Converses amb el traductor - Gabriel de la S. T. Sampol

Avui conversarem amb el poeta i traductor Gabriel de la S. T. Sampol (Alaró, 1967).

Les motivacions que us han duit a traduir

Cada vegada estic més convençut que és l'enveja. Dir-ne admiració o devoció és una manera de revestir-ho, però el fons és el mateix. Traduir em permet escriure les obres que m'hauria agradat escriure i fer-me-les meves. Després puc afegir-hi la part altruista d'oferir a la literatura catalana i als lectors obres que no hi eren presents. Realment també ho tenc en compte, però la primera motivació és l'altra, no ens enganem. A més, traduir no sols em permet escriure les obres de grans poetes, sinó també escriure obres de gèneres que no podria cultivar d'altra manera, com la narrativa i el teatre. Com a bon pessoà, puc veure la traducció com un joc d'heterònims: he escrit amb el nom de Pessoa, de Voltaire, de Saramago, de Madame de Staël, d'Almeida Garrett, de Zweig, de Mendes Pinto, d'Hildegarda de Bingen...

Reptes

Als traductors ens agraden els reptes, les obres amb dificultats a l'hora de fer-ne la versió, amb jocs de paraules o amb elements no immediatament transferibles a la llengua en què traduïm.

M'agrada sobretot traduir poesia, especialment en vers regular. En aquest cas és el repte més gran que en els altres gèneres literaris, perquè has de canviar molt més el text, però ha de continuar sent el mateix. Si ens referim a reptes futurs, m'agradaria molt traduir la poesia d'autors portuguesos cabdals però poc coneguts fora del seu àmbit lingüístic: Bocage o Florbela Espanca, per exemple. I un repte que sembla que pren forma: traduir Nelly Sachs. En aquest darrer cas ho faria a quatre mans (un altre repte) amb Heike Nottebaum.

Una traducció vostra

Em costa molt triar-ne una. Estim molt el meu Pessoa (els ‘Robayyat’), el meu Pinto (la ‘Peregrinació’), el meu Gomes de Amorim (‘Fetge de Tigre’) i el meu Voltaire (les ‘Memòries’). Segurament, però, la traducció de què estic més satisfet és una de les que han tingut més poc ressò, ‘Les cançons’ d'António Botto. Té tots els ingredients per entusiasmar-me com a traductor: un gran poeta, vers regular, la dificultat de traduir una senzillesa aparent, la identificació en molts moments, la possibilitat de descobrir als lectors un autor poc conegut... És la vegada que més he gaudit de traduir, sens dubte.

El traductor recomana una obra

Vull recomanar-ne una de les que més admir com a lector i com a traductor: la ‘Ilíada’ en la versió del P. Miquel Peix (editorial Alpha), una conjunció perfecta de sonoritat rítmica i riquesa i bellesa lingüística. Som d'aquells que els agrada més la ‘Ilíada’ que l’‘Odissea’, i dec la meva admiració a aquesta traducció. Sempre s'ha dit allò que la literatura universal la fan els traductors, i és cert. Vull pensar que de veritat he llegit la ‘Ilíada’ (i tantes d'altres coses), malgrat no haver-ho pogut fer en la llengua original.

Obres traduïdes

He traduït del francès (‘Memòries’ de Voltaire, ‘Màximes’ de la Rochefoucauld, ‘Reflexions sobre el procés de la Reina’, Mme de Staël), del llatí (les poesies d'Hildegarda de Bingen), de l’alemany (‘Amerigo’ de S. Zweig) i, sobretot, del portuguès. Entre les traduccions d’aquesta llengua puc assenyalar: ‘Frei Luís de Sousa’ d'Almeida Garrett (Premi Josep M. de Sagarra de Traducció Teatral 1995); ‘Objecte quasi’ de José Saramago (2000); ‘Fígados de Tigre’ de Gomes de Amorim (Premi Giovanni Pontiero 2007); el ‘Llibre del desassossec’ de Fernando Pessoa (amb Nicolau Dols, Premi Serra d’Or de Traducció 2001), ‘Robaiyat (Cançons de beure)’, també de Fernando Pessoa; ‘L’escena de l’odi’ d’Almada Negreiros (9è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia); ‘Peregrinació’ de Fernão Mendes Pinto (Premi Jaume Vidal Alcover de Traducció 2015).

Converses amb el traductor - Maria Rosa Llabres

Avui conversarem amb la poetessa, escriptora i traductora Maria Rosa Llabrés.

Les motivacions que t'han dut ha traduir. Reptes.

Parlaré del que conec i d'allò a què em dedic majoritàriament, que és la traducció literària del grec antic. Quan anava a l’escola ja m’agradava traduir; allò que per a alguns era un malson, per a mi era com un joc. Fins i tot a l’estiu, per plaer, feia versions de Safo i d’altres poetes. Passats bastants d’anys, quan feia classe de grec, practicàvem aquests poemes breus dels lírics i em va venir la curolla de publicar-ne una traducció meva. Així, l’any 1999 van aparèixer els 'Poemes lírics de la Grècia antiga' a Edicions de la Magrana. He d’agrair a Vicenç Calonge que em donàs l’oportunitat de fer-los conèixer en un recital, ocasió en què també em va proposar de publicar els meus propis poemes.

Allò que abans era un joc una mica inconscient, fet sobretot d’intuïció, s’ha convertit en una responsabilitat, la de ser fidel al màxim als autors originals, de no tractar de canviar-los o d’embellir-los a la nostra manera. Per a mi, la primera condició del traductor és el respecte, la humilitat, si voleu. Per als qui ens dedicam als textos antics, és un repte afegit apropar al llenguatge actual uns conceptes a vegades molt específics d’aquella cultura tan llunyana a nosaltres ‒però, a la vegada, tan propera! Posant un exemple del text que m’ocupa ara: 'Eros', un déu; 'eros', amor o desig?; 'philía', amistat o afecte? Sempre hi ha el risc de 'modernitzar', però a vegades és necessari per fer més entenedor el que es diu. En cas invers i quan es tracta de poesia, hi ha frases a les quals, si en recobrem la literalitat en lloc de cercar-los un equivalent, podem tornar-los la lluentor d’aquella primer troballa poètica.

Una traducció vostra

De les obres que he traduït, destacaria, en primer lloc, la sorpresa que em va suposar l’impacte, diguem-ne mediàtic, dels 'Cants' de Safo, comprovar que després de milers d’anys el sol nom de la poeta encara suscita curiositat i polèmica. Després, el privilegi que he tingut d’enfrontar-me a les tragèdies d’Eurípides, de poder endinsar-me en el seu llenguatge complex, amb múltiples significats i diversos nivells de lectura. Aquí sí que es fa més patent que mai el repte, el risc de triar, d’adoptar un sentit deixant de banda els altres. Però aquest contacte íntim amb el que l’autor ens ha deixat no és sols un treball lingüístic, sinó també una experiència vital. Tot un goig quan em van proposar de fer-ne una versió per a la Fundació Bernat Metge i, precisament, de l’'Hipòlit', el drama de Fedra, una de les obres que més m’havia impactat d’ençà d’un curs monogràfic amb l’enyorat professor Carles Miralles.

Una recomanació

Recomanacions? No puc deixar de recomanar a tothom la lectura dels clàssics grecs, que s’hi animin, que hi perdin la por. He de citar les traduccions canòniques de Carles Riba de l’'Odissea' ‒també n’hi ha una de més recent, magnífica, de Joan Francesc Mira‒ i dels tràgics Sòfocles i Eurípides. Però si les trobau difícils, hi ha versions d’autors molt diversos per a un públic més ampli i de llenguatge més actual, com ara els d'RBA- La Magrana (Clàssics de Grècia i Roma) i els d’Adesiara Edicions (col·lecció Aetas). Així podreu triar el gènere que més us agradi: poesia, tragèdia, comèdia, assaig... I us sorprendrà la modernitat d’alguns conceptes i actituds, ja que hi ha coses que no han canviat al llarg dels segles.

Obres traduïdes

Les traduccions del grec clàssic al català que he publicat són:

'Poemes lírics de la Grècia antiga' (Edicions de la Magrana, Barcelona, 1999)

'CanTraductorsts' de Safo (Edicions de la Magrana, Barcelona, 2006)

'Himnes homèrics' (Edicions del Salobre, Pollença, 2009)

'Contra el fet de menjar carn' de Plutarc (Lleonard Muntaner, Palma, 2010)

'Ifigènia a Àulida' d’Eurípides (Adesiara Edicions, Martorell, 2013)

'Eurípides- Tragèdies III (Hipòlit- Andròmaca)' (Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2015)

'El iambe grec. A l’origen de la sàtira' (El Gall Editor, Pollença, 2015)

'Judici a una meuca (Contra Neera)' d’Apol∙lodor (Adesiara Edicions, Martorell, 2016)

Finalment, vull agrair a Lluís Servera l’oportunitat que em dona de publicar alguns fragments de les meves traduccions en la revista 'Superna'.

Converses amb el traductor - Elisabet Abeyà

Avui conversarem amb Elisabet Abeyà Lafontana, mestra, psicòloga, escriptora i traductora

Les motivacions que us han duit a traduir

Les primeres traduccions, crec que les vaig fer per atzar, en un moment tranquil de la vida. Després, ho vaig fer per una certa vocació de fer de pont, d’acostar els lectors a textos que no podrien llegir en original i que són útils i inspiradors. Em sent molt bé quan traduesc un text que m’agrada molt i quan em sent molt a prop de l’autor o autora. M’agrada molt estar tota sola, i traduir és una feina que m’encanta perquè a la vegada estic sola i acompanyada, per les paraules i els pensaments d’algú altre. Algú va dir que, si hi hagués més traductors, hi hauria menys guerres. Jo treball amb aquesta il·lusió: que hi hagi més comprensió entre la gent de diferents llengües i cultures.

Reptes

Cada traducció és un repte, com la vida mateixa, i està composta per petits reptes que se succeeixen, se superposen i s’intercalen. Jo voldria ser invisible com a traductora, o sigui, que el lector percebés que és l’autor mateix qui li parla. Això em fa estar molt atenta al text i a la vegada molt oberta i receptiva. M’agradaria continuar tenint reptes d’aquest tipus, en la traducció i en la vida.

Una traducció vostra

La versió del ‘Bhagavad Gita’ de Joan Mascaró i Fornés. Ell el va traduir del sànscrit a l’anglès. No és únicament una traducció, sinó una versió, que manté l’esperit i la bellesa del text original i l’acosta a la comprensió del lector occidental. Jo vaig tenir el privilegi de traduir aquesta versió anglesa al català.

De quines llengües traduïu?

Fins ara, totes les traduccions publicades les he fetes de l’original anglès al català. Darrerament he traduït un petit llibre de l’original en esperanto. Es diu ‘Vida de Gandhi’, l’autor és Edmond Privat i serà publicat pròximament per Edicions Documenta Balear.

Una recomanació

Recoman ‘Una història d’amor i de foscor’ d’Amos Oz. És una gran novel·la, que a la vegada és una autobiografia, un relat històric i una obra d’art. Jo la puc llegir gràcies a les traductores, perquè no conec la llengua original, l’hebreu. M’agrada comparar-ne les versions catalana, castellana, francesa i anglesa, i veure com resolen diferents dificultats. És una gran obra amb molt bones traduccions fetes per: Roser Lluch, Raquel García Lozano, Sylvie Cohen i Nicolas de Lange.

Anotau les obres traduïdes

- ‘La no-violència en la pau i en la guerra’ (‘Non-violence in peace and war’), de M. K. Gandhi (Ahimsa Edicions, 1983).

- ‘Bhagavad Gita’, de la traducció anglesa de Joan Mascaró (Editorial Moll, 1983).

- ‘Llànties de foc’ (‘Lamps of fire’) de Joan Mascaró (Editorial Moll, 1986).

- ‘Anna Bruixa’ (‘Anna Witch’), de Madeleine Edmonson (Col·lecció Els Grumets de mar enllà. La Galera editorial, 1985).

- ‘La superiaia’ (‘Supergran’), de Forrest Wilson (Col·lecció Aliorna jove, 6. Editorial Aliorna, 1986).

- ‘L'accident’ (‘Collision Course’), de Nigel Hinton (Col·lecció Cronos, 16. La Galera Editorial, 1986).

- ‘Les fantàstiques proeses del doctor Boox’ (‘The fantastic feats of doctor Boox’), d’Andrew Davies (Col·lecció Els grumets de mar enllà. La Galera editorial, 1987).

- ‘Carles, Emma i Alberic’ (‘Charlie, Emma and Alberic’), de Margaret Greaves (Col·lecció Els grumets de mar enllà. La Galera editorial, 1987).

- ‘Guillermina Tarongina’ (‘Buttercup Willie is a great help’), de David Oakden (Col·lecció Els grumets de mar enllà. La Galera editorial, 1987).

- ‘Mister Majeika’ (‘Mr. Majeika’), de Humphrey Carpenter (Col·lecció Rocabruna. Editorial Pirene, 1987).

- ‘Mister Majeika i la professora de música’ (‘Mr. Majeika and the music teacher’), de Humphrey Carpenter (Col·lecció Rocabruna. Editorial Pirene, 1988).

- ‘La Creació de la Fe. El testament universal d'un gran mallorquí: Joan Mascaró’ (‘The Creation of Faith’), de Kathleen Mascaró i William Radice (Col·lecció Tomir, 19. Editorial Moll, 1993).

- ‘Els Upanishads’, de la traducció anglesa de Joan Mascaró (Editorial Moll, 2005).

- ‘El Dhammapada’, de la traducció anglesa de Joan Mascaró (Editorial Moll, 2008).

- ‘Vida de Gandhi’, d’Edmond Privat (Edicions Documenta Balear. En preparació).

Converses amb el traductor - Lucia Pietrelli

Avui conversarem amb Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984), escriptora, poetessa i traductora.

Les motivacions que us han dut a traduir

Vaig començar a traduir quasi sense plantejar-m'ho, de manera natural, quasi com una conseqüència lògica del fet de manejar més idiomes. Quan vaig estudiar castellà i després quan vaig aprendre català, no pensava dedicar-me a la traducció, el que em fascinava era conèixer més llengües, poder expressar-me jo mateixa a través de mons diferents (perquè cada llengua comporta un món, una cultura i uns matisos diferents). La traducció va venir després com un segon amor. Vaig triar autors (sobretot poetes) catalans i italians que m'agradaven particularment i vaig començar a posar-me a prova traduint-los. El cuquet de: “Com podria fer sonar això en italià o en català?”.

Reptes

El repte és constant a l'hora de traduir. Vaig començar amb alguns poemes de Blai Bonet, que vaig traduir a l'italià, per exemple, i amb poemes de Pierpaolo Pasolini i Alda Merini, al català. Traduir és un acte de responsabilitat molt gran. He de barrejar la responsabilitat amb la passió o no m'hi atreviria. Per això, la majoria de vegades trii (i és una sort quan passa) qui i què vull traduir, perquè així not l'amor també, i no només el pes de la responsabilitat.

L'ofici del traductor és d'un gran equilibrisme, és un fotut exercici d'equilibrisme en una corda molt fluixa. Hi ha un moviment espaciotemporal que no es pot obviar: el traductor du l'obra que tradueix a una altra cultura i també efectua un desplaçament en el temps. És brutal pensat així. I la veritat és que no sé on queda la 'traïció' del 'traduttore, traditore': qui traeix? El traductor fidel i literal que arriba a una còpia que desafina en la llengua d'arribada o el traductor que aconsegueix una traducció que pareix escrita directament en la llengua d'arribada, però que, per fer això, ha hagut de llimar i modificar alguns passatges del text? La pregunta és d'aquestes retòriques, perquè no té cap resposta tancada, diria jo... Per això dic que traduir és fer equilibrisme i cada vegada és un poc com si fos la primera: la corda canvia i a baix hi ha paisatges diferents contra els quals hi ha el perill d'estampar-se.

Personalment voldria donar les gràcies a tants i tants traductors per haver-me permès conèixer i llegir obres a les quals no hauria pogut accedir. En aquest sentit, és una feina meravellosa.

Una recomanació

'Ha anat així', de Natalia Ginzurb, en la traducció d'Alba Dedeu i publicat per Edicions de la Ela Geminada. Ginzburg és una clàssica italiana i en aquesta traducció al català manté intactes els dos encants de la seva manera d'escriure: senzillesa i agilitat que amaguen un fons molt tèrbol i ben amarg.

Traduccions meves

Obviant les traduccions de poemes solts que vaig fer i encara sovint faig per a revistes i recitals concrets, he traduït: 'Blues en setze', d'Stefano Benni (de l'italià al català, en col·laboració amb Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell); 'Parasceve', de Blai Bonet (del català al castellà, amb Pau Vadell); 'L'atles de micronacions', de Graziano Graziani (de l'italià al català), i 'La mel', de Tonino Guerra (del romanyol al català, amb Pau Vadell). Ara mateix estic traduint a l'italià 'L'imperi dels lleons', de Sebastià Bennasar, i amb Pau Vadell traduïm al castellà 'Mandràgora', de Josep Maria Llompart.