Cançó de la plana

Cançó de la plana

Kent Haruf

Traducció de Marta Pera Cucurell

380 pàg.

Haruf ens presenta un microcosmos: Hot, a Colorado, és un poble on trobem tots els personatges que ens ajuden a entendre l’eterna complexitat de les relacions humanes.

Trobem la bondat genuïna dels germans McPheron, els quals viuen aïllats. Treballen molt i amb encert a la seva granja, es dona en ells una harmonia amb la natura que és un tret ancestral. Tenen una profunda consciència d’allò que els envolta, saben estimar, tenen capacitat per donar una mà a qui ho necessiti, acullen una jove que passa per un mal tràngol, saben el que han de fer...

Tenim també els Beckman, un pare, una mare i un fill a qui, en paraules de la mare, hem d’agrair que no porti a l’institut cap de les seves armes… Déu n’hi do! El jove s’ha de valdre dels seus punys per trencar una dent a un professor!

Els nens Ike i Bobby, de 9 i 10 anys respectivament, viuen sols amb el pare, conviuen com si fossin tres adults. Els infants són del tot autònoms, la complicitat entre tots dos ens fascina: “Perden” la mare, han mantingut una conversa quan l’han visitada en una casa on viu sola per provar d’entendre’s: …”Només em passa que no sé què fer-ne de tot el que penso....” (pàg. 138).

Magi Jons -la professora que és un puntal a la petita comunitat- acull la jove que és rebutjada per la seva mare. Sap quin és el lloc on trobarà la tranquil·litat necessària per començar una nova vida i l’encerta plenament…

Presenciem també violència física entre parelles adolescents, dolor en estat pur… Ferides que són guarides gràcies a l’amor incondicional d’aquells que viuen per sobre de tots els tòpics, d’aquells éssers als quals la puresa de l’ànima fa excepcionals i necessaris.

Quan tanquem el llibre hem après que mai no ens hem de sorprendre davant les reaccions de les persones. No ens han de sorprendre els resultats quan es fa una consulta a les urnes. Els humans no són, no som, «políticament correctes», es poden donar en nosaltres totes les desproporcions, som éssers primaris amb capacitat per agredir-nos. Aquest és un microcosmos que esdevé universal, que ens duu a reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn.

Literàriament Cançó de la plana és una lectura que ens porta a un plaer profund i també a la certesa que la bondat infinita existeix, que no tots som al món per fer nosa i generar caos, que hi ha un contrapès que ens omple d’esperança. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

La fiebre negra

La fiebre negra

Andrea Barret

Traducció de Magdalena Palmer

305 pàg.

En tots els relats es dona la constant del protagonisme de dones excepcionals, de dones que tenen una fita per sobre de les limitacions que el moment històric els imposa. Quan ens situem al segle XX també ens trobem que el ritme dels esdeveniments no és el mateix al calendari que a la vida de les persones, ja que les històries anteriors també compten. Fem definitivament nostres personatges presentats en aquestes narracions, com a “La carta de Mendel”. Per molt de temps tindrem present a la nina que ens presenta el seu padrí; a través d’ell entrem en el món monjo i naturalista. A “Rara avis” vivim les estratègies de Sara Anne i la Sra. Pearce per sobreviure; a “Seroche” la nostra Zaga torna als seus orígens, a la seva vida sempre hi serà present el Dr. Sepúlveda, amb qui va compartir moments a Xile…

Són imposibles d’enumerar tots els moments en els quals quedem enlluernats, fascinats per una escriptura impecable, un rigor històric presentat amb una naturalitat que demostra la profunditat del coneixement. Andrea Barret és una autora que hem d’incloure entre els imprescindibles.

El relat que dona nom al llibre ens porta al gran conflicte que és una constant a la història: els moviments migratoris, la Gran Injustícia que sembla impossible d’eradicar. S’ha d’admetre que l’ésser humà ha de conviure amb aquesta gran tragèdia? Un drama que canvia d´escenari, que suporta el cinisme de totes les formes de poder i que, com la més maligna de les espècies, sobreviu i se’n riu d’aquells que la consideren eliminada o que somien en la seva desaparició.

La lectura de La fiebre negra m’ha dut a tenir presents tres autors que ocupen un lloc important a la meva experiència de lectora: Jacob A. Riis (Como vive la otra mitad), Sebastian Barri (A la banda de Canaan) i Colum McCann (A este lado de la luz). És molt probable que altres lectors després de la lectura d’aquest relat trobin també referències.

Som al 1847; els vaixells d’emigrants irlandesos arriben al Canadà i l’horror pren protagonisme. Un altre cop la nostra heroïna és una dona, la Nora, una dona sàvia i bona que té com a referència la seva àvia. La vida la converteix en infermera i aviat demostra unes habilitats per sobre de qualsevol formació. Esdevé un element imprescindible per «fer front» al caos que l’envolta. Se’n surt, comença una altra etapa de la seva intensa vida d´emigrant, té valor i coratge per tirar endavant. A Irlanda ho va perdre tot i, un cop al Nou Món, «perd» els dos germans que l’acompanyaven, dos nois de 12 i 17 anys, però ella treu forces d’allà a on no n’hi ha i mira l´horitzó.

Aquesta és una traducció impecable. Al llarg de la lectura ens aturem davant la perfecció d’una frase, l’encert del mot sempre just.

El nostre reconeixement i la nostra fidelitat, des d´ara mateix, a Andrea Barret. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

Col.laboració ARA diumenge 18 de març

La veritable vida d’en Sebastian Knight

Vladimir Nabokov

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

214 pàg.

Datada al 1941, aquesta és la primera obra que Nabokov va escriure directament en anglès. No podem deixar de tenir la sensació que som davant situacions que formen part de la vida de l’autor. Ens les fan arribar a través de Knight, el personatge principal. Ens són desvetllats records d’infantesa a Rússia, Knight neix a Sant Petersburg el darrer dia de 1899, un dia “d’un cel sense núvols que no pretén escalfar la carn, sinó complaure la vista” (pàg.7).

Als dos “germans” els uneix la nostàlgia del lloc on van néixer. Els primers poemes d’en Sebastian foren escrits a Cambridge, quan l’anglès era “innegablement el d’un estranger”. A partir de 1924 S.Knight té un rampell de producció satisfactori; de fet el seu biògraf ens fa saber que ha evitat el casament, tot i que no es deixa dur pel tòpic d’esquivar els prejudicis. Sebastian és algú que:

“... acostumava a triar el camí èticament més senzill (de la mateixa manera que estèticament triava el més espinós)...” (pàg 88).

Observador impecable del seu entorn, de vegades se sent envoltat de “cecs i bojos”, “monomaníacs” insensibles a l’entorn que els acull. Nabokov ens permet -o al menys aquest és el sentiment que tenim cada vegada amb més força al llarg de la lectura-el privilegi d’acompanyar V. En les seves indagacions, ens ofereix una altra “confessió:

“... D’amics en pots tenir mil, però d’enamorat només un. Els harems no hi tenen res a veure: parlo de dansa, no de gimnàstica…” (pàg. 119).

El compromís amb el temps que va viure és :

“...La torre d’ivori no és tolerable si no es transforma en un far o una emissora de ràdio…” (pàg. 123).

Sentim la necessitat d’anar a cercar l’obra del nostre autor per accedir-hi de manera cronològica, anar a les auto-traduccions al ritme que Nabokov va decidir donar-les a conèixer. Els seus assaigs sobre literatura són sempre necessaris. Cal tornar a la seva obra més coneguda, de la qual existeix una versió al cinema en la qual l’autor fins i tot va col.laborar.

Seduïts per “La veritable vida d’en Sebastian Knight” ens prometem dedicar el temps que sigui necessari a acostar-nos a Nabokov i agraïm molt sincerament als editors la iniciativa de fer-nos arribar aquesta meravella que ens engresca i ens fa sentir la més sana eufòria que pot sentir un lector.

….”Parvulari de la vida” (pàg. 185): Aquesta és una expressió que agraïm, moltes vegades ens ajudarà a entendre “el món” i tindrem un pensament de gratitud cap al Mestre.

No cal dir-ho… Una vegada, més una recomanació sense reserves.

Aigua d´alta mar

Aigua d’alta mar

Xisca Homar

Fotografies Cristina Blasco i Xisca Homar

162 pàg.

…”la rialla és l’única resistència possible. Una rialla que ens faci les conviccions insuportables. “ pàg. 68

…”Aquesta mena de rialla que sacseja els fonaments de l’ordre.” pàg 136

na Erin insisteix hi tornarem moltes vegades a les seves certeses, a la seva profunda harmonia i complicitat amb la vida.

Xisca Homar ens passeja per la ciutat i ens fa pensar amb tots els que ens han dut a voltar per New York. N´hi ha molts, tinc present des del principi de la lectura Vivian Gornick, descoberta i recomanada fa unes setmanes, també Mohsin Hamid; ell, ben segur, hagués compartit el pensament de la pàg. 84

…” Un cicló de corbates, mentides i banderes…”

Aquest llibre, passa a formar part de la nostra experiència, és el que cerquem alguns, tindrà la utilitat de guia si viatgem, també serà la nostra guia quan estimem, quam hem de recorrer per cònsol o joia a les paraules d’altres amants, l´autora ens remet a C. Riera o a Vicent A. Estellés, després de la lectura d’ Aigua d’alta mar, les paraules de na Xisca Homar ens poden ajudar a aprofundir en el goig de l’abraçada o a passar el mal tràngol del desconsol.

Na Mercè qui “ mou les mans lentes per explicar-me tots els misteris de l’ésser…” els lectors tindrem present a la professora de català de la Universitat de Columbia. Enyorarem la veu de la veïna, na Rosa, aquella dona que sap contar, i per aixó es fa estimar, hi ha vegades que no tenir-la, en el moment precís, fa més difícil la soledat d’una nit.

Foucault, Kant… la “convivència” amb els pensadors, l’anàlisi sistemàtica, la reflexió profunda que treu pes i solemnitat:

…”La veritat totpoderosa i la pobra mentida.”...”La veritat és una mentida de la qual n’hem oblidat l’origen.”... pàg. 148

El maleït telèfon que ens fa saber que en tornar a Alaró no trobarem el padrí, el somni que ens el retorna enmig dels ametllers.

Les fotografies que reforcen els pensaments, perfectes, explícites…

Quan tanquem el llibre sentim el més profund reconeixement, les reflexions ens acompanyaran, hi tornarem, prometem una fidelitat, que segurament no esdevindrà de “mel i sucre”, de vegades, les fidelitats a els nostres autors, als Amics Absents, que sempre hi són, suporten millor les inclemències de la vida.

Un llibre per ser llegit i, si pogués ser, escoltat. Una vegada més una recomanació sense reserves.

"Experiencia y pobreza" Walter Benjamin en Ibiza

Experiencia y pobreza.

Walter Benjamin en Ibiza

Vicente Valero

223 pàg. 

Eivissa un punt de trobada, a l´any 1932 els primers a arribar varen ser alemanys que havien fet estudis de romanística a la dècada dels anys 20  “cercaven” paraules en l’àmbit lingüistic del català. Aviat els atrau quelcom més que la llengua, l’arquitectura popular, la llum, els contrastos del paissatge, les persones.

La producció literària de W. B. en aquest període és important, a l’any 1936 es publicarà a Paris el seu assaig “El narrador” una part d’aquesta obra va néixer a Eivissa, també en un viatge en el vaixell que l’havia de dur a la coneixença d’un capità: “quien no se aburre no sabe narrar” pàg.  47

W.B. viu a Eivissa moments de gran fragilitat emocional, física i material, malgrat tot, el 6 de febrer de 1935 escriu a un amic:

“a medida de que se va alejando, el primer periodo del exilio en Ibiza adquiere un brillo especial” pàg. 208

Sempre convinant els escrits per encàrrec, amb la correspondència i els projectes literaris propis, utilitza la màquina d’escriure per aquells treballs dels quals pretenia treure un profit i “la mano y la pluma para objetivos importantes”.

A la segona estada, 1.933, Eivissa inicia un breu periode de transformació, persones com “Don Rosselló”, un home culte i ric, veuen la possibilitat d’assolir el progrés per mitjà del turisme, comencen els canvis. St. Antoni viu una transformació que es produeix a un ritme de vertigen.

El paisatge humà també es transforma per moments, s’ arriba a desconèixer la identitat del veí a les colònies d’estrangers… tot plegat veu el seu final amb l’esclat de la Guerra Civil:

“Como había pronosticado W.B., toda aquella “sobervia de tenderos y veraneantes” se vino abajo”.

L’illa torna als costums ancestrals, l’austeritat, el pasisatge intacte. A partir dels anys 50 comencen a arribar nous viatgers, que es troben amb un indret on és possible refer-se de les ferides i cercar una existència idealitzada.

Vicente Valero acaba la seva obra dient:

“El autor de este libro se reconoce deudor de aquel encuentro” Fa referència a la trobada casual a un carrer de Berlín de Felix Noeggerath i W.B. a l’hivern de 1932 on el filòsof va ser convidat pel pare de “Jaume el pagès alemany” a visitar l’illa.

Com en altres ocasions Valero ens commou i trasbalsa, la profunditat, la bellesa, el rigor documental. Tenim a les mans una obra molt important, que no podem deixar de recomanar.