Vestides
per un ball a la neu
Monika
Zgustova
269
pàg.
20,50
€
Monika
Zgustova ens presenta dones que van viure privades de llibertat
durant molt de temps. Recordem, una vegada més, les paraules dels
testimonis que ens va fer arribar la premi Nobel Svetlana
Aleksievitx:
…”Quan
la vida, la vida ras i curt, esdevé literatura” (Temps de
segona mà, pàg. 427).
Coneixem
la noia que escoltava Mendelssohn al camps de treball i que a la seva
vellesa sap protegir-se de la lletjor que l’envolta amb testos de
geranis.
També
l’altra que introdueix la literatura a la seva conversa, que cita
Gogol, Blok, Akmàtova, Beli, Mandelstam, Tsetàieva i Gumiliov i que
viu els insults a la intel·ligència del dogmatisme.
“La
majoria de la gent, fins i tot els joves, creien que Stalin va donar
una dimensió a les seves petites vides. Però molts d’altres,
fills de pares represaliats, érem molt crítics amb ell” (pàg.
98).
Ens
ho diu Ela, a qui varen educar “perquè estigués sempre disposada
a sacrificar-se pel bé comú”.
A
gairebé totes aquestes noies les va salvar la bellesa; encara tenen
desats com a tresors quaderns amb els quals es van protegir de la
brutalitat com si fossin escuts.
Trobem
una dona culpable d’haver estimat un americà i que va compartir
captiveri amb “la nostra Greta Garbo”. També Natalia,
supervivent de reclusió a diferents hospitals psiquiàtrics,
l’activista sempre disposada que va inspirar Joan Báez.
Janine,
la polonesa, ens regala bons records de persones que varen passar per
la seva vida, ens parla de la seva formació - “l’escola”- al
desert de l’Uzbekistan.
Amb
Irina assistim a la gènesi del Dr. Givago.
Gàlia
va néixer al camp de treball de Kotlas; la seva mare va ser privada
de llibertat per raons ideològiques. Malgrat tot, ens diu que “...
la vida al Gulag era una experiència rica”. Més endavant va viure
la reclusió sense tàpies ni filferros: tot el territori era un
espai d’internament.
Monika
Zgustova sap escoltar. En sap tant que ens porta a compartir la
intimitat de les dones a qui ha visitat; ens duu a reviure moments a
les cuines dels apartaments que ara ocupen; compartim les tasses de
té, admirem la bellesa de la porcellana, les parets atapeïdes de
llibres o tristement nues perquè els fills ho han considerat oportú.
Res no fa defallir aquestes dones; les vivències, els poemes, les
melodies, els esguards dels estimats… amb tot plegat saben trobar
la plenitud i ens transmeten una lliçó. Haver accedit a la seva
intimitat és un privilegi que ens compromet.