Rellegir 150

 

llibre

 

 

 

 

 

EL ÚLTIMO DIA DE LA VIDA ANTERIOR
Andrés Barba
140 pàgs.

"...¿qué es una convicción? No es más que un pensamiento que se detiene. pàg. 32

Coneixem una dona empleada a una immobiliària, la seva feina consisteix a ensenyar les cases a aquells que les habitaran de nou, des del principi sabem que es tracta d'una persona amb les peculiaritats necessàries per viure una història fora de la realitat, els personatges no tenen nom; ens presenta a "l'home amb el qual viu"; al seu cap, un executiu solitari preocupat per un gos moribund; al seu pare, un perruquer jubilat, home de poques paraules i de silencis del tot eloqüents; l'amiga, que és la mare de Spiderman; només té nom l'infant de set anys que protagonitza el relat, a la fi sabem que es diu Manuel.

Manuel és un nen de mirada encantada, una presència que ella detecta mentre prepara la casa per ensenyar-la als clients, una presència amb la qual conviurà dia rere dia, tria no fugir, tria gaudir de "la nova amistat", acabarem sabent més coses del nen que d'ella mateixa, ens presentaran la família que va habitar la casa, una mare que neda a la piscina, fuma i per "fer de mare" fa ús d'una autoritat que no ve al cas; un pare que va de viatge i quan torna porta un regal repetit i el nen té la correcció de fer com si el veies per primera vegada; un germà amb el qual es dona una incomunicació "normal" per la diferència d'edat, insults gastats, paraules buides.

Tenim un relat de forma perfecta, ens és fàcil formar part de la realitat que ens presenten, com l'empleada de la immobiliària, dona sense nom, també triem conviure amb els fantasmes, viure l'atmosfera d'aquella casa on els absents s'han negat a partir.

Andrés Barba, escriptor i traductor de clàssics, és autor de novel·la, assaigs, poesia i literatura infantil. Un autor que no deixarem de tenir en compte, una lectura on trobem a cada pàgina moments sublims.

Rellegir 149

 

llibre

 

 

UNA VIDA EN ACOGIDA
Melatu Uche Okorie
Traducció Lucía Barahona Lorenzo
91 pàgs.

Melatu Uche Okorie, (Enugu, 1975), va viure a Nigèria fins al 2006, té la nacionalitat irlandesa.
El que escriu té a veure amb l'experiència, coordina tallers d'escriptura per a nens i joves, té un compromís actiu amb les persones migrants.

La realitat que ens presenta forma part de la quotidianitat, del que estem vivint en països on l'acollida massiva d'immigrants és una novetat, països que, des del s. XIX, i fins fa molt poc, eren exportadors de masses humanes a altres continents. Les condicions límit que viuen al seu lloc d'origen fan que marxin, tot i saber el que els espera, els hi sembla que el que sigui serà millor; no és així per a tots, és dona una selecció, les persones aïllades de les seves famílies i de la seva cultura, són fràgils, la capacitat d'adaptació varia en cada cas. Entre els que reben és donen, tots els perfils humans, per alguns, mai hi ha prou abundància com per a tolerar compartir.

Al primer relat coneixem les dones que van a cercar les provisions, la comunicació és cordial, ens sorprèn que les uneix l'experiència dels programes de la televisió. La més decidida gosa protestar per allò que viu com una injustícia, els encarregats del repartiment, han decidit plegar abans per "l'aldarull" i deixar a dones amb el carro buit, només la valenta Ngozi continua manifestant la seva resposta davant l'arbitrarietat dels fets, la submissió és el tret principal que ha de tenir el nouvingut, el poder troba en aquells que executen des de la posició més baixa la col·laboració necessària.

Al segon relat accedim a la intimitat d'una nena migrant a través dels seus escrits, una nena que viu pendent de no transgredir cap norma, que viu el dolor dels grans, que plora d'amagat, que una expressió de bondat que ve de fora la sorprèn:

..."Y por primera vez en mucho tiempo la sonrisa te llegó hasta los ojos, porque los de él no estaban en guardia." pàg. 45

Els integrants del taller d'escriptura, on llegeix el text, en els seus comentaris, queden embarrancats en qüestions formals i no aprofundeixen en, la xenofòbia, el tema principal de la narració.

El darrer relat vivim el tràgic pes de la tradició, les supersticions governen la vida de les persones, una dona pateix el dolor infinit de veure sacrificats els fills acabats de néixer, el motiu, ha parit bessons. Aquestes són realitats que fan fugir a les persones.

Donem les gràcies a l'autora, perquè ens ha ajudat a entendre la realitat que vivim, una reflexió del tot necessària.