sábado, 28 de abril de 2018


A LA CASA DE L'INTÈRPRET


A la casa de l’Intèrpret
Ngugi wa Thiong’o
Traducció de Josefina Caball
264 pàg.


Kenya viu la seva independència d’Anglaterra al 1962 i el jove Ngugi wa Thiong´o, nat al 1938, ens fa arribar els seus records i la seves vivències d’estudiant a una prestigiosa escola on la formació segueix les directrius que vénen de la metròpoli. Els professors reconeixen en “la matèria primera” que els arriba individuus amb unes virtuts innates que donaran resultats si les saben modelar de manera convenient.

Thiong’o té unes facultats excepcionals. Escolta els discursos de l’admirat director, un anglès del tot carismàtic que els transmet uns principis dels quals es valdrà tota la vida. No obstant, no deixen de tenir molt de pes les sentències de la mare i també el record d’un mestre anterior, Ngundi, qui l’ajuda a reflexionar i a ser objectiu. Valora també l’enriquiment personal adquirit al carrer. Va acumulant un coneixement paral·lel i clandestí que serà una part vital de la seva formació.

Els joves arriben a dominar l’obra de Shakespeare. Cada final de curs es prepara una representació i els alumnes aprofundeixen a Macbeth, El rei Lear, El somni d’una nit d’estiu... Analitzar els conflictes que representen a l’escenari els porta a una reflexió paral·lela que no poden verbalitzar; l’anàlisi esdevé íntima, secreta.

Els professors els formen en els principis de l’escoltisme, han d’aprendre tècniques de supervivència a la natura, els diuen que han de ser lleials a Déu, a la Reina i a les autoritats colonials. Ells tenen, més a prop, els exemples dels guerrillers Mau Mau; Thiong’o mai no deixa de tenir present el seu admirat germà gran, un home que va sacrificar molts anys de la seva vida en la lluita per la independència.

A l’Alliance formen grans oradors. Moltes vegades els punts de vista que han de defensar en els enfrontaments verbals són poc respectuosos amb la realitat del país, fins i tot frívols, però serveixen per exercitar la capacitat de raonar i convèncer, de la mateixa manera que conèixer Shakespeare serveis perquè sorgeixin dramaturgs.

Aquestes memòries d’un jove amb uns ideals de formació i justícia per sobre de tot ens porten a aprofundir en temes que no han perdut vigència. Tot és molt recent, les ferides no s’han guarit, les reflexions de Thiong’o són universals perquè apel·len a allò d’esencial propi dels humans.

Vàrem prometre fa temps fidelitat a l’autor i amb la lectura d’aquestes memòries reiterem el nostre reconeixement.






viernes, 13 de abril de 2018




Teoria general de l’oblit
José Eduardo Agualusa
Traducció de Pere Comelles Casanova
Pròleg de Xavier Aldekoa

En una nota prèvia l’autor ens diu que Ludovica Fernandes Mano va morir a Luanda al 2010 quan tenia vuitanta-cinc anys. Som davant una història d’amor protagonitzada per una dona excepcional que a l’adolescència va haver d’aprendre què eren el dolor i la tristesa en estat pur, que va haver de callar i com fos seguir vivint. Els silencis que va viure fins als 50 anys i una profunda soledat la van ajudar a resistir l’aïllament que la vida li va dur.
Es va rendir a l’amor d’un “nét”, fer d’àvia d’en Sabalu li va tornar la vida, es van complementar. Ella va haver d’aprendre a abraçar-lo, ell va aprendre a llegir per poder-li fer arribar els llibres que s’havien salvat de la foguera, es van estimar… Van tenir la complicitat del “Reietó”, un altre supervivent de qui el seu botxí va dir:

…”La gent amb una infància feliç, afirmava, són difícils d’enfonsar.”

Viuen a l’Edifici del Envejats.
Transcorren 30 anys de la història d’Angola. Tot és molt recent; l’horror ens trasbalsa més quan és contemporani. Ens són presentats extrems en les actituds dels humans, bondat i maldat sense límits, injustícia sistemàtica, però també ganes de viure i estimar malgrat tot.
Mentre Ludovica sobreviu contra tota lògica, escriu i llegeix per sobreviure... S’ho pensa abans de cremar els llibres de Jorge Amado o de James Joyce, perquè això implica que no podrà “tornar” al Brasil ni a voltar per Dublín. Llegeix i escriu i, quan s’acaba el paper, ho fa a les parets…

…”Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius” (Pàg 93).

Quan llegeix amb la visió ja molt deteriorada, ens diu:

…”Algunes pàgines les millora l’equívoc“.

…”Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles, podria escriure una teoria general de l’oblit” (Pàg 112).
Les sentències de na Ludo ens acompanyaran:
…”Van al cel·les persones que els altres troben a faltar. El paradís és l’espai que ocupen en el cor dels altres” (Pàg 230).
Agualusa ens acosta a un continent, a un país, a una ciutat… a un edifici… a una Dona que té tots els trets d’una heroïna clàssica, d’un personatge de tragèdia. La seva força ens commou, ens trasbalsa. Tanquem el llibre i ella resta amb nosaltres. Al final coneixem el dolor amb el qual sempre va haver de conviure i la nostra admiració creix.
Ens han explicat una Tragèdia del s.XX que té la grandesa d’aquelles que han resistit el pas dels temps. José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) és un contemporani que ens duu a tenir la punyent sensació d’haver accedit a un autor clau de la Literatura Universal. Aquest és un fet que ens trasbalsa de manera molt especial. No cal dir-ho, una vegada més, una recomanació sense reserves.





sábado, 7 de abril de 2018

Visión binocular



Visión binocular
Edith Pearlman
Traducció d’Amado Diéguez Rodríguez
Pròleg d’Ann Patchett
505 pàg.

Edith Pearlman va néixer a Providence -Rhode Island- el 1936. Quan ens endinsem en aquests contes, sense llegir el pròleg ni la contra-portada, sentim la serena felicitat del lector davant una troballa, una perfecció que ens trasbalsa. Tenim l’absoluta seguretat que la Pearlman quedarà a la lleixa dels imprescindibles, d’aquells llibres als quals tornem, d’aquelles paraules que tenim necessitat de tornar a “sentir”. Amb més serenitat, un cop abordats els relats, anem al pròleg i a les paraules de la contraportada i en compartim plenament els elogis. Qualsevol d’aquets relats pot formar part d’un recull de l’antologia de contes universals més acurada.

Estats Units, també Europa, Llatinoamèrica… Sempre la quotidianitat, la intimitat de les famílies. L’autora ens fa diferenciar els silencis a “Colonizadores” i a “Tía teléfono”. A “El abrigo” Sonya i el seu company han arribat d’Europa, ella va partir amb més de 50 anys i poca facilitat per les llengües. Va passar la Segona Guerra Mundial a Londres, ajudant a sobreviure els perseguits, després a París… La parella torna a Nova York i la trajectòria d’un abric pren protagonisme.

En el primer relat -“Dirección centro”- compartim les reflexions d’una nina que veu com canvia la vida de la seva família amb l’arribada d’una germaneta “diferent”. En el darrer -“Independencia”- una dona pren decisions respecte del seu final. A “Linaje” una velleta ha patit un vessament cerebral; el metge fa preguntes per valorar el seu estat i ella de sobte es passa al rus per respondre. Arriba una metgessa que fa d’intèrpret; quan li demanen: “¿qué estaba diciendo? respon Un cuento popular, más o menos. “A ministerio del autodominio” l’enigmàtic Alain ens presenta una dona: “...Una anciana asustada vestida de negro, una de esas viudas antiguas que el campo alberga.”

D’aquest recull de trenta-quatre contes no en podem excloure cap ni citar-ne el predilecte perquè tots guanyen en cada nova lectura. Subratllem altres frases magistrals, vivim de nou moments de plenitud. Diuen que han aparegut uns dos-cents cinquanta relats a revistes o en reculls de petites editorials. Les persones que depenem de les traduccions volem i sentim la necessitat d’accedir a la resta de l’obra. Una vegada més, una recomanació sense reserves.