llibre

LLUVIA FINA

Luis Landero

268 pàg.

Quan tanquem el llibre creiem que acabem de llegir la millor novel·la de Luis Landero, aquest pensament és agosarat perquè l’excel·lència d´aquest autor ens ha dut sempre a moments de lectura del tot sublims. Fa trenta anys que el vam conèixer amb JUEGOS DE LA EDAD TARDIA, i des de llavors som molts els seus incondicionals.

A LLUVIA FINA, som espectadors dels esdeveniments que viu una família durant els pocs dies en què pretenen preparar una festa d'aniversari pels vuitanta anys de la mare. Per iniciativa de Gabriel, el fill més jove, aquest es posa en contacte amb les germanes per sorprendre la mare amb una festa, tenim un altre membre que ja no hi és, però que encara té molt pes al cercle familiar, Horacio, l’exmarit de la germana gran; tenim un personatge imprescindible, Aurora, la dona de Gabriel, la persona assenyada que és qui rep totes les confidències i alhora també ens fa partícips dels seus records.

Els records i les vivències de cadascú són d'una força que ens esgarrifa, els secrets, que ens desvetllen ens sorprenen i ens ajuden a entendre les peculiaritats que observem en els nostres personatges, Gabriel, Sonia i Andrea els tres fills, Horacio l’exgendre, el personatge del pare, mort prematurament, i el fantasma del “parent” que va presidir la sala i les seves vides fins el moment que la mare, quan va passar a ser el cap de família, el va fer desaparèixer; a partir d’aquest moment, la jove vídua comença a prendre decisions, sempre creient que fa allò que “més convé” als seus fills, amb tics terribles que manifesten fílies i fòbies adreçades a cada un.

Hi ha un moment que Andrea diu al seu germà:

“Tú que eres filósofo y sabes tanto de la felicidad, debes saber que mi vida, como otras vidas, más que vidas son muertes pálidas, solo eso”. pàg. 94

Un anàlisi profund i subtil d´intimitats que poden amagar personatges “quotidians” gent que podem reconèixer al nostre entorn.

Una reflexió que ens acompanyarà i que ens ajudarà a entendre un poc més el món que ens envolta, una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

La llàntia de Psique

Marcel Schwob

Traducció i Pròleg Marta Marfany

225 pàg.

Una lectura que no podem ajornar

Tenim a les mans un altre gran encert a l´acurat catàleg de Quid Pro Quo. Marcel Schwob (1867-1905) erudit, periodista, traductor i escriptor, va aprofundir en l'estudi de matèries diverses, el sànscrit, la paleografia, la lingüística o l´alemany antic. Tenia com a mestres Baudelaire i Poe i admirava l´obra de Robert Louis Stevenson i Daniel Defoe. Autor poc conegut i a l´hora influent en escriptors de la talla de Faulkner o Perec, reverenciat per Jorge Luis Borges, forma part dels autors que va triar per la seva “Biblioteca Personal” ens diu:

…”Schwob, antes de ejercer y enriquecer la literatura fue un maravillado lector”

…”Siempre fue suyo el ámbito de las profundas bibliotecas”

Marta Marfany al seu esplendid pròleg ens diu dels textos de Schwob:

…”La fantasia hi actua com un mecanisme de relació amb el món real” pàg. 17

A l'Estrella de Fusta, coneixem Alain el petit carboner que viu al bosc amb la seva àvia i parteix seduït per la llums de les estrelles:

…“La velleta li posà al cap una mà endurida i clivellada. Era com si un roure tingués pietat d´Alain i l´acaronés amb la seva escorça gruixuda” pàg. 112

Les imatges de El llibre de Monelle queden amb nosaltres, hi tornarem, potser paraules per se dites en veu alta perque les puguin gaudir i assaborir més d'un receptor.

Cada frase és un tresor que voldríem retenir.

Marcel Schwob ens ha fascinat en aquest encontre, ens permet somiar-nos membres de les petites societats secretes que ens diu Borges que es troben arreu del món, o de la més propera de la qual ens parla Marta Marfany “dels feliços pocs”. De moment tenim la possibilitat del gaudi, de fer nostres els relats que ens han lliurat, de tornar-hi sempre que cerquem un moment de plenitud.

Aquesta petita societat “dels feliços pocs” segur que gràcies al llibre que tenim a les mans, viu la joia d´incrementar el nombre de membres, amb tot el compromís i transcendència que això implica.

llibre

UNA LLIBRERIA A BERLÍN

Françoise Frenkel

Traducció Mia Terrades

Pròleg Patrick Modiano

311 pàg.

Assistim al naixement d'una passió, la plenitud que la nostra autora va viure a la primera llibreria on va exercir, allà va sentir de manera rotunda la seguretat de la vocació, va tenir una certesa absoluta, no faria cap altra feina, l'atmosfera que es generava en aquell espai ple de llibres i de persones que allà trobaven el seu lloc, era el seu mitjà, llibres i lectors:

“Així va ser com vaig trobar el complement necessari del llibre: el lector” pàg. 23

Arriba el moment idealitzat d´obrir una llibreria pròpia, un espai creat fruit de l'experiència de conviure amb llibres i lectors, els esforços es veuen compensats per la bona acollida que rep. No dura per sempre aquest període de tranquil·litat, el món es capgira, ha de fugir precipitadament:

“Em vaig quedar sola amb la meva llibreria. La vaig vetllar tota la nit, rememorant la nostra comunitat, la nostra solidaritat, els anys d´esforços i lluites palpitants. “ pàg. 50

Comença un trist pelegrinatge per sobreviure: bombardeigs, devastació i massacre de les poblacions:

…”L'horror es va instal·lar a la vida quotidiana.” pàg. 58

La fugida, la solidaritat, el compromís ètic de molts i la necessitat de fer brollar el més pervers que duien dins d'altres. Com a model de bondat, abnegació i compromís pensem amb el jove matrimoni propietaris d'una perruqueria Els Marius.

La malaltia, la presó, la peculiar carcellera Mme. Ara Toca, personatge grotesc que alhora “divertia”.

El neguit constant davant la mort i desaparició de persones estimades, de persones amb les quals potser només havia creuat mirades. L´angoixa quan pensa amb la mare, de qui no té notícies.

La fugida a Suïssa, allà va trobar la pau necessària per traslladar al paper les seves vivències. Més tard s´instal.la a Niça, on havia viscut moments d'una autenticitat que idealitza, el lloc que tria per viure un final de vida anònim i voldríem pensar que plàcid, envoltada de persones estimades i suposem que gaudint de la fidelitat dels seus autors, dels “Amics absents” que mai no fallen, quan a la fi va aconseguir que no li prenguessin el llibre de les mans.

Agraïm moltíssim les paraules de Patrick Modiano.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

PROLETERKA

Fleur Jaeggy

Traducció Anna Cassassas i Figueras

86 pàg.

“El teu pare. La meva filla. Una colla de possessions inútils” pàg. 83

Pare i filla embarquen en un viatge de plaer a bord del Proleterka, la resta de passatgers són amics del pare, membres d'una corporació fundada el 1.336.

Pare i filla quasi desconeguts, les trobades han estat puntuals i carregades de rituals, un cop a l'any es troben per participar en una processó amb què acomiaden l´hivern, la jove ens diu respecte al seu pare:

“A mi em sembla que acomiadava alguna cosa que no havia tingut mai”. pàg. 13

El pare encara no té setanta anys i “uns ulls gèlids que no tenen la consistència d'una mirada”.

Els esperen catorze dies de postes de sol.

Allà es troba amb antics coneguts, aquells que de petita havia observat en silenci, que l´havien fet sentir exclosa.

Evoca també l´àvia materna Orsola, els silencis…

La nena a set anys va conèixer un home que va matar la seva mare, un home trist que ha patit presó i que vol “fugir de la llibertat”

En Johannes, el pare, es va casar amb la dona que va triar la seva mare després de sentir-la interpretar Chopin. Anys més tard, la mare és a Nova York, un món de luxe i bellesa, el seu Steinway viatjarà a Europa, més tard serà propietat de la filla.

La noia s’ha fixat en un oficial, membre de la tripulació de iugoslaus. Aviat el visitarà a la seva cabina, les escenes que viurà semblen imatges d´una pel·lícula. Després una trobada a la cabina del mariner Nikolai.

“Sent plaer en el disgust”

“Quan s'acabi el viatge, ho ha de saber tot” pàg. 64

Sorgeix un altre pare, un pare que la mare va decidir ocultar.

Paraules que ens commouen, les sensacions ens acompanyen, una manera de dir que ens trasbalsa i sedueix alhora, tindrem la necessitat de tornar-hi.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibres

EL OASIS

MARY McCARTHY

Traducció Raquel Vicedo

Introducció Vivian Gornick

183 pàg.

Una lliço d´estil

Mary McCarthy (1.912-1.989) no va resistir a la temptació de fer reviure en una novel·la persones que l'envoltaven al final dels anys 40 quan formava part de l'equip de la Partisan Review, “braç literari del Partit Comunista”.

Òrfena des dels sis anys, va ser protegida per parents que li van proporcionar uns anys de precarietat material i intransigència religiosa, vivències que van inspirar MEMORIAS DE UNA JOVEN CATÓLICA- 1957, d’adolescent és acollida pels avis materns, que li ofereixen la possibilitat d'accedir a estudis universitaris al prestigiós Vassar College, experiència que dona lloc a la novel.la EL GRUPO- 1968. Va mantenir correspondència amb Hannah Arendt ENTRE AMIGAS 1949-1975.

Mary Mc. Carthy és una figura important del pensament del segle XX, que ens ofereix les observacions del seu entorn, intel·lectuals, satisfets del seu lloc al món, arrogants, classistes, ingenus… no comptaven que poguessin ser motiu de sarcasmes, l’esmolada ploma de la McCarthy s´havia de limitar a la crítica teatral, per això l’havien contractada.

Persones de més o menys bona fe als quals sobrepassa el propòsit de vida comunitària, el grup es divideix entre els realistes i els puristes, les situacions en les que cauen ens diverteixen i la perfecció en l’ús de la ironia ens duu a aturar-nos a cada frase. Al grup tenim un element aristocràtic, la Macdermott, tot i els seus esforços per semblar una més:

…”la cuchara de plata tintineaba en su boca cada vez que hablaba contra los privilegios” pàg. 36

O el pobre Preston Norell, al qual la seva dona li recordava la seva mare, ben intencionada però irritant:

…”En consecuencia tenía la desagradable sensación de haber nacido casado” pàg 83

Vivian Gornick, autora de la introducció, ens parla de la importància que va tenir la McCarthy per a les dones de la seva generació:

…”éramos capaces de ver que la necesidad de McCarthy de ridiculizar a sus personajes era un mecanismo de defensa comparable al abandono de Claryssa Dolloway del lecho conyugal”. pàg. 11

Aquesta necessitat d’aprofundir amb ironia i saviesa en membres "intocables" de la societat no ha perdut de vigència, per tant som davant d’una lectura necessària.