264

 

Llibre

 

 

 

HISTÒRIA DE LA VIOLÈNCIA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

169 pàgs.

Édouard Louis, (1992), Història de la violència, (2016)

Édouard Louis tenia vint-i-quatre anys quan va fer aquesta reflexió sobre la violència, això ens porta a l'admiració més rotunda, aquesta obra ve precedida per Adeu a l'Eddy Bellegueule, (2014), en la qual es va donar a conèixer, els lectors ja havíem entrat al seu món, coneixem els orígens familiars i socials.

En aquest cas es val d'estratègies, com donar veu a la seva germana Clara, ella ens fa arribar la seva versió del que Édouard li va dir quan ho explica al seu marit, quan pren la paraula Clara, baixa la tensió, fa possible continuar una lectura que ens trasbalsa i commou; el narrador ens explica un encontre entre dos homes, que acaba amb una violació i un intent d'homicidi, la víctima malgrat el dolor físic, malgrat l'agressió, no deixa d'analitzar, de justificar, ens parla de l'agressor, dels seus orígens, del tracte als migrants; per una part hi ha l'obsessió per fer desaparèixer els rastres, netejar de manera obsessiva, des dels llençols a les persianes, aquell estudi minúscul és completament regirat; arribem a la decisió de la denúncia, gens fàcil de prendre, el pas per l'hospital, la possibilitat que l'agressor acabi a la presó, el narrador també sap que significa, la seva experiència familiar també li va donar aquest coneixement; mentre, el dolor físic, la por a la infecció... paral·lelament la relació d'amistat profunda, sentir-se recolzat pels amics que l'acompanyen en la nova vida, i la relació amb un membre de la família.

Ens diu que va llegir Santuari, de Faulkner, quan ja havia escrit aquesta Història de la violència.

Cita Hannah Arendt, quan analitza la capacitat de mentir, ens dirà:

"La meva curació va venir d'aquí. La meva curació va venir d'aquesta possibilitat de negar la realitat." pàg. 153

Han passat els dies, el nostre narrador, viu lluny del lloc dels fets, no té l'aplom necessari per enfrontar-se a la quotidianitat, no ha superat la fase de neguit que el priva de tenir el control de la seva vida:

"Es vestia tan malament com li permetia la imaginació i pensava: Vull que em vegin com em sento, vull ser tan repulsiu com la meva història."

"Una segona persona se m'havia instal·lat dins del cos; pensava per mi, parlava per mi, tremolava per mi, tenia por per mi, m'imposava la seva por, m'imposava tremolar i les seves tremolors." pàg. 159

Hem assistit a una tragèdia, que, malgrat tot, es viu en les condicions més òptimes possibles, la víctima, està envoltada de persones amigues i tu uns recursos intel·lectuals que fan possible la reflexió, això és excepcional, la majoria de les víctimes no són acollides, no tenen recursos intel·lectuals per analitzar, queden trencades, passen a ocupar un lloc al submon, la seva tragèdia va creant una realitat que implica d'altres i eternitza el dolor i la marginació.

El nostre reconeixement a l'autor, al traductor i els editors que han fet possible la lectura. Un llibre imprescindible.

263

 

llibre

 

 

 

ALTRES TEMPS

Edith Wharton

Traducció Yannick Garcia

Edició Marina Porras

279 pàgs.

Edith Wharton, (1862-1937) ALTRES TEMPS. Narracions, (1899-1934)

En primer lloc, el nostre reconeixement a Marina Porras, que ha dut a terme l'edició i és autora del pròleg que titula Titànica Wharton. Després de la lectura dels relats en l'ordre que ens proposen, ens permetem fer una lectura per ordre cronològic.

Les anades i vingudes a Europa eren una constant de la família, el primer viatge d'Edith va ser quan tenia quatre anys i les raons dels seus pares per decidir sortir de Nova York eren econòmiques, dels quatre als deu anys; una altra estada comprendrà de 1880-1885, hi van a causa de la salut del pare que morirà a Canes el 1885, any del casament d'Edith amb Wharton, el matrimoni viu llargs períodes separats per l'Atlàntic, a 1911 es divorciarà, el que comportarà una important pèrdua de patrimoni, degut a la mala gestió del marit. E. Wharton, té un gran protagonisme durant la Primera Guerra Mundial, fixa la seva residència a França, un chateau a prop de París i una casa d'estiueig al sud; el 1920 viu l'èxit de la seva novel·la l'Edat de l'innocència, rep honors acadèmics i, com podem comprovar pel recull de narracions que tenim a les mans, no atura d'escriure. Una constant a la seva vida és la relació amb Henry James, l'amic que la va orientar al principi de la carrera, li va dir que havia d'escriure donant protagonisme a la societat que l'acollia: "Fes Nova York".

Ànimes tardanes (1899), som davant d'una relació, gens convencional, dues persones vaguen per Europa, no estan casats, ell escriptor, és més fidel a les normes, ella no té por de transgredir:

"Se la va mirar desesperat. No hi ha res que deixi més perplex a un home que el procés mental d'una dona que racionalitza les seves emocions." pàg. 187

La missió de Jane (1902), coneixem a un matrimoni sense fills, que opten per l'adopció, d'ella sabem:

"Gran part de les opinions de la seva esposa eren heretades de la família i, curiosament, a ell li encantava traçar-ne els orígens. Per la dona era un motiu d'orgull, que fossin idees tan antigues, i no veia motiu per oblidar-les quan encara feien servei." p

àg. 79

Jane, va créixer a casa d'aquell matrimoni de relacions distants, l'experiència de conviure amb la filla els va unir.

Altre temps, (1911), la senyora Lidcote, va viure l'experiència del divorci, quan va saber, des de Florència, que a Nova York la filla passava pel mateix tràngol, va córrer al seu costat; tot era diferent amb el pas del temps, el divorci s'havia convertit en quelcom quotidià, però ella seguia fatalment marcada, al pròleg ens diuen:

"L'ostracisme funciona irremeiablement així; no hi ha refugi, ni en l'espai ni en el temps, per la dona estigmatitzada." pàg. 39

La llavor de la magrana, (1930), els Ashby, un matrimoni format per un home vidu amb fills, i Charlotte, sembla que res pot enfosquir la plenitud de la parella, també coneixem la mare d'ell, una dona que ens inspira simpatia; la quotidianitat es veu alterada per unes missives que arriben adreçades al Kenneth, no arribem a saber l'entrellat, tot ens porta a relacionar-ho amb la primera esposa, aquest enigma ens fa pensar amb l'obra de Henry James, aquesta és la narració que tanca el recull i no podem evitar un cert desassossec:

"No havia vist mai que els trets facials de la seva sogra expressessin altra cosa que no fossin emocions senzilles, segures: cordialitat, diversió, una compassió bondadosa; de tard en tard, un rampell de saludable ràbia. En aquell moment semblaven mostrar una expressió de por i d'odi, de consternació incrèdula i gairebé de desafiament servil."

pàg, 276

Febre romana, (1934), la senyora Slade i la senyora Ansley, són de vacances a Roma, es coneixen de tota la vida, les acompanyen les filles, noies que viuen el moment de trobar pretendents; la senyora Slade, té un interès especial per rememorar el passat, una obstinació que la fa sentir bé, li agrada confirmar una superioritat que sempre a suposat, se'n penedirà d'aquesta insistència, la senyora Ansley li farà la confessió que mai hagués imaginat; una vida malaguanyada per l'enveja, per la necessitat de sentir-se per sobre de l'amiga, quan sent les paraules de la prudent senyora Ansley, segur que lamentarà la seva persistència de voler tornar al passat.

Hem gaudit d'un gran plaer literari que ens ha dut a unes reflexions que ens acompanyen, una vegada més manifestem la nostra admiració per la Wharton. Una edició impecable que recomanem amb tota seguretat.