282

 

llibre

 

 

 

EL DIABLO

Marina Tsvietáieva

Traducció Selma Ancira

67 pàgs.

Marina Tsvietàieva, (1892-1941) El diablo, (1935)

"De ti, que eres el mal, la sociedad no ha hecho mal uso."

Marina Tsevietàieva, des del seu exili a França rememora la infància, en aquesta mateixa col·lecció i de la mà de la traductora Selma Ancira, ens ha arribat Mi Pushkin, Mi madre y la música i Mi padre y su museo, ara ens acosta al món més íntim, els somnis, l'immaterial; a l'habitació de la germana gran, Valeria, el lloc dels llibres prohibits, allà sempre es trobarà amb la presència del diable, una experiència que no pot compartir, tampoc les lectures:

"En la habitación de Valeria, antes de cumplir los siete años, a escondidas, a trompicones, con el ojo y la oreja atentos a mamá. leí Eugene Onieguin, Mazeppa, Ondina, La dama campesina, Los gitanos - y la primera novela de mi vida Anaïs.En su habitación estaba el amor , vivía - el amor,-..."

A casa, invocaven el diable, quan perdien qualsevol cosa: "Diablo-diablo, juega y luego entrega" i allò que s'havia perdut apareixia, l'anell de la mare, les ulleres del pare...:

"Una sola cosa jamás me devolvió el diablo - a mi misma."

La confessió a l'església serveix de poc,

"Durante la confesión yo debo ser como todos"

"Ahí está el asunto, en que no me arrepiento de nada. En que son - ¡mis tinieblas congénitas!

Ens dirà que amb sacerdots i acadèmics, mai s'hi va entendre, ells amb la seva pompa no li feien sentir gens de respecte, Déu per a la nena de set anys representava la por, Déu l'imposat, el diable apareixia; les converses amb la mare eren un monòleg al qual la nena assistia des de la seva soledat.

Els poders executen en nom de Déu:

"De ti, que eres el mal, la sociedad no ha hecho mal uso."

Una lectura complexa, des de l'exili a quaranta-tres anys, vivint dificultats extremes, ens acosta a la nena que no ha deixat de viure dins seu, quedem atrapats, som davant d'un relat que ens ha captivat i al qual tornarem.

281

 

llibre

 

 

 

¿PER QUÈ ALGUNS HOMES ODIEN LES DONES?

Vivian Gornick

Traducció Miriam Cano

133 pàgs.

Vivian Gornick, porta a la literatura el més personal per arribar a reflexions universals. El present recull d'articles, la majoria publicats el 1978 on ens parla de literatura i feminisme; autors i misogínia, Miller, Mailer, Roth... fa una comparació amb clàssics Hardy Stendhal o Lawrence:

"... Quan penso amb les dones de Hardy, Stendhal o Lawrence, em fa vergonya la mesquinesa i la covardia emocional dels millors escriptors masculins nord-americans.

... De les pors dels nord-americans en surt molta intel·ligència , però poca saviesa i, cada cop més, una incapacitat de fer madurar l'obra, de dir-nos alguna cosa sobre el nostre món." pàg. 101

Ens porta a la relectura, llibres que no han perdut vigència Mavis Gallant, Kate Chopin, Joan Didion...

Acaba un dels seus articles amb una sentència:

"El que sempre ha marcat la "ficció femenina" és la capitulació davant la por en lloc d'una representació noble de la lluita per vèncer-la." pàg. 130

Jutjada per comportar-se com un home (1978), un fet terrible que porta a la mort a una jove jutjada per fer allò que en un home forma part de la cultura arreu del món, una dona de poc més de trenta anys s'enamora d'un jove de disset, té la pretensió de poder-ho fer públic, la reacció és brutal, és jutjada, el pas següent, inhabilitar-la com a professora, les lleis recolzen els seus botxins, tot es precipita de tal manera que la dona es lleva la vida; el més esgarrifós és que no ha perdut vigència.

El grup de lectura, 2004 ens presenta un grup que fa més de deu anys que es troben.

"Entre nosaltres, el desacord és un estimulant, no un depressor: en punt de vista oposat contra el qual la teva pròpia defensa et retorna més de tu mateixa del que tenies abans." pàg 9

La perruqueria d'en Bobby, (2004), el perruquer no dona cites, les clientes s'adrecen a un pis, on seuran, per un temps indefinit, fins que sigui el seu torn, sempre pendents de la conversa que en Bobby manté amb la dona a la qual està atenent, res ens sap més greu que no conèixer a cap Bobby al qual deixar fer el que trobi amb els nostres cabells mentre assistim a la seva possada en escena amb cada clienta, ens diran del perruquer:

"Els ulls li brillaven, se li dibuixava un somriure als llavis i movia el cap endavant i endarrere, seguint les intervencions, com si assistís a un gran espectacle reservat només als privilegiats." pàg 22

Explicar, compartir les històries, comunicar-nos... ens porta a un equilibri difícil d'assolir des de l'aïllament de les persones, un aïllament que cada vegada més és un parany que forma part de la comunicació actual.

Una vegada més la saviesa de l'autora ens porta a la reflexió, l'escoltem i ens acompanya com ho fan les persones amb les quals aconseguim el nivell òptim de comunicació.

280

 

llibre

 

 

DESAPARICIÓN INQUIETANTE DE UNA

MUJER DE CINCUENTA Y SEIS AÑOS

Anne Plantagenet

Traducción Juan Vivanco

113 pàgs.

"Escribir es luchar contra el olvido; con mi libro intento darle un nuevo rostro y devolverle su nombre a una mujer que fue borrada".

Letizia Storti

11 de abril de 1966 - 31 de mayo de 2022

Ens presenten a Letizia Storti, filla d'immigrants italians a França, ella va néixer a Agen, la localitat que va acollir els pares, d'ell té el record d'una persona de caràcter difícil, recorda a la mare amb tendresa, una dona que mai va saber-se expressar en francès, era coixa, i aquests dos fets eren motiu de befa, començant per una professora de Letizia, una dona profundament xenòfoba; des dels catorze anys va treballar amb els pares a una granja, va assistir a classes fins als disset, no va ser bona alumna; va estudiar per ser auxiliar administrativa, això ja va representar una frustració per a Letizia, li hauria agradat aprendre llengües estrangeres, ser intèrpret, però el seu destí la va portar als laboratoris UPSA, principal font d'ocupació dels habitants de la regió, els laboratoris farmacèutics UPSA, van començar sent una empresa familiar creada el 1935, al segle XXI passa a mans d'empresaris dels EEUU i més tard van ser venuts a japonesos. Letizia, així que va tenir un contracte laboral, que li donava seguretat, es va començar a implicar en la lluita sindical, molt eficient, i amb un compromís profund, basat, potser, en la injustícia que van patir les generacions que la van precedir. Té un fill que ha trencat els motlles de la precarietat, és arquitecte, viu a Marsella.

Les estratègies que porten a la pèrdua de drets canvien constantment i s'apliquen en totes les circumstàncies, cada vegada és més difícil la lluita sindical, cada vegada és més difícil que els obrers tinguin consciència de classe, tot és opac, els marges es difuminen, els empresaris i els governs fan girs de regressió pel que fa a drets laborals.

Han seleccionat a Letizia, juntament amb altres treballadors, per una pel·lícula on només hi haurà un actor professional, porten al cinema un fet real, la lluita d'uns treballadors per evitar un acomiadament massiu; el film és guardonat, Letizia, viu moments d'absoluta plenitud, s'estableix una relació òptima amb el director i amb una escriptora present, com observadora, durant el rodatge.

Letizia, té un accident domèstic que la incapacita per la tasca que duia a terme al laboratori, com que la política de l'empresa, és propiciar els acomiadaments voluntaris, no se li facilita un altre lloc de treball, comença a patir un regitzell d'humiliacions i d'injustícies, dins la seva perplexitat davant la realitat en què es troba, ens dirà:

"Acaba de darse cuenta de que en Force Ouvrière no tenía amigos, de que su personalidad molestaba, incluso el hecho de que hubiera participado en una película, de que fuera al Festival de Cannes, había despertado envidia. Se lo hicieron pagar." pàg. 77

Es viuen episodis en els quals la inestabilitat psíquica porta a molts treballadors a situacions límit, s'han donat intens de suïcidi, i en algun cas s'han consumat, Letizia, en un moment de desesperació, es llença al vuit des de l'alçada d'un tercer pis, sobreviu, però les conseqüències són terribles, acabarà en una clínica per malalts mentals a Marsella; demana permís per sortir dues hores... ja no tornarà... el seu cas ocuparà un espai a la premsa... "Una dona desapareguda...", no té explicació que no la localitzin, a la fi la troben a pocs metres de la clínica, en un racó on fa dies que ha perdut la vida.

Els empresaris japonesos es volen desfer de responsabilitats, no poden consentir que es relacioni el final de la dona amb els protocols que han seguit contra ella. El fill lluitarà am

279

 

romanza sin palabras

 

 

ROMANZA SIN PALABRAS

Sofia Tolstaia

Traducció Fernando Otero Macias

171 pàgs.

Sofia Tolstaia, (1849-1919), Romanza sin palabras, (1895-1900), primera edició 2010.

Traducció al castellà ed. Xordica 2023

L'autora s'inspira en fets biogràfics, va patir una terrible depressió causada per la mort del fill petit el febrer de 1895, tenia sis anys; aquest mateix any els va visitar a Yásnia Poliana el pianista i compositor Serguéi Ivánovich Tanéiev, que va servir de model per a Ivan Ilich de la ficció, Sofia Tolstaia va trobar consol en la música i en l'amistat amb el compositor i intèrpret. La reacció de Tolstoi davant aquesta relació d'admiració i amistat, que esdevindria passió en el cor de Sofia, va ser del tot desproporcionada, va posar en evidència els instints més primaris de l'escriptor.

A la ficció ens trobem amb un marit que no comparteix amb la dona la fascinació i sensibilitat per la música, ens presenten un home bo que l'estima, un home obsedit per l'agricultura i la jardineria, no són la seva ocupació principal, treballa a una companyia d'assegurances, però sí la seva passió.

La nostra protagonista Sasha, ha de fer front al dol per la mort de la mare, està sumida en el desconsol, li costa trobar la sortida, té un fill, té recursos intel·lectuals, però res li és suficient per seguir el seu camí, l'absència de la mare la paralitza. Durant unes vacances, coneix un compositor i intèrpret, ocupa, amb el seu servent, la casa veïna, la música farà el miracle de tornar la vida a Sasha, en la seva eufòria viu el miratge de l'enamorament, ell l'estima com amiga, ella no veu la manera de conviure amb la passió que ell li desperta, sent que ha conegut l'amor veritable:

"El amor verdadero, bueno y fuerte, nace siempre del mundo de la abstracción, y solo después se traslada al dominio de la pasión." pàg. 107

Aquí trobem la frustració de l'autora, que es va veure abocada al matrimoni sense preàmbuls.

En la seva desesperació cerca sortir del caos per mitjà de la medicina, ella mateixa es presenta a una clínica de malalties nervioses, demanant que la curin; té fé, per tant, també visita monestirs i cerca la pau per mitja del misticisme...

L'amic músic viu la seva glòria, la simfonia que va néixer quan compartien els dies de vacances, té un èxit decisiu a la vida del compositor, viatja arreu del país, és autor d'una manual per a músics que també serà part del seu legat. Sasha no entén que ella no pugui compartir aquesta felicitat, creia que tenia un lloc en el procés creatiu del compositor.

"La romanza de su amor a Iván Ilich había sido cantada hasta el final sin palabras y eso habia destruido su vida."

Sofia Tolstaia, va sobreviure al seu marit, no sabem si aquesta dona hagués tingut un lloc a la història pels seus propis mèrits, tampoc sabem fins a quin punt s'hagués ressentit l'obra de Tolstoi sense el gran ajut que va rebre de la persona que li va dedicar la vida.

Una novel·la que va trigar més de cent anys a ser editada. La nostra gratitud a ed. Xordica, per fer possible la lectura.