290

 

llibre

 

SOMNIS DE TRENS

Denis Johnson

Traducció Ariadna Pous

132 pàgs.

Denis Johnson, (1949-2017), Somnis de trens, (2002)

En Robert Grainier, és un home d'origen incert, orfe, sense una data concretat que confirmi el seu naixement, a sis o set anys un tren el va dur a casa dels parents que en tindrien cura, va anar a l'escola el temps junts per aprendre les lletres i els números que l'ajudarien a sortir-se a la vida.

Té presents moments determinants del seu pas pel món; quan era molt jove, vivia amb els parents que el varen acollir, un dia que tornava de pescar, va trobar un moribund al bosc, aquest va tenir la necessitat d'explicar un fet terrible que havia marcat la seva vida, la transcendència del moment el va dur a "posar seny". Va treballar als boscos, va treballar en la construcció o reparació de vies de tren, va conèixer la solitud, el silenci, el treball extenuant, va aprendre a conviure amb la natura:

"És només quan el deixes en pau que un arbre et tracta com un amic. Però un cop li claves la fulla, ja li has declarat la guerra." pàg. 27

Va conèixer homes bons i justos, com aquell capatàs, que un dia davant una situació de malaltia, potser un mal mortal, va actuar amb resolució per salvar les vides dels obrers; aquell home, en una epidèmia de grip va perdre els pares i els tretze germans en una setmana.

Quan passava la trentena, i treballava per aquí i per allà va conèixer la Gladys, li va ensenyar un tros de terra que havia comprat i on podien construir una cabana, li va demanar que se casés amb ell i ella va accedir, aviat va néixer la Kate, tenia una llar, treballava als boscos i tornava amb el jornal al costat de la família; fins que el foc va esborrar-ho tot, les va cercar, no estaven refugiades al poble, no va trobar els cossos calcinats, els malsons el van perseguir durant molt de temps, "la Gladys sorgia del paisatge negre de la seva llar"

Va presenciar la mort d'un jove, el net dels Pinkham, va fer costat als avis, després d'aquest fet es convertirà amb traginer, ells li proporcionaran el primer carro i dues egües, conviu amb una gosseta, gràcies a la qual deixarà de parlar sol. Coneixerà una nena-llop, té una visió del final de la Gladys i la nena:

"La Gladys ho havia vist tot, i l'hi va fer saber a en Grainier. A la Gladys la mort li havia robat el futur, i la vida li havia robat la nena. La Kate s'havia escapat de l'incendi." pàg. 93

Ens presenten els boscos immensos del nord-oest dels Estats Units, la vida dels obrers que fan possible el futur, talant boscos i construint les vies, fent que el tren arribi cada vegada a llocs més remots.

Hem conegut un home que "no tenia ni idea de qui eren els seus pares, i no va deixar hereus.", sabem que no s'havia emborratxat mai, que no havia comprat una arma de foc i no havia parlat mai per telèfon.

El seu final va ser tan imprecís com la seva arribada al món, el van trobar a la seva cabana, en la pau i el silenci del bosc, en el tros de terra que havia triat per tenir una llar.

El nostre reconeixement a l'editor per fer possible la lectura, per primera vegada en català, de Denis Johnson, la gratitud a la traductora, les paraules que ens ha fet arribar ens han portat a un moment de lectura sublim; quedem amb el desig de conèixer millor l'obra d'aquest autor, que els seus títols contribueixin a enriquir el catàleg, ple d'encerts, de La Segona Perifèria.

289

 

Llibre

 

 

 

 

 

JAMILA

Txinguiz Aitmàtov

Traducció Marta Nin

98 Pags.

Txinguiz Aimàtov, (1928-2008), Jamila, (1958)

Un relat perfecte, ni un mot de més, mantenim la tensió durant tot el temps, agraïm els peus de pàgina que la traductora ens anota, imprescindibles. Coneixem un petit poblat del Kirguizstan soviètic, durant la Segona Guerra Mundial, els homes són a la guerra, les dones, els vells i els nens, queden amb la responsabilitat de les terres i els animals, en aquell moment el treball col·lectiu consisteix, sobretot, en proveir de gra el front. Ens presenten dues famílies, els de la Casa Gran i els de la Casa Petita, des de temps molt llunyans aquestes dues famílies administren juntes les seves terres; la mestressa de la Casa Petita va quedar vídua, ens la presenten com "la mare jove" del nostre narrador, seguint costums ancestrals, aquesta jove vídua es va casar amb l'home de la Casa Gran, un fuster, que vivia aïllat al seu taller, era la seva primera esposa que governava les dues cases:

"Al poblat era considerada una de les mestresses més respectables, escrupoloses i expertes. A casa, tot estava sota la seva direcció." pàg. 17

A la Casa Petita tenien una nora, Jamila, pocs mesos després de casar-se, el seu marit va marxar al front, ella treballava a les ordres de la "mare gran", una noia eficient i molt treballadora, es va guanyar el respecte de la matriarca del clan; cada dia portava sacs de l'era a l'estació del tren, per ser enviats al front, feia aquesta feina acompanyada del nostre narrador, un adolescent que va deixar l'escola per ocupar el lloc d'un home, les necessitats del moment eren imminents, en l'absència d'homes adults .

Al poblat apareix un home, mig coix, de poques paraules, la seva aparença feia intuir les tragèdies que l'havien precedit, passa a formar part dels que cada dia carretegen els sacs de gra, aquest home desperta la curiositat de Jamila i el seu jove cunyat; en una ocasió gosen fer-li una broma de la qual es penediran, carreguen al seu carro un sac que és quasi impossible que pugui moure un home sol, ell ho aconsegueix, se'n surt, i això fa que comencin a mirar-se'l amb un gran respecte, un vespre d'estiu, quan els carros tornen al poblat Jamila repta al desconegut perquè canti... aquest ho fa, amb una veu que emociona profundament, Jamila i Seït, companys inseparables, trasbalsats per aquella veu i pel contingut de les cançons, van creant un llaç d'admiració i respecte cada vegada més estret amb el nouvingut.

Irromp l'amor que s'havia anat generant cada vespre, Jamila i aquell home, de qui ningú en sap res, marxen; el marit torna, no enyora gens la dona amb la qual va estar casat molt poc temps, de fet a les cartes només li dedicava uns mots de salutació formal; la mestressa envelleix, passa a ocupar un lloc secundari a la gran família; el nostre narrador, acompleix el seu somni d'estudiar, d'aprofundir en la seva passió pel dibuix i la pintura, esdevé pintor; el seu relat comença en un moment de la vida adulta quan ens parla d'un quadre que no ha exposat mai, un quadre que reprodueix el poblat que va acollir la història que ens contarà.

Som davant d'una narració perfecta, ens commou, quan tanquem el llibre tenim la seguretat que acabem de viure una experiència sublim que ens acompanyarà en el temps.

288