Jo tenia deu
oliveres
Josep Masanés
150 pàg.
Ed. El gall editor
L’acció
transcorre a Síria, vivim el començament de la guerra. Observem com
d’una manera sobtada, les persones es van allunyant del que era la
seva quotidianitat, no poden donar crèdit a l’evidència de que la
història els ha triat per ser protagonistes d’un d’aquells
períodes dels quals l'humanitat s’ha d’avergonyir.
Mirar el cel de nit,
els omple d’inquietud, només pot ser la destrucció que s’
acosta:
“I els nostres no
en tenen d’avions de guerra. Només es tracta de saber la
nacionalitat dels qui ens volen matar”. pàg. 52
Els organismes
internacionals són inoperants.
“Quan penso en
homes i dones que s’ asseuen somrients en gran hemicicles i entre
paraules buides i manca de sentiments decideixen sobre el nostre
futur sense mirar-nos als ulls, em sento molt petita i molt dèbil.
És tan injust.” pàg. 135
Al mateix temps, la
nostra protagonista, Dalita, troba la màxima expressió d’humanitat
en persones amb qui comparteix la quotidianitat: el seu veí, el
professor Hadidi, que mai deixa de viure a través de la literatura,
enmig del caos, després d’un bombardeig acarona el llom d’un
llibre rescatat per viure uns minuts normalitat, uns minuts que
sempre poden ser els darrers. Coneixem Rasha, l’atleta que es troba
atrapada per la Guerra i encara la realitat amb coratge. El seu lloc
és a l’hospital fa d’infermera, esdevé una peça clau del
precari engranatge, la mort l’atrapa i la seva absència provoca el
desconsol de moltes persones.
Els voluntaris dels
camps de refugiats, aquell jove barbut i amb melenes que porta de la
mà la nena que Dalita va perdre al mar, aquell moment el més feliç
de la vida de la mare. O Paula, la jove esgotada després d’un any
als campaments, que es fa càrrec d’aquella família, la mare i els
dos infants, és eficient i sap mirar als ulls, els treu del
campament, explica a Dalita el paisatge que els acollirà, comença a
ensenyar-li la llengua d’aquella illa a on podran alenar sense
por, on trobaran la tranquil.litat per refer-se o l’estat d'ànim
que potser no té una paraula per ser descrit, com és la vida
després de tant de dolor? la vida després d’haver conviscut amb
la mort.
Vivim un moment
d'injustícia contemporània i propera, formem part d’un món
globalitzat a on es donen tragèdies que llegides als diaris son
ambigües, complexes... la literatura ens presenta una “realitat”
sense embuts que ens colpeix i no ens permet restar indiferents.
Una vegada més una
recomanació sense reserves.
No hay comentarios:
Publicar un comentario