LLIBRE

GERMÀDavid Chariandy

Traducció Marc Rubió

178 pàg.

Park, un indret habitat per milers d'immigrants d'arreu, molts s’encaparren en assolir una “dignitat”, evitar els paranys als quals estan destinats, pretenen no assumir el paper de víctimes que la societat ha de menester, els diaris els citen com un mal a erradicar, els benpensants gosen jutjar… els benpensants “entenen” els orígens del mals, prendrien decisions dràstiques amb els delinqüents, són intolerants.

l'Autor ens presenta a les persones, es centra en personatges arribats de Trinidad, en Samuel “més poeta que guarda de seguretat” un home que viu sol amb la seva filla, la filla se’n surt, acaba els estudis i troba el seu lloc lluny dels carrers de la seva infància i adolescència, però mai perd el vincle.

En Francis, el seu germà petit i la mare… semblava que la força d’aquesta dona els havia de salvar, va ser una nena aplicada, encara guarda els seus primers quaderns, va emigrar per fer realitat el seu somni, volia ser infermera, la realitat és una altra, treballa de dona de fer feines a tres llocs, està sempre esgotada, del marit en sabem ben poc, ha estat sempre sola, sap educar i estimar els seus fills, els explica contes, és estricta amb les qüestions que tenen a veure amb els estudis i les bones maneres, creiem que són prou forts per no caure en cap parany, creiem que poden formar part de les poques excepcions, però la inèrcia pot més i en Francis es converteix en la víctima inevitable, i en Michael es manté com pot al costat de la mare que, finalment, perd el nord… ja no pot més, fins hi tot pot "caure" una dona amb tots els seus recursos, la seva esdevé una família de la qual se’n parla als nouvinguts com un exemple de fatalitat.

Park, és al Canadà, l´acció transcorre a principi dels 90, l’adolescència dels germans protagonistes i una actualitat del tot decebedora, a les primeres pàgines ja ens diuen:

…”La memòria és el poderós fibló de l’ara” pàg. 8

Aquestes paraules les pronuncia el Germà gran, quan és poc més que un infant que inicia al seu germà Michael a la vida, un Germà gran que durant moltes pàgines és un nin i un adolescent “assenyat”, una persona madura, intel·ligent, plena de vida y de bona fe, que té clar el que és just, però de vegades tot això no és suficient per sobreviure, quan el sistema necessita generar caos i destrucció valent-se dels més fràgils.

Una gran novel.la, una lectura que ens ajuda a ser conscients del nostre entorn.

llibre

LLUVIA FINA

Luis Landero

268 pàg.

Quan tanquem el llibre creiem que acabem de llegir la millor novel·la de Luis Landero, aquest pensament és agosarat perquè l’excel·lència d´aquest autor ens ha dut sempre a moments de lectura del tot sublims. Fa trenta anys que el vam conèixer amb JUEGOS DE LA EDAD TARDIA, i des de llavors som molts els seus incondicionals.

A LLUVIA FINA, som espectadors dels esdeveniments que viu una família durant els pocs dies en què pretenen preparar una festa d'aniversari pels vuitanta anys de la mare. Per iniciativa de Gabriel, el fill més jove, aquest es posa en contacte amb les germanes per sorprendre la mare amb una festa, tenim un altre membre que ja no hi és, però que encara té molt pes al cercle familiar, Horacio, l’exmarit de la germana gran; tenim un personatge imprescindible, Aurora, la dona de Gabriel, la persona assenyada que és qui rep totes les confidències i alhora també ens fa partícips dels seus records.

Els records i les vivències de cadascú són d'una força que ens esgarrifa, els secrets, que ens desvetllen ens sorprenen i ens ajuden a entendre les peculiaritats que observem en els nostres personatges, Gabriel, Sonia i Andrea els tres fills, Horacio l’exgendre, el personatge del pare, mort prematurament, i el fantasma del “parent” que va presidir la sala i les seves vides fins el moment que la mare, quan va passar a ser el cap de família, el va fer desaparèixer; a partir d’aquest moment, la jove vídua comença a prendre decisions, sempre creient que fa allò que “més convé” als seus fills, amb tics terribles que manifesten fílies i fòbies adreçades a cada un.

Hi ha un moment que Andrea diu al seu germà:

“Tú que eres filósofo y sabes tanto de la felicidad, debes saber que mi vida, como otras vidas, más que vidas son muertes pálidas, solo eso”. pàg. 94

Un anàlisi profund i subtil d´intimitats que poden amagar personatges “quotidians” gent que podem reconèixer al nostre entorn.

Una reflexió que ens acompanyarà i que ens ajudarà a entendre un poc més el món que ens envolta, una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

La llàntia de Psique

Marcel Schwob

Traducció i Pròleg Marta Marfany

225 pàg.

Una lectura que no podem ajornar

Tenim a les mans un altre gran encert a l´acurat catàleg de Quid Pro Quo. Marcel Schwob (1867-1905) erudit, periodista, traductor i escriptor, va aprofundir en l'estudi de matèries diverses, el sànscrit, la paleografia, la lingüística o l´alemany antic. Tenia com a mestres Baudelaire i Poe i admirava l´obra de Robert Louis Stevenson i Daniel Defoe. Autor poc conegut i a l´hora influent en escriptors de la talla de Faulkner o Perec, reverenciat per Jorge Luis Borges, forma part dels autors que va triar per la seva “Biblioteca Personal” ens diu:

…”Schwob, antes de ejercer y enriquecer la literatura fue un maravillado lector”

…”Siempre fue suyo el ámbito de las profundas bibliotecas”

Marta Marfany al seu esplendid pròleg ens diu dels textos de Schwob:

…”La fantasia hi actua com un mecanisme de relació amb el món real” pàg. 17

A l'Estrella de Fusta, coneixem Alain el petit carboner que viu al bosc amb la seva àvia i parteix seduït per la llums de les estrelles:

…“La velleta li posà al cap una mà endurida i clivellada. Era com si un roure tingués pietat d´Alain i l´acaronés amb la seva escorça gruixuda” pàg. 112

Les imatges de El llibre de Monelle queden amb nosaltres, hi tornarem, potser paraules per se dites en veu alta perque les puguin gaudir i assaborir més d'un receptor.

Cada frase és un tresor que voldríem retenir.

Marcel Schwob ens ha fascinat en aquest encontre, ens permet somiar-nos membres de les petites societats secretes que ens diu Borges que es troben arreu del món, o de la més propera de la qual ens parla Marta Marfany “dels feliços pocs”. De moment tenim la possibilitat del gaudi, de fer nostres els relats que ens han lliurat, de tornar-hi sempre que cerquem un moment de plenitud.

Aquesta petita societat “dels feliços pocs” segur que gràcies al llibre que tenim a les mans, viu la joia d´incrementar el nombre de membres, amb tot el compromís i transcendència que això implica.

llibre

UNA LLIBRERIA A BERLÍN

Françoise Frenkel

Traducció Mia Terrades

Pròleg Patrick Modiano

311 pàg.

Assistim al naixement d'una passió, la plenitud que la nostra autora va viure a la primera llibreria on va exercir, allà va sentir de manera rotunda la seguretat de la vocació, va tenir una certesa absoluta, no faria cap altra feina, l'atmosfera que es generava en aquell espai ple de llibres i de persones que allà trobaven el seu lloc, era el seu mitjà, llibres i lectors:

“Així va ser com vaig trobar el complement necessari del llibre: el lector” pàg. 23

Arriba el moment idealitzat d´obrir una llibreria pròpia, un espai creat fruit de l'experiència de conviure amb llibres i lectors, els esforços es veuen compensats per la bona acollida que rep. No dura per sempre aquest període de tranquil·litat, el món es capgira, ha de fugir precipitadament:

“Em vaig quedar sola amb la meva llibreria. La vaig vetllar tota la nit, rememorant la nostra comunitat, la nostra solidaritat, els anys d´esforços i lluites palpitants. “ pàg. 50

Comença un trist pelegrinatge per sobreviure: bombardeigs, devastació i massacre de les poblacions:

…”L'horror es va instal·lar a la vida quotidiana.” pàg. 58

La fugida, la solidaritat, el compromís ètic de molts i la necessitat de fer brollar el més pervers que duien dins d'altres. Com a model de bondat, abnegació i compromís pensem amb el jove matrimoni propietaris d'una perruqueria Els Marius.

La malaltia, la presó, la peculiar carcellera Mme. Ara Toca, personatge grotesc que alhora “divertia”.

El neguit constant davant la mort i desaparició de persones estimades, de persones amb les quals potser només havia creuat mirades. L´angoixa quan pensa amb la mare, de qui no té notícies.

La fugida a Suïssa, allà va trobar la pau necessària per traslladar al paper les seves vivències. Més tard s´instal.la a Niça, on havia viscut moments d'una autenticitat que idealitza, el lloc que tria per viure un final de vida anònim i voldríem pensar que plàcid, envoltada de persones estimades i suposem que gaudint de la fidelitat dels seus autors, dels “Amics absents” que mai no fallen, quan a la fi va aconseguir que no li prenguessin el llibre de les mans.

Agraïm moltíssim les paraules de Patrick Modiano.

Una vegada més una recomanació sense reserves.