318

 

LLIBRE

 

 

 

 

EXTINCIÓ

Thomas Bernhardt

Traducció Clara Formosa Plans

478 pàgs.

Thomas Bernhard, (1931-1989) Extinció. 1986

Assistim al monòleg interior del protagonista, al flux de la memòria, un austríac; Franz-Josef Murau, que ha triat aïllar-se, amb la ferma voluntat d'evitar els seus, també el lloc de procedència, Wolfsegg. Les circumstàncies l'obliguen a tornar, ha rebut un telegrama en què la germana, Caecilia, li anuncia la mort dels pares i el germà. La primera part del llibre acompanyem a Murau en el record del que va ser la seva infantesa i joventut, un lloc i un ambient familiar, que per a ell mai van tenir cap atractiu i dels quals sempre es va considerar aliè; el germà gran va tenir sempre els trets adients per a ser successor del pare; les germanes, fatalment sotmeses a l'autoritat de la mare, portaven un vestit tirolès "dins el qual amb el temps només podien atrofiar-se". En el malson que representava la família, trobem l'excepció de l'oncle Georg, germà del pare, de qui ens dirà que el va guarir de l'aniquilament que havien programat els pares, "em va obrir el món a la literatura com a un paradís sense fi", l'oncle, com ell, va fugir, va trobar el seu paradís a Niça, en Murau el trobaria a Roma; en aquesta ciutat la seva existència es nodreix de gaudir de totes les arts, té un eix principal, la relació amb en Gambetti, de qui és mentor, el deixeble, sempre present en el seu pensament.

Mentre prepara l'equipatge per partir, revisa les fotos de la família, es fa present la gran propietat a la qual es veu obligat a tornar per assistir al funeral, en el qual tindrà el màxim protagonisme. Allà es trobarà amb les seves peculiars germanes, una d'elles casada amb un fabricant de taps d’ampolla de vi, pel qual no sent cap simpatia; aquesta dona, la Caecilia, és qui ha pres les regnes en l'organització del gran funeral, al qual assistiran centenars de persones, en especial les autoritats religioses del país, més la gran dignitat eclesiàstica arribada de Roma, Spadolini, arquebisbe, diplomàtic i amant de la mare del narrador durant dècades.

A la segona part de la novel·la ens presenta la gran propietat, les minyones, els jardiners i els caçadors, l'aversió d'en Murau per la caça, l'afinitat amb els jardiners, ell des de molt jove va sentir-se a prop de les persones que no eren part del seu cercle social. Arriben els amics del pare, homes grans, decadents, que recorden la col·laboració dels pares amb el nacionalsocialisme austríac. Durant anys van donar refugi i van protegir persones que amb el temps van encobrir els seus delictes fins que es va executar la màxima injustícia: es van tancar els seus expedients, ells van poder deixar d'estar amagats i van ser ben retribuïts econòmicament. Aquest fet regira a Murau. Durant el funeral troba complicitat amb el seu cosí Alexander, viu a Brussel·les i la seva missió consisteix a lluitar per causes humanitàries. En Murau, hereu, pren la decisió que l'indica la seva consciència, fer una "donació absolutament incondicional" a la Comunitat israelita de Viena. D’aquesta manera extingeix els seus orígens.

Tornarà a Roma, on escriurà el text que acabem de llegir, pot posar fi a la inèrcia que en aquell moment feia recaure sobre les seves espatlles una responsabilitat incompatible amb la seva vida.

Una gran experiència de lectura, una vegada més hem de manifestar la nostra gratitud i admiració cap a la traductora Clara Formosa Plans, a la qual no podem deixar de relacionar amb en Bernhard, de qui ha traduït una dotzena de llibres. Amb Extinció, ens omple d'admiració la seva tasca davant la novel·la més extensa de l'autor, li hem d'agrair que hem arribat a aquest darrer llibre amb l'experiència de les anteriors traduccions, que hem anat fent nostres i ens han portat a considerar Bernhard, un autor predilecte. Els perfils humans, l'anàlisi dels fets històrics, l'erudició pel que fa a literatura, música, pintura... hem apreciat i gaudit de la manera de representar el record amb les infinites reiteracions, ens ha dut a la plenitud lectora.

Una recomanació del tot segura, una gran novel·la a la qual tornarem, perquè no l'haurem deixat de tenir present i sorgirà en nosaltres, la necessitat de compartir i recomanar la lectura.

317

 

llibre

 

 

 

VIDA, VELLESA I MORT D'UNA DONA DE POBLE

Didier Eribon

Traducció Andreu Gomila

269 pàgs.

Didier Eribon, (1953), Vida, vellesa i mort d'una dona de poble, (2025)

Didier Eribon, filòsof i sociòleg, professor universitari a França i als Estats Units, escriptor amb una àmplia obra publicada i traduïda des dels anys vuitanta.

Ens presenta la biografia de la seva mare, en el darrer moment de la vida es fa necessari l'ajut dels fills davant la decadència d'una dona de vuitanta-sis anys; es veu obligada a deixar casa seva per anar a viure a una residència per a persones grans. Aquesta dona va ser una nena que va créixer en una institució de beneficència, a catorze anys va començar a treballar al servei domèstic, als vint es va casar i no va tenir dret a un habitatge digne, van viure amb el seu marit, peó a una fàbrica, i dues criatures, en una habitació, més tard van accedir a un habitatge de protecció oficial; ella contribuïa a l'economia familiar, fent feina com assistenta per hores, després va treballar com obrera a una fàbrica, fins que va ser acomiadada, abans de l'edat de la jubilació; mai va tenir una bona relació amb el seu marit, van tenir quatre fills, no es va separar per falta de mitjans, va tenir cura del marit fins que va morir després d'un període de demència; poc abans del declivi final, va viure un moment de pau, fins i tot es va arribar a enamorar d'un ancià, amb el qual va conèixer la cordialitat i la tendresa, potser per primera vegada a la vida.

El segón fill, el narrador, s'ha alliberat del destí familiar, a l'adolescència gràcies a les seves capacitats intel·lectuals, va començar un ascens que el va consolidar com a trànsfuga de classe, va deixar els seus, per assolir la independència a la qual porta el coneixement i el compromís intel·lectual i social.

Ens explica la vida de la mare aprofundint en cada punt, aportant bibliografia, sent crític amb l'administració que fa possible el negoci de les residències d'ancians, analitzant l'actitud de les persones quan han de votar, ens explica que la seva mare, que havia votat l'esquerra i havia estat sindicada, arribarà a votar l'extrema dreta i a manifestar opinions absolutament racistes, ens explica el masclisme que ha patit de manera sistemàtica, ens explica les dificultats per alimentar i vestir els fills, quan per la feina a la fàbrica va perdre l'habilitat a les mans, va comprar una màquina per continuar teixint els jerseis dels seus fills. Pendent del dia del sant de tots els fills i nets, enviava a cadascun vint euros de regal.

Prenem nota de la bibliografia, Coetzee, Hrabal, Beauvoir, A. Cohen, D. Kis, Chomiseau...

Queda pendent la lectura de Retorn a Reims, hem pogut accedir al documental del mateix títol. Un autor del qual estarem definitivament pendents, ens "l'ha recomanat" Edouard Louis.

Som davant d'una reflexió que ens toca molt de prop, les circumstàncies socials de les classes treballadores ens unifiquen.

Expressem la nostra gratitud a l'autor i recomanem l'obra amb tota seguretat.

316