"Vestides per un ball a la neu" de Monika Zgustova

Vestides per un ball a la neu

Monika Zgustova

269 pàg.

20,50 €

Monika Zgustova ens presenta dones que van viure privades de llibertat durant molt de temps. Recordem, una vegada més, les paraules dels testimonis que ens va fer arribar la premi Nobel Svetlana Aleksievitx:

…”Quan la vida, la vida ras i curt, esdevé literatura” (Temps de segona mà, pàg. 427).

Coneixem la noia que escoltava Mendelssohn al camps de treball i que a la seva vellesa sap protegir-se de la lletjor que l’envolta amb testos de geranis.

També l’altra que introdueix la literatura a la seva conversa, que cita Gogol, Blok, Akmàtova, Beli, Mandelstam, Tsetàieva i Gumiliov i que viu els insults a la intel·ligència del dogmatisme.

“La majoria de la gent, fins i tot els joves, creien que Stalin va donar una dimensió a les seves petites vides. Però molts d’altres, fills de pares represaliats, érem molt crítics amb ell” (pàg. 98).

Ens ho diu Ela, a qui varen educar “perquè estigués sempre disposada a sacrificar-se pel bé comú”.

A gairebé totes aquestes noies les va salvar la bellesa; encara tenen desats com a tresors quaderns amb els quals es van protegir de la brutalitat com si fossin escuts.

Trobem una dona culpable d’haver estimat un americà i que va compartir captiveri amb “la nostra Greta Garbo”. També Natalia, supervivent de reclusió a diferents hospitals psiquiàtrics, l’activista sempre disposada que va inspirar Joan Báez.

Janine, la polonesa, ens regala bons records de persones que varen passar per la seva vida, ens parla de la seva formació - “l’escola”- al desert de l’Uzbekistan.

Amb Irina assistim a la gènesi del Dr. Givago.

Gàlia va néixer al camp de treball de Kotlas; la seva mare va ser privada de llibertat per raons ideològiques. Malgrat tot, ens diu que “... la vida al Gulag era una experiència rica”. Més endavant va viure la reclusió sense tàpies ni filferros: tot el territori era un espai d’internament.

Monika Zgustova sap escoltar. En sap tant que ens porta a compartir la intimitat de les dones a qui ha visitat; ens duu a reviure moments a les cuines dels apartaments que ara ocupen; compartim les tasses de té, admirem la bellesa de la porcellana, les parets atapeïdes de llibres o tristement nues perquè els fills ho han considerat oportú. Res no fa defallir aquestes dones; les vivències, els poemes, les melodies, els esguards dels estimats… amb tot plegat saben trobar la plenitud i ens transmeten una lliçó. Haver accedit a la seva intimitat és un privilegi que ens compromet.

"Asja. Amor en dirección única" de Roser Amillls

Asja. Amor en dirección única 

Roser Amillls 

303 pàg.

18.-€

Berlín, 1955: Asja Lacis té 64 anys i, supervivent d´un llarg captiveri, torna a la ciutat -en procés de reconstrucció-, per retrobar-se amb l’home a qui va estimar, a qui encara, de fet, creu que estima. Ell, W. Benjamin, va prendre la decisió de deixar aquest món 15 anys abans.
Asja fa front a la notícia, és un repte més; ja no té res a fer a Berlín. De nou pren el tren cap a Rússia, un llarg viatge en el qual ens permet restar a prop seu, compartir els records que la turmenten i que, per moments, l’omplen de plenitud.

La visita a B.Brecht és curta, reb la notícia i parteix. Som a temps d’escoltar unes paraules del dramaturg:

…”La rebeldía envejece más deprisa que la piel o el pelo…” (Pàg 25).

Si, per a alguns és així, d’altres mantenen la “fidelitat al compromís” tot sacrificant-ho tot.

Als 64 anys i amb la salut malmesa, aquesta dona pretén seguir treballant en el teatre, el cinema… La professió ha donat sentit a la seva vida, és com una ofrena a la causa en què va creure i que va situar per sobre de la seva existència més íntima.
Va conèixer W.Benjamin, un home marcat per una infantesa difícil, un matrimoni insatisfactori i una clarividència excepcional que descartava estratègies per trobar un lloc al món. Ella convivia amb la “malaltia” que havia d’amagar per evitar ser jutjada, la malenconia que l’acompanyà sempre i que se’ns explica de forma magistral a les pàgines 172 i 173 de la novel·la.
Els van enganar tant!! Aquella idea d’amor lliure que xoca de ple amb sentiments purs i mesquineses humanes que els teòrics no havien previst, van donar lloc a ferides fatals:

…”Ella se había empeñado en no amar a nadie, escéptica y fanática…” (Pàg. 35).

…”Entonces lo supo, la sabiduría no es más que dolor cicatrizado. ¡Y cómo vuelven a doler la cicatrices que deja el pasado…! (Pàg. 278).

Per aconseguir una certa tranquil·litat, a la vellesa signa unes memòries “correctes” i parcials que li permeten de ser admesa al Partit Comunista; per sobreviure ha d’amagar els records més sincers i profunds als quals ja havia donat forma. La seva darrera obra, on ens presentava una visió sense censures dels fets que van protagonitzar el s. XX i la seva vida, mai no va veure la llum.
Aquesta és una investigació impecable presentada en forma de novel·la. El meu agraïment més sincer a l’autora i, una vegada més, una recomanació sense reserves.

"Taxi" de Carlos Zanón

Taxi
Carlos Zanón
364 pàg.
20 € 

Barcelona es mereix aquesta gran novel·la, aquesta crònica impecable de la realitat; es mereix l’estimació, la fascinació, la passió i de vegades també la ràbia. La mirada del taxista ple de dubtes i de bona fe, Sandino, el nostre heroi, el nostre oracle, aquest que ens descobreix la ciutat que creiem conèixer. Potser també creuen conèixer-la els turistes que vénen a fer un cop d’ull a la Sagrada Família, en el temps que els permeten els organitzadors dels creuers.
No, Sandino sap el que diu. Amb ell coneixem altres personatges del negoci del taxi, Déu n’hi do… No hi ha cap altra feina més apassionant, totes les pistes que vinguin d’una altra banda són parcials.
Trobem una perfecció del relat com es dona poques vegades. Ens ho diu tot sense embuts i sabem que és veritat. Tot és permès en el gènere que ha triat. A partir d’aquesta crònica que ens aclapara serem prudents i sortirem de casa amb el valuós manual que Zanón ens ha facilitat.
Sandino “vive atado al motor de un auto que se le va incrustando en el cuerpo”. Pertany a una nissaga de taxistes, estima profundament els seus, recorda amb tendresa la seva infància, malgrat les excentricitats de l’àvia, amb qui va haver de compartir habitació. D’aquesta àvia en coneixem els orígens i així sabem una mica més el que ens ha precedit. Coneixem mares que visiten la tomba dels fills, acompanyades de qui es creu que és a temps de tornar la vida al mort. També duu clients a una festa privada «per a lectors de Chesterton» que passen de la Diagonal al Paral·lel com si es tractés d’un canvi de continent. Barcelona és, també, la ciutat dividida per continents separats per mars molt braus on n’hi ha que moren sense haver-los creuat. Les persones es poden moure com a exploradors excel·lents per Àfrica, pel Pol Nord o Sud, per Sibèria. Res no és lluny per als nostres valents, però n’hi ha que acaben els seus dies sense explorar els continents que formen l´univers de la seva ciutat, sense haver perdut la por als oceans que separen les voreres.
De la mà de Sandino acceptem les nostres mancances; potser ens empeny a l’aventura de descobrir els indrets que ens acullen i que hem d’aprendre a estimar malgrat tot el que representen.
Taxi és una gran novel·la, la darrera obra sobre la ciutat, que ha nascut amb tot el que ha de tenir un llibre imprescindible, un llibre que tindrà la transcendència que mereix. L’agraïment més sincer i profund a l’autor i editors. 

invitació Asja

"Tot és possible" de Elizabeth Strout

Tot és possible

Elizabeth Strout

Traducció d’Esther Tallada

275 pàg.

17,80 €

Tenim a les mans nou contes que ens donen a conèixer un microcosmos habitat per personatges amb els quals ens endinsarem en l’ànima humana. No podem quedar indiferents, tenim la necessitat de tornar-hi perquè ens toquen les fibres mes sensibles. Una vegada més, gaudim l’aportació de bellesa i la sensació de plenitud a la qual ens porta el fet d’haver “compartit” moments amb éssers que ens permetrem fer un poc nostres.

Tots els moments són plens de transcendència: Coneixem el bidell Charlie, Abel, que aviat entén que els diners serveixen per a qualque cosa, malgrat tot:

…”L’única cosa que no es podia comprar amb diners era un amic per la Dottie”

Na Dottie troba els seu lloc al món i sap escoltar des del seu observatori al taulell de la pensió que regenta.

Presenciem la solitud dels boscos on «neix» una actriu a qui el seus ignoren només perquè ha sortit del cau; tot i així, tornarà molts anys després per ajudar a resoldre el trasbals de la mare i els germans quan es troben perduts davant la demència d’un pare que havia reprimit la seva homosexualitat. Només l’àvia, amb la seva extrema vellesa que sembla eterna, la reb amb una tendresa que acarona.

“La vergonya era el nodriment de la seva terra”.

Vergonyes antigues, vergonyes acumulades, molts racons a les ànimes d’éssers que trobem en el nostre entorn i en els quals ens reconeixem. Dolor, dolor infinit, dolor que ens fan arribar d’una manera que no ens aclapara, que ens obre els ulls i el cor, que ens fa millors; bondat, molta bondat que ens ajuda a resistir, personatges que troben un lloc al nostre cor. No ens en podrem desfer, perquè no voldrem, de la mare de n’Àngela, que troba el seu lloc al món en un racó d’Itàlia, un lloc on la llum omple tots els racons, on la filla la reconeix com “una pionera”.

Coneixem també altres víctimes d’una societat “que fa temps que droga les seves dones”.

La vida és molt curta i esquivar els paranys no és gens fàcil.

Elizabeth Strout (1956) és una autora imprescindible. Aquesta és una obra magistral, perfecta en tots els detalls. La seva és una veu que no deixarem de tenir en compte perquè ens acompanya i ens ajuda a entendre el món. Potser després d’aquesta lectura i d’algunes relectures haurem eliminat, també nosaltres, alguns racons de l’ànima que tant dificulten les nostres existències.