viernes, 25 de febrero de 2022
llibre
RÀBIA
Sebastià
Alzamora
195 pàg.
l'única finalitat és que uns
pocs s'enriqueixin, les víctimes són la resta...
Sebastià
Alzamora (Llucmajor, 1972)
Tot i que identifiquem el lloc,
l'autor ens dona pistes que ens porten a un indret conegut, el
paisatge i la realitat dels que l'habiten es pot situar en qualsevol
lloc del món on humans van optar per l'especulació sense mida, al
paratge que ens presenten, com a tans d'altres de la mediterrànea,
es va optar per vendre hores de sol garantides a turistes de l'Europa
que viu massa temps de foscor i fred. Aquesta acció portada, als
extrems, ha generat grans beneficis, ha fet possible una indústria
pròspera i ha donat lloc als conseqüents moviments migratoris per
fer front a la demanda de treballadors, malauradament, no ha tingut
aturador, no s'han posat límits i tot ha arribat a uns extrems que
van fent aquests llocs difícilment habitables. És difícil
sobreviure a la lletjor, al desgavell arquitectònic, crear indrets
amb l'afany de fer consumir, perdre el respecte a la dignitat de les
persones també porta implicit que, poc a poc, es seleccioni el
consumidor d'aquest producte turístic que venen, no és un lloc amb
uns mínims d'harmonia amb la natura, per tant, queden exclosos els
perfils de visitants que tenen altres plans, aquells que donen
prioritat a la tranquil·litat durant les vacances.
S'ha
creat un indret on la vida es fa difícil, fa dècades que
sobreviuen, l'única finalitat és que uns pocs s'enriqueixin, les
víctimes són la resta.
..."Bellavista,
platja i balneari, era el racó d'oci dels europeus joves, pobres i
borratxos, i també dels europeus vells, rics i viciosos." pàg.
35
El
desencadenant de la història que ens presenta Alzamora, és
la mort de la cussa amb qui havia conviscut durant anys, va morir
enverinada, un fet que genera dolor, impotència i ràbia. Aquesta
vegada no som davant d'una narració producte de l'estudi d'un
període històric, no som davant de l'anàlisi d'una
realitat aliena. Ràbia
impotència i dolor davant la mort d'un animal
que s'havia fet estimar,
també la mort d'en Caminada, el periodista amic del nostre
protagonista, un record per l'arquitecte Ferragut, víctima d'una
mort violenta:
..."éssers valuosos acaben sent
eliminats per d'altres que no valen res. La vida de na Taylor era,
sens dubte, molt més valuosa que la de qui la va intoxicar."
pàg. 169
També
ens és presentada la ràbia a la intimitat de les famílies, una
intimitat que l'especulació immobiliària fa que el veí es
converteixi, sense
poder-ho evitar, en un
espectador passiu. Viure en un adossat, patint la brutalitat de qui
no només té com a víctimes als seus, la seva violència arriba al
veí del costat, un home genuïnament tranquil que té com a
prioritat mantenir uns mínims d'harmonia a la seva vida, a l'altra
banda de l'adossat del nostre protagonista, un personatge discret,
solitari, algú de qui triguem a deduir la nacionalitat.
Les
persones arriben d'arreu del món, actualment els moviments
migratoris no tenen acotacions, també ens trobem famílies que saben
relacionar-se, prenen la fresca plegats, encara tenen l'al·licient
de la conversa.
Són possibles els vincles d'amistat, en
Paco, un home aferrat a la vida; el pastor Ramon,
ens presenten un
món rural que sobreviu més
o menys aliè al que
l'envolta,
és a tocar; el menescal que té cura de na Taylor i ens parla del
final del Senyor Garau i el seu fill; na Vera i en Miro,
persones als qui la Guerra dels Balcans va obligar a la migració, al
seu establiment ofereixen quelcom més que un cafè, els pastissos,
la conversa,
la seva
tendència a ajudar de manera incondicional... saben crear lligams
d'afecte.
No
existeix l'autoritat representada per l'administració, domina la
llei del més fort, quan s'ha de posar ordre no arriba un cotxe
patrulla oficial, l'ordre l'imposen gàngsters amb ulleres fosques
que baixen d'automòbils d'alta gamma.
Dècades de fracàs
escolar fan difícil confiar en el futur.
La
decadència es respira a l'ambient, el menyspreu a la dignitat de les
persones és la norma. Malgrat tot, les excepcions ens porten a
quelcom semblant a l'esperança. La natura no perd la seva funció de
generar harmonia, l'horitzó ens acull, les postes de sol ens
reconcilien puntualment amb la bellesa i ens recorden que potser sí
que podem confiar en un futur, tot i que les tendències politiques
que dominen el món són el gran obstacle a vencer.
Un analisi impecable d'una realitat que coneixem, que ens afecta, una reflexió necessària.