317

 

llibre

 

 

 

VIDA, VELLESA I MORT D'UNA DONA DE POBLE

Didier Eribon

Traducció Andreu Gomila

269 pàgs.

Didier Eribon, (1953), Vida, vellesa i mort d'una dona de poble, (2025)

Didier Eribon, filòsof i sociòleg, professor universitari a França i als Estats Units, escriptor amb una àmplia obra publicada i traduïda des dels anys vuitanta.

Ens presenta la biografia de la seva mare, en el darrer moment de la vida es fa necessari l'ajut dels fills davant la decadència d'una dona de vuitanta-sis anys; es veu obligada a deixar casa seva per anar a viure a una residència per a persones grans. Aquesta dona va ser una nena que va créixer en una institució de beneficència, a catorze anys va començar a treballar al servei domèstic, als vint es va casar i no va tenir dret a un habitatge digne, van viure amb el seu marit, peó a una fàbrica, i dues criatures, en una habitació, més tard van accedir a un habitatge de protecció oficial; ella contribuïa a l'economia familiar, fent feina com assistenta per hores, després va treballar com obrera a una fàbrica, fins que va ser acomiadada, abans de l'edat de la jubilació; mai va tenir una bona relació amb el seu marit, van tenir quatre fills, no es va separar per falta de mitjans, va tenir cura del marit fins que va morir després d'un període de demència; poc abans del declivi final, va viure un moment de pau, fins i tot es va arribar a enamorar d'un ancià, amb el qual va conèixer la cordialitat i la tendresa, potser per primera vegada a la vida.

El segón fill, el narrador, s'ha alliberat del destí familiar, a l'adolescència gràcies a les seves capacitats intel·lectuals, va començar un ascens que el va consolidar com a trànsfuga de classe, va deixar els seus, per assolir la independència a la qual porta el coneixement i el compromís intel·lectual i social.

Ens explica la vida de la mare aprofundint en cada punt, aportant bibliografia, sent crític amb l'administració que fa possible el negoci de les residències d'ancians, analitzant l'actitud de les persones quan han de votar, ens explica que la seva mare, que havia votat l'esquerra i havia estat sindicada, arribarà a votar l'extrema dreta i a manifestar opinions absolutament racistes, ens explica el masclisme que ha patit de manera sistemàtica, ens explica les dificultats per alimentar i vestir els fills, quan per la feina a la fàbrica va perdre l'habilitat a les mans, va comprar una màquina per continuar teixint els jerseis dels seus fills. Pendent del dia del sant de tots els fills i nets, enviava a cadascun vint euros de regal.

Prenem nota de la bibliografia, Coetzee, Hrabal, Beauvoir, A. Cohen, D. Kis, Chomiseau...

Queda pendent la lectura de Retorn a Reims, hem pogut accedir al documental del mateix títol. Un autor del qual estarem definitivament pendents, ens "l'ha recomanat" Edouard Louis.

Som davant d'una reflexió que ens toca molt de prop, les circumstàncies socials de les classes treballadores ens unifiquen.

Expressem la nostra gratitud a l'autor i recomanem l'obra amb tota seguretat.

316

 

LLIBRE

 

 

LA MONIQUE S'ESCAPA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

111 pàgs.

Édouard Louis, (1992), La Monique s'escapa, (2024)

Coneixem l'autor i el nucli familiar en el qual va néixer i créixer; un lloc on la inèrcia atrapa, la inèrcia de la pobresa, les addiccions, la manca de possibilitats, el lloc on tots els intents de supervivència digna estan destinats al fracàs, les polítiques socials fallen, els avenços són molt subtils, quasi imperceptibles perquè presenten contrapartides que els relativitzen; la forma com és eliminada la dignitat de les persones, varia amb el pas del temps, però no és menys determinant, la pobresa pot estar marcada per la manca de tot, o en el segle vint-i-u, també, per l'accés a tot allò que els fa més esclaus i més ignorants.

Édouard Louis, ens ha permès compartir els seus records, ens ha presentat als seus i hem après, que una possibilitat de trencar la inèrcia és quan es dona en les persones una força extraordinària de la intel·ligència, unes capacitats superiors que han d'aflorar i aconsegueixen trencar la immobilitat, una vegada això és possible, queda el més difícil, deixar les persones de l'entorn familiar i social, acceptar el seu menyspreu, haver de triar, E. Louis, ha seguit la trajectòria intel·lectual que va començar a l'adolescència, les seves grans capacitats li han marcat el camí, mai ha deixat d'estar obert a la comunicació amb els que va deixar, però sense solidaritzar-se amb el dolor i la mediocritat a la qual porta la pobresa i la ignorància; patint ràbia, vergonya, impotència, protegit amb la força de la determinació, del compromís sincer i profund amb el coneixement.

El narrador rep un crit d'auxili de la mare, de nou atrapada per un mal tractador, un alcohòlic que li ha perdut el respecte, la tracta de l'única manera que ella, sempre, ha sigut tractada. El fill, des d'un altre país, la protegeix i la guia, és d'una gran eficiència, compta amb l'ajut d'un amic, un amic que sap i entén, algú que també ha fet un salt per assolir la dignitat; Monique, la mare, és capaç de fugir, el lector es meravella del bon ús que fa el fill de les noves tecnologies.

Es produeix un retrobament amb la germana, en un principi els havia separat l'ascens social, la manca de solidaritat amb el que se'n surt, ella, viu un procés més lent d'emancipació de la misèria, aquesta misèria aniquiladora de somnis i projectes, els germans fan un gran pas en la seva relació, tenir cura de la mare els uneix.

Assistim a un final apoteòsic i del tot coherent, la vida de Monique presentada en un escenari i ella alliberada definitivament.

El nostre narrador ens diu:

"A través seu, he descobert el plaer d'escriure al servei d'un altre, d'una altra." pàg. 111

El lector, una vegada més, ha de manifestar gratitud, per la generositat d'Edouard Louis, els seus llibres amplien les capacitats de la nostra mirada; també el reconeixement al traductor que ha fet possible la lectura d'aquest i altres llibres de E.Louis.

315

 

llibre

 

 

 

 

 

LA PREGUNTA 7

Richard Flanagan

Traducció Miriam Cano

288 pàgs.

"Potser el passat és això: una invenció que ens permet tirar endavant. Potser el passat és el lloc." pàg. 191

Ens costa definir el gènere de l'obra que acaben de llegir, no és novel·la, no és assaig històric; no només en parla dels seus i de Tasmània, però estan sempre presents, és a partir del que entenem com un compromís amb el món que el va precedir, una anàlisi rigorosa dels horrors de la guerra, ens parla de la "xerrameca absurda dels polítics" el seu és un al·legat constant a la pau, un discurs des de l'ètica més profunda; té com a referència principal la vida dels seus; l'avi Thomas Flanagan, va viure la guerra genocida i la creació d'una societat esclavista, va ser un treballador forçat; el pare presoner en un camp de treball al Japó, va viure fins a noranta-set anys, va transmetre la seva experiència amb serenitat, un home íntegre, algú a qui "no li calia literatura per reflexionar sobre l'univers. La seva ment en tenia prou amb una petita guspira." De la mare ens descriu les mans: "eloqüents", "vives i vitals, volubles i emocionals."

Ens parla de H.G. Wells, (1866-1946) Leo Szilard, (1898-1964), físic hongarès, que va investigar a partir de les novel·les de Wells, obres de referència pel que fa a la literatura de la premonició.

L'autor fa pinzellades de la seva vida, la sordesa que va patir de petit, amb els anys el van curar, però el fet de viure aïllat del món:

"Alliberat de les opinions i convencions imposades pel llenguatge dels altres, el món se'm va revelar en veritats irreductibles que s'han quedat amb mi per sempre més." pàg. 191

Ens parla de la primera experiència de les aglomeracions als carrers de Londres, per algú arribat de Tasmània, del college d'Oxford "on la mediocritat era una virtut anomenada tradició."

Hem compartit amb l'autor la memòria familiar i les circumstàncies històriques que van viure.

Anotem els suggeriments de lectura, tornarem o descobrirem Txékhov, Kafka, Wells, Rebecca West. Una recomanació del tot segura.

314

 

llibre

 

 

 

PUNT D'ARANYA

Nerea Pallares

Traductor Eduard Velasco

216 pàgs.

Sororitat, significat profund: No és només germanor, sinó una dimensió ètica i política per eliminar l'opressió i assolir l'apoderament de totes les dones.

Una desgràcia fa revoltar les dones de Camariñas, la filla de la Lita, María, ha perdut la vida al mar. El pare la va dur, necessitaven el seu ajut, no es va saber enfrontar als tipus pels quals "treballava" i va permetre que la filla embarques, tot havia de ser fàcil, sense risc; el pare atrapat per les màfies, obeint a una inèrcia, homes que executen i després al bar comparteixen l'aventura.

"El fort dels homes del poble era pensar només en ells mateixos. Aquells homes amfibis, egoistes i absents." pàg. 24

Les dones sabien que els guanys d'aquells negocis duien la ruïna en tots els sentits, ells no sabien aturar, no trencaven l'engranatge del qual formaven part.

Les dones del poble, xarxaires, percebeiras, peixateres i conserveres, puntaires, també conreen horts diminuts, són els puntals de les famílies i les comunitats, i per sobre de tot, la vida les ha dut a teixir, amb molta cura, els llaços d'amistat amb les amigues, les veïnes... els marits sempre absents. Aquestes dones de Camariñas prenen el poder, convoquen els ancestres, s'entreguen al ritual i al compromís, només aquesta lluita farà sobreviure a la Lita al dolor que mai l'abondanarà del tot, però li donarà una dignitat, davant María, sempre present, que l'ajudarà a viure.

"Acompanyades de la musicalitat dels boixets, les paraules es podien desfer i fer, el moviment dels fils les teixia i donava forma al caos del món fins a crear les realitats elementals i deixar que les gavines se n'anessin voltant." pàg. 175

I la realitat canvia, les dones fan un gran pas cap a la normalització dels seus drets, fan feines que s'estimen, les volen continuar fent, des de l'honorabilitat i el respecte.

La nostra narradora és Ari, la noia que ha triat el destí a Camariñas per dirigir el museu de les puntaires i fer visites guiades pel poble, una dona que ha passat a formar part de la comunitat, les circumstàncies que envolten la seva arribada l'han dut a prendre partit, ser una més.

Una gran primera novel·la, una reflexió necessària, una traducció excepcional, una recomanació del tot segura.

313

 

llibre

 

 

LA TRADUCTORA DELS HAIKUS

Monika Zgustova

275 pàgs.

Praga durant l'ocupació alemanya, un moment de difícil supervivència per la població. Coneixem Eliska, la mare de Jana, una actriu molt jove que esdevé mare contra la seva voluntat, mai deixarà de manifestar una profunda animadversió cap a la filla no desitjada, per contra, el pare, l'advocat Frantiseck, serà algú que estimarà Jana, per sobre de tot.

El 1945 arriba el règim comunista, els xecs no s'alliberaran fins al 1989. El 1958 Jana , disset anys, coneix Tomás, vint-i-quatre, en Tomás pertany a una família de la vella aristocràcia, han deixat les seves possessions i viuen a la ciutat envoltats de les pertinences que han pogut salvar, en Tomás és arqueòleg interessat per la cultura clàssica; la mare de Jana fa tots els possibles per evitar que la relació de la seva filla i el jove prosperi; és capaç d'esborrar amb aigua una postal que arriba a Jana de part de Tomás, la mare se sentia prou jove per conquistar el promès de Jana; malgrat tot, es casen, ho fan a l'església, no està expressament prohibit, pero representa un risc, ell podria perdre la feina a la universitat; assistim al final del pare de Jana, un advocat dissident que viu amb la seva col·lega, un dia "patiran un accident, de cotxe, mortal".

Jana, ajuda al seu marit, transcriu llibres, això la porta a un coneixement d'altres llengües; Jana és una dona psíquicament inestable, ens parlen d'ingressos a clíniques, de tractaments amb fàrmacs; malgrat tot, te cura de la casa i els fills. La diferència dels orígens socials, entre els aristòcrates de la família d'en Tomás i l'esbojarrada maldat de la mare de Jana, estan sempre presents, per contra, no compta tant la trajectòria del pare l'advocat disident que els comunistes van eliminar.

El 1958, comencen les detencions i interrogatoris, Jana llegeix unes declaracions d'Albert Camus, li demanen si sacrificaria la seva mare per l'ideal, l'escriptor diu que sacrificaria l'ideal per la mare, l'Akhmàtova també va posar la família per davant els ideals, davant la idea de sacrificar els ideals per la família, aquesta possibilitat, posa de manifest postures diferents del matrimoni, no arriben a viure aquesta situació, però en teoria, ell creu que s'ha de sacrificar la família pels ideals.

A Jana, la seva fragilitat, no li permet treballar fora de casa, ajuda al marit i llegeix molt. Primer embaràs, molt desitjat, un cant a la vida... Jana llegeix en veu alta la Metamorfosi d'Ovidi, escolta Vivaldi, Händel, Schubert... sis mesos de feliç espera, el setè mes, un naixement prematur, Milena, un ésser fràgil que aconseguiran fer viure, neix el segon fill, entrega total de Jana a la família i la col·laboració amb el marit, segueixen els interrogatoris cada vegada més angoixants.

El 1982 Jana, comença classes de japonès, és una alumna brillant, cada vegada es compromet més en el coneixement de la llengua i la cultura, comença a traduir haikus, li arriben a publicar, els seus llibres es converteixen en èxit de vendes, la gent a Praga fa cues per adquirir queviures i per comprar els llibres traduïts per na Jana.

El 1989, per iniciativa de la mare, la família s'exilia als Estats Units, surten del país, de vacances a l'Índia, d'allà aniran a Nova York, Tomás ha rebut invitacions de diverses universitats, treballa molt, recorren el país, la prosperitat és possible, els fills es formen, Milena trobarà el seu lloc al món a Barcelona, les seves capacitats, la porten al món editorial; Misa, arqueòleg, voltarà pel món participant en diverses excavacions.

El Nadal de 1989, mor la mare de Jana, una mort sospitosa, una mor que allibera la família de Zora, la germana de Jana, d'un "corc" que mai no va aturar de generar caos.

1995-2016, vint anys sense els fills a casa, na Jana i en Tomás, un vespre discuteixen, ella es tanca a la seva habitació i es nega a obrir-li la porta, ell perd els nervis, li arriba a dir "ets una tirana", unes hores després, Jana trobarà el cos sense vida del seu marit, mentre la pantalla de l'ordinador mostra imatges de la guerra a Síria, imatges de destrucció a la ciutat de Damasc.

Durant el relat hem conegut el Dani, l'amic americà al qual Jana, va explicant, cada vespre, la seva vida, són dues persones grans, la companyia els fa un gran bé, en Dani li demana matrimoni, na Jana no es decideix. Assistim al final d'en Dani, fa un mal casament, una dona molt més jove que s'ha enlluernat amb la seva fortuna, ell, per iniciativa de la seva dona, s'exposa a intervencions quirúrgiques innecessàries que li deterioren la salut de manera alarmant, fins a veure's en una institució postrat a una cadira de rodes, esperant el final.

Una vegada més reiterem l'admiració a l'autora, som davant d'una gran novel·la, hem assistit als fets que va viure una societat i hem conegut una dona excepcional, una persona amb grans capacitats, amagades darrere una fragilitat, la seva vida, va transcórrer en un segon pla, respecte a la trajectòria del seu marit al qual feien fort uns orígens aristocràtics dels quals se sentia dipositari, la nostra Jana, estava al marge de tot això, no tenia lligams que li donessin un lloc a la societat i si la nosa d'una mare que no la va estimar mai i que sempre va atemptar contra la seva plenitud; per sort el record d'un pare que la va estimar per sobre de tot i que, malauradament, la va deixar molt aviat.