viernes, 29 de mayo de 2020

llibres




La vida normal






LA VIDA NORMAL
Dulce Maria Cardoso
Traducció Pere Comellas
265 pàg.



..."el mòbil que no trigarà a formar part del nostre cos, un altre cap, un altre cofre de secrets." pàg. 181

Tres dones a través d’elles assistim a les transformacions socials, també las de la vida familiar i afectiva.

l’Àvia, que va haver de plorar la mort del fill en plena joventut. El Sr. Pereira, el seu company, l’home que la va dur a veure el mar, el seu lloc al món, caminava com aquells que no saben "trepitjar terra ferma", en Pereira va deixar un patrimoni de records que na Eliete havia reproduït a les seves filles, havia conegut un Estoril glamurós, que acollia reis exiliats, espies, estrelles del cinema... l’Àvia sempre li va dir Sr. Pereira. El pare del seu fill, que no era el saltimbanqui a qui havien atribuit la paternitat, ocupava un recó molt amagat d’aquell cap que va acabar perdent el control...
La mare, costurera, va ser mare adolescent i vídua molt jove, feia relligar les fotonvel.les com si fosin incunables, va tenir un romanç secret, amb el venedor del Circulo de Lectores... va aconseguir tenir casa seva i que la filla anés a l’Universitat, mai va perdre "les seqüeles de la pobresa", tampoc va oblidar els maltractaments executats per la sogra.

l’Eliete ens demostra que no hi han "vides normals", quan tenim la possibilitat d’escoltar a la persona que es creua al nostre camí o aquella que l’autor, el nostre estimat Amic Absent ens presenta, deixa de ser "normal" i passa a ser única i també a formar part de qui fa la coneixença, es dir nosaltres que som els altres.

..."Totes les famílies, les felices i les infelices, tenien secrets, totes les famílies sabien que calia rebutjar la veritat tant com qualsevol altra minúcia que empetites la vida." pàg. 212

La transformació de la societat, el final de la dictadura, els canvis del paisatge, la globalització, l’eterna passió pel futbol com quelcom espiritual, la senilitat dels majors unida a la longevitat, la possibilitat "d’alliberament" mitjançant linies de contacte virtual "l’humanitat força menys complexa" pàg. 164

Hi ha moments d’anàlisi que no podem deixar passar, per molt que ens incomoden, és difícil desfer-se del pasat:

..."I si ja no hi havia reis per mantenir, noblesa i clergat per enriquir, bufons per alimentar amb les molles, hi continuava havent els seus hereus, els incultes i cobdicionsos governants i l’inculte i submís poble". pàg. 190

Una reflexió brillant sobre els canvis del món, a la família i a les relacions personals, una recomanació sense reserves.

viernes, 22 de mayo de 2020

LLIBRES




EL AÑO DEL HAMBRE
Aki Ollikainen
Traducció Luisa Gutiérrez Ruiz
132 pàg.


Inspirat en fets reals, el 1867 Finlàndia pateix un dels episodis més terribles de la seva història, una mala collita, les reserves exhaurides, el poble mor de fam.

Seguim la petja d’una família del nord que parteix en unes condicions de feblesa alarmants. La mort és una constant als camins plens d’humans desesperats en la seva fugida:

..."Marcharse no asusta; lo que asusta es tener que regresar.
...En la granja no queda sino La Muerte." pàg. 29

A Marja, amb els seus dos fills, pel camí li proposen que se’n desfaci d’un; no ho permet. L’instint encara té un paper, després tot passa a gran velocitat, un dolor terrible i sempre present, ningú se’n sortirà, les persones moren i queden cobertes per la neu, una petita elevació difícil de distingir en el paisatge immens. N’hi ha que són els darrers a patir…

...¿Cuando fue la última vez que viste a una persona entrada en carnes, aparte de en el púlpito? pàg. 50.

Mort de la filla, la dona ha de seguir el seu camí:

..."Dónde está, dónde ha quedado Mataleena. Ha llevado a su hija al anonimato sin retorno, ni siquiera hay un nombre en el libro de la vida." pàg. 60

Assistim a la mort d’un metge, vençut per la tragèdia, d’ell diu un polític:

..."No somos el pueblo...
...nunca cruzaremos la línea que hay entre el pueblo y nosotros. El único que la cruzó fue Johan, se unió al pueblo y murió de sus enfermedades" pàg. 65

Assistim al final de la mare, també queda engolida pel paisatge.

El fill serà acollit per una família que ho tenia tot, menys un infant, el nen repeteix les paraules de la dona "Mam-ma", mai li dirà mare, una paraula que ha quedat absent, de manera inconscient el dolor dels primers moments conviurà amb ell.

La Vida no s’atura, els supervivents segueixen les inèrcies, tornaran a plantar amb l’esperança de collir, es duran a terme grans obres públiques, pobres i rics faran els seus papers.

..."La longitud de las cadenas nos señala los límites de la libertad, solo quien se ha resignado a su destino puede vivir sin prestar atención a esas cadenas. Las cadenas más pesadas son las de nuestros propios anhelos...." pàg. 126

Hem conegut un autor que ens trasbalsa i emociona com només ho fan els grans, coneixement profund de l’ànima, perfecció literària.

sábado, 16 de mayo de 2020

llibres


 
Un-vespre-al-paradís







UN VESPRE AL PARADÍS
Lucia Berlin
Traducció Josefina Caball
268 pàg.


Una lectura pendent, el recull de contes que recomano es va editar fa dos anys. Amb l’excel·lent record del primer llibre Manual per a dones de fer feines, ens lliurem amb tota confiança i plaer a la lectura de 22 relats magistrals, ens trasbalsen i emocionen, com ens va passar en el primer encontre amb l’autora.

De contingut autobiogràfic, visitem els paisatges que la van acollir: Texas, Xile, Mèxic o Nova York; les vivències d’una dona gens convencional.

Relacions de sorprenent autenticitat a LES ESPOSES; l’evolució d’un lloc d’estiueig, l’Hotel Oceano a UN VESPRE AL PARADIS; el viatge a París i les reflexions entorn a Proust a PERDUDA AL LOUVRE; l’experiència d’una "corrida" a Mèxic a SOMBRA; en Rex i la Maria a LEAD STREET, ALBUQUERQUE, uns pares molt joves, quasi adolescents, ell un artista reconegut als 23 anys, ella una dona que es pretén anul·lar, malgrat tot, la decisió de la jove de plantar 100 pollancres canviarà el paisatge dècades després.

La passió pel jazz, saber estar a tots els nivells socials i econòmics sense pertànyer-ne a cap, Lucia Berlin, una dona lliure de debò, no queda mai atrapada: A Xile viu en un món de rics a EL PONY BAR, OAKLAND; quan marxa cap a EEUU, en deixa constància al seu relat ITINERARI, on ens dona a conèixer paisatges i persones; la soledat d’una mare i el seu infant amb un marit "cordialment" absent a TEMPS DE CIRERERS FLORITS.

Lucia Berlin, una dona excepcional, que va viure les experiències més impactants en primera persona, d’una gran capacitat per mirar i per fer-nos arribar allò que l’envoltava amb una perfecció que la fa esdevenir una autora imprescindible, una dona culta que no pretén demostrar-ho. Va ser filla, neta, mare, esposa, amant... sempre vivint als punts àlgids, dolor i precarietat o frivolitat i luxe. Els seus relats són obres mestres, una mirada lúcida i profunda a l’esser humà. Una autora que necessàriament ha de tenir un lloc a les nostres preferències.

viernes, 8 de mayo de 2020

"QUAN ARRIBA LA PENOMBRA" de Jaume Cabré



QUAN ARRIBA LA PENOMBRA
Jaume Cabré
288 pàg.



A l’epíleg tenim el privilegi de gaudir dels detalls que l’autor ens dona respecte al seu procés creatiu: els contes, de distintes procedències, han hivernat en un "sarró" i són analitzats per triar els que formaran part del recull, fa comparacions amb el treball d’un lutier, que en aquell instrument antic i deixat a l’ombra durant anys hi veu possibilitats, també han passat pel sedàs dels "lectors amics", aquestes paraules ens acosten a l’autor al qual la transparència i humilitat fan créixer encara més als nostres ulls.


La mort sempre present, el dolor sistemàtic d’aquells que sembla que han nascut per no trobar la pau, com el TU del primer relat, el nen al qual el seu pare deixa a l’orfenat i sense contemplacions li fa saber que "els homes no ploren".

O l’ancià del darrer relat, que està definitivament embolicat en un monòleg que l’atrapa, el dolor viscut 70 anys enrere, l’horror de la Batalla de l’Ebre, un horror que va silenciar, potser per esborrar-lo, però quan s’afluixen les defenses pren protagonisme i res no el pot amagar.

Buttabatta, els llibres són testimonis:

..."Sempre m’ha impressionat la incapacitat dels humans per veure les línies del seu destí i el punt final de cada història, que ja està escrit en alguna banda". pàg. 84

Assistim al martiri i mort d’Ariadna, després als actes de comiat per part d’alumnes de la Professora Granell.

... "si el miracle s’esdevé...
... I la meva feina durant aquest curs, si en sé prou, és la d’explicar-vos miracles." pàg. 257

Per concloure amb un gest del tot divertit:

..."aquella bola sobre les classes de la Granell" pàg. 259

Quan tanquem el llibre tenim la seguretat que hi haurem de tornar, no podrem silenciar les veus que ens demanaran insistentment la nostra atenció. Una lliçó magistral de literatura.



viernes, 1 de mayo de 2020

llibres










UN AMIC DE KAFKA I ALTRES CONTES
Isaac Bashevis Singer
Traducció Maria Rosich
355 pàg.


Isaac Bashevis Singer (Leoncin, Polònia, 1902 - Miami, 1991). Va triar l’ídix com a primera llengua literària, més tard es traduiria ell mateix a l’anglès. Abans d’emigrar als EEUU, el 1940, va viatjar a Rússia i a Israel, va traduir a l’ídix Knut Hamsun, Gabriele d’Aninzio, Stephan Zweig i Thomas Man. Va rebre el Premi Nobel el 1978

Els contes que formen aquest recull, ens ofereixen un retrat dels jueus a l’est d’Europa i la vida dels emigrants a Nova York, també coneixem una comunitat a l’Argentina.

El destí:

..."Tots juguem a escacs amb el Destí. El Destí mou una peça i nosaltres en movem un altra..."pàg. 14 (Un amic de Kafka)

"I què és el destí?
És la trampa que ens parem nosaltres mateixos". pàg. 302 (El destí)

A "El fill", un home espera entre la multitud del moll l’arribada a Nova York del vaixell procedent d’Israel, les reflexions durant l’espera, aquella munió d’emigrants, les trobades amb els parents que els van precedir, la por de no reconèixer el fill, l’encontre cordial i afectuós entre els dos adults "desconeguts":

..."Era un desconegut per a mi, però a l’hora vaig saber que l’estimava tant com qualsevol altre pare estima el seu fill." pàg. 287

El món de l’espectacle a Brodway, Schloimele un home de teatre que sempre veu un horitzó sense núvols, per a ell el triomf professional, malgrat totes les evidències, és a prop, viu un estat permanent d’eufòria.

Reflexió sobre la vida a Israel, després de viure 15 anys a EEUU "El Mentor":

..."Faltava molta gent de Jadov: havien mort als guetos i als camps de concentració, o a Rússia, de fam, febres tifoides i escorbut. Alguns d’ells havien perdut els fills a la guerra contra el àrabs l’any 1948. Els meus compatriotes alternaven somriures i sospirs”. pàg. 116

Personatges estrafolaris com la Presumida, que dedica els anys finals de la vida a preparar la partida d’aquest món, amb la mateixa precisió obsessiva pels detalls que havia viscut cada moment de la seva peculiar existència.

Una mirada impecable i no exempta d’humor, uns personatges, que farem un poc nostres. Una recomanació sense reserves.