BLUES AMB DONES

Bartomeu Mestre Sureda

Pròleg Carne Vidal

195 pàg.

Quan ens assabentem de dades relatives a l´absència de dones als manuals escolars i els reculls de dades en general, poques vegades, potser per esgotament, li donem la transcendència que té, ho sabem, ens indigna… fins i tot, podem arribar a pensar, per lo reiterada, que és una qüestió que ens supera.

En Bartomeu Mestre, fa que ens aturem, ens ofereix la seva investigació i ens duu a fugir de la cantarella, que de tant repetida ha perdut força, de la seva mà ens endinsem en la tria que ell ha fet per argumentar allò que vol denunciar.

Assistim de manera cronològica al fruit del seu treball, aquesta vegada ja no és una “cantarella” aquesta vegada són paraules de denúncia, carregades d´una força que ens transmet. Aquest llibre ens duu al compromís amb altres lectures, hi tornarem… per aprofundir en les biografies d´aquelles dones que ens ha donat a conèixer.

Exemples rotunds de dones íntegres i fortes davant l'adversitat, pensem en Ana Maria Martínez-Sagi, poetessa, professora, periodista, esportista, corresponsal de guerra.

La cantant Lina Llubera, casada amb Prokofiev, va ocupar al llarg de la seva vida tots els estaments socials, una dona culta que va saber ser un membre de l'alta societat que l´envoltava i va tenir capacitat per sobreviure a les miséries que la va condemnar l'estalinisme, per renéixer i vetllar pel patrimoni musical de Prokofiev, fins al punt que amb 89 anys, va ser la narradora d'una posta en escena de Pere i el LLop.

La trista història de Pazzis Sureda (1907-1939) escultora, pintora, poeta i dissenyadora, mare als 17 anys, víctima d'una violació, la criatura li va ser arrabassada per la seva mare… una família farcida de noms “il.lustres” del pare sabem a quins personatges membres de “l´alta intel.lectualitat” convidava casa seva… Déu n'hi dó.

Isabel II, dona d´excessos de la qual el Papa Pius XIX va arribar a dir “¡E puttana, ma pia!. El Pare Claret era el seu confessor i l'amant del seu marit.

Monique Serf (1930-1997) la cantant Barbara, autora de la lletra de L´AIGLE NOIR de la que tantes versions em gaudit potser sense saber el drama que la va dur a escriure aquelles paraules.

Molts em admirat l´obra d´Arístides Maillol, obviant qui va ser la seva darrera model i musa

Dina Vierny (1919-209) LA DAMA ROJA, una dona que va arriscar la vida protegint refugiats, moguda per ideals solidaris.

Ens duu a aprofundir en l´obra de Carme Riera i ho agraïm.

Dones anónimes, com la velleta que va acomiadar-se del seu marit al gener del 39, ell va morir poc després i ella va viure sempre amb l´enigma de quin havia sigut el seu final.

Diset reflexions, un llibre per tornar-hi, una lectura necessària davant la qual no reaccionem amb l´esgotament i l´impotència que sentim enfront la fredor de les dades.

llibre

ZEN EN L´ART D´ESCRIURE

Ray Bradbury

Traducció Marta Pera Cucurell

198 pàg.

A la contraportada ens diuen que aquest llibre l´haurien de llegir els que es dediquen a escriure, podem afegir que també és un escrit adreçat als lectors. Hi ha molts lectors amb un respecte desproporcionat cap a la paraula impresa, lectors als quals els hi costa malfiar-se i deixar un llibre que els arriba precedit d'una bona crítica o del prestigi “inqüestionable” de l'autor. Quan hi ha criteri, i el criteri ve donat per infinites característiques de la persona que té el text a les mans, criteri fruit d'una profunda harmonia, d'una veritable honradesa, de mantenir-se lluny de les categories socials en que la tan valorada virtud de ser lector pot atrapar-nos, un lector lliure es aquella persona a la qual no es pot ensarronar… i moltes vegades és un personatge anònim lluny de l´intel.lectual “respectable”, algú per a qui la lectura és vital, però sense fer d'això una virtud a propagar. D'aquest éssers excepcionals, els llibreters hem tingut el privilegi de conèixer-ne molts, d'ells hem après i mai estarem prou agraïts.

Ray Bradbury ens diu:

…”Quan una persona parla des de el cor, en el seu moment de la veritat, fa poesia” pàg. 52

…”He sentit parlar d´Amèrica maquinistes de locomotora en el to de Thomas Wolfe”

...”I tots, quan se'ls escalfava l'ànima, eren poetes” pàg 53

Quan no hi han estratègies per assolir fites que s´han programat, hi ha més possibilitats, que com ens diu Bradbury:

…”em van bessar els dits sobre la màquina d'escriure” pag. 40

Insisteix “no s'ha de pensar en l´objectiu”.

Hem sentit el Mestre aprop, ens hem relaxat, hem assistit a una lliçó magistral, hem gaudit d'un moment al qual hi tornarem, aquestes reflexions ens acompanyaran a escriptors i lectors.

Una recomanació sense reserves. Un llibre necessari.

LLIBRES

LA SOCIETAT DELS SOMIADORS INVOLUNTARIS

José Eduardo Agualusa

Traducció Pere Comelles Casanova

300 pàg.

Una vegada més ens trobem amb Agualusa, una vegada més ens trobem amb la fantasia en el sentit més profund del terme i la força impecable per denunciar l´injustícia.

Entrem en un món oníric, una espiral que ens absorbeix i que alhora ens fa més sensibles al dolor dels altres. Hi ha lloc per la passió i la tendresa, Ava ens diu:

“Vestida amb la teva mirada soc invencible” pàg. 87

Sempre al costat dels més oblidats:

“Un sap que ha nascut en un país del Tercer Món quan li fan més por la policia que els lladres” pàg. 135

Una dona jove amb nom d'ocell, Karinguri, un ocellet menut que mai no perd les forces per lluitar i estar pendent dels altres. Una dona que quan descobreix el món dels adults, no pot restar insensible, el seu sentit comú la duu a prendre partit, la sorprèn la fragilitat d'un Govern amb tanta capacitat per mantenir les desigualtats, amb tanta capacitat per executar contra els febles i que perd la tranquil·litat davant la rebel·lió d'uns joves segurs a l'hora d'actuar per posar fi a una situació insostenible.

El periodista Daniel Benchimol, el nostre heroi, és feliç quan la filla “guanya” en una discussió.

La màgia enlluernadora de la llum o els grisos angoixants dels somnis en blanc i negre. Un home que involuntàriament entra en els somnis d'altres, els somnis son fotografiats, pintats, filmats…

La importància de la memòria, els records, les sensacions viscudes ens fan humans.

Un home, en Hossi, ens diu que ha perdut “cabell i entusiasme, idees i ideals”, no és cert, només necessita l´estímul de la injustícia per tornar-hi.

Una força imparable per denunciar un govern de tirans. Tot un poble somia el final d´un

president que s'ha de rendir:

“No tenen por! Aquests joves no tenen por! On s'és vist? Son bojos, no demostren por, i això és una malaltia contagiosa. pàg. 288

Agualusa un autor que fem nostre, una vegada més una reflexió necessària, una obra cabdal, una recomanació sense reserves.

llibres

La ventana

Mario Soldati

Traducció Amelia Pérez de Villar

Pròleg Natalia Ginzburg

130 pàg.

A la contraportada Natalia Ginzburg ens diu: “Como todos los relatos de Mario Soldati, La Ventana es un encuentro con el reino de las sombras”.

Del tot cert, ens trobem en situacions que transcorren dins un núvol, els comportaments ens sorprenen, mai cauen en un lloc comú. El nostre protagonista, aquest home madur, sol, visita, amb un interval de vint anys des de la trobada anterior a la dona que havia estimat, la dona que li havia ofert amistat en negar-li l’amor, i es va produir el prodigi de que l’amistat els unís.

El nostre protagonista és un heroi que mai no perd el seu carisma, la resta dels personatges poden donar lloc a diferents interpretacions… l’anglesa obsessionada en un record, la picaresca de les prostitutes i el pintor, aquest personatge es «dóna a conèixer» en la llarga carta que escriu a la dona que l’ha cercat vint anys, unes paraules que són un bàlsam necessari i guaridor per aquella dona fràgil, potser ingènua, que va optar per vint anys d’angúnies, va optar per dedicar una part de la seva vida a preparar l’encontre que estava segura que havia de viure, aquella passió que mai es va resignar a acceptar que havia de deixar de perseguir.

Ens entendreix el moment de la malaltia del pintor, la camaraderia amb les amigues prostitutes que en tenen cura, la rivalitat entre les dues dones: la gran bellesa amb el seu paper principal i la menys atractiva, sempre acceptant els papers secundaris però que també ha tingut moments de plenitud al costat de l’italià seductor.

Gino Petrucci, un home al qual la vida fa “víctima” del seus encants, encarna el personatge idealitzat, com amant, per moltes de les angleses que viatgen a Itàlia… la nostra anglesa mil.lionària “l’estima” malgrat tot, res fa trontollar la seva obsessió, en un primer moment el persegueix tot i haver conegut la seva estimada jove i guapa, tampoc la du a deixar-ho córrer saber que amb els seus diners fa unes vacances amb una jove mare de família molt atractiva… ella es sent estimada amb “tota exclusivitat”, la troballa del quadern la dura a una vellesa feliç, el seu conte de fades té el final que ella cercava… havia estat “l´única ”.

Soldati, un autor que ens fa reparar amb allò de subtil que tot sovint pot passar desapercebut, amb ell aprenem a apreciar allò que no veiem quan la mirada no està prou entrenada. Un autor que no podem obviar, una vegada més una recomanació sense reserves.

llibres

La casa de 1908

Giulia Alberico

Traducció César Palma

150 pàg.

ed. Minúscula

Pren la paraula La Casa, La Casa ens condueix des de el primer moment, té el record dels seus orígens; la força del desig de Leandro, aquell italià que la vida va dur a fer fortuna a l’Argentina, hi ha un moment que la nostàlgia es fa forta, ja en té prou, ha de tornar, tornar per continuar, per treballar, per vetlar pel futur dels seus… la dona cedeix. Teresa no sap que és l’enyorança no coneix cap altre horitzó, la seva intuïció la dut a deduir que el marit té un somni, ella li fa costat. Leandro sap que té un deute amb aquella dona per qui el record del que han deixat, tindrà sempre un punt de malenconia.

Els aromes, el pas del temps, les guerres, els fills que parteixen per no tornar, queden a prop però amb capacitat per sobreviure lluny de les parets que els van acollir. Aurelia, la filla que fa costat al pare, que vetlla pel negoci, que es casa amb el mestre d’escola Ottavio, Aurelia, de qui ens diuen:

“De la mañana a la noche sus manos estaban en contacto con la materia y de ello obtenía una seguridad del espíritu”. pàg. 68

Coneixem a Marcela, casada amb un dels fills d’Aurelia, molt jove va comencar a estimar La Casa, mai va deixar d’anar-hi, va establir un diàleg, que mai no es va interrompre del tot amb Teresa, a través d’allò que havia estat seu, el piano, el títol que acreditatiu dels estudis realitzats, cada racó del jardí, Marcela va estimar també a qui mai no va conèixer, a les filles que es va endur la grip espanyola quan eren unes nines… va estimar a Leandro, el vell que no va sobreviure a la darrera guerra, va deixar el timó a la filla. Marcela ens diu:

“...es que las cosas, todas las cosas, guardan el recuerdo de un gesto, de una costumbre, de una época. Y me parece que hay cosas que lo hacen más que otras.” pàg. 103

Els moments de solitud, les parets l’ajuden, cartes, fotografies… coneix aquells que l’han precedit, secrets que ho seran per sempre, que ella respecta, que tenen el sentit d’enfortir el lligam.

La bondat i la saviesa de Marcela generen armonia, ella fa que s’acompleixi la voluntat, no verbalitzada, de la sogra respecte a la filla Ana Maria, perquè als moments de solitud, el diàleg amb les parets i els objectes l’han conduit a veritats no dites.

Marcela aconsegueix que La Casa quedi per els nets de Leandro i Teresa, mentre ella pugui no hi entraran estranys.

Giulia Alberico, ens fa entrar en un joc, cedim, la seguim, aviat ens envolta una bellesa i una transcendència que ens sedueix. Una vegada més una recomanació sense reserves.