Amb èmfasi: recomanacions literàries

Els boscos de Ravel

Michel Bernard

Traducció Ferran Ràfols Gesa

129 pàg

La Breu ed.

Ens donen a conèixer el que va ser la vida de Maurice Ravel, des de que va ser mobilitzat a la Guerra del 14 fins al seu darrer moment. Aquest personatge esquifit que va ser reiteradament rebutjat, aconsegueix, a la fi, formar part de l’exèrcit, per Ravel era una necessitat vital, volia ser un més.

Es va crear una unitat, ell i la camioneta Adelaide, el nom d’una composició seva, va transportar materials, homes i ferits.

Va viure “l’únic feliç , en els seus records del anys de guerra” l’atzar va posar a la seva disposició un piano, mai des de que era un infant, havia estat tant de temps apartat d’aquest instrument. Va tocar una mica de Chopin que “no era ben bé, a ell a qui agradava sinó a les seves mans”. A Paris no s’oblidaven del compositor, Colette va enviar al front el llibret de l’Enfant et les sortilèges.

Després vindria la experiència del bosc, la compassió que el feien sentir els cavalls i les mules, la docilitat d’aquells animals… Al bosc va viure també la camaraderia, compartir les menges exquisides enviades pels amics des de Paris, amb altres soldats. Hi havien indrets del bosc que semblaven lluny del camps de batalla, el duien a rememorar imatges de la natura de la seva infantesa, feien possibles moments entranyables, dues passes més i la realitat terrible tornava a ser protagonista.

Una peritonitis el deixa fora de joc i la literatura pren protagonisme, El gran Meaulnes d’Alain-Fournier, autor mort en combat “aquell jove escriptor, que amb una obra n’havia tingut prou per estalviar-se l’oblit de la fosa comuna” pàg. 72

Va tornar als hàbits de treball. El va irritar una nominació a l’ordre de Legió d’Honor, va demanar ser retirat de les llistes. Viu moments de desasosec, havia perdut la mare i la casa familiar, sent la necessitat de la natura, una herencia que fa possible l’adquisició d’una casa, situada al lloc precís però construcció estranya, malgrat tot ell la va “fer seva”:

“Les obres sortien sempre malament. Li hauria agradat que els artesans i els obrers fossin com músics d’orquestra, precisos i atents als plànols que els havia donat” pag. 100

A Monfort-l’Amaury, el seu darrer destí es va trobar en pau, va treballar molt, no va perdre els contactes amb París, el món el va reconèixer… però el final era a prop, la malaltia es va ensenyorir del seu cos i va fer via.

Quan tanquem el llibre reiterem la primera impressió, l’absoluta perfecció de la forma, la bellesa ho omple tot, acabem de descobrir un autor que tindrem molt en compte, ha passat qualque cosa més que el nostre feliç apropament al compositor. Una vegada més una recomanació sense reserves.