no se’n tem i continua, no repara en el posat de la dona ridiculitzada. Tots han begut, aquestes situacions són freqüents en societat, és un moment incòmode. 

Jean-Lino i la seva dona s’acomiaden de la resta de convidats. Pugen les escales que els separen de casa seva. Quan hi entren esclata la crisi: ella no pot entendre què l’ha fet protagonitzar aquell esclat de crueltat, no pot dominar la ràbia, cap paraula no la tranquil·litza… Ell té un gat que molesta molt inoportunament, ella dona un cop de peu a l’animaló i el marit perd els estreps. Comet un acte terrible, un acte que li canviarà la vida, mai més no farà el paper d’home assenyat, un paper que podem considerar “normal”.

Recorre als veïns dels quals s’ha acomiadat un moment abans i els desperta; beu una mica més i torna a dormir, ella li fa costat, “l’ajuda”. Ens esgarrifa pensar quins límits més subtils té el terme “normalitat”. La dona que aquell vespre ha rebut els convidats conviu amb prou tranquil·litat amb la demència, amb el veí víctima d’un brot de follia.

Aquesta és una història que ens regira, sobretot perquè no som davant persones amb historials clínics que els situen als marges. Ens envolta el que entenem per “normalitat”, una quotidianitat de la qual formem part: tots amaguem misteris i complexities.

Una reflexió en la qual no podem deixar de sentir-nos implicats, és el nostre present. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

"Perdón" de Ida Hegazi Hoyer

Perdón

Ida Hegazi Hoyer

Traducció de Cristina Gómez - Baggethun

Nórdica Libros

242 pàg. 

19,50€

Des del primer moment ens acompanya un neguit: Igual que la nostra protagonista, volem donar una oportunitat al jove “brillant” que acabem de conèixer. Voldríem aturar el món en els primers moments de la convivencia, quan tot són complicitats i rialles, però no pot ser perquè som al costat d’un psicòpata i la seva víctima. L’angoixa queda amb nosaltres i no ens abandonarà.

Ella accepta un dolor físic que s’eternitza en el temps, una ferida que triga molt a tancar i que ell li ha provocat. Ell és “brillant”, el creiem filòsof, les seves cites enlluernen, detall que deu ser una constant als historials clínics. Ella el segueix, l’estima i no fa cas dels senyals. Comença mentir en el seu entorn laboral i amb les poques relacions que manté defora de les quatre parets compartides.

Comencen els dubtes: Ell té un nom per a ella i un altre a casa dels seus pares. El personatge de la mare també és doble, el real i el que ha elaborat el fill. Existeix un secret, un gran dolor amagat que ho explica tot. Ella no pot fugir per sobreviure i tria el dolor. Per als lectors és un personatge inquietant, no en sabem res, no coneixem qui hi ha darrere de la noia dolça i eficient a la seva feina, envoltada d’infants, cordial i sociable… Pateix una agressió per part d’un nin molt petit i l’infant experimenta una transformació que alarma les col·legues de l’escoleta i els pares dels altres infants… Ella ha estat la mestra triada pel nin per agredir-la.

El nostre personatge va perdent forces. L’home que “raona” i “convenç” el seu limitat auditori es va esvaint, ella ho sap i no pot fugir. La ferida del dit s’ha tancat, el fil que ell va convertir en anell és dins, forma part d’ella i la va minvant. Els dos es constitueixen com a unitat en el pitjor sentit del terme.

Ell és eficient quan tria el seu final. Al principi, quan l’acabem de conèixer, ja ens diu que no entén els que s’equivoquen. Ara ens preocupa ella, la jove de 21 anys que va acceptar ser mutilada, que va dissimular, que va fer tan bé el seu paper.

La tragèdia forma part de la vida. Cal admetre que som impotents davant el destí: Quan el dolor pren protagonisme és difícil d’entendre; ens agradaria que es donés només als clàssics dels texts dramàtics. Paradoxalment, per això són clàssics.

Una recomanació sense reserves; una autora jove i brillant que ens ha colpit i emocionat, una història que ens acompanyarà en el temps.

"El maestro del juicio final" de Leo Perutz

El maestro del juicio final

Leo Perutz

Traducció de Jordi Ibáñez

226 pàg.

En aquesta novel·la assistim a una reunió de persones amb interessos artístics del tot elevats, intèrprets de música i oients refinadíssims. Coneixem un actor consagrat que viu l'eclipsi de la seva carrera i ha de representar en els propers dies Ricard III de Shakespeare. Es respira una certa tensió a l’ambient, al gran actor li volen estalviar un ensurt terrible: el seu banc ha fet fallida i es troba absolutament arruïnat.

De sobte, dos trets: l’actor és mort. Ens acull a partir d’ara un relat policíac amb ingredients de literatura fantàstica.

Al començament el narrador ens diu:

“Todos nosotros no somos más que proyectos fallidos de la voluntad inmensa del Creador. Llevamos dentro un enemigo terrible y ni lo sospechamos.” (Pàg. 13)

Suïcidis induïts? On és el culpable?

Les investigacions del metge, el baró i l’enginyer, així com el neguit i la por són presents des del primer moment. Tots volen trobar una explicació que els tranquil·ltzi, tot i que desconfien que les seves pesquises els portin a una resposta que els aporti serenor. Poca poc tot esdevé més complex; cada vegada tots - ells i nosaltres, lectors-, hi estem més implicats, d'aquí la seducció i l’espant que ens provoca la lectura.

Coneixem el savi Pfisterer, que resol qualsevol qüestió, recita dades concretes sense deixar de fer la feina que l’ocupa. Ho fa a canvi que la persona que li demana ajuda pagui la seva consumició.

“¡Qué pocas cosas sabemos los unos de los otros! Todos llevamos nuestro propio juicio final a cuestas.” (Pàg. 222)

Tenim a les mans una narració perfecta d’un Mestre imprescindible. Hi tornarem, de fet tindrem necessitat de tornar-hi, però… Necessitarem un temps, ens hem de refer d’aquesta primera lectura que ens ha trasbalsat i seduït alhora.

És un clàssic imprescindible. De moment ens refugiem en les músiques que ens suggereix a les primeres pàgines –Brahms, Beethoven, Schubert- i que ens permetem establir un vincle amb les paraules que ens han atrapat.