317

 

llibre

 

 

 

VIDA, VELLESA I MORT D'UNA DONA DE POBLE

Didier Eribon

Traducció Andreu Gomila

269 pàgs.

Didier Eribon, (1953), Vida, vellesa i mort d'una dona de poble, (2025)

Didier Eribon, filòsof i sociòleg, professor universitari a França i als Estats Units, escriptor amb una àmplia obra publicada i traduïda des dels anys vuitanta.

Ens presenta la biografia de la seva mare, en el darrer moment de la vida es fa necessari l'ajut dels fills davant la decadència d'una dona de vuitanta-sis anys; es veu obligada a deixar casa seva per anar a viure a una residència per a persones grans. Aquesta dona va ser una nena que va créixer en una institució de beneficència, a catorze anys va començar a treballar al servei domèstic, als vint es va casar i no va tenir dret a un habitatge digne, van viure amb el seu marit, peó a una fàbrica, i dues criatures, en una habitació, més tard van accedir a un habitatge de protecció oficial; ella contribuïa a l'economia familiar, fent feina com assistenta per hores, després va treballar com obrera a una fàbrica, fins que va ser acomiadada, abans de l'edat de la jubilació; mai va tenir una bona relació amb el seu marit, van tenir quatre fills, no es va separar per falta de mitjans, va tenir cura del marit fins que va morir després d'un període de demència; poc abans del declivi final, va viure un moment de pau, fins i tot es va arribar a enamorar d'un ancià, amb el qual va conèixer la cordialitat i la tendresa, potser per primera vegada a la vida.

El segón fill, el narrador, s'ha alliberat del destí familiar, a l'adolescència gràcies a les seves capacitats intel·lectuals, va començar un ascens que el va consolidar com a trànsfuga de classe, va deixar els seus, per assolir la independència a la qual porta el coneixement i el compromís intel·lectual i social.

Ens explica la vida de la mare aprofundint en cada punt, aportant bibliografia, sent crític amb l'administració que fa possible el negoci de les residències d'ancians, analitzant l'actitud de les persones quan han de votar, ens explica que la seva mare, que havia votat l'esquerra i havia estat sindicada, arribarà a votar l'extrema dreta i a manifestar opinions absolutament racistes, ens explica el masclisme que ha patit de manera sistemàtica, ens explica les dificultats per alimentar i vestir els fills, quan per la feina a la fàbrica va perdre l'habilitat a les mans, va comprar una màquina per continuar teixint els jerseis dels seus fills. Pendent del dia del sant de tots els fills i nets, enviava a cadascun vint euros de regal.

Prenem nota de la bibliografia, Coetzee, Hrabal, Beauvoir, A. Cohen, D. Kis, Chomiseau...

Queda pendent la lectura de Retorn a Reims, hem pogut accedir al documental del mateix títol. Un autor del qual estarem definitivament pendents, ens "l'ha recomanat" Edouard Louis.

Som davant d'una reflexió que ens toca molt de prop, les circumstàncies socials de les classes treballadores ens unifiquen.

Expressem la nostra gratitud a l'autor i recomanem l'obra amb tota seguretat.

316

 

LLIBRE

 

 

LA MONIQUE S'ESCAPA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

111 pàgs.

Édouard Louis, (1992), La Monique s'escapa, (2024)

Coneixem l'autor i el nucli familiar en el qual va néixer i créixer; un lloc on la inèrcia atrapa, la inèrcia de la pobresa, les addiccions, la manca de possibilitats, el lloc on tots els intents de supervivència digna estan destinats al fracàs, les polítiques socials fallen, els avenços són molt subtils, quasi imperceptibles perquè presenten contrapartides que els relativitzen; la forma com és eliminada la dignitat de les persones, varia amb el pas del temps, però no és menys determinant, la pobresa pot estar marcada per la manca de tot, o en el segle vint-i-u, també, per l'accés a tot allò que els fa més esclaus i més ignorants.

Édouard Louis, ens ha permès compartir els seus records, ens ha presentat als seus i hem après, que una possibilitat de trencar la inèrcia és quan es dona en les persones una força extraordinària de la intel·ligència, unes capacitats superiors que han d'aflorar i aconsegueixen trencar la immobilitat, una vegada això és possible, queda el més difícil, deixar les persones de l'entorn familiar i social, acceptar el seu menyspreu, haver de triar, E. Louis, ha seguit la trajectòria intel·lectual que va començar a l'adolescència, les seves grans capacitats li han marcat el camí, mai ha deixat d'estar obert a la comunicació amb els que va deixar, però sense solidaritzar-se amb el dolor i la mediocritat a la qual porta la pobresa i la ignorància; patint ràbia, vergonya, impotència, protegit amb la força de la determinació, del compromís sincer i profund amb el coneixement.

El narrador rep un crit d'auxili de la mare, de nou atrapada per un mal tractador, un alcohòlic que li ha perdut el respecte, la tracta de l'única manera que ella, sempre, ha sigut tractada. El fill, des d'un altre país, la protegeix i la guia, és d'una gran eficiència, compta amb l'ajut d'un amic, un amic que sap i entén, algú que també ha fet un salt per assolir la dignitat; Monique, la mare, és capaç de fugir, el lector es meravella del bon ús que fa el fill de les noves tecnologies.

Es produeix un retrobament amb la germana, en un principi els havia separat l'ascens social, la manca de solidaritat amb el que se'n surt, ella, viu un procés més lent d'emancipació de la misèria, aquesta misèria aniquiladora de somnis i projectes, els germans fan un gran pas en la seva relació, tenir cura de la mare els uneix.

Assistim a un final apoteòsic i del tot coherent, la vida de Monique presentada en un escenari i ella alliberada definitivament.

El nostre narrador ens diu:

"A través seu, he descobert el plaer d'escriure al servei d'un altre, d'una altra." pàg. 111

El lector, una vegada més, ha de manifestar gratitud, per la generositat d'Edouard Louis, els seus llibres amplien les capacitats de la nostra mirada; també el reconeixement al traductor que ha fet possible la lectura d'aquest i altres llibres de E.Louis.

315