llibres

La memòria de l’oracle

Pere Joan Martorell

Premi Mallorca de narrativa 2017

252 pàg.

Edicions de 1984

18 euros

Pere Joan Martorell, Lloseta 1972. Ens convida a conèixer un microcosmos, durant un període de la nostra història recent, aquesta història que, de vegades, per simplificar tenim la temptació d´obviar. Els personatges absents i presents que es passegen per aquestes pàgines ens donen llum, a través d´ells aprenem a mirar i a escoltar un poc millor.

Jacob, el pare i l’avi, els absents, son el contrapunt lliures de les misèries dels presents, éssers als quals la vida ha condemnat al dolor més punyent. Assistim a la metamorfosi de l’oncle:

…”De cada vegada més sol i perdut, en els seus deliris de cants inventats i plors espasmodics”. pàg. 154

La mare, aquesta dona a qui costa perdre del tot les forces, condemnada a plorar absents, poc a poc va construint un lloc de culte, pedra a pedra, ha de tenir a on anar a convocar la presència dels que no tornaran. Es va aprendre “de cor” les cartes de l’avi, cada setmana feia dissabte al despatx del marit, ventililava els llibres, duia el seu abric… el seu camí cap al final el feia a grans gambades. Va parar moltes vegades la taula per al seu botxi, el va “deixar fer” amb el seu cos des d'el primer moment.

El poder, representat pel capellà i el jutge, protagonistes d’una crueltat sense límits, els deixava fora de les normes, feien ús i abús per sistema.

La tia, una dona que estava al món per generar harmonia, no va donar a l´abast, la seva bona voluntat va resultar insuficient.

En Jeremies, el nostre heroi, compromès amb el coneixement:

…”Sí, el quadern del pare fou el meu primer llibre sagrat. Una doctrina que sempre m’acompanyat. Un tresor per descobrir cada dia.” pag. 78

Res no és suficient, en Jeremies serà un més a la galeria dels perdedors, també acabarà en un llimb:

…”intentant mantenir en la memoria el fluix dinàmic dels records evanescents, captiu d’una vida reduïda a la mínima expressió…” pàg 246

Tenim la certesa que hem aprofundit en personatges reals, éssers i situacions que ens envolten o ens han precedit fa molt poc, som davant una reflexió del tot necessària .

Una vegada més una recomanació sense reserves.

LLIBRES

Lluitar amb el diable.

Memòries de la presó

Ngugi wa Thiong’o

Traducció Josefina Caball

278 pàg.

Ed. Raig Verd

21.90 euros

Ngugi wa Thiong’o, Kenya 1938, empresonat sense judici. El seu delicte: escriure una obra de teatre en la seva llengua en què donava a conèixer una realitat que, pel gran èxit popular que va tenir, va incomodar al poder.

Quan analitza els fets que l’han dut a la pèrdua de llibertat té la seguretat que el motiu ha estat la por, la por dels governs africans, una por que es herència cultural dels colonitzadors. A tots els fa por la mirada del camperol o de l’obrer que no manifesta submissió, aquesta mirada d’home lliure malgrat ser el colonitzat, malgrat ser el dominat… El poder no pot controlar un mitjà com el teatre, ha de silenciar les veus que generen consciència i fa trontollar la por dels oprimits.

Les referències literàries son quelcom que esperem i agraïm quan llegim Thiong’o, a les primeres pàgines ens cita a Dickens: “Màxima seguretat” un concepte que el nostre autor associava a Anglaterra, als terratinents que es suposàvem en possessió de veritats dictades directament per Déu. També ens fa referència a El pavelló núm. 6 de Txékhov a on s’aprofundeix el concepte de “boig”.

Ens desvetlla a un personatge que té el seu lloc la món de les lletres, Karen Blixen l'escriptora que va gosar parlar-nos d’Àfrica amb els tòpics més primaris de la estreta mirada dels colonitzadors, Blixen posa de manifest la seva certesa d’una superioritat de raça que otorga als blancs.

Per no perdre el seny, Thiong’o recorre a l’escriptura, escriu en paper de water, escriu per sobreviure… A partir d’un tros de paper de diari de vint centímetres quadrats, Thiong’o ens manifesta que:

…”Em surten ales literàries” pàg. 224

Ja té el tema de la seva novel.la “...ja estic preparat per volar.”

La vida a la presó, la religió, els petits canvis en la quotidinitat que suposen els nous nomenaments a l’administració del centre penitenciari, la subtilesa amb la que es detecten els canvis polítics del país, les estratègies del familiars que de manera intuitiva fan ús de codis per protegir-se, la força que dona l’esperança dels de fora... Una anàlisi impecable del microcosmos que l´acull.

Reflexions que ens donen a conèixer la realitat de Kenya i esdevenen universals perquè venen de la mà de Thiong’o, un clàssic contemporani que no podem deixar de tenir en compte. Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

Jo tenia deu oliveres

Josep Masanés

150 pàg.

Ed. El gall editor

L’acció transcorre a Síria, vivim el començament de la guerra. Observem com d’una manera sobtada, les persones es van allunyant del que era la seva quotidianitat, no poden donar crèdit a l’evidència de que la història els ha triat per ser protagonistes d’un d’aquells períodes dels quals l'humanitat s’ha d’avergonyir.

Mirar el cel de nit, els omple d’inquietud, només pot ser la destrucció que s’ acosta:

“I els nostres no en tenen d’avions de guerra. Només es tracta de saber la nacionalitat dels qui ens volen matar”. pàg. 52

Els organismes internacionals són inoperants.

“Quan penso en homes i dones que s’ asseuen somrients en gran hemicicles i entre paraules buides i manca de sentiments decideixen sobre el nostre futur sense mirar-nos als ulls, em sento molt petita i molt dèbil. És tan injust.” pàg. 135

Al mateix temps, la nostra protagonista, Dalita, troba la màxima expressió d’humanitat en persones amb qui comparteix la quotidianitat: el seu veí, el professor Hadidi, que mai deixa de viure a través de la literatura, enmig del caos, després d’un bombardeig acarona el llom d’un llibre rescatat per viure uns minuts normalitat, uns minuts que sempre poden ser els darrers. Coneixem Rasha, l’atleta que es troba atrapada per la Guerra i encara la realitat amb coratge. El seu lloc és a l’hospital fa d’infermera, esdevé una peça clau del precari engranatge, la mort l’atrapa i la seva absència provoca el desconsol de moltes persones.

Els voluntaris dels camps de refugiats, aquell jove barbut i amb melenes que porta de la mà la nena que Dalita va perdre al mar, aquell moment el més feliç de la vida de la mare. O Paula, la jove esgotada després d’un any als campaments, que es fa càrrec d’aquella família, la mare i els dos infants, és eficient i sap mirar als ulls, els treu del campament, explica a Dalita el paisatge que els acollirà, comença a ensenyar-li la llengua d’aquella illa a on podran alenar sense por, on trobaran la tranquil.litat per refer-se o l’estat d'ànim que potser no té una paraula per ser descrit, com és la vida després de tant de dolor? la vida després d’haver conviscut amb la mort.

Vivim un moment d'injustícia contemporània i propera, formem part d’un món globalitzat a on es donen tragèdies que llegides als diaris son ambigües, complexes... la literatura ens presenta una “realitat” sense embuts que ens colpeix i no ens permet restar indiferents.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

La trena

Laetitia Colombani

Traducció Anna Casassas

205 pàg.

ed. Salamandra

18,- euros

Tres dones, tres cultures que acaben feliçment “trenades”. Smita una intocable a Badlapur, l’Índia, té un objectiu: la seva filla de sis anys ha d’aprendre a llegir i escriure, només d’aquesta manera podrà acabar amb fatalitat d’un destí tristement programat, és astuta ha de trencar la inèrcia que lliga als seus a la injustícia en tots els àmbits. Pertany a un món en el qual els que som com ella no tenen drets, on «la violació es un arma de destrucció massiva», les dones poden ser violades per expiar la falta d’un germà. La seva filla també està condenada a la malaltia, tot son deficiències.

Amb na Giulia, la realitat que ¨se´ns presenta ens és més propera, som a Sicília, tot i així també ha de trencar una inèrcia fatal que l’hagues dut a un casament de conveniència per “salvar” una part del patrimoni i evitar la desfeta del negoci familiar. També opta per saltar-se les normes i tirar endavant per allà on no estava previst. De molt petita a escoltat la sentència d’una “avia” molt estimada a qui li agrada massa la llibertat:

“Una dona casada ha de donar explicacions”, diu. “Fes el que vulguis, mia cara, però sobretot no et casis” pàg. 27

També va haver d’escoltar un altra cantarella, aquesta deguda a la seva afició a la lectura:

“No n’hi trobaràs pas cap, de marit, als llibres! exclamava l’Alda” pàg. 28

A Mont-real ens trobem Sarah, una executiva amb un futur programat que no podia fallar. Té tres fills de dos matrimonis, a casa seva també demostra unes qualitats per l’organització impecables; eficient quan cerca ajuda domèstica, res no falla…

Al despatx també ha triat la col.laboradora brillant que serà sutilment utilitzada per ella assolir les fites que s´ha marcat.

Però a Sarah la “traeix” la malaltia, disimula un càncer greu, no està disposta a perdre el ritme de treball, per sort la malaltia no remet, en el seu mitjà és rebutjada… amb la mateixa brutalitat que ella acceptava fins que va ser victima.

Té la valentia de trencar la inèrcia, de fixar prioritats, la salut, els fills, tornarà per “fer justícia”, ella ha canviat de bàndol ara és una dona estigmatitzada, ja no serveixen les mentides i el cinisme.

Letitia Colombiani (1976), LA TRENA ha estat un èxit de vendes, de vegades ens malfiem de les llistes del “més venuts” en aquest cas som davant d’un llibre que s’ha de fer arribar als lectors sense cap dubte, una vegada més una recomanació sense reserves.

Els boscos de Ravel

Michel Bernard

Traducció Ferran Ràfols Gesa

129 pàg

La Breu ed.

Ens donen a conèixer el que va ser la vida de Maurice Ravel, des de que va ser mobilitzat a la Guerra del 14 fins al seu darrer moment. Aquest personatge esquifit que va ser reiteradament rebutjat, aconsegueix, a la fi, formar part de l’exèrcit, per Ravel era una necessitat vital, volia ser un més.

Es va crear una unitat, ell i la camioneta Adelaide, el nom d’una composició seva, va transportar materials, homes i ferits.

Va viure “l’únic feliç , en els seus records del anys de guerra” l’atzar va posar a la seva disposició un piano, mai des de que era un infant, havia estat tant de temps apartat d’aquest instrument. Va tocar una mica de Chopin que “no era ben bé, a ell a qui agradava sinó a les seves mans”. A Paris no s’oblidaven del compositor, Colette va enviar al front el llibret de l’Enfant et les sortilèges.

Després vindria la experiència del bosc, la compassió que el feien sentir els cavalls i les mules, la docilitat d’aquells animals… Al bosc va viure també la camaraderia, compartir les menges exquisides enviades pels amics des de Paris, amb altres soldats. Hi havien indrets del bosc que semblaven lluny del camps de batalla, el duien a rememorar imatges de la natura de la seva infantesa, feien possibles moments entranyables, dues passes més i la realitat terrible tornava a ser protagonista.

Una peritonitis el deixa fora de joc i la literatura pren protagonisme, El gran Meaulnes d’Alain-Fournier, autor mort en combat “aquell jove escriptor, que amb una obra n’havia tingut prou per estalviar-se l’oblit de la fosa comuna” pàg. 72

Va tornar als hàbits de treball. El va irritar una nominació a l’ordre de Legió d’Honor, va demanar ser retirat de les llistes. Viu moments de desasosec, havia perdut la mare i la casa familiar, sent la necessitat de la natura, una herencia que fa possible l’adquisició d’una casa, situada al lloc precís però construcció estranya, malgrat tot ell la va “fer seva”:

“Les obres sortien sempre malament. Li hauria agradat que els artesans i els obrers fossin com músics d’orquestra, precisos i atents als plànols que els havia donat” pag. 100

A Monfort-l’Amaury, el seu darrer destí es va trobar en pau, va treballar molt, no va perdre els contactes amb París, el món el va reconèixer… però el final era a prop, la malaltia es va ensenyorir del seu cos i va fer via.

Quan tanquem el llibre reiterem la primera impressió, l’absoluta perfecció de la forma, la bellesa ho omple tot, acabem de descobrir un autor que tindrem molt en compte, ha passat qualque cosa més que el nostre feliç apropament al compositor. Una vegada més una recomanació sense reserves.