"Portugal" de Miguel Torga

Portugal

Miguel Torga

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

119 pàg.

15 €

Miguel Torga (Tras-os-Montes, 1907-1995) és l’autor de Portugal, publicat al 1950.

Comencem visitant el bressol de la Pàtria, el bressol determinant: “L’autoritat emana de la força interior que cada un porta del bressol.” (Pàg. 27).

Torga va néixer sense oportunitats i amb un destí ben clar: la pobresa més absoluta. La seva formació va ser pur sacrifici, tot va arribar amb un cert retard, cap instant no va ser perdut, sinó que totes les vivències van configurar l’autor honest, brillant, profund... Res no li va ser donat, l’actitud de lluita va ser una constant. Fins l’abril del 74 no va arribar un cert reconeixement, ell va ser sempre –com correspon a un clàssic- l’esperit crític que avui ens és vital.

Els lectors caminem al seu costat, aprofundim en la llum, en les pedres i, sobretot, en les Persones. Les seves sentències trobaran sempre ressò dins nosaltres; a Porto ens diu:

…”Quan es vol imitar i suplantar l’aliè, el que s’aconsegueix és minvar el propi. Només és gran la multiplicació incansable de l’autèntic. “ (Pàg 57).

…”Allà on la naturalesa no vol, ni les calàndries canten.” (Pàg. 82).

Amb quina naturalitat, amb quanta humilitat ens ofereix el seu pensament... Sentim la seva mirada i el compromís d’haver viscut la “gràcia” de transitar amb l’Home bo, just, amb el savi, per aquesta terra que ens és propera, aquesta terra que és dificil conèixer i no estimar.

Ens diu que es dona una “incompatibilitat” entre Lisboa i la província però, tot i això, s’estimen, no poden deixar de “visitar-se”.

El nostre caminant se sent “alleugerit i content” en arribar a l’Algarve, no li cal ni tant sols fer versos:

…”Poema, és tota aquesta pàgina oberta davant meu, cal·ligrafiada d’esperança i de calma”. (Pàg. 112).

L’Algarve el fa pensar amb un paradís “on la mortificació cristiana no pugui entrar de cap manera”.

Els lectors disposem de paradisos als quals recórrer per refer-nos, llocs on trobem forces per continuar. Torga és el Mestre que sempre hi és i amb les seves Paraules tornarem a Portugal a cercar les pedres que ell va trepitjar, donant a cada passa la màxima trascendència vivint el compromís, la gratitud i el privilegi de la seva companyia.

"El meteorólogo" de Oliver Rolin

El meteorólogo
Oliver Rolin
Traducció Miquel Aguayo
186 pàg.
Il·lustracions d’Alekséi Fodósievich Vangengheim
Libros del Asteroide
18,95 €

A.F.Vagengheim, fill de nobles, és un home molt cultivat que creu en el progrés i la justícia i està segur que la via per arribar-hi és la Revolució. Quan ens el presenten, ens recorda els personatges i el món de Txékhov.

“...Una época en la que la historia rusa parecía poder seguir otro curso, más apacible, más ilustrado, que el sombrío, terrible, por llegar” (pàg. 24).

Tot és un miratge que enlluerna Vagengheim: ho deixa tot, ofereix la seva vida a la Revolució, s’hi lliura, però el sistema el tria per comdemnar-lo. És el 1934, té 43 anys, una dona molt estimada i una filla de quatre anys de les quals, sense saber-ho, s’acomiada per sempre. La Revolució disposa no solament d’una màquina de matar, sinó que també fa ús de la màquina d’esborrar la mort (pàg.31).

Vagengheim és empresonat perquè el seus origens el fan sospitós: Fill de nobles, germà exiliat; res no té sentit, ell manté una fe cega en el Partit, adreça cartes a Stalin, té un bri d’esperança quan Gorki, “nuestro Voltaire soviético” coneix el terrible indret que acull tants innocents i està segur que es farà justícia. A les seves cartes encoratja a la dona i s’adreça a la filleta amb els mots més tendres. El “sistema” reconeixerà el seu error, això és segur, i mentre, res no l’aparta dels estudis, de l’observació de la natura, d’aprendre d’altres companys il·lustríssims, ell accepta totes les humiliacions com quelcom secundari.

El nostre protagonista comparteix captiveri amb un jove de quinze anys, “sospitós” de tramar la mort del secretari general del Partit a Ucraïna i del propi Stalin. Aquest jove converteix el càstig en un període de formació, està envoltat de savis, esdevé deixeble privilegiat de lliçons de llengües, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, literatura… Recordarà, per sempre, aquella biblioteca formada pels llibres dels homes que el sistema va apartar per tal d’eliminar-los.

L’evidència que res no aturarà la tragèdia no ho és per al Meteoròleg, que segueix essent, per sobre de tot, un bon militant comunista. La correspondència amb la dona s’atura; uns 20 anys després la filla reb un certificat de defunció “per peritonitis”. Existeix també un altre certificat; de fet és tot molt grotesc i el cert és que al 1937 embarca, sense destí, amb mil cent quinze homes més.

L’estimada filla, la nina a qui va adreçar les il·lustracions que inclou aquest volum, deixa aquest món al gener de 2012 i d’aquesta manera posem fi a la història del meteoròleg.

Som davant un text fonamental, no només com a reconeixement històric, sinó també com a homenatge al coneixement com a finalitat a la vida. Una lectura imprescindible.

"L’integrista reticent" de Mohsin Hamid

L’integrista reticent

Mohsin Hamid

Traducció Carles Miró

Pròleg Xavi Ayén

165 pàg

16,50 €

El nostre narrador no és un ancià a qui el pas del temps ha atorgat respectabilitat; ens trobem davant d’un home molt jove al qual la vida, que ha estat viscuda a gran velocitat, l’ha dut a un estat de “gràcia” admirable.

Prové d’un família que fa generacions que es precipita per una espiral de decadència material: Ens diu que en les societats classistes l’estatus es perd a una velocitat molt lenta respecte de les riqueses. És un home brillant, aconsegueix un crèdit que li permet de llicenciar-se en una universitat de prestigi. És seleccionat per un lloc de treball reservat per als millors; ha estat esportista, sap dominar la ment. Com altres joves talents, és ensinistrat en una “espècie de judo mental aplicat als negocis”.

A Manhattan, al metro, el color de la seva pell “solia quedar al mig de l’espectre”.

L’aparença, les relacions, la targeta de crèdit facilitada pels caps, tot plegat li dona un lloc al món, és el millor… El seu cap el recolza.

Viu una passió que l’acompanyarà per sempre, una dona del tot especial:

…”semblava que tenia una existència interna que es mantenia a una certa distància d’aquells que l’envoltaven.” (Pàg 30).

La feina el duu a Filipines, on sembla que assoleix bé el seu paper: Intenta canviar les seves formes d’expressió delicades i respectuoses per les arrogants que suposadament corresponen a un nord-americà. A la seva intimitat, però, la perplexitat és una constant.

L’esfondrament de les torres bessones, la guerra a l’Afganistan, la “pèrdua” de l’estimada, la realitat de ser sospitós a Manhattan, la coneixença d´un home gran i respectuós, un editor xilè que li parla dels geníssers, aquells soldats entrenats per lluitar contra els seus. Les circumstàncies el porten a prendre decisions; ho deixa tot, torna a casa seva i es retroba amb la ciutat que el va veure néixer. Ha passat molt poc temps des de la partida, així i tot, el jove que coneixem és un supervivent savi i amb les formes elegants d’un ancià venerable.

Mohsim Hamid (Lahore, Pakistan,1971) és un autor que no podem obviar, les seves són Paraules del tot necessàries. Aquesta és una novel·la perfecta, ens ha donat a conèixer personatges i situacions que tindran un lloc a la nostra experiència com a lectors.

"Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos" de John Berger

Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos

John Berger

Traducció de Pilar Vázquez

Il·lustracions de Leticia Ruifernández

Pròleg Manuel Rivas

199 pàg.

21 €

Quan tanquem aquest llibre sabem que Jhon Berger, el Mestre, restarà aprop nostre abans de ser desat al prestatge: La veu del Mestre estimat ens acompanyarà durant un temps indefinit, primer gaudint en soledat de la “lliçó” que hem rebut i després compartint fins a l’infinit el nostre goig.

Berger ens ha ensenyat a mirar i a estimar:

“...Mas la tensión y la terquedad de esa resistencia permaneció y permanece todavía, visible entre la nuca y las paletillas. La mayoría de los trabajadores del mundo acarrean ese estigma físico: un signo de cómo la fuerza de trabajo de sus cuerpos les ha sido violentamente separada de la cabeza, la cual no ha dejado de pensar, de imaginar, pero privada ahora de la posesión de los días que les pertenecen y de su energía de trabajo.” (Pàg. 43).

Ens parla de migracions humanes, un mal que produeix dolor i profunda impotència. Ens recorda el mercat d’esclaus al segle XVI, el trànsit de persones, la industrialització i el capitalisme que varen potenciar el “transport” d’homes. Durant la Primera Guerra Mundial es varen patir reclutaments massius, amb el conseqüent desarrelament, avui s´han ultrapassat els límits.

…”Mientras tanto, vivimos no solo nuestras propias vidas, sino también los anhelos de nuestro siglo.” (Pàg. 138).

Aquesta obra ens fa retrobar-nos amb Van Gogh i aprenem també a mirar l’obra de Caravaggio. Ens fa reparar en la bellesa i majestuositat de les estacions de tren, un lloc a mida de les persones, un lloc que ens acull de manera especial, tot i que està construït amb les mateixes pedres que els jutjats o les presons. Sobre els aeroports ens diu:

…”En ellos, la realidad queda siempre eliminada.” (Pàg 184).

Se’ns parla del plaer i del dolor, se’ns diu que hi ha esdeveniments que ens deixen un excedent de dolor i que el do del plaer és el primer misteri.

Assaig, poesia, prosa: Tota la seva obra ens ha fet obrir els ulls i el cor. Aquest darrer llibre és per a mi la gran cloenda i hi tornaré de ben segur per tornar a sentir la veu del Mestre.

Tot és trascendent; la traducció de Pilar Vázquez, que va compartir molts moments amb Berger; les il·lustracions, de Leticia Ruifernández, que el va conèixer l’any 2000; el pròleg, de Manuel Rivas, que acaba el seu escrit dient “Aquí nos vemos”:

…”Lo único que tienes que saber es si mientes o tratas de decir la verdad, ya no te puedes permitir equivocarte en esa distinción…