sábado, 24 de septiembre de 2016

"Muerte de un hombre feliz" de Giorgio Fontana


Muerte de un hombre feliz
Giorgio Fontana
Traducció de Pepa Linares
Editorial Asteroide
257 pàgines
19,95 €


Ens situem a l’any 1981 a Milà, on el fiscal Giacomo Colnaghi investiga l’assassinat d'un polític democristià per part d’un terrorista d’esquerres. Colnaghi té uns orígens humils; el seu pare era partisà, un home que, guiat pel sentit comú, va lluitar pels ideals que el seu moment li va donar a conèixer.

Colnaghi admet que pertany a una societat que ha fet possible que l’orfe d’un partisà esdevengui un fiscal prestigiós. Si més no, això no el fa còmplice: Vol entendre l’altre, té necessitat d’esbrinar les raons d’aquelss que maten.
Ha conegut la dona i el fill del polític mort, també ha parlat amb l’acusat; vol entendre, la seva honradesa el fa sincer i transparent amb la persona amb qui parla. Pensa que el terrorisme no és el camí, entén que l’Estat que genera desigualtats és responsable, però l’horroritza la resposta violenta. És un home a qui també han fallat les ideologies però, malgrat tot, no pot deixar de creure en les persones.

El dolor de la guerra està present, les víctimes dels anys 40 encara circulen, el cor té el seu ritme per acceptar i perdonar.
Luigi té 15 anys. És el fill del polític assassinat, demana justícia i no accepta cap resposta que no sigui matar l’assassí del seu pare. Colnaghi li vol fer entendre que hem de cercar altres vies, que hem de “conviure” amb aquells que han matat els nostres.
Ell ho ha fet, ell ha trobat la manera de viure, ha optat per la “reconciliació”. Vol entendre, vol mirar als ulls de qui tingui al davant. Aquesta actitud, que el porta a la plenitud dins la seva quotidianitat, no serveix per canviar el curs de la història. Ell també ha de pagar amb la seva vida: també deixarà mare, dona, fills, amics, col·legues... víctimes d’una ferida fatal, per als quals una vida serà massa curta per trobar la tranquil·litat i arribar a “perdonar”.

Com a lectors, pensem impotents que la vida de Colnaghi no es podia sacrificar sota cap concepte. Tampoc la vida del seu pare ni la de tants d’altres homes imprescindibles perquè la convivència no esdevingui una utopia.


Giorgio Fontana, un home nat al 1981, és un autor a qui prometem fidelitat.


viernes, 16 de septiembre de 2016

La millor història del món



La millor història del món
Rudyard Kipling
Traducció de David Gálvez
Epíleg de Vicenç Pagès Jordà
235 pàgines
16,80 euros

La millor història del món és en aquest cas aquella que ha estat “viscuda”: Kipling ens parla de metempsicosis-transmigració d’ànimes. Charlie, el treballador de banc que s’esforça a l’elaboració de poemes mai prou satisfactoris, descobreix la literatura i viu aquest moment del tot enlluernat, com correspon a la joventut, com ens ha passat a tots. Cada autor es fa el seu lloc a la vida del nostre aprenent de lector.

El protagonista compra els seus primers llibres tot venent una Història al “mestre” que potser esdevindrà un autor reconegut; per al jove es tracta d’un negoci en el qual no vol cometre errors:

…”Crec que, com a mínim, em mereixo un vint-i-cinc per cent del guany, o no?... He subministrat totes les idees; oi?”
…”Vaig suposar que l’havia desenvolupat a la City, on en Charlie s’estava emplenant d’un accent nasal curiós, d’home poc cultivat propi d’allí.” (Pàg. 75).

Aquest “estat de gràcia” té un temps finit a la vida d’en Charlie i ell no en té consciència; només el seu interlocutor lamentarà que l’evolució del jove el porti a l’oblit.

Trobem un epíleg necessari que hem d’agrair a V. Pagès Jordà: Ens ajuda a aprofundir en la figura d’en Kipling i ens remet a La història de la literatura fantàstica, 1940 de Borges-Bioy Casares-Ocampo, on es considera aquesta Història com “la millor del món”.

Les altres tres narracions ens porten a l’Índia, aquell lloc remot que de cada vegada ho és menys perquè Occident hi viatja. Aquells que viatgem des de les nostres butaques o des de les cadires de les biblioteques mai no deixarem de relacionar l’Índia amb Kipling, a qui sempre tornarem.

Aquestes quatre històries ens acompanyaran molt de temps. Ara mateix les deixem per anar a cercar El Aleph: El primer conte -El inmortal- podria ser, segons Pagès-Jordà, un homenatge al guardonat amb el Premi Nobel més jove de la història: Rudyard Kipling, que el va rebre als quaranta-un anys.


Aquesta és una edició acurada, en la seva senzillesa conté la bellesa dels llibres importants. Males Herbes ens ofereix un catàleg ple de grans encerts. Gràcies.


sábado, 10 de septiembre de 2016

"Casa ajena" de Silvio D’Arzo




Casa ajena
Silvio D’Arzo
Traducció i postfaci J.A. González Sainz 128 pàgines
12 €

Silvio D’Arzo (1920­-1952) 


L’hivern son sis mesos de fer­se fosc a les cinc de la tarda, les pluges poden durar un mes sense interrupció i a la tardor els vells es moren un darrera l’altre a un ritme esgotador, en aquestes condicions varen transcorrer trenta anys de la vida d’un capellà que va arribar amb bons proposits, que va arribar amb ganes de fer un bon servei, però va quedar absorvit per la quotidianitat.

Hi ha el bon temps, les festes, les representacions teatrals, les processons, les visites als santuaris, les ofrenes... el ritual es sempre buit, les paraules una cantarella que no traspasa la pell amb la que topa per sortir rebotada sense causar cap efecte, només queden a la memòria per tornar a ser entonades l’any segment.

I en tot moment la crueltat, de la convivència buida i embrutida, deshumanitzada, maldat com un costum “inofensiu” que es trasmet com un valor cultural.

Zelinda, fa un bon ús del llenguatge, va aprendre a escriure, viu en soledat i el seus silencis son eloqüents, ella no ha perdut el do que la du a reflexionar, s’adreça al mossèn, el suposa una excepció i vol aclarir un dubte, no pot ser, aquest home ha perdut la capacitat de respondre, ella li parla desde el més profund, desde l’autenticitat i ell només troba paraules que de tant haver estat utilitzades de forma banal han perdut el seu significat, no té resposta només una cantarella buida.

Som devant una gran obra, un nom que segurament no coneixiem, tampoc al seu país es reconegut com l’autor importantíssim que acabem de descobrir, crec que es pot afirmar que ens han possat a les mans un text fonamental a la nostra vida, torno al que acabo d’escriure i no considero haver fet una apreciació desmesurada, molts cops haurem de recorrer a Silvio D’Arzo, perque ens recordi la diferencia, entre parlar o emetre sons, hem de reconeixer que estem més envoltats de son inconexos que le paraules per entendrens.

Un agraïment molt sincer al traductor i autor del postfaci, s’ha implicat i ens ha ajudat a aprofundir, les seves paraules també mereixen relectures, una traducció que està a l’alçada.

Un text que recomanem donant a la nostra acció tota la trascendencia que som capaços. 


sábado, 3 de septiembre de 2016

"Adéu a Berlín" de Christopher Isherwood



Adéu a Berlín
Christopher Isherwood
Traducció de Jordi Arbonès i Josep Cornudella i Delfis
289 Pàgines
19 €

Isherwood va viure a Berlín de 1933 a 1936 i va assistir a l’ascens del nazisme.

En aquesta ocasió ens conviden a compartir el “Diari Berlinès” de Ch. Isherwood a la tardor de 1930. Tenim el gust de conèixer Fraulien Schroeder i els seus hostes. Schroeder comença la seva aventura tractant els clients com a convidats; l’acaba havent de llogar el seu llit mentre ella dorm arraconada en una habitació de pas. Tot i això, encara procura tenir bones maneres per estar a l’alçada dels hostes que s’ho mereixen.

Isherwood es fa amic de la jove Sally Bowles, una noia de 19 anys que “acumula” experiències que considera part de la seva formació d’actriu. Amb ella coneixem la disbauxa frenètica que viu la ciutat.

A l’estiu de 1931 Isherwood es trasllada a l’Illa de Rugen. Allà es fa amic de Peter Wilkinson, un anglès que

…”encoratjat per la mare, va contraure una malaltia cardíaca i va haver d’abandonar el estudis al final del segon any…” (Pàgina 115).

La mare va comprendre que ell no la pogués perdonar, per això “va emmalaltir al seu torn i va morir al cap de poc temps”.

En aquest estiueig els acompanya Otto Novak, un jove ple de vitalitat que pertany a un altre món. A Peter se li fa difícil la convivència, no encaixa amb la seva negació a la vida, malgrat no sap desfer-se de l’atracció que l’acapara.

Les famílies d’estiuejants van a la platja i hi fan una estesa de banderes de les seves ciutats i també de símbols nazis, fan castells de sorra carregats d’una simbologia que fa fredor als qui no somriuen davant la realitat que s’acosta de manera inevitable.

De la mà dels Novak coneixem el Berlín dels obrers, els habitatges insalubres, la violència que comporta el malviure, la temuda tuberculosi, els sanatoris per a pobres, la “força” amb què aquets malalts s’aferren a la vida.

A l’octubre de 1930 es produeix el primer aldarull contra els jueus; comença el final dels Landauer a Berlín, uns grans propietaris amb qui el nostre narrador es va relacionar.

…”La moralitat política és certament depriment: aquesta gent, se la pot fer creure en qualsevol cosa o en qualsevol persona” (Pàgina 267).

Una obra mestra, la recomanació d’un clàssic imprescindible.