viernes, 26 de agosto de 2022

LLIBRE

 

 

EL MEU GERMÀ
Jamaica Kincaid

Traducció Carme Geronès
136 pàg.


"...la seva vida havia estat el contrari de la floració, la seva vida havia estat com la poncella que neix, però que en comptes d'obrir-se en la flor es va marcint i et cau als peus." pàg. 113

L'autora viu als EUA, escriu i té cura dels fills i del jardí; a Antigua, el seu lloc d'origen, el seu germà de trenta-tres anys està malalt, té la sida, això la porta al retrobament amb els seus i el seu passat, ella és la gran, dotze anys més que el malalt, no tenen el mateix pare, la mare és una dona amb capacitat per cuidar als nadons, als malalts, als que són a la presó... però incapacitada per estimar si les condicions no són extremes.

D'ella sabem que, a partir dels tretze anys, la seva relació amb els llibres va ser l'aliment vital, als quinze va haver de suportar el càstig de veure cremar la seva primera biblioteca, va ser el càstig que va triar la mare, per una negligència, una mare a qui els seus fills s'adreçaven pel nom, no sempre podien articular la paraula mare, ella vivia períodes molt llargs d'incomunicació amb aquesta dona:

"...i arreu va trobar llibres meus, les coses que s'havien interposat entre la meva persona i el flux lent de la seva vida..." pàg. 95

El malalt, un home de vida dominada per les ombres, una doble vida de la qual mai va tenir consciència, una homosexualitat amagada, el desig cap als homes era clandestí, hi havia moments dedicats a atendre aquestes necessitats, sigui com sigui la seva vida girava entorn d'aquesta sensualitat:

..."aquesta imaginació que li passa entre les cames, no entre les mans, són coses que no em veig capacitada per comprendre." pàg. 55

Ens parla de l'illa que la va veure néixer:

..."Antigua, amb la seva història d'esclavatge, que ha deixat una estela d'humiliació i d'inferioritat; quan una persona veu a una altra en un mal trago pitjor del que viu ella, primer sent llàstima, però de seguida se sent més bé per això mateix." pàg. 129


Ens demanem si aquest no és un sentiment, malauradament, universal.

La realitat dels malalts als hospitals, la precarietat extrema, el seu germà depenia de les atencions de la mare i de la medicació que la germana enviava.


Jamaica Kincaid diu a una entrevista: "Sempre escric des de la mateixa veu, sigui ficció o no, amb la intenció de trobar una veritat..."


Una autora que troba un lloc molt important a la nostra experiència de lectors. Una recomanació sense reserves.