"Mirar-nos de cara" de Vivian Gornick

Mirar-nos de cara
Vivian Gornick
Traducció Martí Sales
172 pàg.

 

Vàrem conèixer Vivian Gornick quan es van traduir els seus dos llibres de memòries Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat. Agraïm aquest nou llibre, en tenim ganes, som davant d’una autora amb qui és fàcil establir un col·loqui.

Comença parlant-nos del feminisme dels anys 70, amb l’eufòria i compromís que va viure aquest període:

“Un dels misteris més grans de la vida, de la política i també de l’amor, és quan tot encaixa i es desencadena un canvi interior” pàg. 7

Compartim la seva experiència com a cambrera en un indret turístic on les persones es “diverteixen” de manera gregària i primitiva, on els clients viuen el plaer de fer-se servir:

...”se sentien desposseïts de la seva virilitat perquè no eren capaços de controlar la qualitat del servei, amenaçaven de posar-se violents.” pàg. 45

La relació amb els companys de feina durant aquest període de l’any, la convivència als barracons, el despotisme dels superiors immediats, aliments de mala qualitat, perill d’intoxicacions… una realitat que encara existeix, encara patim un turisme de masses que “es fa servir” i que per fer realitat el seu miratge genera una indústria pròspera.

El relat de l’amistat amb una escriptora d’èxit, una dona de talent excepcional, amb una obra imprescindible, producte de l’observació de l’entorn més proper:

“...va fer servir l’experiència diària d’una dona normal i corrent per explicar la història de l’autoritat i la raça humana.” pàg. 49

L’autora brillant també és una “dona normal i corrent”.

Coneixem els professors que no es consideren reconeguts, aquells que creuen que el seu talent no és valorat i viuen en una lluita constant, contra els companys, el degà, els alumnes...

“viuen en un estat d’angoixa i preocupació perquè no és el que els tocava”. Pàg. 102

Analitza el fet de viure sola:

“A Columbus Av., la solitud col·lectiva és un element estable. Té propietats culturals.” pàg. 129

Ens parla de la plenitud quan escrivim una carta, som als anys 90, les cartes s’escriuen excepcionalment, el mitjà més utilitzat és el telèfon. I ella encara ens remet als anys 20, ens dona a conèixer un personatge que “escrivia llargament i a cor que vols” a la companya de feina a qui veia cada dia. Te raó quan ens diu que mentre escrivim un carta “ens posicionem en el món, sols i amb l’èxtasi del poeta”.

Ni un mot de més, una lectura per tornar-hi, una autora que fem nostra, una recomanació sense reserves.

"UN REVÒLVER PER SORTIR A LA NIT" de Monika Zgustova

UN REVÒLVER PER SORTIR A LA NIT

Monika Zgustova

148 pàg.

“No, no soc la comtessa d’Almaviva, la dona d’un seductor notori. Soc una dona d’èxit que ha fet cèlebre al seu marit”. Pàg. 96

...”i ella portava una vida estoica dedicada a l’obra del seu marit, que considerava obra de tots dos, si bé en públic no ho va reivindicar mai.” Pàg. 136

Coneixem a Véra Nabokov, aprofundim en l’obra de Vladimir i acceptem haver de dubtar si aquesta hagués estat possible sense tota una vida de convivència, sense aquell matrimoni que el va separar de les temptacions d’altres dones i el va aferrar a la ploma per tal que la producció fos sempre òptima, Véra ho que tot revisava, no se li escapava cap detall, des dels domèstics fins a les estratègies a seguir davant editors, traductors, agents… La gelosia malaltissa, quan treia el cap una altra dona perdia el control, de la Nina Berbérova, diu:

...”la que anava d’escriptora, saps? Pàg. 44

Ens acosta de manera magistral a l’obra de Nabokov, ens comprometem a tornar-hi. Nabokov a l’estiu de 1914:

...”Pensava en el dia que poc a poc, de puntetes, se li va acostar el primer poema. “ Pàg. 20

Coneixem l’oncle Ruka, el vell diplomàtic respectable, el qual va deixar gravats un records a l’autor que van perdurar 50 anys després, quan va escriure Lolita, Nabokov, tenia les seves pròpies “sensacions de víctima infantil”.

La primera musa, Liússia, que va donar lloc a la novel.la Ada o el ardor, els crítics, sempre tan segurs, en la seva ignorància no van copsar que hi ha relacions que han d’estar marcades pel secret, per allò inconfesable que les fa perviure en el pensament, que les fa esdevenir “obsessions” que les transformen en la literatura.

Després de Un revólver per sortir a la nit, sempre que ens acostem a l’obra d’en Nabokov, sabrem que Véra també hi és, l’autoritat de Véra ho omple tot, un cop mort el marit, abans de cremar els darerers manuscrits, tal com Vladimir havia demanat, no ternien lloc les voluntats de l’autor, perque ni tan sols ell sabia que per Véra eren també “obra própia”.

Una vegada més l’erudicció de Monika Zgustova, posa a les nostres mans un llibre que ens acompanyarà i que ens resultarà imprescindible, de nou el nostre reconeixement i gratitud una vegada més una recomanació sense reserves. 

 

"L´EROSIÓ" d'Antoni Martí Monterde

L´EROSIÓ
Antoni Martí Monterde

Tot és d´unes proporcions que ens costa d´imaginar, els rius, les avingudes, els cafès. Ens descobreix la Biblioteca Nacional i quedem esglaiats davant l´enormitat. Descriu l´Hotel dels Immigrants, allà on eren rebuts els arribats d´arreu i que varen configurar el país, eren acollits en 12 cambres de 250 llits.
Tot sovint té present la Barcelona que ha deixat, on els barcelonins fan el paper de “figurants”.
Els cafès argentins, cafès per estar-hi, per passar hores en la solitud de la lectura, aïllats amb el nostre autor, el nostre amic absent, perduts en el nostre paperam o fent tertúlia, aquelles taules improvisen veritables escoles d’eloqüència.
Macedonio Fernández, l´autor que ens recomana amb èmfasi:
…”Ningú que ha llegit a Macedonio Fernández pot ser mala persona.” Pàg. 93
Les llibreries de vell i les llibreries velles, la passió i l’èxtasi davant la troballa, la relació sempre apassionada amb llibres i llibreters.
El reconeixement al gran editor Losada:
…”Si Bergamín és l´exili, Gonzalo Losada és l´acollida: cada prestatge d´una llibreria argentina està ple d´abraçades seves.” Pàg. 172
Exiliats Castelao, Dieste, Alberti i Maria Teresa León. Puntualitzacions imprescindibles que ens faran tornar a la lectura de Ramón Gómez de la Serna i la seva trista vivència a l´Argentina una melancolia que res podia guarir, reflexions necessàries sobre l´obra de Josep Pla.
Un llibre al qual hi tornarem. Una lectura que ens acosta a un erudit que per sobre de tot és un home apassionat que ens transmet l’entusiasme, el nostre reconeixement i gratitud. Una vegada més una recomanació sense reserves.

"JO, Gaudí" de Xavier GÜELL

JO, Gaudí

Xavier GÜELL

284 Pag.

Son davant una biografia novel.lada, els records familiars, l´investigació rigorosa i la creativitat de l'autor es troben per donar lloc a una novel.la en la que aprofundim en la personalitat de l´arquitecte, en el moment històric que va viure i en alguns dels personatges fonamentals que van passar per la seva vida.

Els orígens, la seva família els primers amics, el començament de la formació académica.

Eusebi Güell, principal mecenes amic i home admirat per l'arquitecte de qui fa sinceres lloances amb qui va mantenir un gran nivell de complicitat, amb qui la comunicació era sincera i profunda.

El procés creatiu davant obres com el Palau Güell, les dificultats a vencer, poc espai un indret poc adient, la relació del mecenes amb la música.

Com a contrapunt de Güell, mecenes culte i respectuós,ens presenten a Pere Milà i la seva dona, rics ignorants, amb els quals la comunicació amb el Mestre és difícil.

Els començaments de la Sagrada Família, la relació amb el grup d´integristes religiosos anomenats els Josefinos.

Aprofundim amb Verdaguer, l'home, en els moments de gloria creativa i en els de profundes dificultats. Gaudí va ser amic i va compartir converses amb Maragall, ens reprodueixen un fragment d'un article en el que Maragall condemna l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. La relació amb Puig i Cadafalch, el rebuig de Gaudí cap al Noucentisme.

L´elogi profund i sincer a l´home i a la seva obra quan ens parla de Jujol. Hi ha una vertadera admiració, ens sembla que van haver moments de relació fraternal:

“De vegades no sé bé, on acaba la seva feina i on comença la meva, tal es la nostra compenetració”

Visita per primer cop la Catedral de Mallorca a mitjans del 1902, la primera impressió és magnífica, considera que el tret diferencial de la Catedral de Mallorca es la proporcionalitat, l´harmònica correlació de les dimensions, l´acompanya el deixeble Rubió, que el va assistir en els càlculs estructurals, més tard va comptar amb l´intervenció decisiva d'en Jujol.

Tenim a les mans un document clau que ens ajudarà a l´hora d´anar modelant el nostre punt de vista sobre Gaudí. Una vegada més una recomanació sense reserves.

LES LLEIALTATS

LES LLEIALTATS
Delphine de Vigan
Traducció Jordi Martin Llovet
172 pàg. 

Al començament ens trobem unes definicions del terme lleialtat, paraules que ens porten a començar la lectura amb l´absoluta seguretat que ens trobem davant una novel.la que ens acompanyarà per molt de temps i que potser d´una manera definitiva tindrem present en les nostres reflexions.

..."Les lleialtats
...Són els trampolins sobre els quals les forces se´ns despleguen i les trinxeres en les quals enterrem els somnis" pàg. 5

En Théo, el seu amic Mathis, na Cécile, mare d´en Mathis i l´Hélène. la professora que detecta anómalies, ella té la seguretat que cal actuar, però hi ha unes normes que s´han ´d´assumir i que l´aparten del seu objectiu d´intervenir davant un dolor per a ella evident. En Théo per als altres professors es troba dintre de la "normalitat" que el sistema ha establert.

"Ben aviat en Théo va aprendre a intèrpretar el paper que s´esperava d´ell" pàg. 45

Ne Cècile havia estat cómplice del seu home, havia donat per bones les normes de la família que la va acollir, fins i tot va modificar el seu léxic, creient que allò era el millor per als fills, de sobte es troba que aquell home té una peculiar i sorprenent doble vida que per a ell és la prioritat.

Tots están sols i en Théo ha perdut les forces per lluitar i quan encara se li pot donar una mà, quan la professora ho detecta el sistema l´aparta, la treu del mig, les subtileses no compten, les seves observacions no són motiu d´alarma al claustre, l´aparten temporalment, s´ha convertit en un obstacle.

Una lectura que ens porta a tenir presents les nostres lleialtats, que ens poden traïr, també de les nostres lleialtats podem obtenir les forces per lluitar.

Una autora excepcional, una recomanació sense reserves.