313

 

llibre

 

 

LA TRADUCTORA DELS HAIKUS

Monika Zgustova

275 pàgs.

Praga durant l'ocupació alemanya, un moment de difícil supervivència per la població. Coneixem Eliska, la mare de Jana, una actriu molt jove que esdevé mare contra la seva voluntat, mai deixarà de manifestar una profunda animadversió cap a la filla no desitjada, per contra, el pare, l'advocat Frantiseck, serà algú que estimarà Jana, per sobre de tot.

El 1945 arriba el règim comunista, els xecs no s'alliberaran fins al 1989. El 1958 Jana , disset anys, coneix Tomás, vint-i-quatre, en Tomás pertany a una família de la vella aristocràcia, han deixat les seves possessions i viuen a la ciutat envoltats de les pertinences que han pogut salvar, en Tomás és arqueòleg interessat per la cultura clàssica; la mare de Jana fa tots els possibles per evitar que la relació de la seva filla i el jove prosperi; és capaç d'esborrar amb aigua una postal que arriba a Jana de part de Tomás, la mare se sentia prou jove per conquistar el promès de Jana; malgrat tot, es casen, ho fan a l'església, no està expressament prohibit, pero representa un risc, ell podria perdre la feina a la universitat; assistim al final del pare de Jana, un advocat dissident que viu amb la seva col·lega, un dia "patiran un accident, de cotxe, mortal".

Jana, ajuda al seu marit, transcriu llibres, això la porta a un coneixement d'altres llengües; Jana és una dona psíquicament inestable, ens parlen d'ingressos a clíniques, de tractaments amb fàrmacs; malgrat tot, te cura de la casa i els fills. La diferència dels orígens socials, entre els aristòcrates de la família d'en Tomás i l'esbojarrada maldat de la mare de Jana, estan sempre presents, per contra, no compta tant la trajectòria del pare l'advocat disident que els comunistes van eliminar.

El 1958, comencen les detencions i interrogatoris, Jana llegeix unes declaracions d'Albert Camus, li demanen si sacrificaria la seva mare per l'ideal, l'escriptor diu que sacrificaria l'ideal per la mare, l'Akhmàtova també va posar la família per davant els ideals, davant la idea de sacrificar els ideals per la família, aquesta possibilitat, posa de manifest postures diferents del matrimoni, no arriben a viure aquesta situació, però en teoria, ell creu que s'ha de sacrificar la família pels ideals.

A Jana, la seva fragilitat, no li permet treballar fora de casa, ajuda al marit i llegeix molt. Primer embaràs, molt desitjat, un cant a la vida... Jana llegeix en veu alta la Metamorfosi d'Ovidi, escolta Vivaldi, Händel, Schubert... sis mesos de feliç espera, el setè mes, un naixement prematur, Milena, un ésser fràgil que aconseguiran fer viure, neix el segon fill, entrega total de Jana a la família i la col·laboració amb el marit, segueixen els interrogatoris cada vegada més angoixants.

El 1982 Jana, comença classes de japonès, és una alumna brillant, cada vegada es compromet més en el coneixement de la llengua i la cultura, comença a traduir haikus, li arriben a publicar, els seus llibres es converteixen en èxit de vendes, la gent a Praga fa cues per adquirir queviures i per comprar els llibres traduïts per na Jana.

El 1989, per iniciativa de la mare, la família s'exilia als Estats Units, surten del país, de vacances a l'Índia, d'allà aniran a Nova York, Tomás ha rebut invitacions de diverses universitats, treballa molt, recorren el país, la prosperitat és possible, els fills es formen, Milena trobarà el seu lloc al món a Barcelona, les seves capacitats, la porten al món editorial; Misa, arqueòleg, voltarà pel món participant en diverses excavacions.

El Nadal de 1989, mor la mare de Jana, una mort sospitosa, una mor que allibera la família de Zora, la germana de Jana, d'un "corc" que mai no va aturar de generar caos.

1995-2016, vint anys sense els fills a casa, na Jana i en Tomás, un vespre discuteixen, ella es tanca a la seva habitació i es nega a obrir-li la porta, ell perd els nervis, li arriba a dir "ets una tirana", unes hores després, Jana trobarà el cos sense vida del seu marit, mentre la pantalla de l'ordinador mostra imatges de la guerra a Síria, imatges de destrucció a la ciutat de Damasc.

Durant el relat hem conegut el Dani, l'amic americà al qual Jana, va explicant, cada vespre, la seva vida, són dues persones grans, la companyia els fa un gran bé, en Dani li demana matrimoni, na Jana no es decideix. Assistim al final d'en Dani, fa un mal casament, una dona molt més jove que s'ha enlluernat amb la seva fortuna, ell, per iniciativa de la seva dona, s'exposa a intervencions quirúrgiques innecessàries que li deterioren la salut de manera alarmant, fins a veure's en una institució postrat a una cadira de rodes, esperant el final.

Una vegada més reiterem l'admiració a l'autora, som davant d'una gran novel·la, hem assistit als fets que va viure una societat i hem conegut una dona excepcional, una persona amb grans capacitats, amagades darrere una fragilitat, la seva vida, va transcórrer en un segon pla, respecte a la trajectòria del seu marit al qual feien fort uns orígens aristocràtics dels quals se sentia dipositari, la nostra Jana, estava al marge de tot això, no tenia lligams que li donessin un lloc a la societat i si la nosa d'una mare que no la va estimar mai i que sempre va atemptar contra la seva plenitud; per sort el record d'un pare que la va estimar per sobre de tot i que, malauradament, la va deixar molt aviat.

312

 

LLIBRE

 

COLOQUIO DE INVIERNO

Luis Landero

303 pàgs.

Luis Landero, (1948), Coloquio de inviernno 2026

Una tempesta de neu atrapa a un hotel de muntanya set persones, més els propietaris de l'allotjament, les circumstàncies els obliguen a conviure fins quan puguin reprendre els seus camins; aviat se senten còmodes i fan front al seu aïllament amb la millor predisposició, de manera natural, s'entretenen explicant aquella experiència que creuen que pot interessar a l'altre, aquella reflexió que mai no havien compartit, el record més ben guardat; som davant personatges que ens expliquen allò que van viure en primera persona o aquella vivència que els va portar al coneixement de l'altre: els nostres oradors, una llibretera, un ferroviari, un professor que ha ensenyat diverses matèries, una professora de filosofia, una llibretera, un metge, un periodista, un comandant de l'exèrcit, i la parella que regenta l'establiment.

En tots es denota l'enyor pel temps en què la tertúlia era habitual, temps en què les persones es comunicaven de manera espontània, Eladio l'hoteler:

"... la interrumpe Eladio, la mirada y la lengua ebrios de evocación y elocuencia-. En otros tiempos, daba gusto andar por el barrio y entrar a cualquier tienda a hacer un poco de tertúlia.

...Reconfortaban a las viejas, les ponían acertijos a los niños, a las jovencitas que empezaban a mocear les predecían un porvenir espléndido." pàg 220

Santos León, el metge, ens parlarà de dos pacients del seu consultori, Don Claudio i Monroy, dos homes que van iniciar-se a la vida des d'angles oposats, un en una família on van tenir prioritat els principis ètics i la cultura, l'altre el van iniciar en la picaresca propera el delicte, tots dos van a parar al mateix barri i s'enamoren de la mateixa dona, assistim al final de Don Claudio un final de vida triat, per impotència davant la brutalitat, una vegada més Landero converteix la vida quotidiana en literatura, ens ensnya a mirar, ens ensenya a estimar.

O aquell electricista, Eloy, que ens presenta Tomás Guerrero, el periodista, un home assenyat del qual coneixem detalls de la seva quotidianitat, un dia el fet de perdre l'encenedor i trobar un gos el porten a canviar radicalment de vida, per primera vegada, tindrà l'atreviment de fer el que els altres no esperaven d'ell:

"De sobra sabia donde llevaba ese camino. Por saber hasta sabia lo que pondrian en su lápida ...

"... No había crimen más perfecto e impune que la muerte natural. Trabajar, procrear, morir, y morir otra vez en manos del olvido. Muerto y remuerto. Y todo deprisa, muy deprisa, porque ya venian otros arreando detrás." pàg. 202

Ens són descoberts secrets d'infància o adolescència que marquen les persones per sempre i són verbalitzats a la vellesa,

La llibretera i la seva companya, la professora, ens parlaran de la soledat d'un ancià, de qui van esdevenir l'única companyia, aquell home que tot ho sabia de primera mà, també avia estudiat en profunditat als folòsofs, Plató, Tomàs de Aquino, Ortega, Nietzsche, Balmes, Camus... com si es tractés de llibres sagarts.

Una gran lliçó de literatura, quan tanquem el llibre, sabem que estem en deute amb l'autor, ens ha ensenyat a observar, ens ha ensenyat a mirar als ulls de l'altre, a permetre'ns rebel·lies davant la uniformitat que la vida imposa. La nostra immensa gratitud de lectors.

 

llibre

 

 

RAVEL

Jean Echenoz

Traducció Anna Casassas

129 pàgs.

Maurice Ravel, 1928, any de l'estrena del Bolero i del seu viatge als Estats Units, som davant una biografia ficcionada que ens porta a acompanyar el compositor els darrers deu anys de la seva vida. A la casa de Montfort-l'Amaury, a prop de París, entrem a la seva intimitat quan es prepara pel seu viatge Nord-Amèrica i Canadà; un home extramadament curós amb la seva aparença, el voluminós equipatge que l'acompanya ja és al moll de Le Havre; a la porta de casa l'espera el cotxe, amb Hélène, el durà fins al tren, que el portarà a Le Havre; abans d'emprendre la travessia de l'Atlàntic, faran una breu escala a Southampton, l'amic Jean-Aubry, es desplaça des de Londres per entregar al músic La fletxa d'or, de Conrad, escriptor que havia conegut tres anys abans, va ser un encontre dominat pels silencis, Ravel va expressar el gust per la literatura de Conrad i aquest intentava dissimular el seu desconeixement de l'obra del compositor.

El transatlàntic France, acull el músic entre els viatgers de primera classe, coneixem el luxe que els envolta, una ciutat flotant, centenars de tripulants i dos mil passatgers perfectament classificats segons la categoria que indica el seu bitllet; Maurice Ravel, és una persona discreta, s'adapta a la vida que s'imposa durant la travessia, allà s'escau que gaudeixi, com sempre, de la tria de cada peça de la seva indumentària, des de triar entre els vint-i-cinc pijames, fins a decidir-se per la camisa, la corbata i l'americana per a cada moment. Arribat al port de Nova York és acollit amb els honors que correspon a un músic del seu reconeixement; fa concerts en tots els estats, es desplaça en trens de luxe, coneix persones que li deixen la seva empremta com el músic Georg Greshwin i els seus sons de jazz. Torna a França cansat i amb un balanç molt positiu del viatge.

Ravel continua treballant, la seva salut sempre ha estat fràgil, l'ha dominat la tristesa, molt present al seu esperit, ha patit insomnis persistents, tots aquests símptomes s'agreugen i apareixen llacunes mentals cada vegada més alarmants, els seus amics li fan costat, Ida Rubinstein, la gran amiga per la qual va compondre el Bolero, cerca solucions de manera desesperada... res resulta efectiu, la decadència pren protagonisme i no la poden aturar, viatja al País Basc, el lloc on va néixer, i que va acollir-lo durant períodes de vacances a partir dels vint-i-cinc anys, de la mateixa manera que ha perdut, entre tantes d'altres, la capacitat per signar un autògraf, o d'emprar els coberts a la taula, a la platja on tant havia gaudit de nadar, es troba que no sap sincronitzar els moviments...

Un home que havia tingut un control tan perfecte, de tots els seus actes, queda en una actitud absent, l'operen, una opció desesperada, sobreviurà deu dies, al darrer moment demana una presència al seu costat, una senyora, no pot explicar-se, no és la Rubinstein, ni Hélène, ni Marguerite Long, la pianista, demana la senyora Révelot, la dona que el va assistir a la casa de Montfort-l'Amaury, algú amb qui es va entendre amb molt poques paraules.

Quedem fascinats, una vegada més, per l'escriptura de Jean Echenoz, un autor que ens porta a l'essència en molt poques planes, una experiència de lectura que ens acompanya i ens du al reconeixement i la gratitud.

310

 

llibre

 

 

DESPUÉS DE ETERNIDAD

Maxim Ósipov

Traducció Alejandro Ariel González

291 pàgs.

Maxim Ósipov, (Moscou, 1963) Después de eternidad, (2026)

"... hi ha una constant, les cites literàries, l'autor, conviu amb els clàssics amb tota naturalitat, l'ajuden a entendre el món, els té sempre presents..."

Sis narracions que recullen la vida quotidiana a diferents indrets de Rússia, els fets que ens exposen tenen lloc des de les darreres dècades del s. XX fins a la guerra d'Ucraïna.

Después de eternidad, un metge ens descriu un ancià que acut a la consulta, un personatge, amb una tendència al somriure, polit i correcte, a la pregunta del metge de com es troba, l'home respondrà:

"Como corresponde a alguién de mi edad i mi clase social." pàg. 10

Ens trobem un home al qual les circumstàncies no han malmès, ha estat director de teatre a una petita població de miners, un lloc inhòspit, on contra tot pronòstic tenien una companyia de teatre; aquest home, es descuida un quadern a la consulta, el metge es proposa tornar-li; no el pot localitzar per telèfon, s'adreça a casa seva, el seu habitacle és compartit, li obren la porta una parella, bruts i descuidats, gens motivats a ser amables, no saben res del veí, es desfan del metge amb negligència, el metge conclou respecte a aquestes persones:

"... era de las que considera casi una ofensa prestar la menor atención al prójimo. El sostén del régimen. Dicho sea de paso." pàg. 14

Tenim accés a les notes del quadern del vell director:

"Mamá me pedia que me aprendiera más poemas de memória: puedes llevarlos contigo a todas partes, no son una carga." pàg 22

Ens parla de censura, de corrupció dels que trien partir a l'estranger, l'administració fa desaparèixer Eternidad, és un moment en el qual amb tota naturalitat eliminen del mapa ciutats senceres, El nostre home no reacciona prou ràpidament, es queda sol, una actriu de la companyia li dirà:

"Debo divorciarme de un delincuente antes de que la opinión pública se meta conmigo por abandonar a un héroe." pàg. 70

Un jugador d'escacs, torna d'un campionat, són als Estats Units, a l'avió coincideix amb dos dels seus contrincants americans, s'adona que hi ha persones que viuen sense un llast que els paralitzi, ell pensa en els seus inicis, ens diran respecte a San Francisco:

"Aquí no hay història que oprima i tire hacia atràs: hay fortunas acumuladas el siglo pasado gracias al oro y hoy gracias a los ordenadores, más un par de terremotos, eso no se puede considerar história." pàg 115

A la tornada, via Roma, ha d'arribar quan abans, el seu pare és mort, tenim l'oportunitat de conèixer un peculiar taxista italià.

Assistim a un casament "El cine en casa".

Luxemburgo, mor una dona de cent tres anys, que havia estat una bellesa i la seva era una "biografia heroica", tenim una anàlisi del passat i una observació de les possibilitats del present que viu el fill, un personatge ens dirà:

"Si me decanté por la medicina fue porque "el médico en la cárcel no deja de ser médico". Ni en la guerra tampoco. La cárcel y la batalla para eso nos han preparado." pàg. 265

Hem conegut personatges que queden amb nosaltres, hi ha una constant al llarg de la lectura, les cites literàries, l'autor, conviu amb els clàssics amb tota naturalitat, l'ajuden a entendre el món, els té sempre presents, hem anotat obres i autors que ens portaran a descobriments o relectures; com en els llibres anteriors, la sensació és d'absoluta fascinació, davant la certesa que tenim a les mans una obra que ens porta a entendre, un poc més, el món que ens acull.

Una recomanació del tot segura.

309

 

llibre

 

 

JO T'HE DONAT ALES. Elegies

Teognis de Mègara

Introducció, traducció i notes

Maria Rosa Llabrés Ripoll

Pròleg Francesc Casadesús Bordoy

100 pàgs.

Per fer front a la nostra quotidianitat, tan política i social, com en el nostre entorn personal, recórrer als clàssics ens aporta llum i serenitat, relativitza els fets als quals hem d'enfrontar-nos i ens apropa a l'essència de l'ànima humana; per arribar a aquestes ensenyances necessitem l'ajut dels estudiosos, que conviuen amb els erudits amb normalitat i ens els fan arribar, analitzats i ordenats de manera temàtica, la qual cosa fa possible el nostre gaudi, sentim una profunda gratitud, quan ens endinsem en una saviesa difícil d'accedir pels nostres mitjans, saviesa imprescindible, per arribar a conclusions, per trobar la serenitat i l'harmonia. Per tot això, ens sentim del tot privilegiats de poder accedir a aquesta lliçó magistral que rebem gràcies a la generositat de la professora Maria Rosa Llabrés Ripoll, que té unes qualitats didàctiques que la porten a compartir el coneixement de manera natural, tenim la sensació que amb un profund plaer i compromís, els seus llibres ens acompanyen en el temps, i tot sovint ens porten a compartir, a llegir en veu alta versos que ens ajuden a discernir el nostre present.

Maria Rosa Llabrés, ens presenta l'autor, les circumstàncies que va viure, va veure trontollar els seus privilegis de naixença, va conèixer, l'exili... va tornar a ocupar el seu lloc com a noble, això fa molt rica la seva experiència i universals les seves reflexions, a les darreres paraules de la introducció ens diu del seu treball "dut a terme a poc a poc al llarg d'anys", aquestes confessió ens porta al reconeixement més sincer, cap improvisació, màxima transcendència en cada pas fins arribar a fer possible la nostra lectura.

-Tot està trasbalsat

"Més poderosa és la llestesa que la inflexibilitat." pàg. 39

"S'ha perdut el respecte, insolència i desvergonyiment han vençut la justícia i ocupen tota la terra." pàg. 40

Els nostres són temps de moviments migratoris massius la injustícia es fa evident, impotència general davant les guerres i l'arrogància d'homes poderosos, convivim amb el dolor dels migrants:

"... els nobles van a l'exili i els de baixa condició governen la ciutat." pàg. 45

"Posa el peu sobre el poble capbuit, colpeja'l amb agut

fibló i subjecta'l amb un jou insuportable:

no trobaràs un poble tan amic dels amos

d'entre els humans que el sol contempla."

-Contra dictador i governants corruptes

"A un dictador que viu d'esquena al poble, enderroca'l com vulguis:

els déus no s'indignen gens per això" pàg. 52

-Consells i reflexions

"No demanis un valor extraordinari, Polipedes,

ni opulència; un home sols pot desitjar sort."

"Els cabals els atorguen els déus fins i tot a un molt dolent, Cimos; mes l'excel·lència està destinada a acompanyar pocs homes." pàg, 71

En molt poques pàgines rebem uns ensenyaments, amb el criteri didàctic que ja coneixem de l'autora, que ens acompanyen, en els moments convulsos, potser tots ho són, que ens ha tocat viure, una època en la qual ens sembla impossible aturar, portem un ritme, que converteix l'objectivitat en un ideal, les solucions, es pretén que siguin universals i fàcils de trobar, la pedra filosofal ha d'estar a l'abast de tothom, hem de tenir "veritats" disposem d'enormes bases de dades que elaboren "respostes", "solucions" que ens neguitegen o tranquilitzen, podem caure en la desesperació o en la eufòria, sense control; els clàssics ens porten a la serenitat, potser al dubte, ens fan aturar, i sortim enfortits del nostre encontre, lleugers i amb més possibilitats d'actuar amb més serenitat i aplom.

Francesc Casadesús, ens dirà al seu pròleg:

"Com es pot comprovar avui en dia, i ja va avisar Teognis, els interessos econòmics amb pretensions plutocràtiques, acompanyats d'una desfermada demagògia populista, obren la porta d'entrada als governants autòcrates." pàg 12.

Una vegada més, la nostra gratitud a l'autora, també al professor Casadesús. Una recomanació del tot segura.

308

 

llibre

 

 

L'EDAT FELIÇ

Sigrid Undset

Traducció i pròleg Meritxell Salvany

284 pàgs.

Sigrid Undset, (1882-1949) L'edat feliç, (1908), Premi Nobel, (1928)

Agraïm el pròleg, Meritxell Salvany, ens dona a conèixer l'autora i la societat que l'acull, respecte als seus personatges femenins fuig dels estereotips:

"Així i tot, els personatges femenins dels relats i novel·les d'Undset són éssers que es qüestionen elles mateixes, analitzen el seu entorn amb valentia i lluiten per defensar la seva dignitat." pàg. 10

Ens presenten la ciutat i les noies que hi treballen, també els barris obres que acullen els obrers que l'incipient indústria ha de menester; la precarietat dels habitacles, les façanes ennegrides quan arriba la primavera i, amb el desgel, la neu es mescla amb el sutge de les xemeneies; malgrat tot, les noies cerquen bellesa a les habitacions on s'allotgen, als detalls de la indumentària, els pentinats. Al primer relat, a la llar d'un advocat pare de família nombrosa (l'acció no se situa a la capital) ens trobem amb uns interiors on la preocupació per l'estètica és present, i també l'harmonia pel que fa a la indumentària.

Podríem seguir els itineraris dels personatges per la ciutat, ens mostren, amb tot detall, botigues i cafès. També els afores:

"... més enllà, darrere les nombroses escoles monumentals, tan grises i ensopides que molts els anomenaven "casernes"..." pàg. 46

Al primer relat, Mitja dotzena de mocadors, coneixem la Bildit, una nena que ha d'aprendre a sacrificar-se per la família, ha de passar sense allò que més desitja i alhora ha de fer quedar bé als pares:

"El meu pare troba que encara soc massa petita per aprendre a ballar. Vol que em centri en els estudis, i..." pàg. 31

No li manca l'estimació de la família, i entre ells no hi ha mentides.

El segon relat L'edat feliç, coneixem l'Uni, una noia que a de fer de secretària, mentre lluita per formar-se com a actriu, té un promès que l'estima i respecta els seus plans, tot i sense estar del tot d'acord; en aquest relat ens troben a Charlotte, la noia que viu amb la mare i les germanes, aquesta fumadora empedreïda, té el projecte d'escriure i ha de sobreviure fent feina a una oficina; a través de Charlotte coneixem la tesi de l'autora, respecte a la societat que viuen i la realitat de les persones:

"Es tracta de viure el nostre moment, amb tota l'atenció posada en el nostre interior. Així doncs, en lloc d'escodrinyar la boira cercant la claror d'un fanal, mirem dins nostre, cap a la flama del nostre cor." pàg. 80

L'Uni, no troba la plenitud al món del teatre, té una decepció, un cop forma part d'aquest col·lectiu, on la mediocritat, és present.

El tercer relat, Una estranya Edele Hammer, una dona també sola a la ciutat, una noia que ha tingut l'avantatge d'una formació intelectual gràcies a una infància al costat del seu pare, un home molt culte, que malauradament, va morir jove i això va fer que la filla no pogués accedir a estudis superiors i és una de tantes noies que cerquen feina a oficines. Edele Hammer té el privilegi de l'amistat amb l'arquitecte Dyrssen, un home equilibrat, que viu amb la seva dona i el fill d'ella; aquesta amistat, amb en Dyrssen la farà forta, quan el visita al seu despatx, el que l'envolta, la porta al record del lloc de feina del pare:

"...l'atmosfera genuina que s'hi respirava i que feia pensar en unes rutines de treball sòlides, li portava uns records d'allò més agradables de l'atmosfera que havia impregnat l'estudi del seu pare, records de l'època en que ella hi anava els diumenges al matí..." pàg. 169

Com a contrapunt a l'home bondadós i assenyat que és l'arquitecte, coneixem Alf Aagaard, de qui Edele s'enamorarà, un personatge superficial, d'aparença enlluernadora i d'una vanitat sense mida, en la relació apareix un tercer element, la gelosia, Aagaard és un gelós, que la tortura implacablement; ella aconsegueix posar fi a la relació, s'allunya, però el dolor viscut ha fet una ferida, també ha afectat al concepte que ella té de si mateixa, li costa valorar-se després d'haver viscut aquell període al costat d'un desequilibrat. L'arquitecte perd la dona víctima d'una malaltia fulminant, queda amb el fill d'ella per a qui esdevé un pare ideal, les circumstàncies apropen Edele a Per Dyrssen, i després de superar, tots dos, el sentiment que els porta a pensar que no són prou per a l'altre, accepten que s'estimen i tenen dret a la plenitud, un final d'apoteosi... l'acceptem, no és forçat, hem observat els processos viscuts i ens resulta coherent.

El quart relat Somnis, ens descriu l'inquietant món dels somnis en la vida d'una adolescent.

Una experiència de lectura que ens acompanyarà, una autora que aprofundeix magistralment en temes universals i perfils humans perfectament dibuixats. Una recomanació del tot segura.

307

 

llibre

  

 

 

 

 

TRES AMIGAS.

Carmen Laforet, Ana Maria Matutte, Carmen Martín Gaite

Jesús Marchamalo

Il·lustracions Antonio Santos

58 pàgs.

Tres biografies que ens porten a l'essència, vida i l'obres d'aquestes tres dones, imprescindibles per entendre el període que van viure, tres testimonis diferents del mateix moment històric.

Carmen Laforet, (1921-2004), aquesta dona, de vint-i-tres anys, que ningú coneixia, guanyadora de la primera edició del Premi Nadal, va néixer a Barcelona, el pare, arquitecte, la mare mestra i gran lectora, quan tenia un any, la família es va traslladar a Las Palmas de Gran Canaria, allà va viure una infantesa despreocupada i feliç, fins que, a tretze anys, va quedar òrfena de mare, la vida es va tornar del tot difícil per aquesta noia que ja havia adquirit l'hàbit d'escriure, anotava en papers que després deixava per qualsevol lloc.

Nada, la novel·la que va escriure a Madrid, després del seu pas per Barcelona, i ser alumna de la universitat; en aquesta obra plasma la vida a la ciutat els primers anys de la postguerra, la sordidesa dels carrers, les diferències socials, l'ambient a la casa, que acull la protagonista al carrer Aribau.

Carmen Laforet, va ser mare, va continuar escrivint, va viatjar, va ser amiga de Ramón J.Sender, quan aquest vivia als Estats Units, van mantenir una correspondència, aquestes cartes es van editar, i quan Carmen Laforet, va llegir a la portada el seu nom, no sabia qui era aquella autora.

Ana María Matute, (1925-2014), va ser una nena de salut fràgil, això va fer que hagués de fer una vida de repòs, els regals adients per a ella eren llibres i quaderns, es refugiava en fantasies que la van acompanyar des de molt petita, un pare que sempre procurava complaure-la, i una mare "austera como el Cid Campeador", la família, pels negocis del pare, vivia entre Madrid i Barcelona. Va patir l'horror de la Guerra Civil a Barcelona. A setze anys, estava escrivint Pequeño teatro, obra guardonada amb el Premi Nadal el 1954, el 1958 va obtenir el Premio Nacional de literatura; a la vida personal moltes dificultats, es va separar al 1958 del "marido malo" i pare del seu fill, "vendió la máquina de escribir de la que ambos vivían" en aquella època, deixar el marit li va implicar no poder viure amb el fill, "el niño de los sabaditos", que era l'únic dia que tenia dret a veure'l; moments personals molt difícils, el 1996 publica Olvidado Rey Gudú, el seu llibre més reconegut i que la va situar, de nou, al primer pla del món literari, més tard va rebre el Premio Cervantes.

"Y contaba con botánico orgullo, que habia dado nombre a una flor; la de arzadú, blanca o roja, bonita, que no existia más que en su imaginación."

Carmen Martín Gaite, (1925-2000) va néixer a Salamanca, filla d'un notari, que li donava classes de literatura i història, Carmen Martin Gaite a disset anys, havia llegit, a tots els autors de la generació del 98 i La Regenta; sent molt jove, el seu professor, Rafael Lapesa, i també el seu pare, la van animar a escriure. El 1953 es va casar amb, l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio, autor de El Jarama, premi Nadal 1955, el 1957, Carmen Martín Gaite, va rebre el mateix guardó per Entre visillos, mai va deixar d'escriure, va participar en els cenacles literaris de l'avantguarda intel·lectual, va rebre el premi Nacional de Literatura i l'Anagrama d'assaig, el 1985 arran d'una estada a Nova York va escriure Caperucita en Manhattan, un clàssic de la literatura juvenil adreçat a totes les edats.

L'autor ens fa partícips d'una darrera anècdota: a finals dels noranta, va coincidir en una festa amb Luis Landero, autor de Juegos de la edad tardia, Carmen Martín Gaite, va voler ballar un bolero amb l'escriptor i davant la poca traça d'ell, van haver de trobar-se unes quantes vegades perquè Carmiña fes de professora per poder arribar a gaudir dels boleros.

En molt poques planes i amb unes il·lustracions imprescindibles, ens han donat a conèixer les tres autores, amb rigor i profunditat.

306

 

LLIBRE

 

 

 

LA EDAD RIDÍCULA

Maryam Madjidi

Traducció Palmira Feixas

188 pàgs.

La nostra narradora, una adolescent iraniana, va néixer a Teheran, la seva família es va haver d'exiliar, la coneixem quan comença l'adolescència, amb tot el dolor que aquest període pot arribar a implicar, lluita per modificar la seva imatge, pateix perquè no encaixa en els cànons estètics; però, té un gran avantatge, escriu un diari íntim i manté una relació molt important amb la literatura, els autors i els personatges dels llibres formen part de la seva vida.

Ens diu que tota la seva vida escolar transcórrer en ZEP: zona d'escolarització prioritària, viu a la perifèria de París, en una zona per a classes desfavorides econòmicament; la seva no és una família desestructurada, els pares tenen recursos intel·lectuals i emocionals per adaptar-se a les adversitats que comporta l'exili, tenen una vida familiar òptima, es relacionen amb avis, ties, oncles... per contra, coneixem famílies, la majoria, del barri que els acull, on els fills no tenen possibilitats de sortir indemnes de les condicions de vida de casa seva i que el sistema educatiu no ha sabut protegir, la igualtat d'oportunitats és una fal·làcia.

Els professors destinats a les escoles d'aquestes persones "d'escolarització prioritària", saben que està pronosticat el fracàs en la seva tasca i l'esforç és mínim, persones que no poden o no volen fer front a les dificultats que es troben a la classe; tenim l'excepció del professor Ortega, aquest home va llegir, en veu alta a la classe, una redacció de la nostra protagonista, aquest dia va quedar fixat a la seva memòria.

La nostra protagonista obté una nota que li permet fer el batxiller a un institut de prestigi de París, forma part d'una minoria d'alumnes que provenen de l'extraradi; allà es posen en evidència les diferències, les grans carències, es relaciona amb fills d'intel·lectuals, que viuen en cases atapeïdes de llibres, que provenen de famílies amb patrimonis sòlids. Ella no vol formar part de la minoria que li correspon, no es vol relacionar només amb les col·legues que tenen un origen com el seu, però és inevitable; les noies de casa bona pregunten i s'escandalitzen, no entenen que existeixen entorns socials diferents dels seus; ella menteix pel que fa a les professions dels pares, d'ell que fa feines de rehabilitació a les cases, diu que és interiorista i de la mare que ha fet un curs per ser auxiliar de clínica, dirà que és infermera.

Ella domina la literatura en profunditat, ha d'escriure un assaig, entorn Proust, a partir de la frase:

"El deseo florece, la posesión lo marchita todo"

Segur que és brillant, però no gosa entregar el seu escrit, no hagués suportat una nota mediocre.

"La igualdad de oportunidades, la escuela de la República, el pastel de la élite es francamente indigesto. No volvería a comer. El ascensor social al que habia subido me daba vértigo i arcadas. No volveria a cogerlo." pàg. 180

Aquest text de denúncia del sistema educatiu, ens porta a una reflexió del tot vigent al nostre entorn, o potser cada vegada més respecte a fa unes dècades, la crisi a la qual han portat les noves tecnologies i les migracions massives, afecta més els nens i joves desfavorits econòmicament.

305

 

llibre

 

LA TORTUGA Y LA LIEBRE

Elizabeth Jenkins

Traducció Catalina Martínez Múñoz

351 pàgs.

Elizabeth Jenkins, (1905-2010), La tortuga y la liebre, (1954)

"El talento especial de Elizabeth Jenkins en sus novelas fue la descripción de la victimización de frágiles personajes que inspiran simpatía, a manos de gente que lo único que tiene de memorable es su crueldad..."

Aquestes paraules que els editors escriuen a la coberta, són del tot exactes.

Coneixem al matrimoni format per Evelyn i Imogen Gresham, ella trenta-set anys, ell cinquanta-dos, Imogen va veure en el seu home "... el hombre destinado a tomar las riendas de su vida..." ella amb prou feines se'n surt amb el govern de la casa; Evelyn, un advocat molt reconegut; ella ha de vetllar perquè l'ordre de la llar sigui impecable, no exerceix de manera plena, té una minyona, la senyoreta, Malpas, eficientíssima, que garanteix l'ordre domèstic obviant la senyora, tenen un fill que ha perdut totalment el respecte a la mare, a deu anys, la menysté i donada la mirada superficial del "brillant" marit, el pare recolza l'actitud, del tot impròpia, del fill.

Tenim un infant Tim Leeper, amic del fill dels Gresham, un noi que pertany a una família absolutament desestructurada, d'ell, diuen els seus pares que segueix tractament psiquiàtric, pel seu comportament ens sembla una criatura del tot equilibrada, malgrat el seu origen familiar.

Hi ha Blanche Silcox, una veïna, soltera, de cinquanta anys, gens atractiva i molt rica, que pren la decisió de destruir el matrimoni, ha triat a Evelyn per casar-s'hi i se'n surt, sense miraments, es va prenent llibertats, arriba a ser del tot imprescindible a la vida del veí, és admirada per l'il·lustre advocat i pel seu fill.

Imogen, té una bona relació amb els amics de la família, mostra serenitat i aplom a les seves converses, quan no la paralitza la por a les reaccions del marit, la necessitat d'ell de fer escarni dels seus actes; també, té una amiga, Cecil, que és una dona independent, que treballa, es manté a si mateixa, acabarà fent un bon matrimoni, en tot moment la recolza.

Sembla que hem d'esperar que la fragilitat de l'esposa no pugui fer front a les estratègies de Blanche Silcox, però Imogen se'n surt, quan ha pres la decisió final, és ell que trontolla, sap que no ha tingut un comportament noble, ell, tan habituat a valorar els comportaments dels altres, ha actuat seguint els desitjos de l'amant, al final és Imogen qui el salva, troba la manera d'evitar l'escàndol, li proposa que diguin que ha estat ella que l'ha abandonat.

El final és sorprenent, creiem que ens trobem davant d'un renaixement de l'esposa humiliada, viu per primera vegada la independència al pis que l'amiga deixarà per casar-se i amb la companyia d'un infant que l'adora, Tim Leeper, que tria deixar la seva família per viure al costat d'aquesta dona per qui s'ha sentit estimat.

Una reflexió sobre el matrimoni, sobre la crueltat subtil i sistemàtica, la capacitat infinita de turmentar que tenen algunes persones, i la feblesa d'un home, de prestigi públic, que a la seva intimitat, passa de manipular a ser manipulat per algú que té les fites molt clares, es doblega al desig de la dona que sap posar en marxa estratègies que tenen molt a veure amb l'estatus social i gens amb l'ètica, l'amor i els sentiments, poder fer ostentació d'una posició social sobre una base tàctiques ben planificades.

304

 

llibre

 

 

 

 

 

LA DONA ABANDONADA

Honoré de Balzac

Traducció Josep Maria Pinto

92 pàgs.

Honoré de Balzac, (1799-1850) La dona abandonada, 1832

Els començaments com a escriptor d'Honoré de Balzac no van ser fàcils, a trenta-tres anys quan va publicar La dona abandonada, encara no havia consolidat el seu lloc al món literari de l'època, el reconeixement arriba a partir de les primeres obres que donarien lloc a La comèdia humana, tenen com a referent La divina comèdia de Dante, l'autor ens dona a conèixer tots els estaments socials en diferents novel·les on els personatges principals tenen sempre un lloc a les diferents obres.

L'atmosfera ens atrapa des del primer moment, coneixem al jove baró Gaston de Neuil, al qual els metges recomanen una temporada fora de París, pateix una malaltia "causada per algun excés d'estudi, o potser de vida" quan l'autor ens descriu la societat que acull el nostre protagonista, en molt poques pàgines ens presenta una descripció impecable de les classes benestants de la capital:

"La vida d'aquestes persones rutinàries gravita en una esfera d'hàbits tan incommutables com ho són les seves opinions religioses, polítiques morals i literàries." pàg. 15

El baró de Neuil s'instal·la a la petita localitat de Bayeux, a la Normandia, allà coneixem la societat provinciana que l'acull, és ben rebut per la petita aristocràcia rural, aviat la quotidianitat l'avorreix, s'assabenta que, retirada al seu castell hi ha la senyora de Beauséant, una dona guapíssima, que ha patit un matrimoni desafortunat i una trista aventura amorosa, el baró de Neuil es proposa acostar-se a la dama, després de moltes dificultats aconsegueix ser rebut, és molt jove, i té el dubtes que comporta la seva edat:

"Quan esdevenim prou astuts com per ser polítics hàbils, som massa vells per aprofitar la nostra experiència." pàg. 31

Aquesta primera cita donarà lloc a una relació d'amants que durarà nou anys, tots dos troben la plenitud en la vivència d'aquesta passió. Fins que la mare del baró considera que el fill s'ha de casar, ha aparegut a les seves vides la senyoreta de La Rodière "vint-i-dos anys d'edat, i de quaranta mil lliures de rendes":

"... la senyoreta de La Rodiere, una jove prou insignificant, dreta com un pollancre, blanca i rosa, mig muda, que seguia el programa prescrit per a totes les noies per casar..." pàg. 80

Després d'un intercanvi de correspondència entre els amants, el baró farà el pas i farà portarà a terme que la societat espera d'ell, matrimoni i fills. Mentre la senyora de Beauséant, viu aïllada al seu castell, el baró de Neuil fa el paper de marit que la societat li ha atorgat, però l'amant no deixa d'estar present, torna a acostar-se hi ha una darrera trobada, la relació d'amants no pot començar de nou, el baró no té motius per viure:

"... i si ha ferit mortalment la seva veritable esposa en profit d'una quimera social, aleshores ja cal que mori, o bé que visqui amb aquesta filosofia material, egoista i freda que horroritza a les ànimes apassionades." pàg. 92

El baró de Neuil, pren la decisió de posar fi a la seva vida, la senyora de Beauséant, continuarà reclosa, doblement abandonada i mantenint la seva dignitat d'amant, que s'ha enfrontat als convencionalismes socials, ha triat l'amor més pur.

A la coberta, els editors ens diuen que La dona abandonada és la nouvelle de Balzac preferida per Marcel Proust.

Acabem de fer nostra una història que passa a formar part de la nostra experiència de lectors, una recomanació del tot segura.

303

 

LLIBRE

 

 

Com voleu, germans, que canti

Joan Pons Bover

305 pàgs.

Joan Pons Bover, (Santanyi, 1972) Com voleu, germans, que canti, Premi Ciutat de Manacor de Novel·la 2025

La vellesa lúcida és el moment de deixar constància de tot allò que es recorda, un afany d'anàlisi, un voler entendre, des de la tranquil·litat de la vida sense obligacions, la pròpia existència i la dels que ens han envoltat, hi ha els secrets, els silencis que han pres protagonisme de les nostres vides, el que s'ha parlat ha estat versionat per respecte, admiració, por o potser és que l'èsser humà per créixer i fer front a la vida adulta ha de valer-se de versions censurades de la pròpia vida i de la dels seus, és la llibertat que donen els anys que fa caure censures, en Jaume justifica la seva necessitat d'escriure:

"... testimoni d'un home comú que no ha fet res destacable en la vida, però que ha estat constant en els afectes i en les dedicacions." pàg. 51

El marc històric que acull les vides que ens presenten és la Mallorca dels anys quaranta, la vida d'una família en la qual, el pare és un mestre depurat pel régimen. En Jaume, fill del mestre, triarà la mateixa professió, des de molt jove, va donar suport al pare a l'aula com ho faria el fill d'un pagès a l'hort. El 1943, en Jaume tenia dotze anys i va trobar el seu lloc al món, un indret que enyoraria sempre, al llogaret de Carrintxó, al sud de Mallorca, allà va experimentar la més profunda plenitud. Les guerres no s'acaben el dia que signen la pau, encara podien continuar comdemnant un mestre injustament reprovat, es van dur a terme més humiliacions i trasllats. Mentrestant, la mare suportava i anava endavant, havia de conviure amb una fillastra, na Jerònia, la seva relació no va tenir bons moments, quan va haver de tenir cura de la noia malalta, ho va fer amb un únic objectiu, una vergonya havia de ser amagada, una vergonya que hauria embrutat la seva família. Alhora, na Margalida, es va convertir en una filla idolatrada, una filla per qui tenia els "millors desitjos" ella donaria el vistiplau als pretendents i la filla tindria cura de la mare fins a la mort, fins aquí, usos i costums de l'època.

Na Margalida, l'anciana que coneixem a una residència de majors, comparteix l'habitació amb el seu germà Jaume, han perdut l'autonomia per viure sols; és una dona, que conserva la il·lusió de tenir cura de la seva aparença, té deliris, enyora ca seva, enyora el matalàs de llana, i enyora el seu enamorat, els seus records tenen com a marc l'illa de Formentera, la família va viure allà una part del seu desterro; el mestre un home molt capacitat per la supervivència aviat va trobar persones amb les quals relacionar-se, va fer amics, la filla va trobar un pretendent, un futur faroner, la família d'ell veien amb bons ulls la jove mallorquina, la mare va repetir moltes vegades, "Senyora, no li faltarà res, a la seva filla. Si es queda no li faltarà res." La dona del mestre, considerava que ja havia patit prou a la vida i no podia perdre la filla; força un nou trasllat a Mallorca i obliga al fill a que prengui part en la infelicitat de la germana, serà en Jaume qui escriurà a l'enamorat eivissenc, per dir que no es pot adreçar a na Margalida, les cartes que el faroner va enviar seran amagades, na Margalida se casarà amb qui vulgui sa mare, tindrà un fill i tindrà cura de la mare fins al darrer moment, però a la vellesa, perdrà els tabús i tornarà a parlar de l'enamorat i l'esperarà amb la frisança d'una joveneta.

L'autor, ens ha descrit un entorn, una manera de viure, la por, la vida sense intimitat, qualsevol detall que sortís de l'àmbit domèstic podia ser utilitzat per eternitzar les represàlies, tot es podia argumentar en contra d'un vençut, mai la bona conducta ho era prou, la brutalitat dels que executaven el mal no tenia límit.

Un traç perfecte dels personatges, l'àvia materna, l'amic Miquel, rectors, falangistes... la vida a Formentera... som davant d'una obra necessària des del punt de vista històric i literàriament impecable.

302