"Lolly Willowes" de Syilvia Townsend Warner

Lolly Willowes

Syilvia Townsend Warner

Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez

225 pàg. 

18 €

Lolly Willowes s’ha fet a la solitud, està envoltada de parents amb els quals manté una relació del tot cordial. Malgrat tot, el seu pensament és sempre allà on no el puguin atrapar, els seus “objectius” són íntims, impossibles de compartir i, per tant, es fan forts gràcies a no patir interferències. Aviat sabem que ha fet seva la biblioteca del seu pare, ningú no ha aplicat la censura obligada per la “bona evolució” d’una senyoreta provinciana i de casa bona. Quan ens parlen de la seva aparença ens diuen:

“...En el cas de la Laura l’efecte era massa sorprenent perquè fos agradable.” (Pàg.  31).

Lolly viu sola a la casa familiar amb el pare vidu; això encara la fa independent i mestressa de casa seva. De sobte el pare emmalalteix i no se’n surt. Quan arriben les infermeres amb els davantals blancs - que a la Laura li semblen “làpides sense inscripció” - és evident que la partida del pare és aprop. 

Quan es queda sola comença a patir les conseqüències de la seva condició: Ha de deixar casa seva, ha de viure “sota la protecció” del germà gran, un advocat que, amb el temps

…”Havia canviat la seva robusta estupidesa natural per una indiferència faxenda respecte al punt de vista dels altres”. (Pàg. 56).

Un bon dia la Laura considera que ha de posar fi a aquesta situació, que ha de sobreviure lluny dels seus. Ningú no ho entén, ella és fidel al seu estil i ha anat covant els plans; els seus projectes són innegociables, res no la pot aturar. Quan demana al seu germà els diners - que ell administra com un dret més- es troba que el patrimoni ha minvat: El nostre patriarca ha errat en les inversions; na Laura pot comptar només amb la meitat d’allò que disposava, però això no l’atura, simplement varia el seus plans. No tindrà casa pròpia, viurà en unes habitacions llogades… Parteix.

Aviat s’armonitza amb l’indret que l’acull. La seva vida és gaudir de la natura, cordialitat amb els que l’envolten i silenci. Es produeix una interferència: Un nebot es creu amb el privilegi de disposar del seu dret d’hoste de la tia… L’acull, pateix la visita i recupera la seva quotidianitat; Coneix fets paranormals que en absolut la trasbalsen. Està del tot preparada per a qualsevol esdeveniment d’aquets tipus. Lolly Willowes ha trobat el seu lloc al món malgrat tot pronòstic.  

Aquesta història ens trasllada cent anys enrere i no ha perdut vigència totalment; el patriarcat existeix, moltes persones han de sacrificar la seva vida per mor que han d’interpretar el paper que la societat ha triat per a elles. Ha estat un gran plaer haver tingut coneixença de Sylvia Townsend Warner.

"Sortida a Occident" de Mohsin Hamid

Sortida a Occident

Mohsin Hamid

Traducció Albert Nolla

180 pàg.

17.90 €

La Nadia i en Saeed es coneixen i s’ enamoren, el ritme que pren la relació es el seu, no cauen en cap parany que tingui a veure amb els rituals existents, per a ells cada moviment, cada trobada, cada silenci te un valor preciós, s’ estimen poc a poc, ella més decidida, ell més aprop de les convencions.

Molt ràpidament el seu país es capgira, es veu immers en la guerra i tot s’ ha de pair a la velocitat que la realitat imposa; un cosí d´ella és víctima d’un atemptat, les comunicacions per mòbil es fan impossibles, el toc de queda marca el ritme de les seves vides; perden la feina, les botigues comencen a buidar-se, la mare d’ell també mor de manera violenta. Trien partir, el pare d’ell es nega a marxar, és dolorós, els joves i el vell professor havien fet possible una intensa relació als pocs dies de conviure:

…”però les coses són així, ja que quan migrem eliminem de la nostra vida aquells que deixem enrere.” pàg. 79

Els esdeveniments es precipiten, al darrera de cada porta tancada hi ha una nova realitat, una realitat que va deixant cada vegada més lluny aquells dos individus que van partir fa tan poc temps de la seva ciutat. Troben aixopluc a una barraca feta amb uralita i plàstics que aviat entenen com una llar. Viuen “cicles d’irritació” que ella no sap com “desactivar”, els silencis i el respecte els fan forts. Segueixen les «portes» que condueixen a llocs insospitats, aviat potser serà el darrer, allà on s´hi podran quedar.

Entenen les reaccions del nadius, recorden quan la seva ciutat s’omplia dels que fugien de guerres properes, ells però eren pobres i tenien menys a perdre.

Una mare retroba la seva filla que va deixar sent una nena, la reconeix, durant anys ha seguit els seus canvis per dispositius electrònics, la noia està cohibida quan abraça la mare.

Poc a poc arriba la “estabilitat” la represa d’una quotidianitat malgrat les cicatrius que els fan diferents. La vida els separa, s’ acomiaden d’acord amb el seu tarannà, l’amor i el respecte sempre presents.

Coneixem una dona, molt gran, que morirà a la casa on va néixer, l’envolta una realitat tant diferent que ens demostra: “que tots som migrants a través del temps”.

Una reflexió necessària, una realitat que és la nostra, Mohsin Hamid, Lahore, Pakistan, 1971, ens ajuda a reconèixer el nostre entorn.

"Proyectos del pasado" de Ana Blandiana

Proyectos del pasado

Ana Blandiana

Traducció de Viorica Patea i Fernando Sánchez Miret

Ed. Periférica

295 pàg.

18.90 €

Tenim a les mans onze relats poètics i fantàstics: Ana Blandiana (Timisoara – Romania- 1942), va ser una víctima més del terror sistemàtic i de la violació dels drets més bàsics. La seva “exposició dels fets”- la seva manera de dir- la converteixen en una referència universal. Poeta, assagista, veu fonamental a la Literatura de tots els temps. Els onze relats que es recullen a Proyectos del pasado ens donen a conèixer el món a través de la veu d’una poetessa, un món en el qual els elements fantàstics i onírics són presents.

Al pròleg ens parlen de reconstrucció de la història i crònica de la vida quotidiana; els records de l’autora, la seva infantesa, les tragèdies viscudes pels seus i també de primera mà a la dècada dels 80.

Proyectos del pasado ens parla sobre la detenció dels convidats a un casament. Dotze persones són aïllades durant onze anys al bell mig de la natura. Les tàpies i els filferros no són necessaris en aquella immensitat on tots han d’aprendre a sobreviure. Són creatius, respectuosos, aconsegueixen crear una comunitat. Aquest relat està inspirat en les vivències de familiars de l’autora que van protagonitzar aquesta forma d’expropiació de les terres que el règim va practicar. L’adaptació i supervivència del col·lectiu arrestat és perfecta. Són individus que no han triat la seva aventura, però l’enginy, la maduresa i bondat que tenen, expressats amb la Veu de l’autora, fan que aquest relat ocupi un lloc a la nostra experiència de lectors.

Altres narracions com Aves voladoras para el consumo, En el campo o Imitación de una pesadilla formen part de l’experiència directa de l’autora durant la segona fase del període comunista.

Al 1959 Ana Blandiana publica el seus primers poemes a la revista Tribuna de Cluj. Aquest recull és censurat pel fet que l’autora és “filla d’un enemic del poble” perquè el seu pare va ser sacerdot ortodox i pres polític. L’autora passa tota una vida de vicissituds amb la censura, malgrat ser reconeguda fora de les fronteres del seu país. A l’any 1989, sense ser consultada, l’anomenen membre del “Consell del Front de Salvamant Nacional”. Ella presenta la renúncia al càrrec... Quina manca de respecte fer un nomenament sense consultar a una persona maltractada durant dècades... Al 1991 funda i presideix l’Aliança Cívica i dirigeix el Memorial de les Víctimes del Comunisme i de la Resistència; ara tria el seu lloc a la lluita per la recuperació de la dignitat d’un Poble.

Blandiana és una autora equiparable a Anna Ajmátova o Václav Havel: una lectura cabdal, una recomanació sense reserves.

"Històries de Pequín" de David Kidd

Històries de Pequín

David Kidd

Traducció de Francesc Parcerisas

223 pàg.

18 €

L’any 1946 David Kidd arriba a la Xina procedent dels Estats Units. Té una beca a la universitat. Just abans de l’arribada del règim comunista, s’ha casat amb Aimee, una jove que pertany a una antiga nissaga familiar, els Yu, on es donen tots els trets de la tradició xinesa més ancestral. La jove parella ocupa un espai a la gran casa familiar que acull els fills casats amb les seves famílies. En aquesta residència també hi viuen la tia Qui, vídua d’un germà del pare de l’Aimee, que ocupa unes estances acompanyada de la tieta Hu, i una gran quantitat de criats que han servit la família generació rere generació.

En aquesta novel·la ens presenten, de forma magistral, la vida quotidiana de la ciutat de Pequín abans de la revolució i ho fan a través del retrat d'una família que ostenta el poder des de temps immemorials.

A l’octubre de 1949 -la vigília de la proclamació del Règim comunista- David Kidd i la seva dona passen l’estona amb la tia Qui, la qual fa una interpretació de la realitat a partir dels seus coneixements de geomància i fengshui.

Els fets es precipiten, la vida es capgira, l’encenser que havia estat actiu durant cinc-cents anys deixa de cremar perquè l’apaga la filla del cuiner. La jove comunista “traeix” els senyors, assistim al final d’una civilització. Els nobles i els seus béns són utilitzats pels nous governants; els Yu sobreviuen com poden a les vexacions. La Germana Gran, que ha estat educada seguint protocols ancestrals i a qui tots suposaven feble i espantadissa, és obligada a participar en el projecte “d’eradicar la prostitució” i se’n surt perquè sap seguir les directius dels seus superiors. Ella, com els seus germans, s’adapta a les noves consignes. Després de trenta anys, quan David Kidd els visita, troba els supervivents malalts i decadents però mantenint

“...el mateix aspecte orgullós i fins i tot un xic arrauxat amb què jo els recordava de tants i tants anys enrere” (pàg. 223).

La tia Qui i l’enigmàtica tieta Hu troben la pau en l’austeritat d’un petit monestir on són acollides fins al final dels seus dies, feliçment alienes als canvis que els envolten.

Aquesta és una història de supervivència davant un canvi dràstic: Els nobles passen de ser esclaus de la tradició -que han de perpetuar com a finalitat de la seva existència- a no tenir res i haver de servir uns “nous amos”, a ser víctimes d’excessos amb la mateixa naturalitat que ells han tractat en altre temps els seus servidors.