307

 

llibre

  

 

 

 

 

TRES AMIGAS.

Carmen Laforet, Ana Maria Matutte, Carmen Martín Gaite

Jesús Marchamalo

Il·lustracions Antonio Santos

58 pàgs.

Tres biografies que ens porten a l'essència, vida i l'obres d'aquestes tres dones, imprescindibles per entendre el període que van viure, tres testimonis diferents del mateix moment històric.

Carmen Laforet, (1921-2004), aquesta dona, de vint-i-tres anys, que ningú coneixia, guanyadora de la primera edició del Premi Nadal, va néixer a Barcelona, el pare, arquitecte, la mare mestra i gran lectora, quan tenia un any, la família es va traslladar a Las Palmas de Gran Canaria, allà va viure una infantesa despreocupada i feliç, fins que, a tretze anys, va quedar òrfena de mare, la vida es va tornar del tot difícil per aquesta noia que ja havia adquirit l'hàbit d'escriure, anotava en papers que després deixava per qualsevol lloc.

Nada, la novel·la que va escriure a Madrid, després del seu pas per Barcelona, i ser alumna de la universitat; en aquesta obra plasma la vida a la ciutat els primers anys de la postguerra, la sordidesa dels carrers, les diferències socials, l'ambient a la casa, que acull la protagonista al carrer Aribau.

Carmen Laforet, va ser mare, va continuar escrivint, va viatjar, va ser amiga de Ramón J.Sender, quan aquest vivia als Estats Units, van mantenir una correspondència, aquestes cartes es van editar, i quan Carmen Laforet, va llegir a la portada el seu nom, no sabia qui era aquella autora.

Ana María Matute, (1925-2014), va ser una nena de salut fràgil, això va fer que hagués de fer una vida de repòs, els regals adients per a ella eren llibres i quaderns, es refugiava en fantasies que la van acompanyar des de molt petita, un pare que sempre procurava complaure-la, i una mare "austera como el Cid Campeador", la família, pels negocis del pare, vivia entre Madrid i Barcelona. Va patir l'horror de la Guerra Civil a Barcelona. A setze anys, estava escrivint Pequeño teatro, obra guardonada amb el Premi Nadal el 1954, el 1958 va obtenir el Premio Nacional de literatura; a la vida personal moltes dificultats, es va separar al 1958 del "marido malo" i pare del seu fill, "vendió la máquina de escribir de la que ambos vivían" en aquella època, deixar el marit li va implicar no poder viure amb el fill, "el niño de los sabaditos", que era l'únic dia que tenia dret a veure'l; moments personals molt difícils, el 1996 publica Olvidado Rey Gudú, el seu llibre més reconegut i que la va situar, de nou, al primer pla del món literari, més tard va rebre el Premio Cervantes.

"Y contaba con botánico orgullo, que habia dado nombre a una flor; la de arzadú, blanca o roja, bonita, que no existia más que en su imaginación."

Carmen Martín Gaite, (1925-2000) va néixer a Salamanca, filla d'un notari, que li donava classes de literatura i història, Carmen Martin Gaite a disset anys, havia llegit, a tots els autors de la generació del 98 i La Regenta; sent molt jove, el seu professor, Rafael Lapesa, i també el seu pare, la van animar a escriure. El 1953 es va casar amb, l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio, autor de El Jarama, premi Nadal 1955, el 1957, Carmen Martín Gaite, va rebre el mateix guardó per Entre visillos, mai va deixar d'escriure, va participar en els cenacles literaris de l'avantguarda intel·lectual, va rebre el premi Nacional de Literatura i l'Anagrama d'assaig, el 1985 arran d'una estada a Nova York va escriure Caperucita en Manhattan, un clàssic de la literatura juvenil adreçat a totes les edats.

L'autor ens fa partícips d'una darrera anècdota: a finals dels noranta, va coincidir en una festa amb Luis Landero, autor de Juegos de la edad tardia, Carmen Martín Gaite, va voler ballar un bolero amb l'escriptor i davant la poca traça d'ell, van haver de trobar-se unes quantes vegades perquè Carmiña fes de professora per poder arribar a gaudir dels boleros.

En molt poques planes i amb unes il·lustracions imprescindibles, ens han donat a conèixer les tres autores, amb rigor i profunditat.

306

 

LLIBRE

 

 

 

LA EDAD RIDÍCULA

Maryam Madjidi

Traducció Palmira Feixas

188 pàgs.

La nostra narradora, una adolescent iraniana, va néixer a Teheran, la seva família es va haver d'exiliar, la coneixem quan comença l'adolescència, amb tot el dolor que aquest període pot arribar a implicar, lluita per modificar la seva imatge, pateix perquè no encaixa en els cànons estètics; però, té un gran avantatge, escriu un diari íntim i manté una relació molt important amb la literatura, els autors i els personatges dels llibres formen part de la seva vida.

Ens diu que tota la seva vida escolar transcórrer en ZEP: zona d'escolarització prioritària, viu a la perifèria de París, en una zona per a classes desfavorides econòmicament; la seva no és una família desestructurada, els pares tenen recursos intel·lectuals i emocionals per adaptar-se a les adversitats que comporta l'exili, tenen una vida familiar òptima, es relacionen amb avis, ties, oncles... per contra, coneixem famílies, la majoria, del barri que els acull, on els fills no tenen possibilitats de sortir indemnes de les condicions de vida de casa seva i que el sistema educatiu no ha sabut protegir, la igualtat d'oportunitats és una fal·làcia.

Els professors destinats a les escoles d'aquestes persones "d'escolarització prioritària", saben que està pronosticat el fracàs en la seva tasca i l'esforç és mínim, persones que no poden o no volen fer front a les dificultats que es troben a la classe; tenim l'excepció del professor Ortega, aquest home va llegir, en veu alta a la classe, una redacció de la nostra protagonista, aquest dia va quedar fixat a la seva memòria.

La nostra protagonista obté una nota que li permet fer el batxiller a un institut de prestigi de París, forma part d'una minoria d'alumnes que provenen de l'extraradi; allà es posen en evidència les diferències, les grans carències, es relaciona amb fills d'intel·lectuals, que viuen en cases atapeïdes de llibres, que provenen de famílies amb patrimonis sòlids. Ella no vol formar part de la minoria que li correspon, no es vol relacionar només amb les col·legues que tenen un origen com el seu, però és inevitable; les noies de casa bona pregunten i s'escandalitzen, no entenen que existeixen entorns socials diferents dels seus; ella menteix pel que fa a les professions dels pares, d'ell que fa feines de rehabilitació a les cases, diu que és interiorista i de la mare que ha fet un curs per ser auxiliar de clínica, dirà que és infermera.

Ella domina la literatura en profunditat, ha d'escriure un assaig, entorn Proust, a partir de la frase:

"El deseo florece, la posesión lo marchita todo"

Segur que és brillant, però no gosa entregar el seu escrit, no hagués suportat una nota mediocre.

"La igualdad de oportunidades, la escuela de la República, el pastel de la élite es francamente indigesto. No volvería a comer. El ascensor social al que habia subido me daba vértigo i arcadas. No volveria a cogerlo." pàg. 180

Aquest text de denúncia del sistema educatiu, ens porta a una reflexió del tot vigent al nostre entorn, o potser cada vegada més respecte a fa unes dècades, la crisi a la qual han portat les noves tecnologies i les migracions massives, afecta més els nens i joves desfavorits econòmicament.

305