"Clases de baile para mayores" de Bohumil Hrabal

Clases de baile para mayores  

Bohumil Hrabal 

Traductors Jitka Mlejnkován i Alberto Ortiz

Nova edició de Clases de baile para mayores.
Llegir Bohumil Hrabal és entrar en una espiral de la qual no pots ni vols sortir; sembla que la seva prioritat és donar-nos a conèixer l’ésser humà en essència. Va seduir-me amb el primer llibre seu que vaig llegir - Jo que he servit al rei d’Anglaterra- el mes de març de 1989. Després, al setembre de 1989, va arribar Una solitud massa sorollosa i, des d’aleshores, mai no ha deixat d´acompanyar-me.

Gràcies a Hrabal vaig conèixer Mónika Zgustová, la seva traductora i biògrafa, de la qual després vaig gaudir d’una molt important obra pròpia.

Clases de baile para mayores (1964) té el seu origen en Els sofriments del vell Werther (1949). Com he dit abans, obrir un llibre de B. Hrabal és entrar en una espiral de la qual no pots ni vols sortir, erudició, tendresa, humor... Humanitat!!

No puc deixar de recomanar la biografia de na Monika Zgustová: Es llegeix com una novel·la perquè la vida i l’obra de Bohumil Hrabal no es poden entendre per separat i M. Zgustová va compartir molts moments amb l’autor tot voltant per Praga, gaudint de la perifèria que era el "seu lloc" tornat a la infantesa... Sempre els records, els parents, l’oncle Pepin, les mil ocupacions laborals... Per tant, proposo també la lectura de les obres següents:

-Els fruits amargs del jardí de les delícies. Vida i obra de Bohumil Hrabal . Edicions Destino (1996).

-Los frutos amargos del jardín de las delicias. Galaxia Gutemberg (2014).

Com sempre, gràcies als editors que ens fan arribar aquesta nova edició de Clases de baile para mayores i el reconeixement infinit a Monika Zgustová, biògrafa i traductora a la qual no estaré mai prou agraïda, per haver-me fet arribar la vida i la obra d’un dels grans autors del segle XX.

Clases de baile para mayores és una lectura obligada i un pretext per tornar o descobrir tota l’obra de BOHUMIL HRABAL.

"Una locura cotidiana" d' Elisabeth Bishop

Una locura cotidiana

Elisabeth Bishop

Traducció i pròleg Mauricio Bach

editorial LUMEN

Aquest llibre publicat l’any 2001 per l’editorial LUMEN, amb un magnífic pròleg del traductor Mauricio Bach, ens presenta vuit contes escrits entre 1937 i 1977 per la poetessa ELISABETH BISHOP.

Aquest dies a la cartellera de cinema podem trobar la pel·lícula "LUNA DE BRASIL", una gran obra biogràfica que ens dóna més dades per conèixer la Gran Elisabeth Bishop.

Vaig llegir el llibre fa tretze anys, quan es va editar en castellà. L’altre dia, en tornar del cinema, vaig llegir de nou els contes dels que guardava el millor dels records i vaig tornar a sentir la més profunda admiració per la Bishop.

Poeta i traductora (d´Octavio Paz, Neruda, Joao Cabral de Melo Neto, Carlos Drumond de Andrade), la seva obra narrativa es limita a aquets contes perfectes en la forma i el contingut. Fa la sensació que es tracta d´una prosa poètica que l’autora va sentir la necessitat d’escriure al llarg de 20 anys i que es va publicar a les prestigioses revistes New Yorker, Harper´s Bazaar o Partisan Review.

Si hagués de triar un conte d’aquest recull, seria "El mar y su orilla" datat al 1937.
Edwin Boomer és un home a qui han donat la feina de mantenir la platja neta de papers.


...Pero el ritmo de la vida moderna es demasiado rápido. Nuestras imprentas producen demasiado papel cubierto de caracteres impresos, que de un modo u otro acaba en los mares y sus orillas, y a la naturaleza le toca hacerse cargo.

...Edwin Boomer vivía la más literaria de las vidas. Ningún poeta, novelista o crítico, incluso el que se pasa ocho horas al día inclinado sobre su mesa de trabajo, podría imaginarse la intensidad de su concentración en la vida de las palabras.


Aquesta és una proposta de lectura que no puc deixar de fer, la gran Bishop ens fa arribar uns contes que sé que formaran part de les "antologies personals" que els lectors anem fent al llarg de les nostres vides.

Els nostres de Sergei Dovlatov

Els nostres de Sergei Dovlatov

Labreu editorial

Traductor Miquel Cabal

Ufà 3/9/1941- Nova York 24/08/1990

Dovlatov ens presenta els seus parents i la seva gossa Glaxia, que cada any s’assembla més a una persona i amb la qual tots els membres de la família tenen llargues converses.

Dovlatov ens ajuda a entendre el segle XX a través dels seus familiars i dels moviments migratoris que la vida els obliga a fer.

La mare, actriu, va esdevenir una excel.lent correctora literària; ens diu que era una correctora nata: Tenia un sentit ètic de l´ortografia; sabem també que no amagava el seu profund menyspreu per Stalin.

El pare va ser un actor que es va veure separat de la professió pel fet de ser jueu, tenir el pare afusellat i un germà petit a l’estranger.

Trobam també la tieta Mara... “que es va passar la vida tenint cura dels llibres escrit per altra gent”.

Al darrer capítol, l’autor ens diu “ja us ho podeu ben creure”: l' any 81 ha nascut el seu fill que es diu Nicholas Dawley.

Totes aquestes són circumstàncies que el van convertir en un gran escriptor i en una gran persona que va acabar la vida amb 49 anys, algú per qui van passar grans tragèdies; una existència sense períodes tranquils, sempre marcat pel dolor i les angúnies per sobreviure.

Malgrat tot, li hem d’agrair que ens presenti la seva vida amb humor i tendresa: És magistral.

Un llibre fonamental –així com tota la seva obra- que coneixem gràcies a la bona feina dels editors que l’han triat per enriquir els seus catàlegs.