Rellegir 94

 

llibre

 

 

NO Y YO
Delphine de Vigan
Traducció Juan Carlos Durán
218 pàg.

Una novel·la publicada el 2007, ens parla d'una noia molt jove, que forma part de la gran comunitat dels que viuen al ras, dels que volten carregats amb tot el que tenen i cada dia han de resoldre un problema apressant, on podran passar la nit?, cap de les opcions és bona, pot ser al carrer, en un alberg, en una pensió infecte... també han de resoldre, què menjaran i de tant en tant, s'imposa considerar la possibilitat de rentar-se o canviar-se de roba, aquesta vida és sinònim de picaresca i de malaltia, és molt difícil, potser impossible, mantenir la salut i la dignitat. De vegades, el sensesostre és un adult, algú de qui suposem que ha viscut una vida més o menys autònoma, més o menys digna, fins i tot podem pensar, cada vegada és més difícil, que ha estat una opció, això avui en dia ja és un anacronisme, la gran població que sobreviu pels carrers, són éssers expulsats brutalment del sistema:

"Pensé en los efectos secundarios de la vida, aquellos que no aparecen en ningún prospecto, en ningún manual de instrucciones." pàg. 211

La nostra narradora és una adolescent superdotada, va dos cursos per davant del que li correspon per edat, viu amb els seus pares, un pare que sembla el puntal, sembla que és qui manté un equilibri precari i una mare enfonsada en una depressió de la que creien que no sortiria.

Es crea un lligam d'amistat entre Lou i No, la noia sense llar, que pren rom, fuma, i ens fa pensar que sap defensar-se al carrer. Lou ha d'aprofundir en la realitat dels que viuen al carrer per un treball de l'institut, ha de fer una exposició oral, això la fa entrar en pànic, se'n sortirà, el compromís i el rigor amb què Lou es pren cada un dels seus actes ha estat el motiu per iniciar una amistat amb la noia que viu al carrer, una relació que les portarà a la convivència amb la família de Lou, un "experiment" que traurà a la mare malalta del forat on es trobava.

Lou troba qui l'acull, res és fàcil, el seu dolor és antic, en plena infantesa, va perdre la peculiar estabilitat que vivia, amb la família de na Lou, s'ha refet, es permet fer plans i s'adreça a un objectiu, de nou sola, amb uns trets que la caracteritzen i l'acompanyaran sempre, ens queda el dubte de si els seus plans es podran dur a terme.

Pel camí No ha fet un gran bé a la societat ha tornat la tranquil·litat a la casa on la van acollir, la mare de Lou, aquella dona que tenia tant mal pronòstic, torna a la vida. La nena superdotada torna a quedar en el seu aïllament, potser un poc menys, ha compartit el secret de l'amistat amb No amb Lucas, un mal estudiant, algú amb altres interessos i a qui la vida ha posat a prova, aquesta amistat acosta a Lou al món, està menys sola.

Fem una tercera recomanació de l'autora, algú a qui manifestem la nostra fidelitat, LES LLEIALTATS, LES GRATITUDS... els anys que ens separen de l'aparició de NO Y YO, fan impossible mirar cap a una altra banda davant les evidències de la soledat i el dolor que ens envolta.

Rellegir 93

 

llibre

 

 

 

 

LES GRATITUDS
Delphine de Vigan
Traducció Jordi Martín Lloret
153 pàg.

Delphine de Vigan, (1966), LES GRATITUDS, (2019)

Michka Seld, una persona que s'enfronta al període final de la vida, amb serenitat, assumeix la decadència, ha perdut capacitats físiques i té dificultats per expressar-se, confon o deforma les paraules, un fet paradoxal en algú que ha estimat els mots, ha treballat i gaudit amb la comunicació escrita.

Coneixem la Marie, una dona jove, per a qui na Michka constitueix un record d'infantesa molt preuat, eren veïnes, i la que ara és una velleta desvalguda, tenia cura de la nina quan la seva mare no hi era, aquests moments, estan molt presents a la memòria de na Marie, sent una profunda gratitud.

Coneixem el Jérôme, el logopeda, que tracta na Michka, estableixen una comunicació del tot òptima, la pacient es permet aconsellar el terapeuta, li agradaria interferir perquè fes un pas important a la seva vida. En Jérôme, l'escolta, en Jérôme fa la seva feina des del cor, no pot deixar de commoure's davant les persones de les quals té cura:

"Però el que no em deixa de sorprendre, el que m'al·lucina fins i tot, el que - encara avui, després de més de deu anys de pràctica- em talla l'alè a vegades, és la perennitat dels dolors d'infantesa. Una empremta ardent, incandescent, malgrat els anys. Que no s'esborra." pàg. 101

Michka, no vol deixar aquest món sense atendre un assumpte pendent, vol de donar les gràcies a una família, de la qual no sap ni el cognom, sap on vivien fa més de setanta anys, quan li van salvar la vida. En Jérôme, farà possible que una persona de quasi cent anys, molt disminuïda físicament, això no obstant amb el cap clar, recordi a la nena que ella i el seu home van acollir, i rebi les paraules de gratitud de na Michka a través d'en Jérôme.

Vàrem conèixer a Delphine de Vigan amb LES LLEIALTATS, ara ens porta a aprofundir en el terme gratitud. La gratitud, com un element indispensable per una existència plena, la gratitud, quan és sincera i profunda, ens dona forces i ens compromet. Una recomanació sense reserves.

What do you want to do ?

New mail