Las almas muertas

Nikolái Gógol

Il·lustracions d’Alberto Gamón

Traducció de Marta Rebón

429 pàg.

34,95 €

Nikolái Gógol (1809-1852) ens dona a conèixer un home amb un únic objectiu a la vida: enriquir-se. De molt petit va rebre una consigna: …”el kopek te será fiel, sea cual sea tu infortunio” (pàg. 261).

Quan sent atracció per una noia, el nostre protagonista -com és natural-, fa càlculs:

…”una dote de doscientos mil rublitos… Podría encarnar, por así decirlo, la felicidad de un hombre decente…” (pàg. 108).

Des del primer moment agraïm els peus de pàgina, ens ajuden a aprofundir en el text de manera especial. Un exemple és la nota de la pàgina 28, en què ens fa veure la composició de molts de noms de llocs o persones, “un recurso cómico muy frecuente en la prosa gogoliana”.

Ens sentim gratament apel·lats quan l’autor es dirigeix a nosaltres, el sentim a prop i n’agraïm la “confidència”. Un d’aquest moments es produeix al començament del capítol set, quan tenim a la nostra esquerra la imatge de N. Gógol.

La galeria de personatges és amplia, hi són “tots”:

- L’home instruït que s’ha vist superat per la inèrcia nefasta que l’envolta i que sucumbeix al caos.

- L’home generós i feliç que viu hipotecat.

- El coronel que porta la “coreografia” militar a la vida domèstica i que quan riu fa "dringar les xarreteres".

- Konstantin Fiodorovich, un home honrat.

- Els germans Platonov. Vasili adverteix a Platón: “...tienes el alma dormida…”....”no ha sido por saturación o cansancio, sino por falta de sensaciones e impresiones vivas” (pàg. 387).

Tot plegat és una gran mostra de clarividència que ens ajuda a entendre el món. La necessitat d’enriquir-se com a única fita a la vida és un tret de certes persones, un tret que sorgeix en qualsevol època i en qualsevol circumstància. Adictes a “tenir” sense mida i a mostrar penediment quan ensumen el perill.

El nostre Chíchikov, empresonat i mort de por, té al seu davant Murázov, l’home assenyat que el vol fer recapacitar, però els bons propòsits duren poc. Apareix Somosvístov, que proposa una sol·lució fàcil, una nova irregularitat que el durà a la llibertat per tornar a començar a trobar la plenitud amb els tripijocs habituals.

Aquesta obra és una reflexió magistral i del tot oportuna en el nostre moment històric. Gógol és un dels Mestres que mai no podem deixar de tenir present.

Les il·lustracions creen l´atmosfera ideal i, pel que fa a la traducció i la bellesa del llibre, ens duen a sentir el privilegi de tenir l’obra a les nostres mans. No cal dir-ho... Una vegada més, una recomanació sense reserves.

El doctor Fischer a Ginebra o la festa de la bomba

Graham Greene

Traducció de Josep Alemany

158 pàg.

16,80

Anna-Luise ens adverteix, ja al començament de la novel·la, que el seu pare té el monopoli de la burla (pàg. 28). El Dr. Fischer sent la necessitat d’envoltar-se de personatges esguerrats Intel.lectual o fisicament. L’atreu allò grotesc, tenir a prop seu “despulles humanes” el duu a una mena de plenitud. Un altra condició que sovint estableix és que aquells que l’envolten han de ser rics, però ell els ha de superar amb escreix, ha de ser el més ben situat al “rànquing”. Això el porta a mirar-se’ls des d’un pla superior en el qual troba la màxima comoditat. Sent una necessitat imperiosa d’observar els seus convidats en les situacions més ridícules. Els altres accepten per cobdícia -reben magnífics regals- i perquè els fa feliços haver estat triats per formar part de la “cort” del més ric. Un tret dels rics: els agrada mesurar els graus de poder.

El Dr.Fischer és incapaç d’estimar, les seves capacitats són humanament limitades. No se li pot demanar més, ja en té prou d’haver d’organitzar les seves macabres diversions i de vetllar per ser cada dia un poc més poderós.

“Sens dubte hauria menyspreat Jesucrist per ser fill d’un fuster si el Nou Testament no hagués esdevingut, amb el temps, un sensacional èxit de vendes” (pàg 46).

Aviat passa allò inevitable, comencem a compadir el terrible Dr. Fischer. Menysprea els seus convidats:

“...Menysprear, Jones, és com tenir una ferida profunda i inguarible, és el començament de la mort…” “...Si el que ha causat la ferida és mort, un s’hi torna atacant altres persones” (pàg. 117).

Com a contrapunt, trobem la perfecció d’ànima de la filla, les ganes de viure, la capacitat d’estimar… Al “pobre” Fischer res no el duu a reaccionar, resta sol al seu pedestal exercint el mal a temps complet.

Graham Greene va escriure aquesta obra a l’any 1980, quan tenia 76 anys. Observador perfecte de la conducta humana, va triar Vevey com a darrer lloc que l’havia d’acollir, les peculiaritats del paisatge, la llum, la neu, l’ostentació de les mansions, les seus de les grans empreses... Green havia conegut molt de món, havia aprofundit en infinits arquetips humans i ens havia mostrat molts indrets amb la mirada de l’ observador metòdic.

Amb aquesta novel·la curta on tot és substància gaudim, un vegada més, d’un grau de clarividència que ens trasbalsa profunda i gratament al voltant d’una realitat que mai no perd vigència.

"El tramvia groc" de Joan F. Mira

El tramvia groc

Joan F. Mira

333 pàg.

“La meua petita persona, la meua vida i la meua memòria, com la vida i memòria de tots els humans, no es pot entendre sense una geografia concreta, amb molts segles d’història acumulada, d’història humana i d’història natural” (pàg 72).

…”Cada generació humana s’equivoca si viu només en un present sense substrat ni substància”... (pàg.75).

Tenim a les mans unes memòries que són per al lector font de plaer literari i coneixement profund. Mira ens explica amb erudició els orígens de la terra que l’acull, ens parla de tots els que l’han viscuda i que han estat protagonistes de l’indret tal i com ha arribat fins a nosaltres.

Un immens hospital al centre de la ciutat, fundat per un frare emprenedor al s.XV. La perfecció de l’horta, l’art del conreu, les peripècies d’un avi que ho va perdre tot i d’aquesta manera va fer més ric el Senyor. Els seus fills van resultar treballadors i molt intel·ligents i van saber generar riquesa per altres vies. El somni “revolucionari” de l’avi d’arribar a ser un gran propietari rural a partir del seu esforç va resultar una utopia.

El pare és metòdic en el seu projecte d’esdevenir granger. Molt devot dels manuals traduïts de l’anglès que ocupen un lloc a la saleta prop dels clàssics juvenils, lectures de les que gaudirà el nostre protagonísta al seu moment, abans ho han fet els seus germans grans; ells són els únics universitaris del barri.

Ens dona a conèixer la relació amb veïns i família, els infinits perfils humans que aviat fem nostres, com el del senyor Manuel, de qui l’infant va aprendre que:... “regar no és un acte banal…” “Qui no respectava en rigor aquests drets del altres, qui furtava una part de temps d’aigua, era tingut per infame i digne de menyspreu” (pàg. 83).

És un privilegi observar als animals de la granja: …”en qualsevol corralet gremial, doctrinal o acadèmic, on no suportaria ser picat però tampoc ser picador” (pàg. 114).

Ens presenta un oficial de fuster, el senyor Toni, un anarquista pacífic que va patir reclusió i a qui aquest fet el va dur a idealitzar l’ofici. Trobem també una llarga llista de personatges que s’aturen entre la porta de casa i la via del tramvia simplement pel privilegi d’observar:

…” com hauria volgut Aristòtil, de formació de l’ànima d’un petit ciutadà” (pàg 258).

Accedir a aquestes memòries, a les Paraules del l’Home, de l´erudit, dites amb naturalitat , amb el saber d’una Gran Persona, ens porten al compromís i al propòsit d’escoltar millor, de saber escoltar per aprendre a estimar.

Atlas de literatura universal. La vuelta al mundo en 35 obras.

Coordinació de Pedro García Martín

Il·lustració i disseny d’Agustín Comotto i Tono Cristòfol

146 pàg.

29,50 €

Tenim a les mans un objecte preciós; els atles ho són, i aquest és un llibre fet amb cura, amb tots els detallls. Aquesta bellesa s’aprecia més en un moment en què, per resoldre dubtes, amb molt poques excepcions, anem a la pantalla i quedem literalment aclaparats per infinitat de dades, tantes que ens deixen estabornits. Intentem trobar la nostra resposta i ens sentim informats… Aquesta informació automàtica no té el valor del coneixement i no sempre som conscients d’aquesta diferència.

L’Atles Literari que acabem de descobrir ens ofereix una tria de trenta-cinc obres decisives de la literatura universal, cada una de les quals se’ns presenta acompanyada de les paraules d’algú que sap fer-nos arribar la lectura amb la importància que té, una persona profundament coneixedora d’allò que ens diu.

Quan es tracta d’un llibre que ens ha emocionat i ha passat a formar part de la selecció personal de llibres amb què ens justifiquem a nosaltres mateixos com a lectors, es reforça la tria que al seu dia vàrem fer. Quan ens parlen d’aquells llibres que no vàrem “triar” sentim la necessitat d’accedir-hi, de fer possible un encontre, de tenir-los a les mans, encuriosits pels arguments del Mestre que ens proposa la lectura.

Des del primer moment ens permetem sorprendre’ns de no trobar els “nostres predilectes”: seria impossible que hi fossin... Això ens porta a “defensar” la nostra tria personal i en aquest exercici, en aquest acte íntim de cada lector d’incloure el seu títol, estem creant un nou atles, el nostre, o potser atles infinits, i accedim a una font inesgotable de plaer literari, de proposit de lectures.

Pel que fa al disseny i les il·lustracions, ens sentim captivats des del primer moment. En cada nova trobada es reforça la gratitud, els grans encerts de l’il·lustrador. És un plaer visual, una oportunitat per aprofundir en el llibre conegut, un compromís de noves lectures i relectures que mai no agrairem prou. Una vegada més, una recomanació sense reserves.