llibre

UNA LLIBRERIA A BERLÍN

Françoise Frenkel

Traducció Mia Terrades

Pròleg Patrick Modiano

311 pàg.

Assistim al naixement d'una passió, la plenitud que la nostra autora va viure a la primera llibreria on va exercir, allà va sentir de manera rotunda la seguretat de la vocació, va tenir una certesa absoluta, no faria cap altra feina, l'atmosfera que es generava en aquell espai ple de llibres i de persones que allà trobaven el seu lloc, era el seu mitjà, llibres i lectors:

“Així va ser com vaig trobar el complement necessari del llibre: el lector” pàg. 23

Arriba el moment idealitzat d´obrir una llibreria pròpia, un espai creat fruit de l'experiència de conviure amb llibres i lectors, els esforços es veuen compensats per la bona acollida que rep. No dura per sempre aquest període de tranquil·litat, el món es capgira, ha de fugir precipitadament:

“Em vaig quedar sola amb la meva llibreria. La vaig vetllar tota la nit, rememorant la nostra comunitat, la nostra solidaritat, els anys d´esforços i lluites palpitants. “ pàg. 50

Comença un trist pelegrinatge per sobreviure: bombardeigs, devastació i massacre de les poblacions:

…”L'horror es va instal·lar a la vida quotidiana.” pàg. 58

La fugida, la solidaritat, el compromís ètic de molts i la necessitat de fer brollar el més pervers que duien dins d'altres. Com a model de bondat, abnegació i compromís pensem amb el jove matrimoni propietaris d'una perruqueria Els Marius.

La malaltia, la presó, la peculiar carcellera Mme. Ara Toca, personatge grotesc que alhora “divertia”.

El neguit constant davant la mort i desaparició de persones estimades, de persones amb les quals potser només havia creuat mirades. L´angoixa quan pensa amb la mare, de qui no té notícies.

La fugida a Suïssa, allà va trobar la pau necessària per traslladar al paper les seves vivències. Més tard s´instal.la a Niça, on havia viscut moments d'una autenticitat que idealitza, el lloc que tria per viure un final de vida anònim i voldríem pensar que plàcid, envoltada de persones estimades i suposem que gaudint de la fidelitat dels seus autors, dels “Amics absents” que mai no fallen, quan a la fi va aconseguir que no li prenguessin el llibre de les mans.

Agraïm moltíssim les paraules de Patrick Modiano.

Una vegada més una recomanació sense reserves.