viernes, 25 de febrero de 2022

llibre

 

 

RÀBIA
Sebastià Alzamora

195 pàg.


l'única finalitat és que uns pocs s'enriqueixin, les víctimes són la resta...

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972)

Tot i que identifiquem el lloc, l'autor ens dona pistes que ens porten a un indret conegut, el paisatge i la realitat dels que l'habiten es pot situar en qualsevol lloc del món on humans van optar per l'especulació sense mida, al paratge que ens presenten, com a tans d'altres de la mediterrànea, es va optar per vendre hores de sol garantides a turistes de l'Europa que viu massa temps de foscor i fred. Aquesta acció portada, als extrems, ha generat grans beneficis, ha fet possible una indústria pròspera i ha donat lloc als conseqüents moviments migratoris per fer front a la demanda de treballadors, malauradament, no ha tingut aturador, no s'han posat límits i tot ha arribat a uns extrems que van fent aquests llocs difícilment habitables. És difícil sobreviure a la lletjor, al desgavell arquitectònic, crear indrets amb l'afany de fer consumir, perdre el respecte a la dignitat de les persones també porta implicit que, poc a poc, es seleccioni el consumidor d'aquest producte turístic que venen, no és un lloc amb uns mínims d'harmonia amb la natura, per tant, queden exclosos els perfils de visitants que tenen altres plans, aquells que donen prioritat a la tranquil·litat durant les vacances.


S'ha creat un indret on la vida es fa difícil, fa dècades que sobreviuen, l'única finalitat és que uns pocs s'enriqueixin, les víctimes són la resta.

..."Bellavista, platja i balneari, era el racó d'oci dels europeus joves, pobres i borratxos, i també dels europeus vells, rics i viciosos." pàg. 35


El desencadenant de la història que ens presenta Alzamora,
és la mort de la cussa amb qui havia conviscut durant anys, va morir enverinada, un fet que genera dolor, impotència i ràbia. Aquesta vegada no som davant d'una narració producte de l'estudi d'un període històric, no som davant de l'anàlisi d'una realitat aliena. Ràbia impotència i dolor davant la mort d'un animal que s'havia fet estimar, també la mort d'en Caminada, el periodista amic del nostre protagonista, un record per l'arquitecte Ferragut, víctima d'una mort violenta:

..."éssers valuosos acaben sent eliminats per d'altres que no valen res. La vida de na Taylor era, sens dubte, molt més valuosa que la de qui la va intoxicar." pàg. 169


També ens és presentada la ràbia a la intimitat de les famílies, una intimitat que l'especulació immobiliària fa que el veí es converteixi
, sense poder-ho evitar, en un espectador passiu. Viure en un adossat, patint la brutalitat de qui no només té com a víctimes als seus, la seva violència arriba al veí del costat, un home genuïnament tranquil que té com a prioritat mantenir uns mínims d'harmonia a la seva vida, a l'altra banda de l'adossat del nostre protagonista, un personatge discret, solitari, algú de qui triguem a deduir la nacionalitat.

Les persones arriben d'arreu del món, actualment els moviments migratoris no tenen acotacions, també ens trobem famílies que saben relacionar-se, prenen la fresca plegats, encara tenen l'al·licient de la conversa.

Són possibles els vincles d'amistat, en Paco, un home aferrat a la vida; el pastor Ramon
, ens presenten un món rural que sobreviu més o menys aliè al que l'envolta, és a tocar; el menescal que té cura de na Taylor i ens parla del final del Senyor Garau i el seu fill; na Vera i en Miro, persones als qui la Guerra dels Balcans va obligar a la migració, al seu establiment ofereixen quelcom més que un cafè, els pastissos, la conversa, la seva tendència a ajudar de manera incondicional... saben crear lligams d'afecte.


No existeix l'autoritat representada per l'administració, domina la llei del més fort, quan s'ha de posar ordre no arriba un cotxe patrulla oficial, l'ordre l'imposen gàngsters amb ulleres fosques que baixen d'automòbils d'alta gamma.

Dècades de fracàs escolar fan difícil confiar en el futur.


La decadència es respira a l'ambient, el menyspreu a la dignitat de les persones és la norma. Malgrat tot, les excepcions ens porten a quelcom semblant a l'esperança. La natura no perd la seva funció de generar harmonia, l'horitzó ens acull, les postes de sol ens reconcilien puntualment amb la bellesa i ens recorden que potser sí que podem confiar en un futur, tot i que les tendències politiques que dominen el món són el gran obstacle a vencer.


Un analisi impecable d'una realitat que coneixem, que ens afecta, una reflexió necessària.