llibre

 

 

 

NAPÁTRIDA. Volver a Nápoles
Erri De Luca
Traducció Carlos Gumpert Melgosa
137 pàgs.

Erri De Luca, (1950), Nápatrida. Volver a Nápoles, (2006)

Nápatrida: alguién que se ha raspado del cuerpo sus orígenes para entregarse al mundo. pàg. 11

Ens defineix el neologisme, que dona títol a aquests fragments de vida, escrits de bellesa contundent, que ens emocionen i ens posen en alerta respecte a la realitat que vivim.

També ens diu:

..."he aprendido poco de la experiència acumulada y más de la parte opuesta la imaginación." pàg 25.

Ens entreguem a compartir els records, la ciutat intacta en la memòria, i que la realitat transforma a una velocitat de vertigen.

Ens parla del Nàpols on "brillava poco la estrella de la televisión", les llars on els relats servien per entretenir i per aprendre a estimar:

"¿Acaso los relatos orales cambian con el tiempo? No, los relatos orales cambian el tiempo."

El moll de Margellina:

..."un ornamento de yates, una avenida de castillos en el agua con un foso alrededor y un puente levadizo."

El castell té el seu amo, que al mar és nouvingut, ha fet fora pescadors i mariners.

Els rituals a les barques de pesca, "era un honor que te admitieran en una barca de pesca", homes de gran habilitat, estrictes en cada moviment, silenci, serenitat davant les inclemències, davant la precarietat de la barca, sempre a punt per a la reparació d'urgència, homes que arribaven a terra amb la barca carregada o molt lleugera, tot i la saviesa ancestral, al mar res és segur.

Lluita política, cuina, futbol, quotidianitat, records que esdevenen un aliment vital.

Ens parla de les dones del sud, de la realitat de les relacions:

"Hoy leemos historias de furores que estallan dentro de la impotencia, de varones a los que el nuevo analfabetismo sentimental incita al odio, por el desaliento de ser, ante la mujer deseada, el apéndice de nada."

Hem compartit records, ens agradaria llegir en veu alta, impossible, no hi ha lloc pel tràfec d'històries, s'ha perdut la possibilitat de transmetre el relat, de crear-ne un de nou, ens sentim apel·lats, hem perdut allò que no és tangible, les olors, els sabors, les mirades, estímuls que no tornarem a percebre.

Una vegada més la nostra gratitud a Erri De Luca, són "napátrides" els que han partit, la resta, els que sense moure's del lloc, al seu entorn tot es capgira a gran velocitat, experimenten la mateixa perplexitat que els nouvinguts. Una recomanació del tot segura, una reflexió necessària.