341

 

llibre

 

FICCIONS FUGITIVES

Antoni Pizà

221 pàgs.

Antoni Pizà, musicòleg, el seu llibre està farcit d'erudició pel que fa a la seva especialitat; també gaudim de la capacitat d'observació d'una persona que sap captar la fugacitat del moment, això és, mirar als ulls, saber escoltar l'altre, compartir l'instant, el propi i el dels que l'han precedit, ha estat interessat a esbrinar fets entorn els seus i les seves peripècies; viu entre Nova York i Mallorca, això el pot dur a l'objectivitat, de percebre des de fora, amb un grau més d'imparcialitat.

Comença el primer capítol La tribu citant a Baudelaire, -els nostres records són tants que ens fan infinitament vells, perquè no són només nostres-, d'ença que tenim capacitat d'observar, ens interessa tot allò que ens envolta; Pizà, ens parla del seu poble, de la possessió de la família, Son Dimoni, de l'origen d'aquesta propietat... família, veïns, ens diu respecte a la seva mare i els seus germans, "bons i fiables arxius orals de la família", ell una persona amb un compromís, entendre els seus orígens.

Els professors de secundària, la universitat a València, Aprenentatges, cita grans mestres, totes les possibilitats de formació com a pianista i una valenta decisió, acceptar que la seva vida quedés vinculada a la música, però no des de la interpretació; ens cita Thomas Bernhard, un escriptor, que també va tenir formació musical i les circumstàncies el van dur cap a la literatura.

Valora la capacitat i compromís amb la història de Mallorca de persones que no tenen estudis superiors, als quals el pas pel Seminari, va donar rigor a la seva formació, treballadors incansables, per als quals la investigació va més enllà, és una forma de vida:

"El seminari m'havia deixat molt mal gust de boca, però havia après literatura, filosofia, botànica bàsica i sobretot llatí." pàg. 127

Aquests estudiosos, no són reconeguts, els professors i doctors que fan ús de les seves publicacions, o estudis que no veuran la llum, es consideren superiors en el rang del saber, ells tenen títols i un lloc en el mon oficial que mesura les capacitats.

L'extraordinària conversa de Madame Bovary, amb l'amic de tota la vida, els dos atrapats per l'edat, la distància que els separa, de Felanitx a Sóller, és infinita quan és viuen les xacres que el temps va deixant.

Acompanyem a l'autor a Nova York, i seguim un reguitzell de personatges perfectament tractats, ens ajuden a aprofundir en la vida de la ciutat, Mathilda, l'apartament on viu, un edifici just davant del MOMA, la vida d'aquesta milionària excèntrica per la qual Harlem és lluny, una altra galàxia, les peculiaritats d'aquesta dona quasi centenària:

"Xerrar amb els amables empleats dels call centers era la millor teràpia per a mitigar l'ansietat i l'insomni." pàg. 175

Nelson, fill d'un gallec, empleat a una fàbrica d'automobils a Detroit, i d'una cubana d'origen gallec, Nelson no troba el seu lloc al món, la família torna a Madrid, ell acaba els estudis superiors, tria continuar formant-se a Nova York, per aquest home el fracàs té un pes que ho domina tot; acaba atrapant-lo la soledat de la xarxa, la perillosa soledat del nostre temps, on tot es esbiaixat, però pot tenir una gran força.

Els Johnsons, Margot i Horatio, un matrimoni que ha viscut greus entrebancs, un fill supervivent del Vietnam, després del trauma de la guerra, contra tot pronòstic troba el seu lloc al món, una filla deficient i David, el fill en qui tenien posada tota la confiança, queda encallat en una adolescència que el fa totalment dependent, el seu pare dirà al nostre narrador i amic de la família:

"-Tu has nascut vell -em va dir algunes dècades després.

-Per què ho dius? -vaig respondre sense ofendre'm.

-Crec que tens sentit de la responsabilitat, a diferència del meu fill."

No ha nascut vell observar, en el sentit més profund del terme, l'ha dut a una profunda harmonia.

Tanquem el llibre amb la seguretat que hi ha dues lectures, anar seguint l'erudició i aprofundint en el món de la música, d'una manera riquísima en matisos pròpia de qui domina un coneixement, o acompanyar al narrador en la seva experiència vital paral·lela, voltar per Mallorca i Nova York coneixen paratges i personatges, perfils humans perfectament dibuixats, que queden amb nosaltres. Manifestem la nostra gratitud.

340

 

Llibre

 

 

TIEMPO DE CORRESPONDENCIA

Xesús Fraga - Xerardo Quintiá

171 pàgs.

Dos amics estableixen una relació epistolar al s. XXI, en un temps en el qual sembla que està superada aquesta forma de comunicació, el diàleg a partir de l'escriptura, no el diàleg precipitat que demana resposta immediata, la conversa pausada que ens enriqueix, en la qual abordem allò que no sempre està previst. Quan comença l'acció d'escriure, l'altre es fa present, i sense presses, a un ritme del tot harmònic les paraules van trobant el seu lloc; la comunicació pren protagonisme, les cartes poden començar de la manera més formal, ens interessem pel nostre interlocutor i de manera espontània comencem a fer el matix camí, la música que ens acompanya, el que hem llegit, els fets que volem compartir, feina, família... és molt fàcil que es facin presents records que tenen un lloc de privilegi en la nostra memòria i que per la seva transcendència no es poden verbalitzar en una conversa marcada pel ritme accelerat de les nostres vides.

Els nostres protagonistes ens parlen des de Galícia, terra d'emigrants:

"Ahora que hemos empezado este intercambio de misivas, pienso en lo que estas significaban años atrás para aquellos que las enviaban i recibían, intentando mitigar, a través de caligrafías precarias y toscas, la sensación de distancia que condicionaba sus vidas desperdigadas." pàg. 25

Records d'infància, cites literàries John Irving, Carver, Txékhov, Natalia Ginzburg, Proust... citats com "amics absents", sempre hi són, sempre podem fer referència a la seva obra per oferir-la com un present molt preuat; també, pel·lícules, concerts, exposicions, viatges.

Els dos autors ens han presentat les seves àvies, dones humils que estalviaven per a ells, no només els estimaven tant com sabien, venien de famílies on s'havien conegut les mancances, les àvies volien que s'enfrontessin a la vida amb uns diners que els ajudessin a fer les primeres passes.

Quan s'acomiaden amb una abraçada, sentim la calidesa dels sentiments que els uneixen, una autenticitat que no es troba als dibuixos que rebem per "whats app", mentre escrivim una carta el temps s'atura, només la presència que hem convocat ens acompanya, quan llegim allò que acabem d'escriure potser ens sorprenem, no hi havia guió, potser, no estava previst compartir allò que ha acabat prenent protagonisme, el receptor de la nostra missiva encara va més enllà, intuirà allò que no hem dit... la comunicació, si és real, actua com un bàlsam.

Escriuen respecte a la felicitat:

"... sembrar nuestras vidas con instantes que nos hacen felices."

Escriure cartes, cercar el lloc, el moment, donar l'acte la magnitud que li correspon... quan llegim les cartes que rebem també ens acompanyen rituals, ens preparem per viure un moment de plenitud.

Avui dia, tot s'ha de "vendre" garantint els avantatges, podríem dir que mantenir una correspondència, és saludable, si ho fem sobre paper i, si pot ser, emprant ploma estilogràfica els resultats són encara millors.

La nostra gratitud als autors que ens han permès estar presents en el seu diàleg. Tant de bo, aquest hàbit arreles a les nostres atrafegades vides.

A la coberta ens diuen:

"Xesús y Xerardo proponen la conversación cómo única forma de resistencia a la barbarie."

Una recomanació del tot segura.

339