llibre

DOS AMICS

Ivan Turguénev

Traducció Jaume Creus

132 pàg.

Col·lecció “Petits plaers” de l’editorial Viena, un gran encert, autors i títols molt ben triats i una tasca d’edició impecable, des de l´elecció del traductor fins a la cura meticulosa de tots els detalls, tenim a les mans llibres que passaran a ser imprescindibles en la nostra experiència de lectors.

Ens són presentats dos amics que arriben a ser-ne molt de debò, dos personatges oposats, que confraternitzaran d’una manera ideal. Tenim l’home que troba la plenitud més profunda en la realitat que la vida li ha ofert, les darreres paraules.

…”En Piotr Vassilitx, la seva dona i tots els que viuen a la casa passen el temps de manera força monòtona, enmig d'un ambient pacífic i serè; gaudeixen així de la felicitat… perquè no hi ha cap altra felicitat a la terra.” pàg. 132

Com a contrapunt Boris Andréïtx, l'home culte i de món al qual les circumstàncies obliguen a instal·lar-se al camp, en un indret del qual no sap gaudir, té el privilegi de conèixer a un home oposat a ell amb qui hi consolida una relació d'amistat en el sentit més profund del terme, però en Boris Andréïtx no en té prou, la seva inquietud l'allunya de tota possibilitat d’harmonia.

Aconsellat pel seu amic, Boris Andréïtx pren la decisió de casar-se i l'amic que coneix el veïnat, li presenta dues dones que considera adients, no ho són prou, el futur marit creu que ha de seguir cercant, ha optat obstinadament pel matrimoni com a fita.

Apareix Vérotxka, una noia de camp eficient i treballadora, viu amb el seu pare, home peculiar, en un món propi que el duu a una forma de plenitud, pare i filla saben acollir els qui els visiten, Boris Andréïtx sent atracció per aquesta dona, l’amic li recorda que no és la persona més adient, ell està segur de la seva elecció i s’hi casa. Certament no ha fet la millor elecció, al cap de poc temps sent la necessitat de fugir, el seu pretext: afers a l’estranger, on trobarà el seu destí fatal i absurd.

L’amic mai deixarà de tenir-lo present, li atorga una forma d’immortalitat, sempre que en té l’oportunitat el cita, …”el difunt”. N’hem dit amistat en el sentit més profund del terme.

Una recomanació sense reserves, un clàssic imprescindible.

EL DOCTOR ZHIVAGO

Boris Pasternak

Traducció Marta Rebón

747 pàg.

Per a molt lectors l´estiu és el moment triat per llegir una obra a la qual podem dedicar més temps, per a molts és un període on hi ha la possibilitat de temps lliure i també ajuda la circumstància de disposar de més hores de claror natural, un altre estímul que ens duu a dedicar llargues estones a la lectura.

Arran de la lectura de les memòries literàries de Liliana Lunguiná VERSIÓN ORIGINAL, vaig decidir-me pel meu clàssic d´aquest estiu, la gran novel.la de Boris Pasternak, obra que quan al 1957 va ser enviada a la revista Novy Mir, Lliana Lunguiná ens diu:

“...Pasternak en absoluto pensaba en escribir una obra contrarrevolucionaria. Al revés, reconstruyendo la época a través de la óptica de la percepción del personaje y de los sentimientos propios, trataba, sobreponiéndose a sí mismo, de aceptar el nuevo régimen o al menos comprender el poderoso movimiento que había revuelto la vida de su país.” pàg. 215

Ens trobem amb una obra monumental, perfecta, una lectura que ens sedueix des de la primera línia, les reflexions de l'autor són universals. El manuscrit aconsegueix arribar a un editor italià que és el primer a publicar-lo fora de la URSS, a Rússia no se’n farà la primera edició fins al 1988. Internacionalment l´aprovació va ser rotunda, al 1958 li és concedit el Premi Nobel, l´autor renuncia a aquest honor per evitar ser expulsat del seu país.

La transformació de la vida quotidiana, l'adaptació del nostre personatge a noves realitats que l´afecten en tots els àmbits de la seva existència, no perd mai la capacitat de reflexionar, la seva ànima no s´embruteix, un home noble, té presents en tot moment la lectura dels clàssics, Puixkin l´ajuda a entendre les transformacions que manifesten les persones, com a tota obra que mereix formar part dels clàssics, ens són presentats personatges i moments que ens donen llum i als quals i tornarem, hi haurem de tornar “per necessitat”, una necessitat vital de tornar a les Paraules del Mestre.

Respecte a la il·lusió dels primers moments de la revolució, el sogre de Zhivago Aleksandr Aleksándrovich ens diu:

…”¿Recuerdas que todo era nuevo y absoluto? Esa rectitud seductora. Pero tales cosas viven con su pureza inicial sólo en la cabeza de quienes las han concebido y además únicamente el primer día de su proclamación. Al día siguiente el jesuitismo de la política les da la vuelta.” pàg. 328

Una lectura a la qual tornarem, una lliçó magistral a la qual tenim el privilegi de tornar a assistir.

llibres

Autobiografia de la meva mare

Jamaica Kincaid

Traducció Carme Geronès

168 pàg.

A les darreres pàgines, Xuela, la nostra protagonista, ens diu:

…”Em negava a pertànyer a una raça, em negava a acceptar una nació. Només volia, i encara ho vull, observar els qui ho fan. No tinc valor per suportar el delicte d´acceptar aquestes identitats, que ara conec més bé que mai.” pàg. 166

Nosaltres rebem el resultat d'aquesta mirada impecable de l'entorn que acull a la nina, la nina que esdevé dona, amb una excepcional capacitat d’observació, ens són presentats éssers que ens ajuden a entendre el món, a entendre'ns, arquetips universals.

Un dels personatges que coneixem amb més profunditat és el pare, la mare va morir de part, el pare, un home sense escrúpols amb capacitat per enriquir-se com a única prioritat:

…”la seva presència, com sempre, marcava la desgràcia. Anés on anés, sempre hi havia algú que acabaria amb menys del que tenia abans que comparegués el meu pare”. pàg. 79

Quan el pare la duu a conviure a casa d'un metge i la seva dona, li atorguen una habitació que havia estat la de al infermera, algú de més categoria social que ella i menys que els senyors, entén perfectament la societat que l’envolta, les castes, la rigidesa, que no l’afecta, ella és algú que observa, ha après a estimar-se, s'ho mira tot des d'una perspectiva que la fa lliure.

Na Xuela és una dona independent, la vida l’ha convertit en algú que pren decisions. Ens parla del significat dels termes dona i senyora, t'he un amant, un home atractiu i sensual, la dona no tolera la situació i vol un enfrontament per defensar la seva exclusivitat per matrimoni, na Xuela es retira: “Trobo que no fa per a mi barallar-me per un home”. pàg 129

Ens ha estat presentada una dona lliure, una dona amb capacitat per governar la seva vida, gràcies al fet que des de ben aviat va decidir que s'ho volia mirar des de fora, sense la pressió que implica pertànyer, res no la va minvar.

Un gran descobriment, Jamaica Kincaid, una autora que no podem obviar. Una recomanació sense reserves. 

 

llibres

LUCY

Jamaica KINKAID

Traducció Carme Geronès

Pròleg Jenn Díaz

122 pàg.

Acompanyem na Lucy en el tràngol d’esdevenir una més al món dels adults, aquest canvi es produeix quan també canvia d’entorn, adolescent ha deixat el Carib per aterrar als EEUU i instal·lar-se a casa d’una família benestant i d’aparença del tot estable i harmònica, on fa de mainadera de quatre nenes i assisteix a classes cada tarda. Tot és nou per a ella, quan arriba a la casa on l’acolliran, haurà entrat per primera vegada en un ascensor… de na Lucy sabem:

“...No tenia el tarannà rialler i en el camp de la felicitat havia viscut una sequera considerable.” pàg. 71

Amb la dona que l'ha contractat es donen aviat relacions de complicitat pròximes a l’amistat, la mare de les nenes té la millor actitud cap a ella, malgrat tot, des del primer moment, la Lucy es sorprèn de la seva immaduresa o de la immaduresa dels rics en general, gent que no ha patit prou, persones que s’indignen perquè el temps ha canviat i el clima no està a l’alçada de les seves expectatives. La Lucy coneixia el dolor real.

La Lucy entra a l'edat adulta, al seu cos tot és igual:

“... En canvi, les coses que no podia veure per mi mateixa, allò on no podia posar les mans a sobre, havien canviat i jo encara no ho dominava.” pàg. 103

Fallarà en tot allò que s'esperava d’ella, no obeirà la llei i el respecte a les convencions, fa mesos que no obre les cartes que la mare li escriu, s’assabenta amb retard de la mort del pare, s'acomiada, a distància i definitivament, de la mare, envia diners, però trenca el fil que les havia unit.

Molt importants les paraules del pròleg “Trencar amb la mare”. La complexitat en les difícils relacions entre mares i filles.

Na Lucy troba un lloc al món, un lloc d’equilibri precari, on s’estableix, segura d’unes quantes “veritats”, per exemple, no vol ser per sempre cuidadora d'altres, aquest podria ser un destí inevitable si no opta per evitar les inèrcies. Aquest és el seu objectiu, evitar les inèrcies, tenir la maduresa i la valentia de trencar amb “seguretats” materials i emocionals que la minvarien.

Una autora que passa a tenir un lloc important a la nostra experiència de lectors. Una recomanació sense reserves.

LLIBRE

GERMÀDavid Chariandy

Traducció Marc Rubió

178 pàg.

Park, un indret habitat per milers d'immigrants d'arreu, molts s’encaparren en assolir una “dignitat”, evitar els paranys als quals estan destinats, pretenen no assumir el paper de víctimes que la societat ha de menester, els diaris els citen com un mal a erradicar, els benpensants gosen jutjar… els benpensants “entenen” els orígens del mals, prendrien decisions dràstiques amb els delinqüents, són intolerants.

l'Autor ens presenta a les persones, es centra en personatges arribats de Trinidad, en Samuel “més poeta que guarda de seguretat” un home que viu sol amb la seva filla, la filla se’n surt, acaba els estudis i troba el seu lloc lluny dels carrers de la seva infància i adolescència, però mai perd el vincle.

En Francis, el seu germà petit i la mare… semblava que la força d’aquesta dona els havia de salvar, va ser una nena aplicada, encara guarda els seus primers quaderns, va emigrar per fer realitat el seu somni, volia ser infermera, la realitat és una altra, treballa de dona de fer feines a tres llocs, està sempre esgotada, del marit en sabem ben poc, ha estat sempre sola, sap educar i estimar els seus fills, els explica contes, és estricta amb les qüestions que tenen a veure amb els estudis i les bones maneres, creiem que són prou forts per no caure en cap parany, creiem que poden formar part de les poques excepcions, però la inèrcia pot més i en Francis es converteix en la víctima inevitable, i en Michael es manté com pot al costat de la mare que, finalment, perd el nord… ja no pot més, fins hi tot pot "caure" una dona amb tots els seus recursos, la seva esdevé una família de la qual se’n parla als nouvinguts com un exemple de fatalitat.

Park, és al Canadà, l´acció transcorre a principi dels 90, l’adolescència dels germans protagonistes i una actualitat del tot decebedora, a les primeres pàgines ja ens diuen:

…”La memòria és el poderós fibló de l’ara” pàg. 8

Aquestes paraules les pronuncia el Germà gran, quan és poc més que un infant que inicia al seu germà Michael a la vida, un Germà gran que durant moltes pàgines és un nin i un adolescent “assenyat”, una persona madura, intel·ligent, plena de vida y de bona fe, que té clar el que és just, però de vegades tot això no és suficient per sobreviure, quan el sistema necessita generar caos i destrucció valent-se dels més fràgils.

Una gran novel.la, una lectura que ens ajuda a ser conscients del nostre entorn.