343

 

llibre

 

 

 

 

 

FILM HABLADO

Irène Némirovsky

Traducció Dante Soriano Rebollo

Presentació Pilar Fraile

101 pàgs.

Irène Némirovsky, (1903-1942), Film hablado, (1931)

Éliane i Anne Bernard, mare i filla, una vegada més Nemirovsky aprofundeix en aquest vincle. Ens fascina la capacitat de crear una atmosfera, la por, la fam, la malaltia, els graus de poder dins la precarietat; coneixem diferents perfils de prostitutes, sona música de jazz, la ciutat coberta per la boira, el fred, que mai no deixen de sentir els cossos malaltissos, la mort per tuberculosi, la usura representada per "madre Sarah", a qui sempre es pot acudir, sempre obre la porta per enriquir-se amb la necessitat dels altres; a les primeres pàgines ens presenten el collaret d'Èliane, molt valuós, tant que podria fer possible un canvi a la vida d'Éliane i Anne, podria fer realitat el somni d'Èliane, viure al camp en una caseta petita i confortable, però no son a temps i el meravellós enfilall de perles anirà a engreixar la fortuna de "madre Sarah".

Anne, va ser entregada a la germana d'Èliane perquè la cuides, la noia té setze anys i la vida a casa de la tia l'ofega, la germana d'Éliane, entén la relació que les uneix com un negoci, té la noia al seu servei i rep els diners que envia la mare; Anne fuig, arriba a París, a casa de la mare, la rep la minyona, està exhausta, quan arriba Èliane l'ajuda a despullar-se, li posa una de les seves camises de dormir, dormiran juntes, al matí Anne es lleva, es vesteix amb roba de la mare i volta per la ciutat, al vespre coneix el cau on la mare passa les nits, allà Èliane té una certa distinció, encara no ho ha perdut tot, a la filla ja li estaria bé aquell destí; Anne només pot pronunciar retrets, és incapaç de dir el mot mare...

Coneixem Luc, un noi de vint anys, no té ofici ni família, té l'astúcia de saber apostar a les curses de cavalls, s'enamora d'Anne i es promet fer un canvi de vida, però els hàbits són mals d'eliminar i tot i que té una feina, fa ús d'uns diners, que no són seus, amb la fantasia que si guanya a les apostes els podrà retornar i portar la resta a casa... estima a Anne, tenen una filla Françoise. La sort no ha estat favorable a Luc, tenen poques hores per retornar els diners, no trobem cap altra sortida que recórrer a Èliane, la qual és feliç que el seu collaret tingui el valor exacte de la xifra que ells necessiten, van a trobar a "madre Sarah"; els joves surten del seu mal moment.

A les darreres planes ens trobem amb Anne, mare de família, Françoise té deu anys, Michel un menys, fan compres per celebrar el Cap d'Any, l'alegria de la festa ho omple tot... el Willy's Bar, el cau que sempre ha acollit a Èliane, a la porta una dona totalment destruïda, l'acaben de fer fora amb amenaces, una cicatriu a la cara... Anne agafa fort a Françoise, camina cada vegada més de pressa... no contesta quan la filla que li demana: "¿La conoces mamá?"

Una vegada més descobrim de la mà de la Némirovsky, un món i uns perfils humans que queden amb nosaltres, no han perdut vigència... el nostre reconeixem i gratitud a l'autora. Una recomanació del tot segura.

342

 

Llibre

 

 

 

 

ELOGI DE LA IGNORÀNCIA I DE L'ERROR

Gianrico Carofligio

Traducció Anna Casassas

97 pàgs.

Gianrico Carofligio, (1961), magistrat, polític i escriptor, en aquest assaig fa un elogi del dubte, ens parla de la seva experiència als tribunals, on l'error té una freqüència que els profans no podíem suposar. Revisa i analitza els conceptes de memòria i veritat:

"No tan sols modelar la memòria mitjançant les tries lingüístiques, sinó generar veritables records de fets que en realitat no han succeït mai." pàg. 12

La tendència humana que s'aplica tant a l'àmbit personal com públic, el que s'anomena "biaix de confirmació", interpretem les informacions de manera que confirmin les conviccions preexistents., tenir present aquesta peculiaritat que ens afecta a tots ens portaria a la prudència, al dubte i el que és més important a la flexibilitat, la possibilitat d'estar oberts a canvis i a acceptar el dubte.

Relativitza la infal·libilitat dels experts, el perill del narcisisme:

"...quan s'identifiquen amb el seu estatus i no tenen la percepció de la seva ignorància." pàg. 22

Elogi de la ignorància:

"La ignorància inconscient i presumptuosa és una amenaça, mentre que la ignorància conscient és una oportunitat de creixement individual i col·lectiu." pàg. 32

Aprofundeix en la capacitat d'improvisar:

"Vol dir aprendre a gestionar la incertesa amb gràcia i serenitat, i adaptar-nos amb agilitat a les circumstàncies canviants." pàg. 41

L'autor ens posa davant del repte d'aprendre a escoltar, potser aquest aprenentatge mai està prou assumit i la fragilitat pot donar lloc a manifestar-se l'ego de manera inoportuna.

Ens porta a descobrir una paraula preterintencional, les nostres accions no ens porten on havíem previst:

"... podem mirar al voltant, observar el que ens rodeja, buscar una oportunitat que en el moment de començar a moure'ns no teníem ni idea que existís."

Això ha donat lloc a grans avanços en la recerca científica, en la nostra quotidianitat, ens porta a no perdre la serenitat davant realitats que no havíem previst i atrevir-nos a improvisar, acceptar la possibilitat de l'error ens fa més lliures, ens dona la capacitat de no quedar paralitzats, aquest pot ser el veritable error.

Ens ofereix un exemple que ens ajudarà a fer nostre el significat de la paraula preterintencional:

"...cal tenir els ulls i la ment oberts, la intel·ligència flexible de la guineu més que no pas l'actitud dogmàtica de l'eriçó." pàg 61

Ens porta a aprofundir en els conceptes sort i mèrit, proposa la lectura de Michael Sandel i cita a Rita Levi Montalcin:

"Sense seguir cap pla preestablert, ans guiada per les meves inclinacions i per l'atzar, vaig arribar a la imperfecció en la vida i en la feina...

...la imperfecció deu estar més d'acord amb la natura humana que no pas la perfecció.

Tot el que ha argumentat l'autor ens porta a una sensació de calma, tenir sempre present el propòsit de relativitzar ens fa més amables, primer, i el més important, amb nosaltres mateixos, per tant, sortim al món amb millors condicions, amb una mirada la més objectiva i respectuosa possible.

El nostre reconeixement als editors, un gran encert, un llibre que hauria d'arribar a estudiants i professionals de tots els àmbits, ens porta a la lectura d'altres assaigs i, els que no havíem accedit a la narrativa de Carofiglio ens proposem la lectura de les seves novel·les policíaques valent-se d'aquest gènere, els autors expressen sense embuts les seves teories, generen situacions i personatges, ens faciliten aprofundir en realitats que creiem lluny dels nostres interessos, o amb les que convivim, ens poden portar a fer més flexibles els nostres punts de vista a deixar més espai al dubte, allunyar-nos del perill del dogma que de manera subtil pot prendre protagonisme en la nostra manera d'analitzar, de respondre, caure en allò que veiem i ens escandalitza dels altres.

Una recomanació del tot segura.

341

 

llibre

 

FICCIONS FUGITIVES

Antoni Pizà

221 pàgs.

Antoni Pizà, musicòleg, el seu llibre està farcit d'erudició pel que fa a la seva especialitat; també gaudim de la capacitat d'observació d'una persona que sap captar la fugacitat del moment, això és, mirar als ulls, saber escoltar l'altre, compartir l'instant, el propi i el dels que l'han precedit, ha estat interessat a esbrinar fets entorn els seus i les seves peripècies; viu entre Nova York i Mallorca, això el pot dur a l'objectivitat, de percebre des de fora, amb un grau més d'imparcialitat.

Comença el primer capítol La tribu citant a Baudelaire, -els nostres records són tants que ens fan infinitament vells, perquè no són només nostres-, d'ença que tenim capacitat d'observar, ens interessa tot allò que ens envolta; Pizà, ens parla del seu poble, de la possessió de la família, Son Dimoni, de l'origen d'aquesta propietat... família, veïns, ens diu respecte a la seva mare i els seus germans, "bons i fiables arxius orals de la família", ell una persona amb un compromís, entendre els seus orígens.

Els professors de secundària, la universitat a València, Aprenentatges, cita grans mestres, totes les possibilitats de formació com a pianista i una valenta decisió, acceptar que la seva vida quedés vinculada a la música, però no des de la interpretació; ens cita Thomas Bernhard, un escriptor, que també va tenir formació musical i les circumstàncies el van dur cap a la literatura.

Valora la capacitat i compromís amb la història de Mallorca de persones que no tenen estudis superiors, als quals el pas pel Seminari, va donar rigor a la seva formació, treballadors incansables, per als quals la investigació va més enllà, és una forma de vida:

"El seminari m'havia deixat molt mal gust de boca, però havia après literatura, filosofia, botànica bàsica i sobretot llatí." pàg. 127

Aquests estudiosos, no són reconeguts, els professors i doctors que fan ús de les seves publicacions, o estudis que no veuran la llum, es consideren superiors en el rang del saber, ells tenen títols i un lloc en el mon oficial que mesura les capacitats.

L'extraordinària conversa de Madame Bovary, amb l'amic de tota la vida, els dos atrapats per l'edat, la distància que els separa, de Felanitx a Sóller, és infinita quan és viuen les xacres que el temps va deixant.

Acompanyem a l'autor a Nova York, i seguim un reguitzell de personatges perfectament tractats, ens ajuden a aprofundir en la vida de la ciutat, Mathilda, l'apartament on viu, un edifici just davant del MOMA, la vida d'aquesta milionària excèntrica per la qual Harlem és lluny, una altra galàxia, les peculiaritats d'aquesta dona quasi centenària:

"Xerrar amb els amables empleats dels call centers era la millor teràpia per a mitigar l'ansietat i l'insomni." pàg. 175

Nelson, fill d'un gallec, empleat a una fàbrica d'automobils a Detroit, i d'una cubana d'origen gallec, Nelson no troba el seu lloc al món, la família torna a Madrid, ell acaba els estudis superiors, tria continuar formant-se a Nova York, per aquest home el fracàs té un pes que ho domina tot; acaba atrapant-lo la soledat de la xarxa, la perillosa soledat del nostre temps, on tot es esbiaixat, però pot tenir una gran força.

Els Johnsons, Margot i Horatio, un matrimoni que ha viscut greus entrebancs, un fill supervivent del Vietnam, després del trauma de la guerra, contra tot pronòstic troba el seu lloc al món, una filla deficient i David, el fill en qui tenien posada tota la confiança, queda encallat en una adolescència que el fa totalment dependent, el seu pare dirà al nostre narrador i amic de la família:

"-Tu has nascut vell -em va dir algunes dècades després.

-Per què ho dius? -vaig respondre sense ofendre'm.

-Crec que tens sentit de la responsabilitat, a diferència del meu fill."

No ha nascut vell observar, en el sentit més profund del terme, l'ha dut a una profunda harmonia.

Tanquem el llibre amb la seguretat que hi ha dues lectures, anar seguint l'erudició i aprofundint en el món de la música, d'una manera riquísima en matisos pròpia de qui domina un coneixement, o acompanyar al narrador en la seva experiència vital paral·lela, voltar per Mallorca i Nova York coneixen paratges i personatges, perfils humans perfectament dibuixats, que queden amb nosaltres. Manifestem la nostra gratitud.

340

 

Llibre

 

 

TIEMPO DE CORRESPONDENCIA

Xesús Fraga - Xerardo Quintiá

171 pàgs.

Dos amics estableixen una relació epistolar al s. XXI, en un temps en el qual sembla que està superada aquesta forma de comunicació, el diàleg a partir de l'escriptura, no el diàleg precipitat que demana resposta immediata, la conversa pausada que ens enriqueix, en la qual abordem allò que no sempre està previst. Quan comença l'acció d'escriure, l'altre es fa present, i sense presses, a un ritme del tot harmònic les paraules van trobant el seu lloc; la comunicació pren protagonisme, les cartes poden començar de la manera més formal, ens interessem pel nostre interlocutor i de manera espontània comencem a fer el matix camí, la música que ens acompanya, el que hem llegit, els fets que volem compartir, feina, família... és molt fàcil que es facin presents records que tenen un lloc de privilegi en la nostra memòria i que per la seva transcendència no es poden verbalitzar en una conversa marcada pel ritme accelerat de les nostres vides.

Els nostres protagonistes ens parlen des de Galícia, terra d'emigrants:

"Ahora que hemos empezado este intercambio de misivas, pienso en lo que estas significaban años atrás para aquellos que las enviaban i recibían, intentando mitigar, a través de caligrafías precarias y toscas, la sensación de distancia que condicionaba sus vidas desperdigadas." pàg. 25

Records d'infància, cites literàries John Irving, Carver, Txékhov, Natalia Ginzburg, Proust... citats com "amics absents", sempre hi són, sempre podem fer referència a la seva obra per oferir-la com un present molt preuat; també, pel·lícules, concerts, exposicions, viatges.

Els dos autors ens han presentat les seves àvies, dones humils que estalviaven per a ells, no només els estimaven tant com sabien, venien de famílies on s'havien conegut les mancances, les àvies volien que s'enfrontessin a la vida amb uns diners que els ajudessin a fer les primeres passes.

Quan s'acomiaden amb una abraçada, sentim la calidesa dels sentiments que els uneixen, una autenticitat que no es troba als dibuixos que rebem per "whats app", mentre escrivim una carta el temps s'atura, només la presència que hem convocat ens acompanya, quan llegim allò que acabem d'escriure potser ens sorprenem, no hi havia guió, potser, no estava previst compartir allò que ha acabat prenent protagonisme, el receptor de la nostra missiva encara va més enllà, intuirà allò que no hem dit... la comunicació, si és real, actua com un bàlsam.

Escriuen respecte a la felicitat:

"... sembrar nuestras vidas con instantes que nos hacen felices."

Escriure cartes, cercar el lloc, el moment, donar l'acte la magnitud que li correspon... quan llegim les cartes que rebem també ens acompanyen rituals, ens preparem per viure un moment de plenitud.

Avui dia, tot s'ha de "vendre" garantint els avantatges, podríem dir que mantenir una correspondència, és saludable, si ho fem sobre paper i, si pot ser, emprant ploma estilogràfica els resultats són encara millors.

La nostra gratitud als autors que ens han permès estar presents en el seu diàleg. Tant de bo, aquest hàbit arreles a les nostres atrafegades vides.

A la coberta ens diuen:

"Xesús y Xerardo proponen la conversación cómo única forma de resistencia a la barbarie."

Una recomanació del tot segura.

339

 

LLIBRE

 

 

 

 

EL CAMÍ A L'ESQUENA

Ramon Erra

191 pàgs.

"De vegades, però, la via que decidim seguir no és un record nostre, sinó dels nostres pares o avis. Aquí es combinen detalls que hem sentit explicar a casa, amb la descoberta del lloc real d'aquestes aventures absurdes." pàg. 16

Hem caminat al costat de l'autor, hi ha vegades que sabem per on transitem, d'altres ens descobreix un paratge, caminar és el pretext, tot va molt més enllà; paratges rurals o urbans, multituds i solitud a un temple "L'oreneta i Llull", després de l'experiència de caminar en mig de la riuada de turistes la solitud del temple, cercant el moment de comunió amb Ramon Llull; "El ròssec damunt la neu", caminadors que són un enigma, apareixen del no-res i es fan fonedissos, en aquest cas deixant una sensació de dolor en aquells que se'ls van topar; "M'entra per l'orella" a l'illa de Huahine, Polinèsia francesa, l'ensurt de creuar-se amb un porc salvatge:

"¿Per què les bèsties grosses ens exciten i ens espanten, però les respectem, i les petites ens emprenyen i els desitgem la mort?" pàg. 134

Records de la mare a la postguerra, quan la Guardia Civil enviava falsos maquis per saber en quines cases els acollien, quanta por van acumular els nostres, quan detalls quotidians es deuen haver endut a la tomba, això ens porta a renovar el nostre respecte i admiració, tot el que no sabem també ha de formar part del nostre compromís, respecte a la seva memòria.

Ni un mot de més, un autor al qual tornarem, ha voltat arreu del món, ha caminat i ens porta a fer present la plenitud que hem viscut a les nostres caminades, com un carrer, una plaça, un horitzó ens transporten i tornem hi ha vegades fins i tot que ho fem de manera inconscient per guarir-nos, cercant sensacions, companyies d'absents que ens reconforten.

Una recomanació del tot segura.

338

 

 

 

 

 

CRÒNIQUES WAGNERIANES

Pere Estlrich i Massuti

101 pàgs.

Som davant les cròniques dels viatges a Bayreuth, Leipzig i Nuremberg, cròniques d'un home apassionat, algú que troba la plenitud escoltant Wagner i Bach, en aquest llibre ens centrem en les dues passions principals del matemàtic i melòman Pere Estelrich. Dedica el llibre al seu pare que li va transmetre la passió per la música; de la seva infància, té molt ben estotjats els records dels matins de diumenge en els quals la casa s'omplia de la música de Wagner i Bach, dos compositors als quals s'ha mantingut fidel.

Tot el que escriu Estelrich està impulsat per la curiositat, la capacitat d'anàlisi, el rigor i la preocupació, potser inconscient, de transmetre aquesta possibilitat immensa de gaudi que proporciona la música; aquesta actitud, es pot donar en una conversa amb altres melòmans, on l'erudició arriba a límits impensables, o amb aquella persona que s'acosta tímidament, fascinada per la possibilitat de plenitud que la música ofereix; en tots els moments està present el docent, la persona que ha ensenyat, amb el grau de passió que li és característic, matemàtiques durant dècades; pel que fa a la música, l'autor, té la prioritat de transmetre coneixements, donar eines que faciliten l'audició, establir un ordre en l'aprenentatge que situï a la persona que vol iniciar-se o aprofundir en una posició a partir de la qual anirà progressant.

Amb ell hem voltat per Nuremberg, Bayeruth, Liepzig... ens ha presentat les ciutats des de tots els punts de vista possibles, s'han citat altres músics, també, creadors fonamentals al món de les plàstiques i la literatura, no podia deixar de tenir present Dürer, Schiler i Goethe; ens ha dut a aprofundir en l'obra dels compositors, els llibrets, les postes en escena... rememora amb nosaltres allò que ha escoltat en els seus viatges del 2023 i 2024.

Ens parla, també, de concerts a l'Auditori de Palma, records que l'acompanyen, compositors, directors i músics que han passat per la seva vida, música que encara ressona, moments en els quals l'ànim s'exalta i deixa una petja en l'esperit, una petja que és aliment, aliment vital, que porta a tenir consciència del privilegi i compromís, en el cas del nostre narrador, el compromís d'oferir, com un present, la possibilitat dels moments de plenitud que la música proporciona.

Una característica de l'autor com a divulgador, és la gran elegància amb què parla del que no ha estat a l'altura, ho fa com de passada, perquè s'ha de dir, sense arribar al menyspreu... fins aquí, els desencerts que es poden apreciar en el transcurs d'un concert, queden immediatament compensats per l'audició següent; quan el que hem escoltat ens ha decebut, tenim la possibilitat de refer-nos immediatament, perquè tenim al nostre abast tot el que ha precedit, en la nostra experiència, a l'obra que ens ha dut al "moment menys bo" que acabem de viure.

Una recomanació del tot segura, per als lectors que no formem part del col·lectiu dels melòmans, aquestes Cròniques Wagnerianes, esdevenen un "manual" que ens serveix per anar escoltant les obres que l'autor ha citat, per, modestament, anar donant més espai a la nostra vida a la música, aquest és el propòsit que compartim amb l'autor, sempre, per sobre de tot, divulgador apassionat.

Com sempre, que la música ha estat present en la conversa amb en Pere Estelrich, li fem arribar la nostra més profunda i sincera gratitud, per l'amor i entusiasme que ens ha transmès.

337

 

llibre

 

 

 

MARY

Mary Wollstonecraft

Teaducció Íñigo Jáuregui i Cristina Súarez

128 pàgs.

Mary Wollstonecraft, (1759-1797), Mary, (1788)

Aquesta novel·la va aparèixer quatre anys abans de l'obra més coneguda i estudiada de l'autora Vindicación de los derechos de la mujer, Mary, és un text on la vida i experiències tenen un pes molt important. Mary, és una noia que té, per naixença els drets minvats, els pares, són persones que no destaquen per les seves capacitats intel·lectuals ni morals, la noia té un germà gran al qual corresponen uns privilegis que encara eclipsen més la filla petita; el noi mor, ella esdevindrà hereva i, per tant, els pares s'afanyen a donar-li la formació que correspon a una noia del seu temps; assistim al final de la mare, això precipita un casament, que els pares havien pactat per deixar resolt un problema de límits de propietats amb un veí; la mare desitja que la filla es casi abans del seu traspàs; assistirem a la cerimònia, la mare mor als braços de Mary, i el nuvi partirà a l'estranger per acabar els seus estudis.

Mary queda sola i un poc més lliure, però la realitat la manté lligada a un espai i a unes obligacions socials, ens dirà citant Edouard Young, Las noches:

"de naturaleza más sutil que la de quienes se limitan a ir por el camino trillado". pàg. 78

Fa observacions a partir del seu entorn:

"Me parece que todos los seres humanos tienen una cierta idea -o más bien afición- de lo sublime. Las riquezas i el estatus consiguiente, representan lo excelso para las mentes débiles. Estas imágenes colman, o mejor exceden, sus estrechas almas." pàg. 52

Ens parla de la relació amb la seva amiga Ann:

"Cuando pasaban juntas horas enteras, los tópicos terminaban agotándose y, de no ser por las cartas o la música, las largas veladas hubieran transcurrido de la manera más tediosa e indolente."

Quan durant el mateix període ens parla de l'amistat que l'uneix a Henry, ens dirà:

"Cuando conversava con él, se desplegaban todas las facultades de su alma, el genio animaba su expresivo semblante y los gestos más gráciles i naturales daban fuerza a su discurso." pàg. 55

Som al s. XVIII, els homes, quan els privilegis no els trenquen, tenen possibilitat d'accedir al coneixement, per a les dones no està previst el desenvolupament de l'intel·lecte, Mary Wollstonecraft, es va alliberar de tòpics.

"Me aguardan riquezas i honores, y los frios moralistas me invitan a sentarme y disfrutarlos, pero no puedo dominar mis sentimientos, y hasta que así sea, ¿qué son esas fruslerías para mi?" pàg. 79

Partirà a l'estranger, per tenir cura d'Ann, l'amiga malalta, fa que el pare ajudi a la família de la noia i ella l'atendrà fins al final; coneixerà Henry, amb el qual troba la màxima harmonia, també ha de viure el seu final... sap que la seva vida no té sentit com a esposa, no pot repetir els papers que han representat els seus, tem el retorn del marit, tem la convivència buida respectant les aparences, però lluny de respectar-se les persones... el marit no fa res per apropar-se.

Al llarg de la lectura cita les obres que l'han acompanyat, James Thomson, Edward Young, John Milton, John Butler, Shakespeare, la Biblia... el que ha llegit la manté i dona sentit a la seva vida, no va trobar la pau fins que no va retirar-se a una casa de camp, va fundar manufactures que generaven riquesa, va dividir la seva propietat en petites granges, tenia cura d'ancians i malalts i estava pendent de l'educació dels joves.

Mary Wollstonecraft ens presenta una existència en la qual, una persona guiada per la seva intel·ligència i sentit comú i no tenint en compte el que s'esperava d'ella, ningú esperava que fes ús de les seves capacitats, i del compromís amb la visió del món que li havien donat els coneixements als quals, de manera lliure, va accedir.

Una novel·la breu, perfectament documentada, que ens porta a l'admiració més rotunda per l'autora, va tenir una vida curta, però del tot aprofitada, es va casar William Goldwin, percussor del moviment anarquista, va morir de part, la seva filla va esdevenir l'autora Mary Shelley.

Raonaments que, malauradament, en molts aspectes, no han perdut vigència, una obra que ens acompanyarà en el temps, la nostra gratitud a traductors i editors que han fet possible la lectura. Una recomanació del tot segura.

336

 

llibre

 

 

 

BRISTOL

Jean Echenoz

Traducció Anna Casassas

185 pàgs.

Coneixem Bristol, un director de cinema, en cap moment presenta el perfil típic de la professió, viu sol, al districte sisè de París, al carrer Des Eaux, un carrer que han donat a conèixer als lectors Zola i Bolaño; assistim als seus rituals matinals, surt cap a la plaça del Trocadero, allà on hi ha la seva oficina. Ens presenten la veïna Michéle Severinsen, actriu en una etapa poc productiva de la seva carrera, l'anirem coneixem millor, en l'actualitat gestiona la fundació que va crear, Substància i Pensament, orientada a la meditació dietètica; sempre servicial i activa en el seu paper de veïna compromesa amb la comunitat de propietaris.

L'enigma que ens acompanya: al moment que Bristol surt al carrer, un home es precipita per una finestra del cinquè pis, va despullat i ningú sap qui és, Bristol no reacciona en absolut, indiferent, va cap als seus afers. Michéle Severinsen, es comporta amb implicació total, rep al policia encarregat del cas:

"Es venta una ullada al mirall de l'entrada, desplaça una grenya, es posa bé l'escot de la brusa i mobilitza les forces vives del seu somriure." pàg. 109

Robert Bristol viu un moment difícil de la seva carrera, la darrera pel·lícula no ha cobert les expectatives de ningú, i ara s'ha d'enfrontar a una nova producció, explicar una història, que ha aparegut com a llibre, Cors al purgatori, el director ha d'acabar d'adaptar el guió, l'autora, Marjorie des Marais és una escriptora prolífica i d'èxit comercial, aquesta dona posarà condicions que ajudaran les finances, Bristol ha decidit que una part del film s'ha de rodar a Sud-àfrica, això ens porta a la vida dels equips de producció desplaçats, la relació amb els habitants, la utilització d'animals, se senten allà com a éssers superiors, i la realitat que els fa petits i porucs; l'actriu principal una jove protegida de l'escriptora.

Tots els personatges que van apareixent, són d'una riquesa excepcional, com ja esperàvem de l'autor, ens sorprenen amb peculiaritats gens comunes: el policia encarregat d'esbrinar la identitat del suïcida; l'actriu veïna de Bristol; la secretaria i el xofer de l'escriptora, la secretaria Geneviève, una dona capaç d'adaptar-se a tots els papers que la vida posa al seu davant; pel que fa al xofer també és un tipus peculiar; en Parker, un militar que coneixem a Sud-àfrica i viatjarà a París per aclarir comptes, s'instal·la al pis d'en Bristol i en poc temps es converteix en amic íntim de la veïna actriu i del policia que esbrina el cas del mort al carrer Des Eaux.

La nova pel·lícula no esborra el fracàs anterior, més aviat confirma el mal moment del director. Bristol acaba perseguit, la seva reacció el matí del suïcidi i les suposicions de l'actriu i el policia, l'obliguen a amagar-se, a la fi les evidències l'alliberen de les sospites.

Una lectura que hem fet al ritme que l'autor ha decidit, uns personatges amb unes trajectòries que ens han sorprès i engrescat, així ho esperàvem, coneixem i admirem Echenoz, una atmosfera que ens atrapa, a París, a Sud-àfrica o a la costa quan Bristol s'amaga a un lloc on passen l'hivern varades les embarcacions esperant l'estiu.

Una recomanació del tot segura, el nostre reconeixement i gratitud a l'editorial i a la traductora que ha fet possible la lectura.

335

 

llibre

 

 

 

MR. POTTER

Jamaika Kincaid

Traducció Carme Geronès

156 pàgs.

El ritme de la narració ens porta a concebre la lectura com un poema, una narració oral amb una cadència constant, repeticions que donen una gran força, realitat de personatges allunyats de tota possibilitat de canvi, tot és transmès de les generacions anteriors de manera inamovible.

Tenim el personatge del metge Weizenger, un home arribat d'Europa, un txec que ha patit l'horror de la guerra; en Shoul, envoltat de les seves riqueses i el greix que el recobreix, propietari de taxis, el patró arribat de Siria.

En el document que certifica l'existència de les persones, allà on havia d'anar el nom del pare de la narradora, figura una ratlla en diagonal; els homes viuen el plaer d'engendrar criatures, ens presenten Nathaniel Potter, el pare de Mr. Potter:

"... no sabia llegir i no va fer cap fill que en sabés. Va fer onze fills i no en va fer ni un que aprengués a llegir..." pàg. 39

Respecte a Mr. Potter, es pot reconèixer una gran quantitat de noies que són germanes, filles del mateix pare, han heretat d'ell la forma del nas, ell les ignora, les mares són un exemple de submissió, viuen en habitacles, tots iguals. Mr. Potter és xofer i analfabet, no va conèixer al seu pare, quan tenia poques setmanes, la mare va començar a surar-lo amb farinetes, quan tenia cinc anys, ella va entrar caminant per la vora fins que el mar la va engolir.

Ens diuen de Mr. Potter, "era dels que viuen normalment envilits":

"... ell que no posseirà mai el coneixement que el món li ha enviat aquest ruixat d'injustícia i més injustícia, de crueltat i més crueltat, no posseirà mai el coneixement que tot i ser al fons un ésser sagrat, la seva existència és un triomf del mal" pàg. 69

La mare de la narradora, va conviure amb Mr. Potter fins al setè mes de l'embaràs, va fugir amb els diners que ell estalviava per tenir el seu propi cotxe; la nena va néixer a una sala mig en penombra de l'hospital, els sentiments de la mare eren d'amor, però també hi havia el ressentiment cap a Mr. Potter i "el ressentiment de la meva mare que espurnejava en silenci cap a mi". La nena que acaba de néixer es dirà Eliane, el nom triat per la seva mare. Annie Victoria Richardson, Eliane com la filla d'en Shoul, per qui la mare havia treballat, un nom que no té cap sentit per a ningú i del qual Jamaica Kincaid es desfarà com d'una nosa que té massa protagonisme a la seva vida.

Mr. Potter va tornar a estalviar, el seu somni era tenir cotxe propi, portar una camisa blanca impecable, uns pantalons ben planxats i unes sabates enllustrades, com les que durant tants anys va haver d'enllustrar al propietari dels cotxes que conduïa, aconsegueix els seus propòsits, també coneixerà un fill, aquest cop és ell l'enganyat, aquest fill que sí que reconeixerà, és d'un altre, viurà amb tots els drets, aquest jove deixarà aquest món lluny del lloc que el va veure nèixer i poc temps després del que li va fer de pare.

Eliane Potter Richardson, tornarà per a visitar la tomba del pare, li relataran la tempesta d'aigua que van viure el dia de l'enterrament, Mr. Potter, un home que mor amb la tranquil·litat que ha deixat un patrimoni i un hereu.

Novel·la autobiogràfica, Jamaica Kincaid, va néixer a Antigua, el 1949, el seu nom Eliane Potter Richardson, ella va aprendre a llegir i escriure, a setze anys la van enviar a fer d'au-pair a Nova York, rés va poder aturar la força de la seva creativitat.

Aquesta narració caracteritzada pel ritme i les repeticions, ens han donat a conèixer un lloc i una realitat, un país sotmès, on les persones repeteixen fins al'infinit els mateixos papers de les generacions que els han precedit.

Una vegada més el nostre reconeixement a l'autora, des del primer llibre va merèixer l'admiració més rotunda, també expressar la gratitud a l'editorial i a la traductora que ha fet possible la lectura.

334

 

llibre

 

 

QUATRE VERITATS I UNA MENTIDA

Kim Ae-ran

Traducció Paula Martínez Gual i Anna Sánchez Sivill

196 pàgs.

La primera novel·la de Kim Ae-ran, fins al moment autora de narracions curtes, que van tenir reconeixement per part dels lectors des del primer moment, el llibre que tenim a les mans té una característica pròpia del conte, ni un mot de més, la paraula justa, la frase depurada.

Coneixem tres adolescents, assistim al seu pas a la vida adulta, d'una manera extrema, sense contemplacions. En Jiu, la Sori i en Chaeun, es valen de la mentida i el secret, la comunicació a través de les noves tecnologies té més pes que les trobades; les experiències que la vida posa al seu pas, són definitives, aviat els joves que ens van presentar a les primeres planes esdevenen adults, persones assenyades a les quals els silencis han ajudat a créixer, els silencies, la creació literària, en el cas d'en Jiu, els secrets de les famílies... secrets que són universals, silencis necessaris encara que siguin un remei difícil d'adoptar.

La vida a Corea del Sud, en Jiu vol guanyar diners, sense que ningú ho sàpiga treballa construint bastides, una feina perillosa i que fa la il·lusió de ben pagada, viu amb els companys en espais compartits i fan els àpats junts, allà s'apleguen homes que tenen necessitat de diners, han d'estalviar, perquè les filles puguin accedir a estudis superiors, per pagar les despeses mèdiques dels pares, per començar la vida com un jove independent, sense fer ús dels diners de l'assegurança que potser rebrà per la mort de la mare, com és el cas d'en Jiu. Assistim al retrobament d'en Jiu amb el company de la mare, dos adults que han perdut la persona que més estimaven.

En Chaeun, es reconeixerà en els escrits que publica en Jiu a les xarxes, la seva mare és a la presó, viu a casa de la tia, ha perdut el seu gos, el Boleta, una lesió l'apartat del futbol, això representa més una frustració pel seu pare que per a ell.

La Sori, una noia que ha descobert la seva capacitat per preveure el final de les persones, això l'aparta del món, no sap com s'ho ha de fer amb aquest do amb el qual ha de conviure; a l'institut passa per una persona estranya, introvertida i maniàtica, també ha perdut la mare, viu sola amb el pare.

Una autora amb una capacitat extraordinària per crear personatges universals i que ha arribat a la nostra vida de lectors per formar part dels predilectes.

La nostra gratitud als editors que han fet possible la lectura, els que hem conegut l'autora per aquesta novel·la, sentim la necessitat de fer nostres les narracions, que els mateixos editors ens han posat a l'abast, per reafirmar-nos en l'admiració a què ens ha portat. També, el reconeixement més sincer a les traductores.

Una recomanació del tot segura.

333

 

llibre

 

 

 

 

LA VIDA DEL LLIBRETER A.J. FIKRY

Gabrielle Zevin

Traducció Octavi Gil Pujol

271 pàgs.

Els llibres prenen protagonisme, moments de soledat, quan ens hi aferrem com a taulons per sobreviure, quan intensifiquem la nostra relació amb autors o personatges per poder continuar alenant, en una situació límit, també els convoquem per compartir moments de plenitud. Som davant una novel·la amb personatges ben dibuixats, amb històries del tot coherents, vida quotidiana, sense grans esdeveniments... coneixem un llibreter i una comercial que visita les llibreries per oferir novetats editorials, cap dels dos fa la seva feina de manera superficial, no l'entenen com una fatalitat que els ha tocat viure, saben aprofitar l'oportunitat que la vida els ha donat, s'estimen els llibres i la seva actitud fa que visquin en un permanent estat d'enlluernament.

El llibreter s'explica la vida a partir del que ha llegit, el seu entusiasme genera lectors. Coneixem dos tipus d'autors, el que viu de la seva imatge, va escriure un llibre que va tenir un èxit relatiu, mai cap altre encert, però "és escriptor" i aquella altra autora que va escriure una novel·la, la va publicar amb nom d'home i va cercar un personatge peculiar, un mal actor, perquè fes el paper d'autor.

Hi ha una nena abandonada, que arriba a la llibreria, el llibreter se'n farà càrrec, quan ha de justificar davant l'administració la seva capacitat per tenir cura d'una criatura, el llibreter, que va deixar un doctorat en literatura americana per dedicar-se, amb la seva companya, a vendre llibres, havia aprofundit en l'obra de Poe, per tant, respondrà:

"La meva especialitat era E. A. Poe. "La caiguda de la casa Usher" és una introducció acceptable de tot el que no s'ha de fer amb els nens." pàg. 77

Aquesta lectura es converteix en una conversa farcida de cites i recomanacions; a través del personatge d'un policia coneixem un jove, del qual han d'esbrinar el motiu l'absentisme a l'institut, l'enxampen a la biblioteca llegeix La broma infinita, a casa no pot llegir, ha de tenir cura de cinc germans, a l'institut els companys se'n fotrien, el llibre demana molta concentració:

"A l'insti no tinc res a fer, jo. Però en aquest llibre ho tinc tot". pàg. 237

El llibreter deixarà anar una sentència a la seva filla:

"Maya, és veritat que les novel·les tenen el seu encant, però la forma creativa més elegant de l'univers de la prosa és el conte. Domina el conte i dominaràs el món." pàg. 256

Tanquem el llibre amb un estat d'ànim exultant, el mateix que experimentem després d'una conversa on els llibres han pres protagonisme.

332

 

llibre

 

 

 

 

LES LENTS BLAVES

Daphne du Maurier

Traducció Jordi Martin Lloret

86 pàgs.

Dapne du Maurier, (1907-1989), Les lents blaves, (1959)

Marda West, ha viscut l'experiència d'una operació als ulls, l'han intervingut davant el risc que perdés completament la visió; el tractament postoperatori, implica que ha de dur els ulls tapats, perfectament atesa a una clínica, rep les agradables visites i regals del marit; les infermeres Brand i Ansel, són les dues dones que tenen cura de la malalta, amb la infermera de nit, la senyoreta Ansel, s'ha creat un lligam especial, tant és així, que la malalta proposarà al marit, que aquesta dona l'acompanyi a casa durant els primers dies. Els metges estan segurs que l'operació ha estat un èxit.

Quan li alliberen els ulls de les benes i li apliquen unes lents blaves que seran el primer pas, abans de posar les lents definitives, viu un moment de terror, tothom que l'envolta té l'aparença d'un animal, executen com persones, però ella veu animals, la infermera de dia és una vaca, la de nit, una serp, els metges són gossos i el seu marit un voltor, al seu voltant cap humà té l'aparença que li correspon, i sempre representen l'animal que els escau; el terror s'apodera de la convalescent, pren consciència de la soledat que viu, el seu germà viu a Australia i no té amics, prou íntims, per fer partícips de les seves angoixes; l'amable marit que enviava flors i té l'aparença d'un voltor, quan la visita mentre ella viu la por pel que l'envolta, vol donar prioritat a què firmi uns documents, per autoritzar-lo a prendre decisions legals en nom seu. Ella, pateix l'horror de veure's envoltada d'éssers terrorífics.

El tractament fa un altre pas, li posaran les lents definitives i els metges hauran d'admetre que han comès un error, que ha donat lloc a visions que han posat en perill l'equilibri de la senyora West, recobra la vista i la tranquil·litat, a partir d'aquell moment, tindrà present l'animal que representava cada persona i això la dura a tenir un coneixement més profund de l'altre.

Un relat de terror on també es tenen en compte els requisits de la literatura més realista, en molt poques planes hem viscut l'experiència d'una dona sotmesa a una realitat que la pot fer trastornar, el fet queda explicat i la senyora West alliberada de les visions terrorífiques.

Una narració que ens porta a reafirmar-nos en l'admiració a l'autora.

331

 

LLIBRE

 

 

EL SOL DELS MORIBUNDS

Jean-Claude Izzo

Traducció Albert Pejó

263 pàgs.

Jean-Claude Izzo, (1945-2000), El sol dels moribunds (1999)

El Titi, el Rico i el Dedé, tres sensesostre, tres homes que es van fonent pels carrers de París, als dos primers els uneix l'amistat en el sentit més pur del terme, es coneixen fa dos anys, en Titi parla al seu amic de les obres d'en Conrad, Somerset Mougham o Graham Green, amb la naturalitat que s'explica una història viscuda, en Titi serà el primer que deixa aquest món, trobarà el seu final, mort de fred, a un banc al metro de París. En Rico, no ha superat la fi del seu matrimoni, la dona l'ha deixat, s'ha emportat el fill, el temps el fa adonar, del que havia estat el seu matrimoni:

"... simplement, havien disfrutat l'un de l'altre, no l'un amb l'altre. Dos cossos estranys que s'alimentaven d'un plaer efímer." pàg. 131

Dedé, és un rodamon menys romàntic, un personatge fred i calculador, amb pocs miraments, al carrer també es donen tots els perfils humans.

La Mirjana, la prostituta que llegeix Jhon Perse, havia fet estudis de literatura francesa i el poeta ha esdevingut un company fidel; aquesta noia ha de pagar un deute a les màfies a les quals va haver de recórrer per fugir de Sarajevo.

El Rico recorda unes paraules del Titi:

"... quan un home arriba al límit demana caritat. En canvi, una dona, es ven.

... Pensa en això. La humiliació que pots sentir tu no és res en comparació amb la que deuen sentir elles." pàg. 185

El Rico, tria tornar a Marsella, la ciutat on va viure una bonica història de joventut, el sol, fugir del fred... es trobarà amb l'Abdul, arribat de l'Alger, va presenciar l'assassinat dels pares i el germà, l'Abdul, un nen, havia pensat que la vida li havia donat l'oportunitat d'un altre pare, però al Rico el va acabar de matar la visita de Dedé i la notícia de la tràgica mort de qui havia sigut la seva dona i les horribles circumstàncies en les quals es va produir.

Han passat vint-i-set anys d'ençà que es va publicar aquesta novel·la, pòstuma, Jean-Claude Izzo, l'autor al qual vàrem prometre fidelitat després de llegir la seva trilogia Keops total, Xurmo i Soleà. La realitat de pobresa i exclusió s'ha multiplicat, la injustícia es reprodueix amb vitalitat.

Izzo, un gran autor, un home compromès, amb una capacitat del tot extraordinària per mirar als ulls dels desfavorits, una obra literàriament impecable i una reflexió de la qual no podem defugir.