Video 83

 

Rellegir 83

 

llibre

 

 

VIDES POTSER

Joan Vigó
 

272 pàg.

Joan Vigó, (1964), VIDES POTSER, 2021

"...Per això m'agrada estimar impossibles i que la fantasia sigui la meva felicitat." pàg. 85

Orson és l'home investigat pel nostre detectiu, el seu primer cas, la seva interlocutora Dora, no dona detalls de qui paga, les condicions són bones, durant un any tindrà tots els mitjans materials per elaborar l'informe. El nostre detectiu, de qui només coneixem la realitat d'una vida grisa i avorrida com a vigilant de museu, inventa una identitat del tot coherent amb la qual s'instal·la a la població on el seu investigat fa d'enterramorts, es presenta com un estudiós becat per aprofundir en la vida de la poetessa Berta Epstein.

Lloga un pis, per primera vegada a la seva vida viu la tranquil·litat de no patir pels diners, no cal mirar prim, també es reconeix com un home amb capacitat per empatitzar amb les persones del lloc que l'acull:

Maria l'Estanquera, la dona que li lloga l'apartament, aviat sorgeix una relació d'amistat, Maria una dona lliure, que es permet fer la seva vida sense preocupar-se pel que s'esperava d'ella, fa el que vol i genera felicitat al seu entorn. Es vesteix amb samarretes que transmeten missatges que són enigmes per la majoria.

Mossèn Riera, un home que viu en plenitud, un epicuri que té un fil directe amb la divinitat, per tant té la certesa que rep absolucions sistemàtiques a tots els seus actes.

Tenim un Club "Las Vegas" controlat per Serguei "un exadrupte de carn i os, un motor de vehemència alimentat amb vodka", a Las Vegas coneixem una dona excepcional, Diana, a qui la vida va posar a prova, va saber triar el millor dels camins possibles.

Solange Andreu, filla de la burgesia, amb un passat tristíssim, víctima d'un excés patològic d'amor per part de la mare, el resultat d'aquests antecedents és una dona bellíssima que ha esdevingut un personatge mediàtic, amb una peculiar vida íntima.

Joan Vigó també ens porta als primers anys del s.XX a París, la ciuat d'artistes i bohemis que ens va presentar Kikí de Montparnase. Tot el temps tenim la invitació a escoltar clàssics de jazz.

Amb tots aquests elements el nostre detectiu elaborarà el seu informe, nosaltres haurem conegut la part de les vides que ens són permeses, sabem que quan l'enterramorts fa la seva feina amaga secrets per sempre més.

Una recomanació sense reserves, amb aquesta segona novel·la queda confirmada la nostra fidelitat a

l'autor.

Video 82

 

Rellegir 82

 

llibre

 

LA POMERA I ALTRES CONTES
Daphne du Maurier
Traducció Marta Pera Cucurell
330 pàg.

Daphne du Maurier, (1907-1989), LA POMERA I ALTRES CONTES, (1952).

Som davant d'unes narracions magistrals, set contes en els quals la intriga està dosificada de manera magistral, el camí que condueix al desenllaç, és un aprofundir en els comportaments de persones que la vida els porta a viure situacions del tot peculiars.

Trets de personalitat que són causats per una superioritat que se suposa per classe social, en el cas d'EL FOTÒGRAF, la marquesa es desfà d'una persona com d'una nosa i mira el futur amb aparent indiferència, a l'altre extrem la germana del malaurat fotògraf, una dona a qui la vida mai ha afavorit, malgrat el desconsol, actua de manera freda, sap que pot extorsionar.

FES-ME UN ALTRE PETÓ, FORASTER, una dona jove, guapa i enigmàtica, l'acomodadora del cinema, convertida en assassina, té els seus motius, sent el compromís d'executar venjança, moguda per la desesperació, és algú a qui la guerra ha deixat sola al món.

Coneixem la perfecció de la feina del detectiu, hi ha un suïcidi, malgrat que sembla que una dona ha triat morir sense CAP MOTIU/títol del conte, el marit de la víctima vol esbrinar i contracta al detectiu Black "era un escocès sagaç. No parlava gaire, però sabia escoltar." Aquest home arribarà fins al final i la investigació, ens portarà a conèixer, fets quotidians d'una societat hipòcrita que ha fet dels tripijocs la norma, quan acaba la seva feina, es queda per a ell tot el que ha esbrinat; confirma al vidu, que tot ha passat sense CAP MOTIU, en Black es descobreix a si mateix com un sentimental a qui no coneixia.

Els personatges de Daphne du Maurier, són profundament humans, no cauen en cap lloc comú i porten al lector a la reflexió des d'un punt de vista, que potser no hauríem copsat.

Una recomanació sense reserves no comentem tots els contes, l'espai és limitat, tots ens han commogut i trasbalsats i de tots hem gaudit i reflexionat amb gran transcendència mentre fèiem el camí que ens ha dut al desenllaç.

Una d'aquelles traduccions en què els grans encerts ens fan aturar.