316

 

LLIBRE

 

 

LA MONIQUE S'ESCAPA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

111 pàgs.

Édouard Louis, (1992), La Monique s'escapa, (2024)

Coneixem l'autor i el nucli familiar en el qual va néixer i créixer; un lloc on la inèrcia atrapa, la inèrcia de la pobresa, les addiccions, la manca de possibilitats, el lloc on tots els intents de supervivència digna estan destinats al fracàs, les polítiques socials fallen, els avenços són molt subtils, quasi imperceptibles perquè presenten contrapartides que els relativitzen; la forma com és eliminada la dignitat de les persones, varia amb el pas del temps, però no és menys determinant, la pobresa pot estar marcada per la manca de tot, o en el segle vint-i-u, també, per l'accés a tot allò que els fa més esclaus i més ignorants.

Édouard Louis, ens ha permès compartir els seus records, ens ha presentat als seus i hem après, que una possibilitat de trencar la inèrcia és quan es dona en les persones una força extraordinària de la intel·ligència, unes capacitats superiors que han d'aflorar i aconsegueixen trencar la immobilitat, una vegada això és possible, queda el més difícil, deixar les persones de l'entorn familiar i social, acceptar el seu menyspreu, haver de triar, E. Louis, ha seguit la trajectòria intel·lectual que va començar a l'adolescència, les seves grans capacitats li han marcat el camí, mai ha deixat d'estar obert a la comunicació amb els que va deixar, però sense solidaritzar-se amb el dolor i la mediocritat a la qual porta la pobresa i la ignorància; patint ràbia, vergonya, impotència, protegit amb la força de la determinació, del compromís sincer i profund amb el coneixement.

El narrador rep un crit d'auxili de la mare, de nou atrapada per un mal tractador, un alcohòlic que li ha perdut el respecte, la tracta de l'única manera que ella, sempre, ha sigut tractada. El fill, des d'un altre país, la protegeix i la guia, és d'una gran eficiència, compta amb l'ajut d'un amic, un amic que sap i entén, algú que també ha fet un salt per assolir la dignitat; Monique, la mare, és capaç de fugir, el lector es meravella del bon ús que fa el fill de les noves tecnologies.

Es produeix un retrobament amb la germana, en un principi els havia separat l'ascens social, la manca de solidaritat amb el que se'n surt, ella, viu un procés més lent d'emancipació de la misèria, aquesta misèria aniquiladora de somnis i projectes, els germans fan un gran pas en la seva relació, tenir cura de la mare els uneix.

Assistim a un final apoteòsic i del tot coherent, la vida de Monique presentada en un escenari i ella alliberada definitivament.

El nostre narrador ens diu:

"A través seu, he descobert el plaer d'escriure al servei d'un altre, d'una altra." pàg. 111

El lector, una vegada més, ha de manifestar gratitud, per la generositat d'Edouard Louis, els seus llibres amplien les capacitats de la nostra mirada; també el reconeixement al traductor que ha fet possible la lectura d'aquest i altres llibres de E.Louis.

315

 

llibre

 

 

 

 

 

LA PREGUNTA 7

Richard Flanagan

Traducció Miriam Cano

288 pàgs.

"Potser el passat és això: una invenció que ens permet tirar endavant. Potser el passat és el lloc." pàg. 191

Ens costa definir el gènere de l'obra que acaben de llegir, no és novel·la, no és assaig històric; no només en parla dels seus i de Tasmània, però estan sempre presents, és a partir del que entenem com un compromís amb el món que el va precedir, una anàlisi rigorosa dels horrors de la guerra, ens parla de la "xerrameca absurda dels polítics" el seu és un al·legat constant a la pau, un discurs des de l'ètica més profunda; té com a referència principal la vida dels seus; l'avi Thomas Flanagan, va viure la guerra genocida i la creació d'una societat esclavista, va ser un treballador forçat; el pare presoner en un camp de treball al Japó, va viure fins a noranta-set anys, va transmetre la seva experiència amb serenitat, un home íntegre, algú a qui "no li calia literatura per reflexionar sobre l'univers. La seva ment en tenia prou amb una petita guspira." De la mare ens descriu les mans: "eloqüents", "vives i vitals, volubles i emocionals."

Ens parla de H.G. Wells, (1866-1946) Leo Szilard, (1898-1964), físic hongarès, que va investigar a partir de les novel·les de Wells, obres de referència pel que fa a la literatura de la premonició.

L'autor fa pinzellades de la seva vida, la sordesa que va patir de petit, amb els anys el van curar, però el fet de viure aïllat del món:

"Alliberat de les opinions i convencions imposades pel llenguatge dels altres, el món se'm va revelar en veritats irreductibles que s'han quedat amb mi per sempre més." pàg. 191

Ens parla de la primera experiència de les aglomeracions als carrers de Londres, per algú arribat de Tasmània, del college d'Oxford "on la mediocritat era una virtut anomenada tradició."

Hem compartit amb l'autor la memòria familiar i les circumstàncies històriques que van viure.

Anotem els suggeriments de lectura, tornarem o descobrirem Txékhov, Kafka, Wells, Rebecca West. Una recomanació del tot segura.

314