sábado, 29 de julio de 2017

"La llogatera de Wildfell Hall" de Anne Bronte



La llogatera de Wildfell Hall
Anne Bronte
Traducció de Joan Antoni Cerrato
636 pàg.

Anne (1820-1849) és la petita de les merescudament cèlebres germanes Bronte. La llogatera de Wildfell Hall va aparèixer l’any 1828, però és un text que no ha perdut vigència, ni en el fons ni en la forma: No només és bellesa, sinó que és un recull de paraules necessàries des de molts punts de vista.

La nostra protagonista és una dona de divuit anys, òrfena de mare i que ha patit l’absència del pare i del germà. Ha estat acollida i ben estimada per uns oncles que són tot bondat. Es casa amb l’home menys adient -la intuïció i els consells de la seva tia serveixen de poc- i es precipita al desastre. Passa la prova i se’n surt perquè - i aquest és el tret que ens sedueix-, som davant una dona que sap estimar i sap el que és més difícil i admirable: sap deixar d’estimar, no permet que les ferides quedin obertes. Compta també amb un altre suport, el seu misticisme, la fe profunda i sincera d’un compromís espiritual excepcionalment pur.

Una jove que ens diu:
…”L’orgull es nega a ajudar-me. M’ha ficat dins la pressura i ara no m’ajudarà a sortir.” (Pàg. 222).

Quan els excessos del marit i l’opció per la decadència ja són evidents, ell li demana:
…”Què més podries desitjar?”
Ella respon:
…”Únicament, Arthur, que t’estimessis tu mateix, tan vertaderament i fidelment com jo t’estimo.” (Pàg 301).

La nostra autora va fer un apilament de saviesa admirable en una persona de la seva edat. Ens diuen que el personatge d’Arthur pot estar inspirat en la decadència terrible que va viure a prop del seu germà. Pel que fa a les qualitats literàries, són una “marca” de la família. Avui, per a mi, Anne és la més admirada i estimada de les germanes, no crec que una relectura d’obres de Charlotte i Emily em fes modificar aquesta afirmació. L’estudi profund i perfecte de l’ànima humana m’ha corprès.

És admirable l’aprofitament que va fer de les precàries possibilitats de formació que va tenir. Les lectures religioses i la literatura a què havia accedit van estar presents sempre i la van ajudar a fer front a les adversitats.

Em demano si al segle XXI, alliberats de les pressions socials i religioses, hi ha més persones que reaccionen al maltractament amb tanta serenitat i valor, que saben estimar i deixar d’estimar per tornar a estimar. Hem conegut una dona que sap mirar l’horitzó i per això se salva; també estima apassionadament els que l’envolten i això la fa forta.


Les terribles notícies que fan referència a la incapacitat d’una convivència respectuosa al si de les famílies són constants i els finals dramàtics es multipliquen. Avui aquesta és una lectura necessària que no solament és imprescindible literariamente.




viernes, 21 de julio de 2017

"Cuentos" de Fernando Pessoa





Cuentos
Fernando Pessoa
Edició i traducció de Manuel Moya
448 pàg. 
Ed. Páginas de Espuma
29.-€


Fernando Pessoa (1888-1935). Recull de contes, editats i traduïts per Manuel Moya, poeta i narrador, que ens ofereix aquestes narracions poc conegudes fins ara d’un dels autors cabdals del s. XX.

Tenim a les mans una d’aquelles obres a les quals dedicarem molt de temps, aprofitarem l’estiu per reflexionar-hi i gaudir o bé conviurem amb la veu de Pessoa d’una manera indefinida en el temps, les anirem fent nostres poc a poc.

La present edició inclou una introducció que ens acosta a la realitat de l’autor i a la seva obra. També ens ajuda a aprofundir en els contes que ens esperen. Per començar, ens permetrem una lectura sense seguir cap ordre, a l’atzar, quedarem atrapats, hi tornarem, rellegirem tot seguint l’ordre que ens proposa el responsable de la present edició.

“El filatélico” (pàg. 149):

…”Yo no aconsejo. Colecciono sellos…
Solo la gente muy ingenua da consejos.”

“El aplazador” (pàg. 217):

“…¿Por qué no educar a la humanidad para no ser nada, si la mayoría de ella, pero qué digo, si toda ella, ha de llegar a ser nada?”

“Fábulas para jóvenes naciones. Yo, el doctor” (pàg. 347):

“…En la vida social, somos lo que los otros creen que somos y no lo que fingidamente somos…”

Pessoa va deixar aquest món amb 47 anys; amb ell van partir els heterònims, ens va llegar un univers que ens compromet amb la literatura. Tenim el privilegi d’accedir-hi i ho fem intimidats, discretament, amb la seguretat que tenim a les mans una obra fonamental, que ens hauria d’acompanyar sempre, un Mestre savi que s’adreça a nosaltres amb humilitat i respecte. Pessoa exigeix un gran compromís per part del lector.

Una recomanació sense reserves.



viernes, 14 de julio de 2017

"La por de la literatura" de Ana Blandiana




La por de la literatura
Ana Blandiana
Traducció de Corina Oproae
Cafè Central-Adia ed. 
70 pàg. 
12 €


En aquest recull d’articles i conferències ens són lliurades expressions i pensaments que enriquiran definitivament el nostre punt de vista de lectors Ja a les primeres pàgines l’autora ens diu:

“... a la vida el verb llegir ha estat més important que el verb viure…”

A partir d’ aquest moment ja sabem un poc més de la nostra interlocutora, que més endavant ens dirà:

“... els drames veritables caminen al costat nostre pels carrers, sense cridar·nos l’atenció… els poetes veritables no es poden distingir dins la multitud…”

Cadascuna de les paraules mereix ser subratllada, cadascuna ens duu a un agraïment infinit a la vida que ens ha donat el privilegi de conèixer aquesta dona que s’ acosta amb la humilitat del savis, amb la naturalitat de qui viu cada minut de la seva existència com quelcom extraordinari, com els éssers anònims i imprescindibles que han poblat la nostra vida i que mai deixarem de trobar si aprenem a viure amb els ulls oberts.

Vaig tenir el privillegi d´assistir a una lectura de l´autora, de sentir aquella escalfor especial que irradien les persones que saben estimar el que fan: escriure, llegir, viure... que tenen el do d’un somriure que ens convida a seure aprop.

Hi ha un altre moment en què ens diu:

…”d’aqui la temptació de preferir en comptes de la vida la literatura…”


Som davant Paraules que cal compartir, Paraules que hem d’oferir com un remei que guareix tots els mals que ens podrien allunyar de l’opció de comprometre la nostra vida amb els llibres, amb una passió, passió per la literatura. Paraules carregades de bona fe, allunyades de tota estratègia que deforma l’essència. Pel que fa a la traductora, que vaig conèixer en la seva faceta d’intèrpret, és segur que “està a l’alçada”, la complicitat i el rigor són evidents i de nou ens porten a la gratitud.

Una recomanació sense reserves, un llibre al qual tornarem de ben segur.




viernes, 7 de julio de 2017

"Tots els contes" de Grace Paley


Tots els contes
Grace Paley
Traducció d’Emili Olcina
504 pàg.
21.90 €


Descobrir l’obra de Grace Paley (1922-2007) és un esdeveniment molt important a la vida d’un lector, hi tornarem infinites vegades, en compartirem els continguts, alguns relats tindran un lloc en la nostra antologia personal.

Grace Paley va ser activa en política; des de molt jove el seu sentit comú la va dur a prendre partit. En els darrers moments, el seu “darrer alè” es va posicionar contra la invasió de l’Iraq. La seva vida va ser acció, compromís. La seva escriptura fou única. La ciutat de Nova York dona veu a personatges que passaran a formar part de la nostra experiència.

Paley ens presenta dones que viuen en precarietat material, persones a les quals la vida ha eliminat les possibilitats de plenitud, personatges primitius, víctimes dels seus instints, nenes que tot just encetada l’adolescència ja frissen de cremar etapes.

Una teoria és que té la culpa la violència de l’ambient: guerres, mentides, llars destrossades, tot allò que no té remei a la vida moderna” (pàg 29 - “Una dona jove i vella”).

Duia una brusa… pensada per a núvies velles. Sempre escolto amb atenció els consells de la meva amiga Kitty, perquè ella ha comès un error darrere l’altre. La seva experiència no té preu” (pàg. 255 - “La fe dalt d’un arbre”).

Vides que “són cúmuls d’errors”; més aviat vides presentades sense embuts, sense un toc de maquillatge grotesc, sense el cinisme dels benpensants. En aquestes condicions suren millor els brots d’enginy, d’intel·ligència en estat pur, de capacitat de sobreviure sense dogmes ni tabús.

...Només quatre eren putes, la resta no s’havien casat per principis o perquè les havia prenyat un desaprensiu.
...Som una mena de grup d’interès especial...Era la Janice, una dona política, conscient de l’estructura del poder i del poder mateix” (pàg. 298 - “L’àrea de jocs del nord-est”).

El dolor ens envaeix al relat “La noieta”.

“Una conversa amb el meu pare” ens presenta progenitors que fan propostes literàries en el darrer moment de la vida, amb el cap clar i una força que tot ho esmicola.

“Amor” personatges literaris humanitzats, crisis socials i polítiques, trepes sense escrúpols: “...un astre del cel microeconòmic seria el gran triomfador.”

Aquests són contes per “fer-los nostres”. A la coberta ens diuen que a Grace Paley li agradava definir la seva obra com a “històries sobre gent normal”.


Una edició del tot necessària; una vegada més, una recomanació sense reserves.


sábado, 1 de julio de 2017

"Hozuki, la librería de Mitsuki" de Aki Shimazaki


Hozuki, la librería de Mitsuko
Aki Shimazaki
Traducció d’Íñigo Jáuregui
138 pàg.
16.50 €


En aquesta novel·la coneixem tres dones que són depositàries de secrets; uns formen part del passat i d’altres, els de la nostra protagonista Mitsuko, encara es mantenen, són secrets per sempre.

Es pot ser una llibretera que regenta un establiment de llibres de segona mà, especialitzats en filosofia i, alhora, cambrera unes hores cada divendres en un bar de copes per tal d’arribar a final de mes: S’ha de pagar un crèdit i fer front a la despesa de l’escola privada del fill, un infant que pateix una discapacitat -és sord i mut-. A la casa-llibreria on conviuen mare, fill, àvia i el gat Sòcrates s’hi viu la pau més veritable: El nen viu en plenitud, és molt estimat, fa moltes preguntes que la mare i l’àvia satisfan des de punts de vista molt diferents i respectats. En aquella casa hi regna l’amor en la seva millor versió.

Quan es dialoga amb un infant sord i mut, mai no es parla de més; les paraules són les justes i estan molt ben mesurades; els silencis de la mare i el fill són eloqüents i enriquidors, no els perd la xerrameca que tant de mal fa quan emetre paraules no representa cap esforç i moltes vegades surten per la boca sense passar per cap filtre necessari.

Presenciem l’Amor incondicional de la mare cap al seu fill adoptiu.

Es produeix en un moment de la novel·la una trobada entre les dues mares, la biològica i l’adoptiva, sempre amb els secrets com a protagonistes. La mare biològica diu:

…”Sí, Taro nació para vivir con usted”. (Pàg 125)

Trobem una conversa entre mare i fill moltes vegades repetida:

“...Tú naciste para salvarme la vida.
Ya me lo has dicho, pero tú me tuviste porque yo quería ser tu hijo.
Entonces nos necesitamos el uno al otro”. (Pàg. 135)

Mitsuko és la nostra heroïna. No ha acabat els estudis bàsics, és reconeguda com a llibretera (va apendre d’un llibreter savi tot fent de treballadora). Ha estat prostituta i cada setmana es converteix durant unes hores en cambrera d’un bar de copes de luxe. Té sempre present l’home que va “estimar” i no és capaç d’enumerar els seus amants. Aquesta dona ens acompanya, ens fa més respectuosos amb els silencis, amb els secrets…


Una lectura que ens sorprèn. Pensàvem que teníem veritats però, després de conèixer Mitsuko, tot trontolla. Per això, i una vegada més, una recomanació sense reserves, una lectura molt important.