llibre

 

 

UNA LLUM SUBMERGIDA

Marc Cerdó

147 pàgs.

22-3-1974, Xesca Ensenyat, s'adreça al fill nounat:

"Serem savis, inventors. La felicitat no existeix, però jo la invento i tu m'ajudaràs." pàg, 17

Xesca Ensenyat té propòsits de mare quan dialoga amb el seu fill, una dona molt jove, vint-i-tres anys, una estudiant amb compromís polític a la qual la maternitat sobta, és una dona que està molt sola, que té un potencial creatiu imponent, però que sobreviu valent-se de mentides, té un món paral·lel, és brillant, la seva escriptura és impecable, però ella tria viaranys molt accidentats, tot sovint perd els papers, es baralla amb el món, genera caos i els bons propòsits que expressa al fill no es materialitzen en carícies i complicitats que és el que els fills han de menester per créixer. S'ha materialitzat el desig més profund de la mare, el fill ha esdevingut un intel·lectual, un home de lletres, un home que té la prioritat del coneixement, reivindica la figura de la mare, ha posat a l'abast dels lectors noves edicions de les novel·les Una altra vida i Babalusa, la medusa. Aquí trobem la força que poden arribar a tenir els desitjos més profunds i mai confessats, mare i fill units pel talent, per la capacitat de crear, mare i fill són escriptors.

Xesca Ensenyat, va conviure amb el seu canterano, aquest moble l'acompanya, ningú hi té accés, ho prohibeix amb la força i obstinació que ella empra de manera sistemàtica; un cop ha deixat aquest món, a cinquanta-set anys, el fill té a l'abast la documentació que conté el canterano, allà troba dietaris, cartes, retalls de premsa, obra d'artistes contemporanis amics, rebuts, correspondència amb editors, papers que tenien a veure amb denúncies que arribaven a jutjats per nimietats que ella feia créixer... tot això mesclat amb moments creatius brillants.

A la fi, el fill té la possibilitat del diàleg tants anys ajornat, el primer diàleg real amb la mare a partir del seu traspàs, i ens ofereix el seu treball, un procés creatiu de deu anys, de relació intensa amb el contingut del canterano, les converses de tota una vida iniciades prop dels quaranta anys, el fill ha sabut esperar, al fill, les adversitats l'han dut a créixer, la soledat, la infància carregada d'enigmes, de silencis:

"Hi ha silencis més devastadors que les paraules més punyents. La teva escriptura no sempre desvela veritats fondes...

...Redactes a la desesperada el full de vida d'un nounat des dels zero anys fins als divuit." pàg. 12

En Marc, un nin molt sol, particularment sensible al que l'envoltava, cercava tot allò que li amagaven, sap que Xesca Ensenyat no va tenir una bona relació amb la seva mare i idealitza a l'avi que va morir quan potser encara feia falta a la filla, aquesta dona a la qual s'havia d'estimar sense entendre, hi ha un moment que l'avi ens diu:

"-Ja que no tenim educació, com a mínim hauriem de procurar tenir un poc de seny. ¿No trobes que tinc raó, Pixedis? pàg. 76

En aquest papers de na Xesca Ensenyat, també trobem el retrat de l'època, els eufemismes per parlar dels tractaments amb electroxocs, ella, que va triar fer-se dir metgessa, sabia veure el dolor humà, la soletat dels altres, la malaltia.

Per dir-nos tot això, tenim la sensació que Marc Cerdó ha creat un gènere dintre de la novel·la, que tot ho acull, ell ens diu que hi ha precedents, nosaltres en la nostra eufòria de lectors fascinats ens felicitem pel "descobriment" d'aquesta manera de donar-nos a conèixer una biografia o bé una conversa amb la mare absent, un homenatge, a la mare a la qual sempre es cerquen raons per estimar.

Marc Cerdó, té el propòsit de rescatar l'obra de la mare, ell des de la serenitat i l'aplom, un home que sap dialogar i conviure, l'intel·lectual que la mare va desitjar, aquesta conversa ens acosta a tots dos, la dona que va deixar aquest món del tot contrariada va posar en mans del fill el seu patrimoni de paraules i aquest té la determinació, que la veu de Xesca Ensenyat doni llum a generacions futures.

Una recomanació del tot segura.