LLIBRE

 

 

TRADUCIR A TOLSTÓI.

Viaje emocional a Yásnaia Poliana

Joaquín Fernández-Valdés

193 pàgs.

"Ser traductor es observar el mundo con infinita curiosidad." pàg. 133

Coneixem l'infant que va llegir El señor de los pepinos, una versió tolstoiana del conte de la lletera, va quedar fascinant pel nom de l'autor León, aixó li va quedar gravat, un home pot dur el nom de l'animal?

La música el va acostar a la cultura russa, cita a Pastenak "El oído es un órgano del alma" i ell ens fa la següent reflexió:

"...para traducir es necesario afinar mucho el oído y sintonizarlo con el alma."

Va estudiar la carrera de piano, va triar Filosofia Eslava a la Universitat de Barcelona, té un record de gratitud cap als seus professors, cita a Ricard San Vicente i Helena Vidal, ens parla de la professora amb la qual va mantenir l'assistència d'una trobada setmanal durant deu anys, Anna Nokoláievna; la primera estada a Russia, on va confirmar la seva passió per la cultura que feia anys que ocupava el centre de la seva vida; la primera visita a Yásnaia Poliana; la primera lectura en espanyol, mentre vivia a Moscou, de Guerra y Paz; la coneixença amb Selma Ancira i l'assistència, durant vuit anys, a les jornades internacionals que aquesta traductora organitzava per traductors de Tolstoi; l'emoció de transitar l'espai que havia habitat l'autor i la seva família; els paral·lelismes entre la biografia de Tolstoi i les famílies que ens dona a conèixer en Guerra i Pau.

Hi ha un moment que ens emociona de manera especial, a la casa de Tolstoi hi ha un piano, la família executava i cantava, l'escriptor va escriure una partitura El vals, Joaquín Fernández va ser convidat a interpretar aquella música i acompanyat d'una cantant, van reproduir cançons populars, sons que aquella sala coneixia interpretats, moltes vegades, pels membres de la família de l'escriptor. Pel traductor, es tracta d'un episodi del tot transcendent, tot sol es pren un temps per recórrer les habitacions, els mobles, les pintures, els escriptoris... s'asseu al piano, vol retre homenatge a una peça que considera que va ser la que el va dur, quan era un infant, a estudiar música Cançó i dansa número 6 de Frederic Mompou, després interpretarà Chopin Preludi número 15, tria Chopin perquè era un músic estimat de Tolstoi, després d'aquest moment d'intimitat, comencen a arribar els col·legues, interpretarà el Vals i amb una sintonia perfecta amb la cantant les cançons populars que la família de Tolstoi cantava a les seves vetlades.

Arribem al gran compromís, l'encàrrec de traduir Guerra y Paz, un repte, un parèntesi a la vida d'un traductor, té prestigi, coneix Tolstoi, ha traduït els assaigs El reino de Dios está en vosotros, El primer peldaño, ha traduït Turgueniev i d'altres, les seves traduccions han rebut distincions importants, molt conscient del compromís que pren dona el sí al seu editor; i comença el període marcat per la fusió que viurà amb l'autor, la història, els personatges, fascinat i rigorós, metòdic amb els horaris, s'impregnarà durant hores de l'audiollibre, estudiarà els mapes, les batalles, la història, els llenguatges específics, les variacions de l'ús de la llengua dels diferents estaments socials, les particularitats de la parla de Denísov, el personatge que no sap pronunciar la erra, fa el so de la lletra ge, se'n surt, no cau en la befa, el lector primer se sorprèn i després llegeix amb normalitat, com ho fariem amb un interlocutor real.

Ens parla de diferents traduccions, de la necessitat que cada època enriqueixi el seu patrimoni cultural amb noves versions dels clàssics.

Hem conegut un traductor, que entén la seva tasca com una forma de vida, que la transmet als seus alumnes amb rigor i mètode. Els lectors hem d'expressar la nostra profunda gratitud, sentim el privilegi d'haver conegut l'infant que de manera inconscient es va situar en un camí que no abandonaria, aquell infant va esdevenir un adolescent i un jove que van viure donant a cada acte tota la transcendència, va llegir El arte del piano de Neuhaus:

"Un artista debe poseer tres qualidades: sinceridad, sinceridad y sinceridad."

Potser, aquesta és també l'única manera de traduir i de viure honestament que Joaquin Fernández ha triat.

rellegir 250

 

llibre

 

 

 

DETRÁS DEL CIELO

Manuel Rivas

210 pàgs.

"Ella cada vez más lejos, una niña que se iba haciendo mujer, mientras yo me volvía cada vez más huraño, un gradulón hecho de miedo y fuerza." pàg. 197

Dombolan, el nostre narrador, per ell coneixerem a El Otro, aquell que va marxar fora de temps a l'Argentina, que venia enciclopèdies, que al final de la seva vida no arribava al pes d'un volum de les enciclopèdies que venia:

"Eso es mucho -decia él-. Son dos quilos y medio".

"Pues lo que un bicho de esos que tienen dentro".

"Ah, ese es magnífico! La Lepisma saccherina. vulgo, pecicitos de plata. El único ser que se alimenta de palabras".

"¡Él y tú!, decía Maimai mientras le servia una taza de caldo.

Dombolan ens dirà del seu pare:

"Si pusieran a la humanidad en fila, no iba a ir de último ni de penúltimo."

Ens van presentant els homes que preparen una batuda, un dia de caça on tenen previst matar un gran senglar al qual ja es coneix "el Solitario".

Estanis, algú que val més tenir com amic, el pare de Dombolan sentenciava, que hi ha personatges als quals cal imaginar-se'ls com a enemics, Estanis n'és un; el seu pare era sord i treballava a l'escorxador, la sang regalimava per tot i ell anava per feina indiferent als brams de les bèsties. Ell havia progressat, treballava a la capital, oficial de notaria, un tipus frustrat, Chelo, la germana de Dombolan, no havia caigut a la seva xarxa quan li va anar darrere, un home de virilitat malalta, un d'aquells que paga per maltractar les dones.

Muriel, el metge de moda, especialista en estètica.

Meco, el taxista.

Duroc, tot ho converteix en diners, fa de la finca de la família de Dombo una granja de cans "chihuahua", que la gent compra al preu d'una vaca; al mateix espai es construeix un prostíbul, on són explotades dones sense papers, aquestes dones viuen en caus com aquell i a pisos-gàbia de qualsevol indret. Duroc anirà a la presó, per tràfic de persones, és alliberat, prescindint de les lleis, va pagar més qui el volia fora, que qui pretenia que quedes a l'ombra.

Amadeo, un encofrador reconvertit a especulador.

Bruno el policia corrupte, assistim al seu final.

El Piloto, Daniel, aquell infant que va créixer a la ria, que va pilotar una motora i sent un nen va començar a formar part de l'engranatge del narcotràfic, és un tipus pacífic, el seu passat no l'ha trencat, és capità d'embarcacions de luxe, ell porta el vaixell allà on diuen els propietaris, que viatjaran en avió; malauradament, Daniel sap més del que convé i serà víctima d'un "accident de caça", en cada batuda pot passar que un tret mati un home, una decisió d'Estanis.

Mundi, l'avi que viu tot sol al petit llogaret, no va trobar sentit a viure en un pis, sortia al carrer i estava envoltat de veïns de la terra que havia deixat, per això me'n torno, no està sol, cada vespre parla amb el net, aquest és metge en un vaixell que recull migrants pel Mediterrani.

Les dones, que no han de representar cap paper, que no són víctimes de immobilitats ancestrals, surten més ben parades, la mare de Dombolan i Chelo, Chelo, Silvia, la comare, Mirta i India, mare i filla, víctimes de violació, Mirta ha deixat un marit que era dels que "volien anar a primera al Titánic", Stella, la policia Luces de Emergencia, Dunia, la nena Abril, elles des de l'anonimat, són les supervivents, dones que han sabut evitar les inèrcies, inèrcies que han destruit molts homes.

Abans de començar la lectura, tenim una cita de Paco Ignacio Taibo II:

"...una buena novela negra investiga algo más que quién mato...

...investiga a la sociedad en la que los hechos se producen.

Aquest és l'anàlisi que ens presenta Rivas, a partir de l'anècdota d'anar a matar el senglar, "l'animal perillós", coneixem uns personatges i un entorn, coneixem uns perfils i unes idiosincràsies, el tarannà d'un poble, que esdevé universal i ens ajuda a entendre el món.

Una vegada més Rivas ens ha ofert una reflexió necessària, la nostra més sincera gratitud.

rellegir 249