LLIBRE

 

 

Com voleu, germans, que canti

Joan Pons Bover

305 pàgs.

Joan Pons Bover, (Santanyi, 1972) Com voleu, germans, que canti, Premi Ciutat de Manacor de Novel·la 2025

La vellesa lúcida és el moment de deixar constància de tot allò que es recorda, un afany d'anàlisi, un voler entendre, des de la tranquil·litat de la vida sense obligacions, la pròpia existència i la dels que ens han envoltat, hi ha els secrets, els silencis que han pres protagonisme de les nostres vides, el que s'ha parlat ha estat versionat per respecte, admiració, por o potser és que l'èsser humà per créixer i fer front a la vida adulta ha de valer-se de versions censurades de la pròpia vida i de la dels seus, és la llibertat que donen els anys que fa caure censures, en Jaume justifica la seva necessitat d'escriure:

"... testimoni d'un home comú que no ha fet res destacable en la vida, però que ha estat constant en els afectes i en les dedicacions." pàg. 51

El marc històric que acull les vides que ens presenten és la Mallorca dels anys quaranta, la vida d'una família en la qual, el pare és un mestre depurat pel régimen. En Jaume, fill del mestre, triarà la mateixa professió, des de molt jove, va donar suport al pare a l'aula com ho faria el fill d'un pagès a l'hort. El 1943, en Jaume tenia dotze anys i va trobar el seu lloc al món, un indret que enyoraria sempre, al llogaret de Carrintxó, al sud de Mallorca, allà va experimentar la més profunda plenitud. Les guerres no s'acaben el dia que signen la pau, encara podien continuar comdemnant un mestre injustament reprovat, es van dur a terme més humiliacions i trasllats. Mentrestant, la mare suportava i anava endavant, havia de conviure amb una fillastra, na Jerònia, la seva relació no va tenir bons moments, quan va haver de tenir cura de la noia malalta, ho va fer amb un únic objectiu, una vergonya havia de ser amagada, una vergonya que hauria embrutat la seva família. Alhora, na Margalida, es va convertir en una filla idolatrada, una filla per qui tenia els "millors desitjos" ella donaria el vistiplau als pretendents i la filla tindria cura de la mare fins a la mort, fins aquí, usos i costums de l'època.

Na Margalida, l'anciana que coneixem a una residència de majors, comparteix l'habitació amb el seu germà Jaume, han perdut l'autonomia per viure sols; és una dona, que conserva la il·lusió de tenir cura de la seva aparença, té deliris, enyora ca seva, enyora el matalàs de llana, i enyora el seu enamorat, els seus records tenen com a marc l'illa de Formentera, la família va viure allà una part del seu desterro; el mestre un home molt capacitat per la supervivència aviat va trobar persones amb les quals relacionar-se, va fer amics, la filla va trobar un pretendent, un futur faroner, la família d'ell veien amb bons ulls la jove mallorquina, la mare va repetir moltes vegades, "Senyora, no li faltarà res, a la seva filla. Si es queda no li faltarà res." La dona del mestre, considerava que ja havia patit prou a la vida i no podia perdre la filla; força un nou trasllat a Mallorca i obliga al fill a que prengui part en la infelicitat de la germana, serà en Jaume qui escriurà a l'enamorat eivissenc, per dir que no es pot adreçar a na Margalida, les cartes que el faroner va enviar seran amagades, na Margalida se casarà amb qui vulgui sa mare, tindrà un fill i tindrà cura de la mare fins al darrer moment, però a la vellesa, perdrà els tabús i tornarà a parlar de l'enamorat i l'esperarà amb la frisança d'una joveneta.

L'autor, ens ha descrit un entorn, una manera de viure, la por, la vida sense intimitat, qualsevol detall que sortís de l'àmbit domèstic podia ser utilitzat per eternitzar les represàlies, tot es podia argumentar en contra d'un vençut, mai la bona conducta ho era prou, la brutalitat dels que executaven el mal no tenia límit.

Un traç perfecte dels personatges, l'àvia materna, l'amic Miquel, rectors, falangistes... la vida a Formentera... som davant d'una obra necessària des del punt de vista històric i literàriament impecable.