324

 

llibre

 

 

INDIGNIDAD. Una vida recreada

Lea Ypi

Traducció Albert Fuentes

386 pàgs.

Lea Ypi, (Tirana, 1979) Indignidad, 2025

Leman Ypi, va néixer a Salónica el 1918, musulmana i albanesa, pertany a una família aristocràtica otomana, es va criar en francès i va viure envoltada de grecs, jueus, armenis, italians i turcs. Aquesta dona que hem presentat, és l'àvia de l'autora, d'ella va aprendre el concepte de dignitat, una àvia que tindrà un gran protagonisme a la vida de Lea Ypi; per això, quan va descobrir a les xarxes una fotografia de Leman i Asllan Ypi, durant el viatge de noces als Alps italians, amb uns comentaris que eren un atemptat contra la seva memòria i dignitat, va iniciar una investigació, als arxius de diferents països, per esbrinar les circumstàncies en què van viure els seus, aquesta informació esbiaixada, que es pot obtenir als arxius, hi ha vegades que no té un altre sentit que confondre a la persona que cerca apropar-se als fets, és complementada amb el record de les converses amb l'àvia, amb els retrats que aquesta li va fer de personatges que passarien a formar part de la seva experiència, perquè els records dels nostres ens formen, d'aquests records aliens, esdevenen personatges dels quals l'autora ens ofereix un retrat amb traç del tot segur, els pares i avis de Leman, Selma, la jove que convertirà el que havia de ser el dia del casament amb el seu funeral, la cosina Cocotte, el metge de la família, el qual, sol i desvalgut, serà acollit a casa dels avis fins al darrer alè, el primer encontre de l'àvia amb Enver Hoxha, les peripècies per sobreviure amb una criatura i amb el marit empresonat, la pèrdua de la salut, la pèrdua del patrimoni, la corrupció de l'administració, la capacitat de Leman per adaptar-se, en cada moment a les circumstàncies que la precarietat li ofereix, per sobreviure i fer-ho amb tota dignitat, obviant els seus origens, amb tota naturalitat pel que fa a la divisió de les persones pel lloc que ocupen a la societat; l'autora gràcies a les seves vivències pot acostar-nos a "una vida recreada" i oferirnos un relat malgrat la parcialitat dels documents consultats.

Lea Ypi, tenia el record de les paraules de l'àvia entorn la dignitat, per a ella no tenia a veure amb honors ni diners, ho havia perdut tot, però va mantenir el principi d'evitar la inèrcia i donar tota transcendència a cada acte, tenint sempre presents els que la van precedir, mirant les persones als ulls, conservant la capacitat d'estimar.

A les darreres planes l'autora se situa en el present:

"Un mundo en el que se ha perdido la inocencia de la naturaleza y aún no hemos encontrado la libertad del espíritu." pàg. 381

Lea Ypi, ens parla dels seus i les circumstàncies que van viure i ens alerta dels paral·lelismes amb el nostre present, apel·la a la responsabilitat individual davant les forces que mouen el món; els seus avis, tot i "vençuts" van deixar en ella la llavor que la porta a lluitar per intentar apropar-se amb la màxima objectivitat als fets i, el més important, defensar el que per la Leman Ypi és la dignitat. Aquests fets, analitzats per una persona que ha triat una formació especifica per enfrontar-se a l'estudi de l'actualitat, és professora de Teoria Política en la London School of Economics, és el que fa que aquesta novel·la històrica esdevé alhora una proposta de reflexió per al lector davant l'actualitat.

Una autora que ens va interessar en la primera obra que ens fa arribar LIBRE, aquesta lectura, confirma la nostra confiança amb una persona que des dels records de les vivències a prop de l'àvia, el concepte de dignitat que ella li va transmetre, i l'anàlisi dels documents, ens presenta uns fets que ens porten a una reflexió del tot necessària.

Una recomanació segura.

323

 

llibre

 

 

 

 

 

DESPEDIDAS

Julian Barnes

Traducció Jaime Zulaica

212 pàgs.

Barnes, ens diu que no és proustià, però té molt present l'obra de Marcel Proust, aprofundeix en el record autobiogràfic involuntari, és possible, amb els anys, tots tendim a l'anàlisi a partir dels records, o de les versions que els anys i cada situació ens porten a fer dels records, potser pretenem deixar, o deixar-nos, constància de qui som, fer un balanç del nostre itinerari vital; coincideix en el moment en què el ritme de les obligacions quotidianes és menys intens i alhora tenim més consciència de les alteracions i els canvis que es produeixen en el nostre organisme, la salut no es pot obviar.

Es produeixen canvis en nosaltres i en el nostre entorn, tot plegat, de manera inevitable, ens du a reviure, cadascun ho farà a la seva manera, les nostres observacions ens poden portar, a relativitzar i a fugir de les afirmacions categòriques, o a mantenir-nos i acceptar la inèrcia, són maneres de conviure amb el passat.

L'amor, l'amistat, la il·lusió, les absències... el nostre narrador, ens presenta uns amics dels vint anys, dues persones que quaranta anys després intenten reprendre una relació que van donar per acabada, tots dos han fet el seu camí, i passats els seixanta emprenen l'aventura de tornar a formar aquella unitat de dos que van trencar a la seva joventut, ell està "convençut" que aquesta unió els portarà a l'harmonia més profunda, ella menys... malgrat els esforços, el somni no es materialitza, i el narrador ens explica allò que havia promès no dir... ells són morts, i la narració posa llum en conductes humanes que poden ajudar a entendre la vellesa.

Julian Barnes, ens diu que aquest és el seu comiat, fa un balanç positiu de la seva vida, relativitza el dolor de les pèrdues i admet que la salut es deteriori, tenint en compte les estadístiques que valoren la salut de la població, considera que té el que li correspon.

L'ha deixat el gos que l'acompanyat els darrers anys i ha mort Ismail Kadaré, "todavia sin ganar el Premio Nobel".

"Y la vida no es una tragèdia con final feliz, pese a lo que prometa la religión; más bien una farsa con final trágico o, como mucho, una comedia ligera con final triste." pàg. 203

La nostra gratitud, per permetre que compartim la seva reflexió.

Julian Barnes, guardonat amb el Premi Princesa d'Astúries, un reconeixement just.

322