llibre

 

 

QUI VA MATAR EL MEU PARE
Édouard Louis
Traducció Rubén Luzón
73 pàg.

Édouard Louis, (1992), Qui va matar el meu pare, (2018)

L'autor tenia vint-i-sis anys quan va escriure l'obra que tenim a les mans, un manifest molt ben argumentat, les experiències són de primera mà, ens parla d'ell i dels seus, del seu pare, víctima del terror neoliberal.

Ens reprodueix una conversa amb el pare:

..."Pertanys a la categoria d'humans als quals la política reserva una mort precoç." pàg. 11

E. Louis, és membre d'una nissaga, que ha sobreviscut sense tenir accés als drets bàsics, ens diu dels seus:

..."Havien passat sense transició de la infància a l'esgotament i a la preparació per la mort." pàg. 35

La seva mare i ell van patir masclisme i homofòbia, ell era un nen que els feia avergonyir. Una criatura que quan tornava de l'escola, somiava que el cotxe del pare no estès a la porta, això volia dir uns moments de tranquil·litat. Malgrat tot, també hi ha els records de quan el pare va poder fer-li un regal d'aniversari, quan es va enfrontar al conductor de l'autocar que l'havia ofès, o la vegada que el va defensar davant la policia, assegurant que al seu fill li esperava un futur millor, tindria estudis i un lloc a la societat on seria respectat; en el fons aquell home-víctima va trigar a perdre totalment les capacitats i la il·lusió, tristament, la força de la fatalitat va anar guanyant terreny, va perdre la salut i la precarietat va prendre protagonisme.

A les primeres línies ens cita a Ruth Gilmore, intel·lectual estatunidenca:

..."el racisme és l'exposició de determinades poblacions a una mort prematura." pàg. 9

Una reflexió que guanya força davant els esdeveniments que vivim, una veu que no podem deixar de tenir en compte.