LA
DISPUTA DE BARCELONA
Josep Maria Quintana
231
pàgs.
l'Autor va tenir notícia d'aquests fets, el 1988
quan va adquirir a Carcassone un llibre amb el títol La dispute
de Barcelone, també fa referència, entre d'altres, al text
editat a Barcelona el 1985 Disputa de Barcelona de 1263 entre
Mestre Mossé de Girona i Pau Cristià. Quintana tria apropar-nos
als fets, emprant el gènere de novel·la.
Obrim el llibre
amb les paraules de Teresa Gil de Vidaure, esposa legítima del rei,
la qual, tot i estar apartada de la vida conjugal, es permet tenir
cura de l'ànima del marit, de qui ens diu que és un gran pecador,
però també "un home que estima la fe cristiana", un altre
personatge preocupat per la salvació de l'ànima del rei Jaume, és
Ramon de Penyafort, el seu confessor, aquest paper d'intermediari
entre el rei i el Sant Pare, li dona una gran força i per aconseguir
altres glòries per a l'església, proposa al monarca la disputa. El
rei és reticent, té presents els fets de París, vint anys abans,
on l'enfrontament va esdevenir tragèdia. Ramon de Penyafort i Pau
Cristià, jueu convers, obtenen l'aprovació de Jaume I, la disputa
es durà a terme.
Nahmànides, rabí de Girona, home de
gran prestigi, tot i els dubtes es veu forçat a participar en la
disputa, els oponents tenen un bagatge intel·lectual
desproporcionat, Nahmànides està molt més capacitat, hi ha un
moment, en el qual diu al rei que considera que s'hauria de
clausurar, sap que tot i la seva superioritat, si es produís la
victòria sortiria tan perjudicat com si perdia, malgrat les
objeccions, la disputa arriba a la fi. Els notaris que escriuen
l'acta, que el rei signarà, fan una avaluació dels fets que no té
res a veure amb allò que han viscut, el rei té consciència de la
manipulació que s'ha dut a terme.
Nahmànides rep, de
mans del rei, una compensació econòmica, torna a Girona, aquest és
un home just i considera que ha d'escriure la seva versió d'allò
que ha viscut. Aquí s'acaba la tolerància de Ramon de Penyafort, se
li va permetre que s'expresses oralment amb una certa llibertat, però
en cap cas es consentirà que deixi constància escrita, aquest fet
el condemna a l'exili, és obligat a deixar Girona i la seva família,
anirà a Israel.
Les darreres paraules, Guerau de
Montagut, ens diu respecte a Nahmànides:
"Ningú no
parlà mai més d'ell a la cort, però puc assegurar amb tota la
veritat que el Conqueridor no oblidà mai aquell personatge que tant
l'havia commogut i amb el qual sempre va creure que estava en deute.
Per això en confia l'encàrrec d'escriure aquest text, que he dut a
terme seguint honestament el mandat que em feu el monarca." pàg.
215
El rei mor, Guerau de Montagut, secretari personal de Jaume
I i transcriptor de la disputa, s'ha retirat al Monestir de Poblet,
seguint la seva primera vocació de vida monàstica; sempre havia
estat protegit i estimat per Jaume I, per tant, els desitjos del rei
passaven per sobre dels del jove Guerau de Montagut i això fa que el
seu primer destí sigui de cortesà; des de Poblet, emprèn un viatge
a Girona per trobar-se amb Sara, la filla de Nahmànides, és molt
ben rebut, la jove, li explica com ha estat la vida del pare a
l'exili, li mostra les cartes que han rebut els fills, plenes de bons
consells, vertaders documents on és fa evident la saviesa i bondat
d'aquell home.
El Conqueridor, respectat i temut, és un
home atemorit quan diu a la seva estimada Constança:
"...
t'he de dir que l'infern en fa por. I l'excomunió és una de les
portes que t'hi poden dur de dret." pàg. 47
Aquesta por,
aquesta feblesa és aprofitada pel seu confessor Ramon de Penyafort,
per assolir altres fites, una conversió massiva de jueus, un domini
de la seva ordre i les corresponents compensacions a Roma, en aquest
cas guanyen els conspiradors, les capacitats i la intel·ligència
del rabí de Girona no són considerades.
Josep Maria
Quintana, ens acosta a un fet històric que fins i tot ha pres forma
com a pel·lícula, ens porta a una reflexió sempre vigent: és
difícil guanyar amb la veritat, apel·lant a la bondat i
l'honradesa, la manipulació i l'enginy per anteposar els interessos
mesquins davant la raó, malauradament tenen propensió a
guanyar.
Una recomanació del tot segura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario