llibre

 

 

 


EL GUST DE LES ORTIGUES
Junichiro Tanizaki

Traducció Albert Nolla
252 pàgs.


Junichiro Tanizaki, (1886-1965), El gust de les ortigues, (1929)

Des del primer moment ens atrapa l'atmosfera que viuen els nostres personatges, ens activen tots els sentits, la relació amb els espais, amb les indumentàries, ens poden arribar a dir d'una tela:

"...el color s'havia anat esvaint d'haver passat tant de temps exposat al vent i a la brisa del mar, però havia conservat la claror i l'alegria i, si el miraves una estona, et calmava l'esperit." pàg. 166

La passió pel teatre de titelles, les diferents formes de representació a les ciutats o als indrets més allunyats, les peregrinacions, la manera de preparar àpats i transportar-los, la relació del pare de la Misako i la seva concubina, una forma d'harmonia, que irrita a la filla, una jove que ha evolucionat i es capaç d'analitzar les convencions; malgrat tot, un home aferrat a la tradició, de manera que pot semblar obsessiva, és capaç de fer observacions davant la crisi de parella que viuen la filla i el gendre amb tota objectivitat:

"Això de la llibertat d'elecció no existeix. No sé com seran les dones del futur, però les de la generació de la Misako, que han rebut una educació amb un peu a cada època, només són modernes de cara enfora." pàg. 237

Els estats anímics dels personatges, quan en Kaname és interpel·lat pel seu cosí, que d'una manera pràctica, voldria ajudar a posar fi a la situació d'incertesa que viu la parella, ens dirà "Els negligents han de seguir el camí d'acord amb la seva negligència."

La relació de Kaname amb la prostitució, coneixem Mrs. Brent, una anglesa de Yorkshire que havia rebut una educació per formar part de la societat més estricta i assenyada, aquesta alcavota que viu una decadència implacable ens és presentada com una eficient dona de negocis que havia estat al davant d'una "empresa" del tot prospera "Tenia la dignitat pròpia d'una persona de la seva posició".

Hem gaudit de la transcendència de cada detall, de l'observació de la natura, de la intimitat de les cases, de la cura extrema pel que fa a la indumentària, ens han assenyalat les diferències entre les habitants de Tokio, Osaka i Kioto.

El nostre reconeixement al traductor, agraïm els peus de pàgina que ens demostren el coneixement profund de la cultura que ens presenta. Una vegada més una recomanació del tot segura.

LLIBRE

 

 

 

 

 

CRIDEU LA MORT ERRANT, DIGUEU-ME ON VA
Antònia Vicens

205 pàgs.


"Crec que sa sang xerra. Igual que amb so telèfon, que un cable elèctric tragina sa veu, idò qualque fil de s'ànima se mos fica a ses venes, si hi posàssim esment, mos podríem comunicar de ferida a ferida." pàg. 95

Accedim a les pàgines del dietari d'una nina, Elisenda, una nina quasi adolescent, viu amb els pares, ella és escultora, ell pilot d'avió, la casa és petita, l'entorn es espaiós, la nina sempre espera el pare, té una engronsadora, la natura que l'acull és molt present; el seu món es transforma, el pare ha marxat, la mare inicia una relació amb qui fins aquell moment era una amiga, som l'any 1965, en aquest moment l'Elisenda s'ha d'enfrontar a una realitat diferent, a l'escola ha de patir insults "sa dues mares", soledat i perplexitat, ningú repara en el seu dolor, tots en tenen de ferides que no han tancat; l'arribada a casa de l'amant de la mare la dur a conèixer a Piero, el seu fill, serà l'únic amic d'aquell moment.

Fem un salt en el temps i ens trobem l'Elisenda casada amb en Piero, mare d'una filla, Romina, treballa com a cosidora en el taller d'un creador de moda; en Piero és un maltractador, un home trastornat per la gelosia, ens queda gravat a la memòria el que és capaç de fer amb la moixa de la família per ferir l'Elisenda, aquesta troba consol en la padrina Coloma, una dona que no ha deixat de conviure amb l'horror de la Guerra Civil, la por no ha perdut protagonisme, els seus records ens porten a històries que no s'acaben amb la mort, que els silencis no dilueixen, estan presents en els descendents, una herència, que amb consciència o no, té un gran protagonisme en les generacions que vindran, històries de germans que es roben les terres, de morts que no poden rebre sepultura amb els seus, perquè han triat ells el moment de partir, pares que posen la filla en joc:

"...En perdre el darrer tros de terra que li quedava, com a penyora va posar la filla." pàg. 74

Violència i misèria, persones que van rebre els tractaments psiquiàtrics de l'època, gent empresonada, silenci i por, diferents maneres de sobreviure. L'Elisenda viu el final de la padrina Coloma, na Maria la seva mare no hi és, és artista, coneix diferents horitzons, Paris, Nova York..., les seves figures estrafetes, d'una lletjor esfereïdora, han estat reconegudes, el seu èxit no li ha guarit les ferides, sobreviu tenint cura de no escoltar, quan parla amb la filla només té resposta per ajudar materialment, no pot oferir res més, els sentiments només prenen cos en les figures que va oferint als ulls del món. L'Elisenda, mantindrà una conversa amb en Jordi, fins aquest moment el creia el seu pare, tot s'esbuca, tots van mentir per intentar generar una certa harmonia, la Coloma, no és la padrina de l'Elisenda, els pares de na Maria, són l'Elisenda i en Colau, aquell que va ser assassinat per un germà.

En un altre full del diari de 1971, Elisenda recordarà la resposta de na Coloma quan demana per la relació amb les dones de la seva mare:

"Ta mare, a ses persones hi veu es seu acte de constricció, no es sexe." pàg. 118

Personatges tractats de manera magistral, molts tenen una pinzellada que els relaciona amb el seu passat, el dissenyador de moda Claudi, el metge Gerard... han transcorregut poc més de trenta anys d'ençà que es va posar fi, de manera oficial, a la Guerra Civil, la tragèdia dins les cases no perd vigència, primer un dolor concret, desapareguts, presons plenes, i venjança a la vida quotidiana, misèria i por, durant els anys que l'Elisenda ens comença a descriure en els seus diaris, el món s'obre, arriben altres maneres de viure i conviure, les necessitats materials poden ser satisfetes, però el ritme de les persones per alliberar-se de pors i de malsons és un altre i aquest és obstaculitzat per silencis ancestrals.

Aquesta novel·la ve precedida pels poemes que l'autora ens ha fet arribar els darrers anys, ens porta més enllà que els seus anteriors contes i novel·les, que no podem deixar d'admirar, una lectura que ens ha trasbalsat, hi tornem, subratllem, reparem de nou en un paràgraf... tot és essència. Una recomanació del tot segura.