LA SENYORA PALFREY SE'N VA AL CLAREMONT
Elizabeth
Taylor
Traducció Helena Lamuela
215 pàgs.
Elizabeth
Taylor, (1912-1975), LA SENYORA PALFREY
SE'N VA AL CLAREMONT, (1971).
La
senyora Palfrey, una dona que en tot moment sap què ha de fer, què
s'ha de posar i què ha de dir, per al seu primer dinar amb els
hostes del Claremont, troba que ha de dur "el collaret de perles
dels matins"; ha triat ser resident al Claremont, perquè entra
dintre del seu pressupost i és a Londres, allà hi viu el seu net.
Té un llibre de poemes a la tauleta de nit, llegeix per intentar
recordar, és l'exercici de memòria que s'ha proposat, mentre camina
recorda uns versos:
"Tenim el món massa a
sobre, tothora:
guanyant, gastant, deixem perdre els
talents.
A la natura, poc veiem de propi."
El
net no apareix, la vida posa al seu camí a un jove que farà aquest
paper, en Ludo, és alegre i divertit, té pocs diners, s'ha pres un
temps per escriure una novel·la, des del primer moment s'encén
l'espurna de l'amistat, ell li diu respecte a les persones amb les
quals es relaciona a l'hotel:
"Si són prou amables
amb vostè, vull dir"
Quan està sola recorda
aquestes paraules:
"Aquesta
mena de tresors -va pensar-, no te'ls pot prendre ningú."
En
Ludo, és un jove, que des d'infant ha tingut cura de la seva mare,
ha estat pendent i l'ha protegit, per això, l'estimació que troba
en la nova amiga és del tot important.
Coneixem
la senyora Arbithnot, molt afectada per l'artrosi, els seus moviments
són cada vegada més limitats, d'ella ens diu la senyora Palfrey
"tenia l'orella afinada per la malícia"; la senyora
Burton, la més agosarada i excèntrica, sempre amb una copa a la mà;
la senyora Post, prudent i servicial; el senyor Osmond, malcarat,
xovinista, pedant, no mostra cordialitat amb ningú, només té
paraules de respecte cap a la senyora Palfrey, d'ella pensa "Quina
mainadera més excepcional que devia tenir".
Assistim
al final de la senyora Palfrey, en Ludo va fer que a l'hospital la
traslladessin a una habitació individual, i el darrer vespre, va
estar al seu costat llegint-li poesies, es van acomiadar i ella va
fer el darrer alè.
Ens
hem divertit, una fina ironia sempre present, uns personatges
perfectament dibuixats, hem viscut l'atmosfera del Claremont, i hem
pres partit, des del primer moment, per l'assenyada i valenta senyora
Palfrey.
Una autora a la qual no deixarem de tenir en compte, una recomanació del tot segura.
