QUAN ARRIBA LA PENOMBRA
Jaume
Cabré
288
pàg.
A
l’epíleg tenim el privilegi de gaudir dels detalls que l’autor
ens dona respecte al seu procés creatiu: els contes, de distintes
procedències, han hivernat en un "sarró" i són
analitzats per triar els que formaran part del recull, fa
comparacions amb el treball d’un lutier, que en aquell instrument
antic i deixat a l’ombra durant anys hi veu possibilitats, també
han passat pel sedàs dels "lectors amics", aquestes
paraules ens acosten a l’autor al qual la transparència i
humilitat fan créixer encara més als nostres ulls.
La
mort sempre present, el dolor sistemàtic d’aquells que sembla que
han nascut per no trobar la pau, com el TU del primer relat, el nen
al qual el seu pare deixa a l’orfenat i sense contemplacions li fa
saber que "els homes no ploren".
O
l’ancià del darrer relat, que està definitivament embolicat en un
monòleg que l’atrapa, el dolor viscut 70 anys enrere, l’horror
de la Batalla de l’Ebre, un horror que va silenciar, potser per
esborrar-lo, però quan s’afluixen les defenses pren protagonisme i
res no el pot amagar.
Buttabatta,
els llibres són testimonis:
..."Sempre
m’ha impressionat la incapacitat dels humans per veure les línies
del seu destí i el punt final de cada història, que ja està escrit
en alguna banda". pàg. 84
Assistim
al martiri i mort d’Ariadna, després als actes de comiat per part
d’alumnes de la Professora Granell.
... "si
el miracle s’esdevé...
... I
la meva feina durant aquest curs, si en sé prou, és la
d’explicar-vos miracles." pàg. 257
Per
concloure amb un gest del tot divertit:
..."aquella
bola sobre les classes de la Granell" pàg. 259
Quan
tanquem el llibre tenim la seguretat que hi haurem de tornar, no
podrem silenciar les veus que ens demanaran insistentment la nostra
atenció. Una lliçó magistral de literatura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario