LES
MALES DONES
Marilar Aleixandre
Traducció Sebastià
Portell
226 pàgs.
Als agraïments, l'autora ens
parla de documentació, de testimonis orals, de les històries que
han inspirat la seva obra, les persones que la vida ha posat al seu
camí com Olivia Trilla (1926) que recitava de cor els poemes de
Rosalia de Castro, uns els havia après a les fires, d'altres els hi
havia ensenyat el mestre republicà de la seva infantesa.
La
presó de dones de la Galera, a la Corunya, ens parla de Concepción
Arenal i de l'escriptora Juana Maria de la Vega, comtessa de Mina, és
el període en el qual Concepción Arenal té el càrrec de
Visitadora de la presó i es crea un grup de senyores que vetlen per
la formació de les preses, si aprenen a llegir i escriure, si fan
seves les paraules de Rosalia de Castro, si aprenen un ofici, hi ha
possibilitats d'un futur digne per a elles, no és fàcil, topen amb
la inèrcia de la institució, un engranatge per destruir les
persones que compta amb executors eficients com la monja Sor
Angustias.
Seguim el rastre de Sisca, la nena que ha de
veure la mort d'un germà, que ha de rentar al riu des de molt
petita, que a dotze anys ha de treballar netejant cases, que ha de
viure els avortaments que posaran fi a la vida de la mare i que seran
la causa de la seva entrada a la Galera, la seva amistat amb Fefa,
Pepa la Loba. La seva vida també va tenir un moment en el qual va
entrar una escletxa de llum, ella és l'encarregada d'anar al carrer
Real de la Corunya a cercar i tornar la roba que la seva mare renta,
és la casa de Juana Maria de la Vega, aquesta té una minyona
Paquita, entre Sisca i Paquita és dona una comunicació ideal des
del primer moment, allà tastarà per primera vegada la xocolata
desfeta, aprendrà a llegir i escriure, a brodar i sabrà a través
de Paquita que s'ha d'atrevir a creure en el futur, que té
possibilitats d'assolir una dignitat.
Concepción Arenal i
Juana Maria de la Vega, formen un equip perfecte, la primera té el
coneixement i les intencions, també unes rigideses morals que Juana
Maria li fa notar:
"...Tu no trobes que les dones
també desitgen? Amor, afecte i allò més físic, carícies i el
plaer.... Tu que defenses que les dones són iguals que els homes
intel·lectualment, et penses que el plaer els està reservat només
a ells?” pàg. 194
Reflexions que no han perdut
vigència, les inèrcies són sempre nefastes, les crítiques
necessàries i l'accés al coneixement, una eina bàsica, un camí
difícil, si no impossible, per a moltes persones, una societat
injusta s'ha de valdre dels que es deixen als marges.
El
nostre reconeixement i gratitud a l'autora, una recomanació segura.
