320

 

llibre

 

 

SALA D'ESPERA

Neus Canyelles

135 pàgs.

La quotidianitat, esdevé literatura quan ens és presentada per una autora que sap mirar i sentir, sensibilitat i talent que donen lloc a un estil absolutament genuí, arquetips universals, a partir del jo i aprofundint en la societat i el moment històric que viu, aquests personatges i fets queden a la memòria del lector i passen a formar part de l'experiència personal, ens ajuden a entendre el món, ens ajuden a entendre'ns, fan únics un indret o un tipus humà.

Caridad, coneixem el drama d'un emigrant, una persona amb estudis, algú que havia format part de la societat com a professional i que la vida desplaça del seu entorn, el porta a l'altre costat del món i la supervivència i la dignitat són molt difícils de mantenir; rep un crit desesperat dels seus, estan pitjor, els manca tot, i no és a temps a atendre'l.

Vida, coneixem una cuidadora a domicili, es tracta d'una escriptora a qui aquesta feina permet arribar a final de mes, ens manifesta que la seva salut és precària, un mal de cap crònic fa que les lectures s'eternitzin, no hi pot dedicar el temps que voldria, el mal la fa aturar, llegeix Eudora Welty, quan tria un llibre evita les sorpreses, també torna una vegada i un altra a Bukowski, es limita a aquelles obres de qualitat garantida... ella sap que ha triat "el pitjor ofici del món"; coneixem les persones de les quals té cura i li permeten pagar les factures, dos éssers que han tornat a la infantesa, que no entenen allò que els envolta, no saben on es troben, sembla que comencin de nou, que tinguin el món per davant... però són al final, son de bon tracte, deixen que una altra persona tingui cura d'ells, la reben i s'acomiaden amb mostres d'estimació, amb innocència i alegria d'infants.

El naixement de la maldat, assetjament aplicat sistemàticament a una classe de secundària, els perfils humans dels adolescents que ens presenten són la llavor dels adults que coneixerem després, a la classe d'un col·legi de prestigi dins la ciutat, hi ha els alumnes que tenen el privilegi de l'ascendent de les seves famílies, es permeten grolleries, els docents són benèvols, per ignorància o comoditat, no s'adonen que són davant "del naixement de la maldat" i no reparen en el dolor d'una alumna, molt capacitada, que fa l'esforç de dissimular el seu patiment, aquesta noia de catorze anys ha d'anar al psiquiatre, ha perdut les ganes de viure, però no d'aprendre, el metge li diu que si aguanta haurà triomfat, aguanta, acaba el curs amb les millors qualificacions, però la seva vida ha quedat fatalment mutilada, al cap de trenta anys, només surt de casa per anar a la consulta del psiquiatre. Aquesta primera experiència inesborrable de la maldat, la maldat que guanya; si seguim la petja dels assetjadors reconeixerem uns adults, tot i que perillosos, dignes de llàstima.

Fre de mà i Electroxoc, el dolor i l'angoixa de viure amb fragilitats que de vegades prenen protagonisme a la vida, fragilitats que donen profunditat a cada acte; la il·lusió d'un període de tranquil·litat, per això, acaba d'incorporar al seu cos un "fre de mà" que la posarà en alerta.

Andy, aquest jove que és respectat pel seu entorn, ell no recorda qui era abans de l'accident:

"Al seu barri, ple de guiris, no hi ha ningú que no tingui addiccions a diferents substàncies..."

Aquest home perdut, Andy, no el podem obviar, les circumstàncies fan que aquestes persones proliferin, que les seves vides tinguin cada dia menys valor; quan ens atrevim a mirar-los als ulls veiem en nosaltres la mateixa fragilitat i ens sentim molt a prop.

Tornarem moltes vagades a Sales d'espera, com tornem als clàssics i en cada lectura ens reiterarem en l'admiració, perque totes les narracions són magistrals, Neus Canyelles, és una més entre les

grans que sempre ens acompanyen, Mansfield, la Dorothy Parker, la Nemirovsky... elles també ens parlen, des del jo, de l'entorn on la vida les va situar.

En aquestes narracions hem trobat, una profunda preocupació pels que pateixen, un crit d'auxili que aplega moltes veus.

319

 

llibre

 

 

 

PASSEIG DE GRÀCIA.

Història d'una família

Roger Bastida

413 pàgs.

Tres nissagues, nobles, burgesos i obrers, un escenari, el passeig de Gràcia; 1763, el marquès de Campo Sagrado, renovador de l'urbanisme a Barcelona, abans d'Ildefons Cerdà, va donar l'ordre d'obrir un dels carrers més emblemàtics de la ciutat.

Lima, el marquès de Castelljussà, treballa a les ordres del virrei Amat, al s. XVIII les migracions de catalans a Amèrica estan formades per homes de ciència, compositors, músics... Uns cent anys després arribarà la pirateria esclavista, crearan companyies navilieres per dur a terme el comerç d'esclaus.

El 1786, una noia de setze anys, embarassada, arriba a Barcelona, amb el ferm propòsit de sobreviure i oferir una vida millor al seu fill, ha sigut una dona valenta que ha fet justícia pel seu compte, la coneixerem pel nom de Tomasa, mare de Pere Farrés, alletarà al fill dels senyors, i les dues famílies quedaran lligades durant generacions.

Els Massanes representen la nova fornada de burgesos emprenedors que generen grans fortunes, van passant d'una forma d'especulació a l'altra, sempre són eficients i obtenen resultats, tràfec d'esclaus, grans plantacions al Carib, manufactures a Catalunya; creadors de les colònies tèxtils, una solució per mantenir la pau en el món dels obrers, són empresaris que saben lluitar, amb encert, contra les organitzacions obreres, tenen el l'adhesió del poder polític; entre ells es dona una víctima, Rafael Massanes, els seus fills Santiago i Enrique, hereus i gestors del patrimoni, dedicaran les seves vides a venjar la mort del pare.

Seguim la petja dels Castelljussà fins al segle XXI, els canvis que es donen en la noblesa, les circumstàncies obliguen a transformacions que la debiliten.

Coneixem les dones que la necessitat obliga a deixar els seus llocs d'origen per anar a fer de minyones a Barcelona, des de Vinarós o Murcia, les catàstrofes naturals o les males collites, les obliguen a deixar de ser les filles del petit propietari que sobreviu amb precarietat per anar a servir a la ciutat; faran matrimonis amb homes que també estan al servei dels senyors.

Recepcions reials, visites d'Isabel II, Maria Cristina, Alfons XIII, grans esdeveniments en la història de les famílies; paral·lelament, Pere Farrés, té ocasió de portar la seva dona al parc d'atraccions dels Camps Elisis, fet que quedarà present a la seva memòria fins al darrer moment de vida.

Els palaus del passeig de Gràcia, són substituïts per cases de pisos, els senyors viuran a la planta noble i llogaran baixos i la resta de pisos, els grans arquitectes van deixant la seva petja, els burgesos i els nobles pugnen per sorprendre amb l'esplendor de casa seva, la de Lleó Morera, Fuster... Els descendents començaran a desplaçar-se a la part alta de Barcelona.

Es canviaran els llocs d'estiueig, de les grans possessions de l'Hospitalet fins als primers que es faran torres a la Costa Brava.

Matrimonis de conveniència, en casos excepcionals es dona l'amor, amors secretes que son veritables històries de fidelitat, enllaços entre les nobleses d'altres llocs de l'Estat, Sevilla, Extremadura...

Les transformacions del passeig pel que fa al comerç sempre vinculat al luxe, concessionaris d'automòbils, joieries, instruments musicals, perfumeries, botigues gurmet, pastisseries... també coneixem els detalls del luxe pel que fa al parament de la llar i la indumentària, en un altre moment al passeig es convocaran les seus de les principals entitats bancàries.

Les infidelitats als matrimonis, també entre el servei, un Farrés, cotxer, tindrà una amant al barri del Born a la que visitarà cada dijous, li durà com a present una paperina de caramels comprats a l'Herbolari del Rei, minyones embarassades dels senyors mentre la família estiueja i ell queda a la ciutat.

Primers membres de les famílies nobles que van a la universitat.

Restaurant La Punyalada, 1954, coneixem la soledat i la desorientació, d'Enric Massanas el dia de l'enterrament de la seva dona, el poder comença a tenir fissures.

El 1990 Marta, filla de Sofia, mig germana d'un Despujol, té un fill, aquest viurà la Barcelona de l'any 2020, una ciutat d'esplendor i misèria molt diferent, però amb les desigualtats igual de marcades, amb un altra forma d'esclavatge, riquesa i pobresa d'aparença diferent, però on es donen els mateixos trets bàsics.

Un estudi acuradíssim de l'evolució del Passeig de Gràcia, una novel·la històrica que ens porta al coneixement dels fets amb profunditat i també a l'observació de la vida quotidiana, un període proper, molts lectors han viscut les darreres transformacions i l'anàlisi del passat ens ajuda a entendre un poc més el present. La nostra gratitud a l'autor, una obra del tot necessària.

318

 

LLIBRE

 

 

 

 

EXTINCIÓ

Thomas Bernhardt

Traducció Clara Formosa Plans

478 pàgs.

Thomas Bernhard, (1931-1989) Extinció. 1986

Assistim al monòleg interior del protagonista, al flux de la memòria, un austríac; Franz-Josef Murau, que ha triat aïllar-se, amb la ferma voluntat d'evitar els seus, també el lloc de procedència, Wolfsegg. Les circumstàncies l'obliguen a tornar, ha rebut un telegrama en què la germana, Caecilia, li anuncia la mort dels pares i el germà. La primera part del llibre acompanyem a Murau en el record del que va ser la seva infantesa i joventut, un lloc i un ambient familiar, que per a ell mai van tenir cap atractiu i dels quals sempre es va considerar aliè; el germà gran va tenir sempre els trets adients per a ser successor del pare; les germanes, fatalment sotmeses a l'autoritat de la mare, portaven un vestit tirolès "dins el qual amb el temps només podien atrofiar-se". En el malson que representava la família, trobem l'excepció de l'oncle Georg, germà del pare, de qui ens dirà que el va guarir de l'aniquilament que havien programat els pares, "em va obrir el món a la literatura com a un paradís sense fi", l'oncle, com ell, va fugir, va trobar el seu paradís a Niça, en Murau el trobaria a Roma; en aquesta ciutat la seva existència es nodreix de gaudir de totes les arts, té un eix principal, la relació amb en Gambetti, de qui és mentor, el deixeble, sempre present en el seu pensament.

Mentre prepara l'equipatge per partir, revisa les fotos de la família, es fa present la gran propietat a la qual es veu obligat a tornar per assistir al funeral, en el qual tindrà el màxim protagonisme. Allà es trobarà amb les seves peculiars germanes, una d'elles casada amb un fabricant de taps d’ampolla de vi, pel qual no sent cap simpatia; aquesta dona, la Caecilia, és qui ha pres les regnes en l'organització del gran funeral, al qual assistiran centenars de persones, en especial les autoritats religioses del país, més la gran dignitat eclesiàstica arribada de Roma, Spadolini, arquebisbe, diplomàtic i amant de la mare del narrador durant dècades.

A la segona part de la novel·la ens presenta la gran propietat, les minyones, els jardiners i els caçadors, l'aversió d'en Murau per la caça, l'afinitat amb els jardiners, ell des de molt jove va sentir-se a prop de les persones que no eren part del seu cercle social. Arriben els amics del pare, homes grans, decadents, que recorden la col·laboració dels pares amb el nacionalsocialisme austríac. Durant anys van donar refugi i van protegir persones que amb el temps van encobrir els seus delictes fins que es va executar la màxima injustícia: es van tancar els seus expedients, ells van poder deixar d'estar amagats i van ser ben retribuïts econòmicament. Aquest fet regira a Murau. Durant el funeral troba complicitat amb el seu cosí Alexander, viu a Brussel·les i la seva missió consisteix a lluitar per causes humanitàries. En Murau, hereu, pren la decisió que l'indica la seva consciència, fer una "donació absolutament incondicional" a la Comunitat israelita de Viena. D’aquesta manera extingeix els seus orígens.

Tornarà a Roma, on escriurà el text que acabem de llegir, pot posar fi a la inèrcia que en aquell moment feia recaure sobre les seves espatlles una responsabilitat incompatible amb la seva vida.

Una gran experiència de lectura, una vegada més hem de manifestar la nostra gratitud i admiració cap a la traductora Clara Formosa Plans, a la qual no podem deixar de relacionar amb en Bernhard, de qui ha traduït una dotzena de llibres. Amb Extinció, ens omple d'admiració la seva tasca davant la novel·la més extensa de l'autor, li hem d'agrair que hem arribat a aquest darrer llibre amb l'experiència de les anteriors traduccions, que hem anat fent nostres i ens han portat a considerar Bernhard, un autor predilecte. Els perfils humans, l'anàlisi dels fets històrics, l'erudició pel que fa a literatura, música, pintura... hem apreciat i gaudit de la manera de representar el record amb les infinites reiteracions, ens ha dut a la plenitud lectora.

Una recomanació del tot segura, una gran novel·la a la qual tornarem, perquè no l'haurem deixat de tenir present i sorgirà en nosaltres, la necessitat de compartir i recomanar la lectura.

317

 

llibre

 

 

 

VIDA, VELLESA I MORT D'UNA DONA DE POBLE

Didier Eribon

Traducció Andreu Gomila

269 pàgs.

Didier Eribon, (1953), Vida, vellesa i mort d'una dona de poble, (2025)

Didier Eribon, filòsof i sociòleg, professor universitari a França i als Estats Units, escriptor amb una àmplia obra publicada i traduïda des dels anys vuitanta.

Ens presenta la biografia de la seva mare, en el darrer moment de la vida es fa necessari l'ajut dels fills davant la decadència d'una dona de vuitanta-sis anys; es veu obligada a deixar casa seva per anar a viure a una residència per a persones grans. Aquesta dona va ser una nena que va créixer en una institució de beneficència, a catorze anys va començar a treballar al servei domèstic, als vint es va casar i no va tenir dret a un habitatge digne, van viure amb el seu marit, peó a una fàbrica, i dues criatures, en una habitació, més tard van accedir a un habitatge de protecció oficial; ella contribuïa a l'economia familiar, fent feina com assistenta per hores, després va treballar com obrera a una fàbrica, fins que va ser acomiadada, abans de l'edat de la jubilació; mai va tenir una bona relació amb el seu marit, van tenir quatre fills, no es va separar per falta de mitjans, va tenir cura del marit fins que va morir després d'un període de demència; poc abans del declivi final, va viure un moment de pau, fins i tot es va arribar a enamorar d'un ancià, amb el qual va conèixer la cordialitat i la tendresa, potser per primera vegada a la vida.

El segón fill, el narrador, s'ha alliberat del destí familiar, a l'adolescència gràcies a les seves capacitats intel·lectuals, va començar un ascens que el va consolidar com a trànsfuga de classe, va deixar els seus, per assolir la independència a la qual porta el coneixement i el compromís intel·lectual i social.

Ens explica la vida de la mare aprofundint en cada punt, aportant bibliografia, sent crític amb l'administració que fa possible el negoci de les residències d'ancians, analitzant l'actitud de les persones quan han de votar, ens explica que la seva mare, que havia votat l'esquerra i havia estat sindicada, arribarà a votar l'extrema dreta i a manifestar opinions absolutament racistes, ens explica el masclisme que ha patit de manera sistemàtica, ens explica les dificultats per alimentar i vestir els fills, quan per la feina a la fàbrica va perdre l'habilitat a les mans, va comprar una màquina per continuar teixint els jerseis dels seus fills. Pendent del dia del sant de tots els fills i nets, enviava a cadascun vint euros de regal.

Prenem nota de la bibliografia, Coetzee, Hrabal, Beauvoir, A. Cohen, D. Kis, Chomiseau...

Queda pendent la lectura de Retorn a Reims, hem pogut accedir al documental del mateix títol. Un autor del qual estarem definitivament pendents, ens "l'ha recomanat" Edouard Louis.

Som davant d'una reflexió que ens toca molt de prop, les circumstàncies socials de les classes treballadores ens unifiquen.

Expressem la nostra gratitud a l'autor i recomanem l'obra amb tota seguretat.

316

 

LLIBRE

 

 

LA MONIQUE S'ESCAPA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

111 pàgs.

Édouard Louis, (1992), La Monique s'escapa, (2024)

Coneixem l'autor i el nucli familiar en el qual va néixer i créixer; un lloc on la inèrcia atrapa, la inèrcia de la pobresa, les addiccions, la manca de possibilitats, el lloc on tots els intents de supervivència digna estan destinats al fracàs, les polítiques socials fallen, els avenços són molt subtils, quasi imperceptibles perquè presenten contrapartides que els relativitzen; la forma com és eliminada la dignitat de les persones, varia amb el pas del temps, però no és menys determinant, la pobresa pot estar marcada per la manca de tot, o en el segle vint-i-u, també, per l'accés a tot allò que els fa més esclaus i més ignorants.

Édouard Louis, ens ha permès compartir els seus records, ens ha presentat als seus i hem après, que una possibilitat de trencar la inèrcia és quan es dona en les persones una força extraordinària de la intel·ligència, unes capacitats superiors que han d'aflorar i aconsegueixen trencar la immobilitat, una vegada això és possible, queda el més difícil, deixar les persones de l'entorn familiar i social, acceptar el seu menyspreu, haver de triar, E. Louis, ha seguit la trajectòria intel·lectual que va començar a l'adolescència, les seves grans capacitats li han marcat el camí, mai ha deixat d'estar obert a la comunicació amb els que va deixar, però sense solidaritzar-se amb el dolor i la mediocritat a la qual porta la pobresa i la ignorància; patint ràbia, vergonya, impotència, protegit amb la força de la determinació, del compromís sincer i profund amb el coneixement.

El narrador rep un crit d'auxili de la mare, de nou atrapada per un mal tractador, un alcohòlic que li ha perdut el respecte, la tracta de l'única manera que ella, sempre, ha sigut tractada. El fill, des d'un altre país, la protegeix i la guia, és d'una gran eficiència, compta amb l'ajut d'un amic, un amic que sap i entén, algú que també ha fet un salt per assolir la dignitat; Monique, la mare, és capaç de fugir, el lector es meravella del bon ús que fa el fill de les noves tecnologies.

Es produeix un retrobament amb la germana, en un principi els havia separat l'ascens social, la manca de solidaritat amb el que se'n surt, ella, viu un procés més lent d'emancipació de la misèria, aquesta misèria aniquiladora de somnis i projectes, els germans fan un gran pas en la seva relació, tenir cura de la mare els uneix.

Assistim a un final apoteòsic i del tot coherent, la vida de Monique presentada en un escenari i ella alliberada definitivament.

El nostre narrador ens diu:

"A través seu, he descobert el plaer d'escriure al servei d'un altre, d'una altra." pàg. 111

El lector, una vegada més, ha de manifestar gratitud, per la generositat d'Edouard Louis, els seus llibres amplien les capacitats de la nostra mirada; també el reconeixement al traductor que ha fet possible la lectura d'aquest i altres llibres de E.Louis.

315

 

llibre

 

 

 

 

 

LA PREGUNTA 7

Richard Flanagan

Traducció Miriam Cano

288 pàgs.

"Potser el passat és això: una invenció que ens permet tirar endavant. Potser el passat és el lloc." pàg. 191

Ens costa definir el gènere de l'obra que acaben de llegir, no és novel·la, no és assaig històric; no només en parla dels seus i de Tasmània, però estan sempre presents, és a partir del que entenem com un compromís amb el món que el va precedir, una anàlisi rigorosa dels horrors de la guerra, ens parla de la "xerrameca absurda dels polítics" el seu és un al·legat constant a la pau, un discurs des de l'ètica més profunda; té com a referència principal la vida dels seus; l'avi Thomas Flanagan, va viure la guerra genocida i la creació d'una societat esclavista, va ser un treballador forçat; el pare presoner en un camp de treball al Japó, va viure fins a noranta-set anys, va transmetre la seva experiència amb serenitat, un home íntegre, algú a qui "no li calia literatura per reflexionar sobre l'univers. La seva ment en tenia prou amb una petita guspira." De la mare ens descriu les mans: "eloqüents", "vives i vitals, volubles i emocionals."

Ens parla de H.G. Wells, (1866-1946) Leo Szilard, (1898-1964), físic hongarès, que va investigar a partir de les novel·les de Wells, obres de referència pel que fa a la literatura de la premonició.

L'autor fa pinzellades de la seva vida, la sordesa que va patir de petit, amb els anys el van curar, però el fet de viure aïllat del món:

"Alliberat de les opinions i convencions imposades pel llenguatge dels altres, el món se'm va revelar en veritats irreductibles que s'han quedat amb mi per sempre més." pàg. 191

Ens parla de la primera experiència de les aglomeracions als carrers de Londres, per algú arribat de Tasmània, del college d'Oxford "on la mediocritat era una virtut anomenada tradició."

Hem compartit amb l'autor la memòria familiar i les circumstàncies històriques que van viure.

Anotem els suggeriments de lectura, tornarem o descobrirem Txékhov, Kafka, Wells, Rebecca West. Una recomanació del tot segura.

314

 

llibre

 

 

 

PUNT D'ARANYA

Nerea Pallares

Traductor Eduard Velasco

216 pàgs.

Sororitat, significat profund: No és només germanor, sinó una dimensió ètica i política per eliminar l'opressió i assolir l'apoderament de totes les dones.

Una desgràcia fa revoltar les dones de Camariñas, la filla de la Lita, María, ha perdut la vida al mar. El pare la va dur, necessitaven el seu ajut, no es va saber enfrontar als tipus pels quals "treballava" i va permetre que la filla embarques, tot havia de ser fàcil, sense risc; el pare atrapat per les màfies, obeint a una inèrcia, homes que executen i després al bar comparteixen l'aventura.

"El fort dels homes del poble era pensar només en ells mateixos. Aquells homes amfibis, egoistes i absents." pàg. 24

Les dones sabien que els guanys d'aquells negocis duien la ruïna en tots els sentits, ells no sabien aturar, no trencaven l'engranatge del qual formaven part.

Les dones del poble, xarxaires, percebeiras, peixateres i conserveres, puntaires, també conreen horts diminuts, són els puntals de les famílies i les comunitats, i per sobre de tot, la vida les ha dut a teixir, amb molta cura, els llaços d'amistat amb les amigues, les veïnes... els marits sempre absents. Aquestes dones de Camariñas prenen el poder, convoquen els ancestres, s'entreguen al ritual i al compromís, només aquesta lluita farà sobreviure a la Lita al dolor que mai l'abondanarà del tot, però li donarà una dignitat, davant María, sempre present, que l'ajudarà a viure.

"Acompanyades de la musicalitat dels boixets, les paraules es podien desfer i fer, el moviment dels fils les teixia i donava forma al caos del món fins a crear les realitats elementals i deixar que les gavines se n'anessin voltant." pàg. 175

I la realitat canvia, les dones fan un gran pas cap a la normalització dels seus drets, fan feines que s'estimen, les volen continuar fent, des de l'honorabilitat i el respecte.

La nostra narradora és Ari, la noia que ha triat el destí a Camariñas per dirigir el museu de les puntaires i fer visites guiades pel poble, una dona que ha passat a formar part de la comunitat, les circumstàncies que envolten la seva arribada l'han dut a prendre partit, ser una més.

Una gran primera novel·la, una reflexió necessària, una traducció excepcional, una recomanació del tot segura.

313

 

llibre

 

 

LA TRADUCTORA DELS HAIKUS

Monika Zgustova

275 pàgs.

Praga durant l'ocupació alemanya, un moment de difícil supervivència per la població. Coneixem Eliska, la mare de Jana, una actriu molt jove que esdevé mare contra la seva voluntat, mai deixarà de manifestar una profunda animadversió cap a la filla no desitjada, per contra, el pare, l'advocat Frantiseck, serà algú que estimarà Jana, per sobre de tot.

El 1945 arriba el règim comunista, els xecs no s'alliberaran fins al 1989. El 1958 Jana , disset anys, coneix Tomás, vint-i-quatre, en Tomás pertany a una família de la vella aristocràcia, han deixat les seves possessions i viuen a la ciutat envoltats de les pertinences que han pogut salvar, en Tomás és arqueòleg interessat per la cultura clàssica; la mare de Jana fa tots els possibles per evitar que la relació de la seva filla i el jove prosperi; és capaç d'esborrar amb aigua una postal que arriba a Jana de part de Tomás, la mare se sentia prou jove per conquistar el promès de Jana; malgrat tot, es casen, ho fan a l'església, no està expressament prohibit, pero representa un risc, ell podria perdre la feina a la universitat; assistim al final del pare de Jana, un advocat dissident que viu amb la seva col·lega, un dia "patiran un accident, de cotxe, mortal".

Jana, ajuda al seu marit, transcriu llibres, això la porta a un coneixement d'altres llengües; Jana és una dona psíquicament inestable, ens parlen d'ingressos a clíniques, de tractaments amb fàrmacs; malgrat tot, te cura de la casa i els fills. La diferència dels orígens socials, entre els aristòcrates de la família d'en Tomás i l'esbojarrada maldat de la mare de Jana, estan sempre presents, per contra, no compta tant la trajectòria del pare l'advocat disident que els comunistes van eliminar.

El 1958, comencen les detencions i interrogatoris, Jana llegeix unes declaracions d'Albert Camus, li demanen si sacrificaria la seva mare per l'ideal, l'escriptor diu que sacrificaria l'ideal per la mare, l'Akhmàtova també va posar la família per davant els ideals, davant la idea de sacrificar els ideals per la família, aquesta possibilitat, posa de manifest postures diferents del matrimoni, no arriben a viure aquesta situació, però en teoria, ell creu que s'ha de sacrificar la família pels ideals.

A Jana, la seva fragilitat, no li permet treballar fora de casa, ajuda al marit i llegeix molt. Primer embaràs, molt desitjat, un cant a la vida... Jana llegeix en veu alta la Metamorfosi d'Ovidi, escolta Vivaldi, Händel, Schubert... sis mesos de feliç espera, el setè mes, un naixement prematur, Milena, un ésser fràgil que aconseguiran fer viure, neix el segon fill, entrega total de Jana a la família i la col·laboració amb el marit, segueixen els interrogatoris cada vegada més angoixants.

El 1982 Jana, comença classes de japonès, és una alumna brillant, cada vegada es compromet més en el coneixement de la llengua i la cultura, comença a traduir haikus, li arriben a publicar, els seus llibres es converteixen en èxit de vendes, la gent a Praga fa cues per adquirir queviures i per comprar els llibres traduïts per na Jana.

El 1989, per iniciativa de la mare, la família s'exilia als Estats Units, surten del país, de vacances a l'Índia, d'allà aniran a Nova York, Tomás ha rebut invitacions de diverses universitats, treballa molt, recorren el país, la prosperitat és possible, els fills es formen, Milena trobarà el seu lloc al món a Barcelona, les seves capacitats, la porten al món editorial; Misa, arqueòleg, voltarà pel món participant en diverses excavacions.

El Nadal de 1989, mor la mare de Jana, una mort sospitosa, una mor que allibera la família de Zora, la germana de Jana, d'un "corc" que mai no va aturar de generar caos.

1995-2016, vint anys sense els fills a casa, na Jana i en Tomás, un vespre discuteixen, ella es tanca a la seva habitació i es nega a obrir-li la porta, ell perd els nervis, li arriba a dir "ets una tirana", unes hores després, Jana trobarà el cos sense vida del seu marit, mentre la pantalla de l'ordinador mostra imatges de la guerra a Síria, imatges de destrucció a la ciutat de Damasc.

Durant el relat hem conegut el Dani, l'amic americà al qual Jana, va explicant, cada vespre, la seva vida, són dues persones grans, la companyia els fa un gran bé, en Dani li demana matrimoni, na Jana no es decideix. Assistim al final d'en Dani, fa un mal casament, una dona molt més jove que s'ha enlluernat amb la seva fortuna, ell, per iniciativa de la seva dona, s'exposa a intervencions quirúrgiques innecessàries que li deterioren la salut de manera alarmant, fins a veure's en una institució postrat a una cadira de rodes, esperant el final.

Una vegada més reiterem l'admiració a l'autora, som davant d'una gran novel·la, hem assistit als fets que va viure una societat i hem conegut una dona excepcional, una persona amb grans capacitats, amagades darrere una fragilitat, la seva vida, va transcórrer en un segon pla, respecte a la trajectòria del seu marit al qual feien fort uns orígens aristocràtics dels quals se sentia dipositari, la nostra Jana, estava al marge de tot això, no tenia lligams que li donessin un lloc a la societat i si la nosa d'una mare que no la va estimar mai i que sempre va atemptar contra la seva plenitud; per sort el record d'un pare que la va estimar per sobre de tot i que, malauradament, la va deixar molt aviat.

312

 

LLIBRE

 

COLOQUIO DE INVIERNO

Luis Landero

303 pàgs.

Luis Landero, (1948), Coloquio de inviernno 2026

Una tempesta de neu atrapa a un hotel de muntanya set persones, més els propietaris de l'allotjament, les circumstàncies els obliguen a conviure fins quan puguin reprendre els seus camins; aviat se senten còmodes i fan front al seu aïllament amb la millor predisposició, de manera natural, s'entretenen explicant aquella experiència que creuen que pot interessar a l'altre, aquella reflexió que mai no havien compartit, el record més ben guardat; som davant personatges que ens expliquen allò que van viure en primera persona o aquella vivència que els va portar al coneixement de l'altre: els nostres oradors, una llibretera, un ferroviari, un professor que ha ensenyat diverses matèries, una professora de filosofia, una llibretera, un metge, un periodista, un comandant de l'exèrcit, i la parella que regenta l'establiment.

En tots es denota l'enyor pel temps en què la tertúlia era habitual, temps en què les persones es comunicaven de manera espontània, Eladio l'hoteler:

"... la interrumpe Eladio, la mirada y la lengua ebrios de evocación y elocuencia-. En otros tiempos, daba gusto andar por el barrio y entrar a cualquier tienda a hacer un poco de tertúlia.

...Reconfortaban a las viejas, les ponían acertijos a los niños, a las jovencitas que empezaban a mocear les predecían un porvenir espléndido." pàg 220

Santos León, el metge, ens parlarà de dos pacients del seu consultori, Don Claudio i Monroy, dos homes que van iniciar-se a la vida des d'angles oposats, un en una família on van tenir prioritat els principis ètics i la cultura, l'altre el van iniciar en la picaresca propera el delicte, tots dos van a parar al mateix barri i s'enamoren de la mateixa dona, assistim al final de Don Claudio un final de vida triat, per impotència davant la brutalitat, una vegada més Landero converteix la vida quotidiana en literatura, ens ensnya a mirar, ens ensenya a estimar.

O aquell electricista, Eloy, que ens presenta Tomás Guerrero, el periodista, un home assenyat del qual coneixem detalls de la seva quotidianitat, un dia el fet de perdre l'encenedor i trobar un gos el porten a canviar radicalment de vida, per primera vegada, tindrà l'atreviment de fer el que els altres no esperaven d'ell:

"De sobra sabia donde llevaba ese camino. Por saber hasta sabia lo que pondrian en su lápida ...

"... No había crimen más perfecto e impune que la muerte natural. Trabajar, procrear, morir, y morir otra vez en manos del olvido. Muerto y remuerto. Y todo deprisa, muy deprisa, porque ya venian otros arreando detrás." pàg. 202

Ens són descoberts secrets d'infància o adolescència que marquen les persones per sempre i són verbalitzats a la vellesa,

La llibretera i la seva companya, la professora, ens parlaran de la soledat d'un ancià, de qui van esdevenir l'única companyia, aquell home que tot ho sabia de primera mà, també avia estudiat en profunditat als folòsofs, Plató, Tomàs de Aquino, Ortega, Nietzsche, Balmes, Camus... com si es tractés de llibres sagarts.

Una gran lliçó de literatura, quan tanquem el llibre, sabem que estem en deute amb l'autor, ens ha ensenyat a observar, ens ha ensenyat a mirar als ulls de l'altre, a permetre'ns rebel·lies davant la uniformitat que la vida imposa. La nostra immensa gratitud de lectors.

 

llibre

 

 

RAVEL

Jean Echenoz

Traducció Anna Casassas

129 pàgs.

Maurice Ravel, 1928, any de l'estrena del Bolero i del seu viatge als Estats Units, som davant una biografia ficcionada que ens porta a acompanyar el compositor els darrers deu anys de la seva vida. A la casa de Montfort-l'Amaury, a prop de París, entrem a la seva intimitat quan es prepara pel seu viatge Nord-Amèrica i Canadà; un home extramadament curós amb la seva aparença, el voluminós equipatge que l'acompanya ja és al moll de Le Havre; a la porta de casa l'espera el cotxe, amb Hélène, el durà fins al tren, que el portarà a Le Havre; abans d'emprendre la travessia de l'Atlàntic, faran una breu escala a Southampton, l'amic Jean-Aubry, es desplaça des de Londres per entregar al músic La fletxa d'or, de Conrad, escriptor que havia conegut tres anys abans, va ser un encontre dominat pels silencis, Ravel va expressar el gust per la literatura de Conrad i aquest intentava dissimular el seu desconeixement de l'obra del compositor.

El transatlàntic France, acull el músic entre els viatgers de primera classe, coneixem el luxe que els envolta, una ciutat flotant, centenars de tripulants i dos mil passatgers perfectament classificats segons la categoria que indica el seu bitllet; Maurice Ravel, és una persona discreta, s'adapta a la vida que s'imposa durant la travessia, allà s'escau que gaudeixi, com sempre, de la tria de cada peça de la seva indumentària, des de triar entre els vint-i-cinc pijames, fins a decidir-se per la camisa, la corbata i l'americana per a cada moment. Arribat al port de Nova York és acollit amb els honors que correspon a un músic del seu reconeixement; fa concerts en tots els estats, es desplaça en trens de luxe, coneix persones que li deixen la seva empremta com el músic Georg Greshwin i els seus sons de jazz. Torna a França cansat i amb un balanç molt positiu del viatge.

Ravel continua treballant, la seva salut sempre ha estat fràgil, l'ha dominat la tristesa, molt present al seu esperit, ha patit insomnis persistents, tots aquests símptomes s'agreugen i apareixen llacunes mentals cada vegada més alarmants, els seus amics li fan costat, Ida Rubinstein, la gran amiga per la qual va compondre el Bolero, cerca solucions de manera desesperada... res resulta efectiu, la decadència pren protagonisme i no la poden aturar, viatja al País Basc, el lloc on va néixer, i que va acollir-lo durant períodes de vacances a partir dels vint-i-cinc anys, de la mateixa manera que ha perdut, entre tantes d'altres, la capacitat per signar un autògraf, o d'emprar els coberts a la taula, a la platja on tant havia gaudit de nadar, es troba que no sap sincronitzar els moviments...

Un home que havia tingut un control tan perfecte, de tots els seus actes, queda en una actitud absent, l'operen, una opció desesperada, sobreviurà deu dies, al darrer moment demana una presència al seu costat, una senyora, no pot explicar-se, no és la Rubinstein, ni Hélène, ni Marguerite Long, la pianista, demana la senyora Révelot, la dona que el va assistir a la casa de Montfort-l'Amaury, algú amb qui es va entendre amb molt poques paraules.

Quedem fascinats, una vegada més, per l'escriptura de Jean Echenoz, un autor que ens porta a l'essència en molt poques planes, una experiència de lectura que ens acompanya i ens du al reconeixement i la gratitud.

310

 

llibre

 

 

DESPUÉS DE ETERNIDAD

Maxim Ósipov

Traducció Alejandro Ariel González

291 pàgs.

Maxim Ósipov, (Moscou, 1963) Después de eternidad, (2026)

"... hi ha una constant, les cites literàries, l'autor, conviu amb els clàssics amb tota naturalitat, l'ajuden a entendre el món, els té sempre presents..."

Sis narracions que recullen la vida quotidiana a diferents indrets de Rússia, els fets que ens exposen tenen lloc des de les darreres dècades del s. XX fins a la guerra d'Ucraïna.

Después de eternidad, un metge ens descriu un ancià que acut a la consulta, un personatge, amb una tendència al somriure, polit i correcte, a la pregunta del metge de com es troba, l'home respondrà:

"Como corresponde a alguién de mi edad i mi clase social." pàg. 10

Ens trobem un home al qual les circumstàncies no han malmès, ha estat director de teatre a una petita població de miners, un lloc inhòspit, on contra tot pronòstic tenien una companyia de teatre; aquest home, es descuida un quadern a la consulta, el metge es proposa tornar-li; no el pot localitzar per telèfon, s'adreça a casa seva, el seu habitacle és compartit, li obren la porta una parella, bruts i descuidats, gens motivats a ser amables, no saben res del veí, es desfan del metge amb negligència, el metge conclou respecte a aquestes persones:

"... era de las que considera casi una ofensa prestar la menor atención al prójimo. El sostén del régimen. Dicho sea de paso." pàg. 14

Tenim accés a les notes del quadern del vell director:

"Mamá me pedia que me aprendiera más poemas de memória: puedes llevarlos contigo a todas partes, no son una carga." pàg 22

Ens parla de censura, de corrupció dels que trien partir a l'estranger, l'administració fa desaparèixer Eternidad, és un moment en el qual amb tota naturalitat eliminen del mapa ciutats senceres, El nostre home no reacciona prou ràpidament, es queda sol, una actriu de la companyia li dirà:

"Debo divorciarme de un delincuente antes de que la opinión pública se meta conmigo por abandonar a un héroe." pàg. 70

Un jugador d'escacs, torna d'un campionat, són als Estats Units, a l'avió coincideix amb dos dels seus contrincants americans, s'adona que hi ha persones que viuen sense un llast que els paralitzi, ell pensa en els seus inicis, ens diran respecte a San Francisco:

"Aquí no hay història que oprima i tire hacia atràs: hay fortunas acumuladas el siglo pasado gracias al oro y hoy gracias a los ordenadores, más un par de terremotos, eso no se puede considerar história." pàg 115

A la tornada, via Roma, ha d'arribar quan abans, el seu pare és mort, tenim l'oportunitat de conèixer un peculiar taxista italià.

Assistim a un casament "El cine en casa".

Luxemburgo, mor una dona de cent tres anys, que havia estat una bellesa i la seva era una "biografia heroica", tenim una anàlisi del passat i una observació de les possibilitats del present que viu el fill, un personatge ens dirà:

"Si me decanté por la medicina fue porque "el médico en la cárcel no deja de ser médico". Ni en la guerra tampoco. La cárcel y la batalla para eso nos han preparado." pàg. 265

Hem conegut personatges que queden amb nosaltres, hi ha una constant al llarg de la lectura, les cites literàries, l'autor, conviu amb els clàssics amb tota naturalitat, l'ajuden a entendre el món, els té sempre presents, hem anotat obres i autors que ens portaran a descobriments o relectures; com en els llibres anteriors, la sensació és d'absoluta fascinació, davant la certesa que tenim a les mans una obra que ens porta a entendre, un poc més, el món que ens acull.

Una recomanació del tot segura.