282

 

llibre

 

 

 

EL DIABLO

Marina Tsvietáieva

Traducció Selma Ancira

67 pàgs.

Marina Tsvietàieva, (1892-1941) El diablo, (1935)

"De ti, que eres el mal, la sociedad no ha hecho mal uso."

Marina Tsevietàieva, des del seu exili a França rememora la infància, en aquesta mateixa col·lecció i de la mà de la traductora Selma Ancira, ens ha arribat Mi Pushkin, Mi madre y la música i Mi padre y su museo, ara ens acosta al món més íntim, els somnis, l'immaterial; a l'habitació de la germana gran, Valeria, el lloc dels llibres prohibits, allà sempre es trobarà amb la presència del diable, una experiència que no pot compartir, tampoc les lectures:

"En la habitación de Valeria, antes de cumplir los siete años, a escondidas, a trompicones, con el ojo y la oreja atentos a mamá. leí Eugene Onieguin, Mazeppa, Ondina, La dama campesina, Los gitanos - y la primera novela de mi vida Anaïs.En su habitación estaba el amor , vivía - el amor,-..."

A casa, invocaven el diable, quan perdien qualsevol cosa: "Diablo-diablo, juega y luego entrega" i allò que s'havia perdut apareixia, l'anell de la mare, les ulleres del pare...:

"Una sola cosa jamás me devolvió el diablo - a mi misma."

La confessió a l'església serveix de poc,

"Durante la confesión yo debo ser como todos"

"Ahí está el asunto, en que no me arrepiento de nada. En que son - ¡mis tinieblas congénitas!

Ens dirà que amb sacerdots i acadèmics, mai s'hi va entendre, ells amb la seva pompa no li feien sentir gens de respecte, Déu per a la nena de set anys representava la por, Déu l'imposat, el diable apareixia; les converses amb la mare eren un monòleg al qual la nena assistia des de la seva soledat.

Els poders executen en nom de Déu:

"De ti, que eres el mal, la sociedad no ha hecho mal uso."

Una lectura complexa, des de l'exili a quaranta-tres anys, vivint dificultats extremes, ens acosta a la nena que no ha deixat de viure dins seu, quedem atrapats, som davant d'un relat que ens ha captivat i al qual tornarem.

281

 

llibre

 

 

 

¿PER QUÈ ALGUNS HOMES ODIEN LES DONES?

Vivian Gornick

Traducció Miriam Cano

133 pàgs.

Vivian Gornick, porta a la literatura el més personal per arribar a reflexions universals. El present recull d'articles, la majoria publicats el 1978 on ens parla de literatura i feminisme; autors i misogínia, Miller, Mailer, Roth... fa una comparació amb clàssics Hardy Stendhal o Lawrence:

"... Quan penso amb les dones de Hardy, Stendhal o Lawrence, em fa vergonya la mesquinesa i la covardia emocional dels millors escriptors masculins nord-americans.

... De les pors dels nord-americans en surt molta intel·ligència , però poca saviesa i, cada cop més, una incapacitat de fer madurar l'obra, de dir-nos alguna cosa sobre el nostre món." pàg. 101

Ens porta a la relectura, llibres que no han perdut vigència Mavis Gallant, Kate Chopin, Joan Didion...

Acaba un dels seus articles amb una sentència:

"El que sempre ha marcat la "ficció femenina" és la capitulació davant la por en lloc d'una representació noble de la lluita per vèncer-la." pàg. 130

Jutjada per comportar-se com un home (1978), un fet terrible que porta a la mort a una jove jutjada per fer allò que en un home forma part de la cultura arreu del món, una dona de poc més de trenta anys s'enamora d'un jove de disset, té la pretensió de poder-ho fer públic, la reacció és brutal, és jutjada, el pas següent, inhabilitar-la com a professora, les lleis recolzen els seus botxins, tot es precipita de tal manera que la dona es lleva la vida; el més esgarrifós és que no ha perdut vigència.

El grup de lectura, 2004 ens presenta un grup que fa més de deu anys que es troben.

"Entre nosaltres, el desacord és un estimulant, no un depressor: en punt de vista oposat contra el qual la teva pròpia defensa et retorna més de tu mateixa del que tenies abans." pàg 9

La perruqueria d'en Bobby, (2004), el perruquer no dona cites, les clientes s'adrecen a un pis, on seuran, per un temps indefinit, fins que sigui el seu torn, sempre pendents de la conversa que en Bobby manté amb la dona a la qual està atenent, res ens sap més greu que no conèixer a cap Bobby al qual deixar fer el que trobi amb els nostres cabells mentre assistim a la seva possada en escena amb cada clienta, ens diran del perruquer:

"Els ulls li brillaven, se li dibuixava un somriure als llavis i movia el cap endavant i endarrere, seguint les intervencions, com si assistís a un gran espectacle reservat només als privilegiats." pàg 22

Explicar, compartir les històries, comunicar-nos... ens porta a un equilibri difícil d'assolir des de l'aïllament de les persones, un aïllament que cada vegada més és un parany que forma part de la comunicació actual.

Una vegada més la saviesa de l'autora ens porta a la reflexió, l'escoltem i ens acompanya com ho fan les persones amb les quals aconseguim el nivell òptim de comunicació.

280