"El viejo Rivers" de Thomas Wolfe

El viejo Rivers

Thomas Wolfe

Traducció de Juan Càrdenas

78 pàg.

13 €

Thomas Wolfe fa en aquesta obra el retrat d’un personatge real: Robert Bridges és un editor insensible als canvis que es produïen al seu entorn, un personatge que a la seva joventut havia adoptat un determinat estil de vida i no va permetre que res fes variar els seus costums i la seva manera de fer.

“... Había alcanzado la meta sustancial y materialmente, sin ayuda de otra facultad que su genuina capacidad para hacer amistades cordiales y leales, un admirable don para no decir nada y hacer que sus palabras sonaran profundas…” (Pàg. 29).

De la mà de Wolfe acompanyem el venerable ancià durant tota una jornada: Es lleva, assistim a la posada en escena, tots els seus moviments, tots els seus pensaments, totes les sensacions es repeteixen sense variacions fa molts anys. Surt de la seva cambra, viu en un club, no té casa pròpia. S’aixeca el teló, salutacions enginyoses, acudits, complicitats, tot allò que el fa sentir un home important… Arriba al seu lloc de feina, on fa anys que s’ha convertit en una nosa de la qual ningú se’n sap desfer; dina, sopa, surt al vespre… La inèrcia no atura. Té diners, ha estalviat i programat la seva retirada, però no es capaç de marxar perquè és una víctima del personatge que ha creat.

El nostre protagonista va perdre la facultat de reflexionar; la seva vida era la seva representació i a la vellesa només tenim el personatge, no trobem l’home. L’home ha quedat eliminat per la xerrameca. Rivers és insensible a tot allò que l’envolta, no sap fer cap frase genuïna. Fa molts anys que va permetre que moltes de les seves facultats s’atrofiessin i a la vida li havia anat prou bé malgrat les mancances: Només amb un paper –ben après, però només - en va tenir prou. Quina mala passada, el nostre jove viu i frívol ha tornat vell, ara és un ancià i hauria de baixar el teló definitivament, però no li queda quòrum. El seu cercle cada vegada és més petit i aviat deixarà de tenir compromisos socials… El seu cos és un inconvenien i ja no és capaç d’aprendre cap altre paper.

Rivers va tenir poder i va prendre decisions que varen afectar moltes persones. Fa anys que viu de glòries caducades, sense canviar mai la cantarella. L’única injustícia que li haurà fet la vida serà no haver baixat el teló a temps i donar per finalitzat l’espectacle.

Una reflexió brillant que no perd vigència. Una recomanació sense reserves.

"Jugaban con serpientes" de Francisco Solano

Jugaban con serpientes

Francisco Solano

150 pàg.

12 €

Tenim a les mans una lectura sobre l’adulteri en la qual no es cau en cap parany; res no és previsible, ens sorprèn molt favorablement perquè presenta una manera de dir sobretot original.

Coneixem profundament els individus: El marit, la dona, l’amant i l’amiga de l’amant… Del marit sabem que

…”El matrimonio tenía para él la consistencia de un rango conseguido mediante oposición; se trataba, por tanto, de una plaza en propiedad” (pàg 29).

Aquest personatge enigmàtic, aquest home de qui ens diuen que es “dilueix”, fa la seva feina al despatx d’un notari de manera del tot eficient. És un home seriós i gris, un home carregat de manies i de rituals que omplen la seva vida. Com a marit, no té massa present la seva funció; va fer un tràmit que el va dur a un canvi que ell amb prou feines aprecia… El seu món és la paperassa i el llenguatge de l’àmbit que l’acull.

Passarà per aquest món sense deixar pistes que el donin a conèixer. És del tot desconcertant per al lector i no per això menys atractiu com a personatge: Un home subjugat per la prosa administrativa. Tot i ser “prescindible”, no deixem de tenir-lo present.

De l’amant, del tot enigmàtica, no en sabem res. És una dona amb capacitat de decidir, una dona amb actituds gens previsibles que ens desconcerta gratament, de nou no caiem en cap parany.

L’amiga, una dona que analitza amb rigor, implacable i brillant, oracle sempre que cal. El fet d’optar per l’amistat els ha salvat. No podia ser d’altra manera, són amics en el sentit més profund del terme.

L’amant ens diu de si mateix:

…”También soy un hombre borroso; como él, pertenezco al reino de los incompatibles” (pàg. 135).

Cau en paranys convencionals i fa papers que aviat el sorprenen a ell mateix. Potser aquestes quatre persones són tots “incompatibles”, però no “superflus”. Agraïm l’audàcia, el punt de vista diferent i enriquidor:

…”Pero esa deficiencia de la nitidez, ¿no se corresponde con una anomalía del mirar? ¿Vemos realmente o, antes de percibir la cosa, el ojo se apresura a identificarla?” (pàg. 143).

Quedem gratament “tocats”; tornarem a llegir aquest text, no ho podrem evitar. No cal dir que aquesta és, un cop més, una recomanació sense reserves. 

"El paradís són les altera" de Valter Hugo Mae

El paradís són els altres

Valter Hugo Mae

Il·lustracions de Joan Miró

Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol

51 pàg.

En aquesta obra és un infant qui ens ha de mostrar el camí, ens ha de fer saber que quan ens fem grans podem perdre capacitats que ens allunyen de la nostra essència. Els anys ens poden fer mal; sembla que ens demani què els ocorre als adults? Han perdut la seva capacitat de ser feliços, de sonriure sense por i de riure al més sovint millor?

Els dibuixos de Joan Miró i les paraules de l’autor semblen que guanyen sentit si els podem tenir ahora, la trascendència se’n multiplica i també ho fa la nostra oportunitat d’aprendre a viure, el nostre desig de compartir el descobriment. Necessitem oferir els Dibuixos i les Paraules, permetem-nos a nosaltres mateixos la ingenuïtat i l’alegria d’un infant, perquè encara hi som a temps, encara hi són a temps els que ens envolten. No són tan frequents com pensem les “ferides fatals” de les persones; molts en poden ser rescatats, més dels que pensem.

La professora Maria de Lourdes Pereira ens diu en una nota a aquesta edició:

…”el concepte d’art que exposen tots dos obeeix a un impuls de sinceritat devant la vida i un desig d’identificació d’una nova realitat, més pura i més lliure” (Pàg. 50).

Aquesta Mestra petita que ens condueix i que ens dona la mà ens alliçona i, al costat els dibuixos, la Presència de Joan Miró a través de la seva mirada corrobora allò que la Nina diu: Ens sentim privilegiats per aquesta oportunitat que ens dona la vida i sabem, també, que res tindrà sentit si no correm a fer-ho saber als altres.

…”I inventar alguna cosa bona és millor que acceptar com a definitiva una realitat dolenta. La felicitat també és preocupar-se només d’allò que és important…” (Pàg 31).

…”Cadascú és com és. En haver-nos entès millor, la bellesa compareix” (Pàg. 22).

Tenim a les mans quelcom molt valuós, quelcom que ens duu a un esclat de joia i a una pau profunda que ha d’esdevir compromís.

Valter Hugo Mae ha entrat a la nostra Vida per quedar-s’hi. Hem d’escoltar el que ens diu per aprendre a desfer-nos de les “certeses” que ens esborren el somriure.

Donem també les gràcies a les paraules de Joan Punyet Miró, amb qui compartim la joia que ens fan arribar aquets dos Homes que necessàriament s’havien de trobar.

Un profund agraïment al traductor.

"En mi barrio no había chivatos" de Arturo San Agustín

En mi barrio no había chivatos

Arturo San Agustín

209 pàg.

18 € 

Diuen que qui arribava a Barcelona per primera vegada es demanava, en veure la Barceloneta: “Com és que aquí no hi viuen els rics?” Tot un enigma per al viatger de mirada objectiva.

Arturo San Agustín ens fa arribar la seva crònica. Ell va viure aquesta experiència de primera mà, però amb això no en té prou i dona la paraula a personatges anònims que, alhora, en citen d’altres de més anònims i d’aquesta manera ens ofereix un relat del tot necessari, unes veus que havíem d’escoltar.

Com vàrem aprendre de la Premi Nobel Svetlana Aleksievitx …”La vida, la vida ras i curt esdevé literatura”.

La memòria dels darrers personatges de la Barceloneta és un testimoni important. El canvi d’un indret, ignorat pels barcelonins de casa bona, que creien que el mar es trobava a molts quilòmetres de la ciutat. Una vegada descoberta la costa, la invasió va ser terrible i la desgràcia per als primers habitants (anteriors a 1992) no atura, és una forma d'extermini.

Al 1936 ja els van voler fer desaparèixer; no se’n van sortir i poc a poc va tornar la vida, els supervivents es van anar refent, trobant una vertadera harmonia en aquells quarts de casa que obligaven que la vida es fes al carrer, una forma de viure que totes les veus que surten d’aquesta crònica ens expliquen de manera magistral.

Pescadors, estibadors, treballadors de tallers navals, obrers d’una gran fàbrica, del mercat central del peix… Aquests eren els veïns de la Barceloneta. És ben cert que vivien aïllats de la resta i, potser per aquest motiu, establien una gran comunicació entre ells.

Ara els han envaït; aquest mal no atura i pren dimensions impensables. Les persones que varen sobreviure feliçment fins al 1992 són obligades a partir, de la manera més brutal, especulació en estat pur. És ben clar que això ha passat a altres indrets, però de forma tan radical? Els expulsats de la Barceloneta ho són un poc més per les seves característiques, per l’aïllament que els fa “diferents”, les circumstàncies dificulten la serenitat a l’hora de prendre decisions, els que mouen els fils els fan actuar… El barri és ple de rics que arriben per quedar-s’hi, d’esnobs que vénen a viure la seva experiència durant dies, setmanes o mesos. Aquesta gent fa “por” als valents i valentes de la Barceloneta, homes i dones que semblaven fets per a la resistència, ara derrotats per la pressió brutal de l’especulació.

Per a molts, la dignitat dels nostres orígens és una part important d’allò que tenim. La nostra venjança és tenir la seguretat que sempre seran titelles que fan de mariners; mai no aprendran a jugar al “ta- ka- ta” ni a nedar fins a esdevenir campions olímpics, ni cuinar i menjar peix. Tampoc coneixeran el significat de les paraules veí i solidaritat.

"La veu de la viola" de Salvador Vergés

La veu de la viola

Salvador Vergés

300 pàg.

19.50 €

El professor Sellabona ens parla de la importància d’anar passant de generació en generació les històries dels grans:

…”Havia nascut l’any 1812, havíem estat hores i hores junts i sense que mai no li hagués preguntat res de la seva infància…

...Ell havia parlat amb el seu avi nascut l’any 1741. T’ho imagines?...

El nostre protagonista, l’Aniol, guarda com un tresor la carta que va arribar amb la seva viola, escrita pel darrer músic que la va tocar: Paraules que vénen de molt lluny segons la perspectiva d’un nen, trascendència i devoció quan en la seva solitud es retroba amb cada mot.

Hi ha un moment en què na Núria diu a la seva mare que es pot viure amb algú que ha perdut la capacitat d’expressió amb la paraula; difícil és conviure amb uns pares que mai no han parlat entre ells, només quan hi havia algú davant per tal de mantenir les aparences…

Trobem reflexions de molt diversa índole: els secrets mai confessats amb els quals s’aprèn a conviure; saber estimar com una necessitat natural; la valentia d’en Cinto, que va ser capaç de contradir la voluntat de l’amo quan li va fer una proposta que ens pot semblar impensable, però que no ho era tant en aquell moment: El senyor podia moure fils i crear relacions de conveniència que generaven desgràcia i malviure per a molts innocents:

“...Sàpigues que no m’agrada que ningú em porti la contra, perquè jo sóc un home just i quan prenc una decisió és pel bé de tots.” (Pàg 95).

L’Aniol, sense ser “el fill”, va ser la persona a qui més va estimar en Cinto, un amor que va néixer de la convivència en silenci. Els pocs mots pronunciats varen ser molt importants a la vida de tots dos.

El paisatge, la llum, la neu, les muntanyes, els ocells: El risc continu amb els elements que mai no s’ arriben a controlar, la natura sempre sorprenent, sempre estimada.

Trobem expressions que no podem deixar de tenir presents:

…”Malgrat que amb la Núria se’ls havia trencat el plat bonic…” (Pàg 238).

Na Teresa i la seva filla són dues persones separades de sempre per un gran secret.

Sempre la música, el cant dels ocells, l’harmònica, la viola i un moment en què n’Aniol diu a la seva estimadíssima amiga Núria:

…”La música em deixa caminar d’esquenes com si el passat fos el meu destí i el futur el meu turment…” (Pàg. 195).

En aquest llibre els guardons rebuts donen sentit a la paraula “premi”: Com hauria de ser sempre, els premis haurien de servir per donar a conèixer autors i obres importants. En aquest cas es fa justícia, tan difícil de trobar.

Un cop més, una recomanació sense reserves, un gran descobriment.