"L'amor que fa caure ciutas" de Eileen Chang

L'amor que fa caure ciutats

Eileen Chang 

Traducció de Carle Benet 

Postfaci de Ricard Planas 

El amor que destruye ciudades

Traducció d’Anne-Helen Suárez Girard 

L'autora va néixer l'any 1920 i l’obra està datada de 1943-44. L'any 1941 decideix viure de la seva ploma; té una visió perfecta de la convulsa societat que l'acull. Som a Hong Kong i a Shangai.

L’autora aprofundeix en les relacions humanes en un moment de canvis i dolor. Aviat esdevé una escriptora mediàtica sense les connotacions negatives que aquest adjectiu sol tenir. La seva lucidesa ens trasbalsa, sobretot quan tenim present la seva joventut.

"...Aleshores estàvem encaparrats enamorant-nos, ¿d'on hauríem tret el temps per estimar-nos?” (Pàg. 103).

Tenim un postfaci que ens situa en el temps: La biografia de l'autora s'ha de tenir present, va viure de manera molt directa els esdeveniments del seu país. Fins als 10 anys va ser tutelada per un pare tradicional en el pitjor sentit del terme; després va estar amb la mare, una dona educada a Occident, una dona protagonista de la lleu apertura de la societat xinesa. Als anys 50 va marxar a EEUU, mai no va deixar d'escriure i va ser professora a Universitats de prestigi.

La seva obra és cabdal a la literatura del segle XX.

"L'amor que fa cause cuitas" de Eileen Chang

L'amor que fa caure ciutats

Eileen Chang 

Traducció de Carle Benet 

Postfaci de Ricard Planas 

El amor que destruye ciudades

Traducció d’Anne-Helen Suárez Girard 

L'autora va néixer l'any 1920 i l’obra està datada de 1943-44. L'any 1941 decideix viure de la seva ploma; té una visió perfecta de la convulsa societat que l'acull. Som a Hong Kong i a Shangai.

L’autora aprofundeix en les relacions humanes en un moment de canvis i dolor. Aviat esdevé una escriptora mediàtica sense les connotacions negatives que aquest adjectiu sol tenir. La seva lucidesa ens trasbalsa, sobretot quan tenim present la seva joventut.

"...Aleshores estàvem encaparrats enamorant-nos, ¿d'on hauríem tret el temps per estimar-nos?” (Pàg. 103).

Tenim un postfaci que ens situa en el temps: La biografia de l'autora s'ha de tenir present, va viure de manera molt directa els esdeveniments del seu país. Fins als 10 anys va ser tutelada per un pare tradicional en el pitjor sentit del terme; després va estar amb la mare, una dona educada a Occident, una dona protagonista de la lleu apertura de la societat xinesa. Als anys 50 va marxar a EEUU, mai no va deixar d'escriure i va ser professora a Universitats de prestigi.

La seva obra és cabdal a la literatura del segle XX.

"L'amor que fa cause cuitas" de Eileen Chang

L'amor que fa caure ciutats

Eileen Chang 

Traducció de Carle Benet 

Postfaci de Ricard Planas 

El amor que destruye ciudades

Traducció d’Anne-Helen Suárez Girard 

L'autora va néixer l'any 1920 i l’obra està datada de 1943-44. L'any 1941 decideix viure de la seva ploma; té una visió perfecta de la convulsa societat que l'acull. Som a Hong Kong i a Shangai.

L’autora aprofundeix en les relacions humanes en un moment de canvis i dolor. Aviat esdevé una escriptora mediàtica sense les connotacions negatives que aquest adjectiu sol tenir. La seva lucidesa ens trasbalsa, sobretot quan tenim present la seva joventut.

"...Aleshores estàvem encaparrats enamorant-nos, ¿d'on hauríem tret el temps per estimar-nos?” (Pàg. 103).

Tenim un postfaci que ens situa en el temps: La biografia de l'autora s'ha de tenir present, va viure de manera molt directa els esdeveniments del seu país. Fins als 10 anys va ser tutelada per un pare tradicional en el pitjor sentit del terme; després va estar amb la mare, una dona educada a Occident, una dona protagonista de la lleu apertura de la societat xinesa. Als anys 50 va marxar a EEUU, mai no va deixar d'escriure i va ser professora a Universitats de prestigi.

La seva obra és cabdal a la literatura del segle XX.

"El professor Bernhard" de Arthur Schnitzler

El professor Bernhardi

Arthur Schnitzler

Traducció de Feliu Formosa

Arthur Schnitzler (1862-1931) fou metge, narrador i dramaturg. Som davant un text de 1912 en què apareixen dotze personatges principals que es posicionen. El nostre protagonista obra d'acord als seus principis; per ell el més important és evitar, en la mesura del possible, el dolor físic o psíquic de la seva pacient. Per altra banda, trobem el capellà, que actua de forma intransigent. La resta de personatges estan dividits, uns aprofiten aquest afer per treure un profit personal i d'altres es mantenen fidels al seu compromís ètic, com a homes de ciència que són.
A la coberta podem llegir:
"... els mecanismes amb què les elits vampiritzen els discursos sobre el bé comú per legitimar el seu propi protagonisme."

Aquest és un text per a grans actors, el teatre ens porta d'una manera àgil a aprofundir en temes de gran complexitat, prenem partit i ens deleitem amb la perfecció de les argumentacions. Schnitzler va trigar anys a veure el seu text representat, preveia el desastre que estava a punt de caure sobre Europa. Encara ara, aquesta clarividència i sentit comú són incòmodes per al poder.
Estem en campanya electoral, un moment oportú per acostar-nos a un clàssic que ens allunyi de la xerrameca amb què es pretén ofendre la nostra dignitat.

Un profund i sincer agraïment a Feliu Formosa, un Mestre a qui devem infinits momemts de plenitud al teatre, on ens ha fet arribar les millors traduccions de l'alemany.

"Les roses de Stalin" de Monika Zgustova

Les roses de Stalin

Las rosas de Stalin 

Monika Zgustova 

Som davant una novel·la històrica. Ens aproximem al "personatge" de Svetlana Allilúyeva (1926-2011), la filla petita de Yósif Stalin.

Svetlana va ser una dona amb greus dificultats per assolir una vida plena. Els seus origens la marquen, l'anonimat és imposible; la tranquil·litat, una utopia.
Als 40 anys coneix un home més gran que ella, culte i equilibrat, un comunista crític amb la realitat que viu la URSS als anys 60. Viu la mort, massa aviat, del company al costat del qual va ser de veritat feliç.
Comença una nova etapa, fuig de Rússia, primer a l’Índia, després als EEUU. Publica el seu primer llibre, esdevé una celebritat, és professora, té diners... Però els records la turmenten, li és molt difícil estar lluny dels fills, no saber fer ús de la llibertat que tant li ha costat assolir.

Torna amb una filla adolescent a Rússia, el seu anhel és "recuperar" els fills grans. Svetlana pateix un altre gran dolor: el seu fill és un home a qui las circumstàncies han trencat i la filla, que va deixar quan era adolescent, no vol saber res d'ella.
Es refugia a Georgia i allà viu moments que l'acosten a la plenitud...Però també li falta aire, tampoc no pot sobreviure al despreci dels fills i a la realitat del seu país, també fuig...

Per fi arriba la maduresa... la tranquil·litat, acceptar el seu destí. Tot passa amb retard, el dolor ha tingut massa protagonisme a la seva vida... Les pèrdues de la mare, dels germans, la transformació i pèrdua del fill gran... És dur constatar que som individus i ens salvem sols. Svetlana viu una certa tranquil·litat a la vellesa, tot rememorant moments viscuts al costat del seu gran amor, aquell home bo, alegre, intel·ligent de la mà del qual coneix una cultura per la qual sentia una atracció, una espiritualitat que no la minva, sinó que l'ajuda a viure, uns rituals que la porten a la plenitud. Acaba els seus dies vivint envoltada de persones majors, en un lloc agradable i amb l’estimació de la filla petita.

Es pot "observar" un paral·lelisme entre les circumstàncies de la nostra protagonista i l'autora? No, no és possible... Els origens de Svetlana Allilúyeva són demoledors... Calen anys de pèrdues, cal vessar moltes llàgrimes per poder tenir un moment de tranquil·litat als 80 anys a la vora d'un llac, tot gaudint del preciat anonimat i envoltada d'expressions agradables que la porten a un somriure espontani.

Aquesta és una novel·la molt important, una biografia necessària que no es pot deixar de recomeçar.

"El crit de l'ocell domèstic" de Taksim Óssipov

El crit de l'ocell domèstic

Maksim Óssipov

Traducció d’Arnau Barios

També en castellà

El grito del ave doméstica

Traducció Esther Arias

Maksin Óssipov (Moscou, 1963) és metge i escriptor, un autor contemporani que ens remet als grans clàssics, observador minuciós i brillant del món que l'envolta.

Els seus personatges es mouen per Rússia i també per EEUU, la realitat en què ens toca viure ara. Trobem un metge que viatja tot acompanyant malalts per tenir un ingrés extra; també un escaquista –Matvei-, que guanya un torneig en què desbanca tots els ancians de l'equip i a qui la vida porta "de moment” a fer-se traductor, “l'home que no existeix" (pàg 102).

Coneixem un espai geogràfic – Eternitat-, del qual en presenciarem la destrucció. També un personatge dels que segueixen a prop de nosaltres quan el llibre ja és desat al prestatge: Aleksandr Ivánovitx, director literari, resident a Eternitat, que viu per al teatre i per a la literatura; no sap com ha de moure’s sense els actors i tècnics amb qui ha compartit la vida, no sap què fer sense un text a les mans. Ja vell i sol, es troba amb persones que el sorprenen, éssers disminuïts amb dificultats per relacionarse: "...Són el suport del règim. Però això va a part" (pàg 142).

Trobem una mare que fa aprendre al seu fill versos de memòria..."No pesen, els pots traginar a tot arreu amb tu. La mare havia de canviar sovint de casa" (pàg 150).

Una vegada més gaudim d’un epíleg que agraïm al traductor; ens parla de moments actuals a Moscou explicats per l'autor. El nostre "Home que no existeix" ens fa arribar el text amb una dosi d'implicació i compromís que agraïm profundament.

"Muerte de un silencio" de Clémence Boulouque

Muerte de un silencio

Clémence Boulouque

Traducció de Laura Salas Rodríguez

Una jove de vint-i-quatre anys es troba a Nova York l'onze de setembre del 2001. És francesa i fa un màster a la Universitat de Colúmbia.
Els esdeveniments la porten a reviure un dolor molt recent, donada la seva joventut: El 13 de desembre de 1991 va perdre el seu molt estimat pare -"un heroi cansat", van dir d'ell anys després-, un jutge, una persona mediàtica molt valorada, que aconseguia conciliar la seva professió amb una vida familiar plena de moments de complicitat amb la dona i els fills; vacances, una divertida sortida amb la filla a comprar unes sabates... Només els bons records ajuden a suportar la desventura, gràcies als bons records se sobreviu.

"Cuando evoco aquel ambiente , me da la sensación de estar tocando papel de lija" (Pàg. 48).
"...Lo que no era más que un día corriente se convirtió en una herida incurable..." (Pàg. 93).

Hi ha amor i comprensió però, malgrat tot, no pot deixar de qüestionar-se quin dolor era més gran: aquell que el pare patia o el que van haver de viure els fills i la dona amb la seva absència deliberada. És molt difícil no caure en aquests càlculs, impotents davant tanta tristor: Un pare que ens deixa quan encara és tan necessari, tant en els moments bons com en els dolents.

"...Que arañar a alguien es otra manera de tocarle la piel..." (Pàg 125).
Aquesta és una tragèdia que, com les clàssiques, ens dóna elements per reflexionar i aprofundir en els conflictes que la vida ens presenta. Una lectura necesaria.